Tardor calenta, lluita pensionista...

Publicat originalment a dBalears (29-09-2024) 

L'expressió "tardor calenta", en la meva època de sindicalista actiu, s'utilitzava per referir-se als períodes posts-estiuencs de gran conflictivitat laboral i social. Cal tenir en compte que molts convenis col·lectius caducaven a final d'any, i, per tant, eren aquests mesos de negociacions i d'estira-i-arronsa entre sindicats i patronals. En el cas de les Balears, les "tardors calentes" se solien prolongar fins a les primaveres que, amb ocasió de la negociació del conveni col·lectiu d'hoteleria que finalitza en acabar el mes de març, ho eren ben calentes pel que fa a la conflictivitat laboral. Amb l'absència de grans i coordinats moviments vaguístics, potser, l'expressió hagi perdut sentit en els actuals temps d'acords laborals sense conflictivitat laboral més en enllà d'alguna hipèrbole retòrica. En qualsevol cas, com és sabut, la locució "tardor calenta" és manllevada de la italiana "autunno caldo" que fa referència al període de la història d'Itàlia marcat per les lluites obreres (fonamentalment a les fàbriques metal·lúrgiques que havien de renovar els seus convenis col·lectius) i estudiantils (en reivindicació de la generalització del dret a l'estudi) que van tenir lloc a partir de la tardor de 1969, i que van suposar el preludi del període històric conegut com a anys de plom (uns anys què, dit sigui de passada, la violència política va tenir una presència tan lamentable com considerable). Però el fet fonamental és que les massives mobilitzacions d'obrers i estudiants -una de les consignes més famoses va ser aquella cèlebre de "el nostre Vietnam és a la fàbrica"- a més de la consecució de reivindicacions concretes en l'àmbit dels respectius convenis col·lectius (contracte col·lectiu, diuen a Itàlia), l'"autunno caldo" va crear una nova consciència política, associativa i de mobilització que en els anys successius va permetre conquestes socials molt importants, entre altres, l'Estatut dels Treballadors, que va ser aprovat pel Parlament italià el 20 de maig de 1970. Més enllà d’històries passades, pensar que la recentment començada tardor serà, per aquestes contrades, calent és somiar truites. A tot estirar, algunes gesticulacions de mobilització entorn de la promesa governamental de reducció de jornada laboral (que ja no se sap massa bé si acabarà sent el que hauria de ser, és a dir, una conquesta obrera arrabassada al capital, o, més aviat, un no res o, en el millor dels casos, una mesura social subvencionada per abaixar costos laborals i afavorir la productivitat), alguna bravata retòrica entorn la negociació del conveni col·lectiu d'hoteleria de Balears, i poca cosa més. Em sembla que, en aquest àmbit, Mallorca continuarà sent l'illa de la calma. Ara bé, no sé si escalfarà força la qüestió social, però de segur que la lluita dels i de les pensionistes donarà alguna caloreta a la tardor. Les diverses plataformes de pensionistes de l'estat espanyol, entre elles la Coordinadora Balear per la defensa de les Pensions Públiques, preparen un 1 d'octubre -des de 1990 declarat per l'ONU com a Dia Internacional de les Persones Grans- reivindicatiu i allunyat de la retòrica i el paternalisme institucional (vegeu el cartell que il·lustra aquestes ratlles). Endemés es prepara una marxa sobre Madrid el pròxim 26 d'octubre on no faltarà una delegació de les Illes Balears. Mobilitzacions que, a casa nostra, poden semblar modestes però, en qualsevol cas, plenes de contingut reivindicatiu i de persistència en la lluita per una societat més justa. I això deixa pòsit! "Governi qui governi les pensions públiques i els drets socials es defensen" és quelcom més que una consigna. És una actitud de dignitat i de generositat amb les generacions joves. És posar-se en peus per combatre la fal·làcia neoliberal segons la qual els fills tindran pitjors pensions públiques que les actuals i, molt important, impugnar les falsedats neoliberals sobre les suposades bondats -malauradament assumides per l'establishment polític i sindical institucionalitzat- de qualsevol forma de privatització de les pensions. La, diguem-ho així, lluita pensionista té aquest valor. I no és poca cosa.