Publicat
originalment a Diario de Mallorca (16-10-2024)
Mals temps per a la
lírica democràtica, i, per contra, bons temps per a les societats que alguna
literatura anomena de llibertat fake. La normalització de l'existència de grans
desigualtats en contextos formalment democràtics explica, en bona part, la
patologia més important del nostre temps: L'escorament de significatius sectors
socials envers posicions no-democràtiques i/o autoritàries. Una patologia que
tendeix a agreujar-se en la mesura que, en termes culturals, s'assumeix la
inevitabilitat de les desigualtats esmentades. Altrament dit, si el
"sentit comú" ho normalitza, avancen les tendències de
desdemocratització.
En paraules de Marina
Garcés, "el poder s'ha fet paradoxal perquè governa una incertesa que vol
ser normal, una crisi que es fa permanent i un futur entès com a
catàstrofe". Per dissipar la incertesa normalitzada, en el context de la
policrisi present, el màxim repte és la conquesta de l'hegemonia social del
valor de la igualtat. Només així sembla plausible imaginar futurs radicalment
diferents als de la catàstrofe que s'albira amb l'avanç dels règims que
consideren les grans desigualtats com a benèvoles externalitats del capitalisme
actual.
La relació entre
capitalisme -o si es prefereix societats "de" tot mercat i no
"amb" mercat- i democràcia ha
sigut sempre conflictiva. Ara bé, aquesta relació esdevé gairebé impossible
quan parlam d'extremes desigualtats. El jutge del Tribunal Suprem dels EUA,
Louis Brandeis, ja ens va plantejar la disjuntiva: O democràcia, o grans
fortunes en poques mans. D'això fa gairebé 90 anys, i, tanmateix, és de rabiosa
actualitat.
Prengui's en
consideració, per exemple, el darrer informe d'Oxfam Intermón fet públic a
propòsit de la recent celebració de l'Assemblea General de l'ONU. Diu l'informe
que l'1% més ric posseeix més riquesa que el 95% de la població mundial; o que,
actualment, més d'un terç de les 50 majors empreses del món -amb una
capitalització borsària de 13,3 bilions de dòlars- tenen com a director
executiu o accionista principal un milmilionari. Aquestes grans riqueses tenen
un poder extrem, que és incompatible amb la democràcia de debò.
Potser, algun lector o
lectora, equivocadament, consideri que les persones responsables dels informes
d'Oxfam Intermón són una colla d'extremistes esquerranoses. En aquest cas,
parin atenció en el que apunta Kevin Casas-Zamora, secretari general del, en
absolut sospitós d'esquerranisme, International Institute for Democracy and Electoral Assistance (International
IDEA), amb motiu de la presentació de l'últim informe sobre l'estat de la
democràcia en el món elaborat per l'entitat: "La democràcia no satisfà les
expectatives de la ciutadania perquè no és capaç de generar la igualtat
d'oportunitats". "Cada vegada hi ha més persones que veuen la
democràcia com un instrument per a consolidar els privilegis d'un grup de gent
cada vegada més petit [...] i el sistema [democràtic] continua deteriorant-se i
la creixent desigualtat entre la minoria més rica i la majoria més pobra està
en l'arrel d'aquest declivi". "El futur de la democràcia depèn de la
reforma de l'economia de mercat i de l'Estat de benestar". Sens dubte, hem
arribat al bon punt de, com a qüestió imprescindible, redirigir l'economia de
mercat cap a la reducció de les desigualtats de renda, patrimoni i oportunitats
vitals, i, alhora, incorporar el factor Renda Bàsica Universal i Incondicional
en la complicada equació de reformar l'anomenat Estat de benestar.
Les desigualtats han
esdevingut una qüestió civilitzatòria tant a l'àmbit local com al global, i, en
aquest sentit, es nota a faltar un debat estratègic global alternatiu al
programa compilat en el document Project 2025's "Mandate for Leadership:
The Conservative Promise" (disponible a
https://static.project2025.org/2025_MandateForLeadership_FULL.pdf). En l'àmbit
local és imprescindible tenir sempre present que, òbviament, VOX és la pura
representació d'aquest programa de la, de facto, internacional reaccionària. El
dubte és saber si la diferència entre PP i Vox rau únicament en les formes i en
la graduació d'aplicació del programa reaccionari, o se'l pot esperar per a
fer-li front.
En acabar d'escriure
aquestes ratlles m’adon que poca cosa nova hauré aportat al debat públic, car
aviat farà 20 anys que Tony Judt, advertint-nos dels malestars socials, ens va
deixar escrit que "hi ha un munt de coses per les quals podem estar
empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitats; injustícies de
classe i de casta; explotació domèstica i internacional; corrupció, diners i
privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n'hi ha prou, però,
d'identificar les errades del 'sistema' i rentar-se després les mans, aliens a
les conseqüències". Amén!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada