"Connecta't amb Palestina"

Publicat originalment a dBalears (08-09-2027)

Fa gairebé divuit anys que un llibre m'acompanya. És consulta obligada en els moments de dubte i de desànim. Ha esdevingut en un potent analgèsic per eliminar el dolor que provoquen l'acumulació de derrotes i la fatigosa resistència permanent. No agrairé mai a bastament a "Imaginarios sociales modernos" del filòsof Charles Taylor  (Paidós, 2006), tot el que m'ha ajudat a donar sentit a les lluites socials i a l'activisme. No debades, Taylor escriu que "L'imaginari social modern és alhora actiu i contemplatiu. Amplia el repertori de l'acció col·lectiva i també el de l'anàlisi objectiva".

Dit en poques paraules, l'imaginari social és, segons Charles Taylor, la forma com les persones imaginen la seva existència social i les seves expectatives, configurant així un escenari compartit per un gran nombre de persones i col·lectius, o, de vegades, fins i tot per les majories socials. I vet aquí la clau de tot plegat: La força d'aquest imaginari compartit, quan aconsegueix mobilitzar l'acció social i política per fer-lo realitat, pot esdevenir imbatible. Altrament dit, si l'escenari compartit  és que un altre món és possible, ho acabarà sent possible.

Ara bé, després de tants mesos de genocidi que Israel -i, per acció o omissió, bona part del Món- està perpetrant contra Palestina; després que, malgrat aquesta atrocitat televisada, es mantingui intacte "la nostra zona d'interès", començava a pensar que els aprenentatges de Charles Taylor ja no em servien per suportar tanta indignitat, i, alhora, tanta impotència.

Estava equivocat! Hi ha gent que no falla mai. No han flaquejat els amics i amigues de Mallorca per Palestina que divendres passat presentaren el projecte anomenat "Connecta't amb Palestina". La presentació va ser fantàstica, emotiva, i amb una sensibilitat amb moments desbordants (com reivindic el fet de plorar en públic, reconec que alguna llàgrima se'm va vessar). "Connecta't amb Palestina" té l'objectiu de "generar vincles directes entre persones de Mallorca i de Palestina, a fi de promoure la comunicació solidària i el coneixement mutu entre les dues voreres de la Mediterrània". Les persones impulsores del projecte posaren en relleu que, en un context d'escoles i universitats bombardejades i arrasades, a Gaza i Cisjordània és, inclús en ple genocidi, impossible que el jovent abandoni la seua fam d'educació, d'aprendre. De fer possible això, i molt més, va "Connecta't amb Palestina". Per conèixer, amb ets i uts, aquest projecte posau-vos en contacte amb Mallorca per Palestina (no us serà mal de fer a les xarxes socials).

El cruel genocidi palestí no va només d'una màquina de guerra colonitzadora i anorreadora de vides a balquena. Com bé sosté Vijay Prashad, a les runes ensangonades de Gaza i Cisjordània s'hi sumarà "un nou període d'amenaça sense precedents sobre la cultura, la identitat i el futur del poble palestí". Per tot plegat, fer xarxa amb el projecte "Connecta't amb Palestina" és molt necessari, però, sobretot, és potentíssim per a enfortir un imaginari compartit: El poble palestí, si o si, vencerà, i, des del riu fins a la mar Palestina serà lliure.

Capacitat adquisitiva, habitatge, pensions, malestars...

Publicat originalment a dBalears (01.09-2024)

Les condicions materials de la gent són determinants, tot i que no siguin suficients, per garantir projectes de vida dignes per a tothom. Hi ha altres factors que fan que una vida valgui conscientment la pena ser viscuda o que no ho sigui, però sense garanties i certeses per a l'existència material difícilment són materialitzables aquests projectes vitals. Per als que mantenim una perspectiva analítica marxista, les condicions materials de la gent són claus en la determinació de la consciència de pertinència, o no, a una classe social. En aquest sentit, no és balder que, pràcticament tots els estudis sociològics seriosos, detectin una tendència a la baixa de la gent que es considera classe obrera en la mesura que creixen les economies de serveis i decreixen les industrialitzades. En qualsevol cas, per allò que es vol tractar en aquestes ratlles, això són figues d'un altre paner.

