Capacitat adquisitiva, habitatge, pensions, malestars...

Publicat originalment a dBalears (01.09-2024)

Les condicions materials de la gent són determinants, tot i que no siguin suficients, per garantir projectes de vida dignes per a tothom. Hi ha altres factors que fan que una vida valgui conscientment la pena ser viscuda o que no ho sigui, però sense garanties i certeses per a l'existència material difícilment són materialitzables aquests projectes vitals. Per als que mantenim una perspectiva analítica marxista, les condicions materials de la gent són claus en la determinació de la consciència de pertinència, o no, a una classe social. En aquest sentit, no és balder que, pràcticament tots els estudis sociològics seriosos, detectin una tendència a la baixa de la gent que es considera classe obrera en la mesura que creixen les economies de serveis i decreixen les industrialitzades. En qualsevol cas, per allò que es vol tractar en aquestes ratlles, això són figues d'un altre paner.

Ara bé, les condicions materials, des de qualsevol perspectiva que s'analitzi la realitat, condicionen els tarannàs socials. Altrament dit, expliquen les profundes corrents sociològiques i polítiques que travessen la nostra societat. Una d'aquests corrents és que s'han instal·lat diversos malestars molt generalitzats. Uns concrets, com ara, els que genera la turistificació. Uns altres difusos, com els que tenen a veure amb les condicions materials, la seva distribució, i les immenses desigualtats entorn de elles. Malestars que tenen unes conseqüències molt perilloses per a la democràcia: nivells baixos de confiança en les institucions i creixement de l'extrema dreta.

Centrant-me en els malestars difusos abans esmentats, el fet és que s'ha instal·lat en la ciutadania l'opinió que la generació dels fills viurà pitjor que la dels seus pares. I no és una percepció ociosa perquè: Amb dades de Pew Research de 2022, el 72% de la ciutadania del Regne d'Espanya (malauradament, com a conseqüència del desinterès de les autoritats autonòmiques per tenir instruments demoscòpics propis que ens permetin conèixer millor la realitat de casa nostra, no hi ha dades de les Illes Balears) creu que els seus fills viuran pitjor que ells, i, segons dades d'IPSOS, en 2023 el 61% pensava que anem per mal camí. Per això, per revertir aquests malestars, caldria posar al centre del debat públic i de les mobilitzacions socials, una triple qüestió: Capacitat adquisitiva de la majoria de la ciutadania, dret a l'habitatge, i pensions.

Per garantir una capacitat adquisitiva suficient per atendre les necessitats materials bàsiques no basta apujar els salaris segons l'Índex de Preus del Consum (IPC), calen salaris ajustats als preus reals de la màxima proximitat. Per exemple, el Salari Mínim ofereix una capacitat adquisitiva molt diferent a, posem pel cas, Sòria que a Mallorca. En matèria d'habitatge, a més de polítiques públiques que garanteixen de debò el dret, el que no pot ser és que el preu d'una habitació (no d'un habitatge) sigui ara mateix de més de 500 euros al mes, o que el salari mitjà del nostre jovent no basti per a pagar un lloguer. Senzillament, són realitats que ajuden a impugnar el funcionament de la democràcia i donar ales als que la volen buidar de contingut social.

L'assumpte de les pensions és especialment rellevant per combatre la percepció-malestar que els fills viuran pitjor que els pares. Però, en lloc de corregir els dèficits del sistema públic de pensions (entre d'altres, el fet que més d'una quarta part de les pensions tinguin una quantia inferior al llindar de la pobresa, la persistència d'una important bretxa de gènere, la pèrdua de poder adquisitiu real, els retrocessos en l'anticipació de la jubilació -el cas de les Kellys és sagnant-), els poders públics, patronals i sindicals institucionalitzats no fan altra cosa que incentivar aquesta percepció d'incertesa.

No es poden qualificar d'altra manera fets com ara la negociació de plans de pensions privats en el sector de l'hoteleria, o, com afirma la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, en qualsevol altre sector, la negligència envers  informes crítics com el de Xabier Pérez Davila sobre el Pla de pensions de la construcció d'àmbit estatal. El nou acord social per  continuar promovent el retard de l'edat de jubilació i ampliar les competències de les Mútues patronals és afegir-hi al banyat de la incertesa, i, per a arrodonir-ho, notícies com la que explica que un estudi –d'autoria gens sospitosa d'esquerranisme- conclou que "retardar l'edat de jubilació augmenta el risc d'una mortalitat primerenca, de manera que, demorar un any la sortida del mercat laboral eleva 'significativament' el risc de morir entre els 60 i els 69 anys, especialment en els sectors i ocupacions físicament més exigents i subjectes a un major nivell d'estrès emocional i mental", i la que ens informa que la conversió de salaris en capital financer no és una anècdota, evidencien  que anem per mal camí. En aquesta matèria també cal canviar el rumb!