Ara bé, les condicions materials, des de qualsevol perspectiva que s'analitzi la realitat, condicionen els tarannàs socials. Altrament dit, expliquen les profundes corrents sociològiques i polítiques que travessen la nostra societat. Una d'aquests corrents és que s'han instal·lat diversos malestars molt generalitzats. Uns concrets, com ara, els que genera la turistificació. Uns altres difusos, com els que tenen a veure amb les condicions materials, la seva distribució, i les immenses desigualtats entorn de elles. Malestars que tenen unes conseqüències molt perilloses per a la democràcia: nivells baixos de confiança en les institucions i creixement de l'extrema dreta.

Centrant-me en els malestars difusos abans esmentats, el fet és que s'ha instal·lat en la ciutadania l'opinió que la generació dels fills viurà pitjor que la dels seus pares. I no és una percepció ociosa perquè: Amb dades de Pew Research de 2022, el 72% de la ciutadania del Regne d'Espanya (malauradament, com a conseqüència del desinterès de les autoritats autonòmiques per tenir instruments demoscòpics propis que ens permetin conèixer millor la realitat de casa nostra, no hi ha dades de les Illes Balears) creu que els seus fills viuran pitjor que ells, i, segons dades d'IPSOS, en 2023 el 61% pensava que anem per mal camí. Per això, per revertir aquests malestars, caldria posar al centre del debat públic i de les mobilitzacions socials, una triple qüestió: Capacitat adquisitiva de la majoria de la ciutadania, dret a l'habitatge, i pensions.

Per garantir una capacitat adquisitiva suficient per atendre les necessitats materials bàsiques no basta apujar els salaris segons l'Índex de Preus del Consum (IPC), calen salaris ajustats als preus reals de la màxima proximitat. Per exemple, el Salari Mínim ofereix una capacitat adquisitiva molt diferent a, posem pel cas, Sòria que a Mallorca. En matèria d'habitatge, a més de polítiques públiques que garanteixen de debò el dret, el que no pot ser és que el preu d'una habitació (no d'un habitatge) sigui ara mateix de més de 500 euros al mes, o que el salari mitjà del nostre jovent no basti per a pagar un lloguer. Senzillament, són realitats que ajuden a impugnar el funcionament de la democràcia i donar ales als que la volen buidar de contingut social.

L'assumpte de les pensions és especialment rellevant per combatre la percepció-malestar que els fills viuran pitjor que els pares. Però, en lloc de corregir els dèficits del sistema públic de pensions (entre d'altres, el fet que més d'una quarta part de les pensions tinguin una quantia inferior al llindar de la pobresa, la persistència d'una important bretxa de gènere, la pèrdua de poder adquisitiu real, els retrocessos en l'anticipació de la jubilació -el cas de les Kellys és sagnant-), els poders públics, patronals i sindicals institucionalitzats no fan altra cosa que incentivar aquesta percepció d'incertesa.

No es poden qualificar d'altra manera fets com ara la negociació de plans de pensions privats en el sector de l'hoteleria, o, com afirma la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, en qualsevol altre sector, la negligència envers  informes crítics com el de Xabier Pérez Davila sobre el Pla de pensions de la construcció d'àmbit estatal. El nou acord social per  continuar promovent el retard de l'edat de jubilació i ampliar les competències de les Mútues patronals és afegir-hi al banyat de la incertesa, i, per a arrodonir-ho, notícies com la que explica que un estudi –d'autoria gens sospitosa d'esquerranisme- conclou que "retardar l'edat de jubilació augmenta el risc d'una mortalitat primerenca, de manera que, demorar un any la sortida del mercat laboral eleva 'significativament' el risc de morir entre els 60 i els 69 anys, especialment en els sectors i ocupacions físicament més exigents i subjectes a un major nivell d'estrès emocional i mental", i la que ens informa que la conversió de salaris en capital financer no és una anècdota, evidencien  que anem per mal camí. En aquesta matèria també cal canviar el rumb!

 

El nadar contra corrent de l'Economia Social i Solidària

Publicat originalment a dBalears (25-08-2024)

La política concreta -i, si se separa el gra de la palla, de bona part de la retòrica discursiva- del Govern de les Illes Balears es sintetitza en el desplegament d'un marc sense complexos d'unes "Illes dels doblers", és a dir, d'una "zona franca business friendly" en què la necessària pulsió democràtica per a la cohesió social, l'impuls per a la reducció de les desigualtats, les polítiques públiques per a garantir a tothom els drets essencials de ciutadania, com ara, el d'un habitatge digne, el de no ser una persona treballadora pobra, la possibilitat certa d'exercir el sa hàbit  d'estalviar (si és possible amb un estalvi ètic i no especulatiu), etc., són poc més que coverbos. El missatge subtilment justificatiu és que, en un context de turistificació desbocada, qui no fa doblers és perquè no vol, o és un babau.

No és, idò, estrany que en el discurs polític autonòmic l'Economia Social i Solidària (ESS) hagi desaparegut. Tant se val que la UE recomani impulsar-la, tant és que al Regne d'Espanya els assumptes de l'ESS tinguin rang ministerial amb el Ministerio de Trabajo y Economía Social. Malauradament, ha emmudit el debat públic sobre l’esdevenir d’aquell Pla Director d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022, soscavat en la seva aplicació per la pandèmia de la covid-19, i que, atenció, preveia incrementar el pes de l'ESS per arribar a representar el 5% del PIB!

Impulsar veritablement l'ESS i, alhora, la zona franca business friendly, és incompatible. Amb d'economia especulativa a dojo s'hi diu més el discurs neoliberal sobre emprenedoria, innovació, economia circular... És clar que sempre en el marc dels valors monetaris d'unes Illes dels dobles.

S'escau fer referència a les reflexions de l'Investigador en Economia Social i Solidària Jordi García Jané, que són sempre útils per donar perspectiva històrica i projecció transformadora a l'assumpte. Vet aquí un exemple: "Crear mercats socials en el si de la societat capitalista podria representar per al postcapitalisme el que van suposar les repúbliques urbanes durant l'edat mitjana per al naixement del capitalisme".

Tot plegat ve al cas d'una recent visita a un museu al bell mig de l'oceà Atlàntic, a la perifèria geogràfica més extrema de la UE. El modest museu de Santa Cruz das Flores, a l'açoriana illa de Flores, té algunes importants curiositats.  Una d’elles és l’explicació de la següent història:

"La  situació  geogràfica da Ilha das Flores va esdevenir estratègica quan en el segle XV l'Atlàntic es va convertir en un espai per a grans transaccions comercials i d'un important joc de poders polítics. Les necessitats de proveïment de queviures d'aquest gran comerç transatlàntic i l'escassetat de territori de l'illa per a satisfer-los va ser una de les contradiccions que van marcar la història de l'Illa de les Flors durant bona part dels segles XVI, XVIII, i XIX”.

Amb aquesta història acumulada, a principis del segle XX es va produir un episodi socioeconòmic molt rellevant. Tots els petits ramaders i productors de lactis formaren un sindicat que va impulsar la creació de cooperatives per a comercialitzar directament les seves produccions, sobretot la mantega (en 1916 el municipi de Santa Cruz de Flores va exportar, fonamentalment al Portugal continental, un total de 69 tones de mantega), i no dependre de la gran indústria. Ho van aconseguir, però el poder polític dominat per la indústria làctia va prendre represàlies contra els cooperativistes que van arribar a tenir emmagatzemades 30 tones de mantega. En 1920 les autoritats locals van prohibir les exportacions de bestiar i mantega a les cooperatives. Va ser per a la Ilha das Flores una dura batalla de model econòmic (cooperativisme vs. capitalisme a ultrança). A més d'aquest conflicte, el sector va travessar problemes diversos (climàtics, preus, competència, transport dels productes lactis, etc.). En 1991 es va fundar la Unió de Cooperatives da Ilha das Flores que ha estat clau per a solucionar -o, almenys, mitigar- alguns d'aquests problemes. Hi ha batalles que es guanyen per la persistència i la lògica de les coses.

Aquesta és una història que corrobora que l'animadversió del poder capitalista envers l'ESS en general i el cooperativisme en particular és universal i ve de lluny. Per tot plegat, té molt mèrit la infatigable feina de les persones i entitats que formen part del Mercat Social de les Illes Balears. Naden contra corrent, però ho fan en el costat correcte de la Història.