Albània (dietari del viatge)

 

Dies previs

Feia temps que tenia interès per tornar a visitar els Balcans. Em fascina aquella zona d'Europa i la seva convulsa història. Alhora, tenia cert neguit per si seria a temps de conèixer Albània no turistificada del tot. Pensava que era una mena "d'ara o mai". La veritat és que hi hem estat a temps, però, sobretot a la costa, no en queda molt de temps. En qualsevol cas, malgrat que l'Albània actual és un país relativament petit -res a veure amb la reclamada, en el 1912, independència de l'Imperi Otomà de la nació històrica i lingüística albanesa-, calia unpla de viatge per fer-lo  amb calma i temps per recórrer el territori de nord a sud i de l'est a oest. Vet aquí el meu particular dietari de viatge:

Dia 1

Arribada a l'aeroport de Tirana -l'únic de tot Albània que opera vols internacionals i que du el nom d'Aeroport Internacional Mare Teresa (en albanès, Aeroporti Nënë Tereza)-, que està en plena transformació en una gran infraestructura aeroportuària al servei de la turistificació del país. No obstant això, els tràmits aeroportuaris són ràpids. Però, l'embús per arribar a la ciutat és monumental. Es fa llarg, molt llarg, el camí... Tenim temps per conèixer n'Ergi, el xofer, guia, i que, amb el pas dels dies, va esdevenir en bon company de viatge. L'hotel estava a tocar la plaça principal de Tirana, la Skanderbeg, anomenada així en honor de l'heroi nacional albanès. Check-in i instal·lació ràpids i primera impressió nocturna de la ciutat. La plaça impressiona per la seva magnitud i contrastos arquitectònics: un poc d'otomà, molt d'estil "soviètic", i imponent escultura eqüestre de bronze de Skanderbeg. Des de les perifèries de la gran plaça treuen el cap els edificis moderns i d'avantguarda. Posàrem rumb a la zona del castell de Tirana, un enclavament de muralles reconstruïdes ple de botigues i restaurants. Primera aproximació a la interessant gastronomia albanesa i el seu vi. Cal recarregar piles perquè ens queden molts dies per anar i venir.

Dia 2

La visita a Tirana supera amb escreix les expectatives. És una ciutat amb una mescla d'arquitectura i d'urbanisme al·lucinat. És fàcil caminar per paisatges urbans otomans (la Mezquita de Et'hem Bey n'és un bon exemple), feixistes (la petjada del feixisme italià és molt presents a algunes avingudes), comunistes (posem pel cas el barri de Blloku, on vivia l'elit del règim comunista, els nombrosos búnquers que testimonien la paranoia d'aquella dictadura, o els grans edificis -el Museu Històric Nacional, el Teatre de l'Òpera, la Biblioteca Nacional- de la plaça Skanderbeg); capitalistes, amb una increïble proliferació de gratacels d'avantguarda (els meus preferits, el "Forever Green Tower" i el "Tirana Marriott"), de diverses religions (com ara els voltants de la Gran Mezquita, la Catedral Ortodoxa de la Resurrecció, o els barris que envolten el Bektashi World Center), o de paisatges urbans populars (com ara els del Nou Bazar).

En aquesta primera visita a Tirana n'hi ha alguns "tòtems" que no puc deixar de mencionar: El mosaic de la façana del Museu Històric Nacional, que s'alça imponent en un dels extrems de la Plaça Skanderbeg; a un a altre extrem, la Torre del Rellotge; l'antiga mansió de la família Hoxha, que ha estat transformada en un espai de llibertat creativa per a joves d'arreu del món; la Casa de les Fulles, que alberga un museu del servei d'espionatge del règim comunista; la interessant Piràmide de Tirana; i, per dinar, el Restaurant Piceri Era Blloku, en el barri de Blloku, i, per sopar, el celler Sa'Hati a la zona del Nou Bazar. Aquí vam beure la primera gerra de cervesa "Korça".

Dia 3

Dia de Shkodër: El Castell de Rozafa està a un turó que fa que tingui unes vistes panoràmiques fantàstiques sobre la ciutat, la Mezquita de Plom, el llac Shkodra o Skadar, i que s'intueixin els "Alps albanesos". No debades, Shkodër és la seva porta d'entrada. El castell és immens i ben conservat, sense perdre autenticitat. Dels castells visitats a Albània és, per a mi, el millor.

Als voltants de Shkodër hi ha una curiositat: La fabrica -veritablement, és un centre artesà- de màscares venecianes. "Venice Art" exporta la seva artesania a Venecià i arreu del món. Visitar-la i no comprar alguna màscara (en tenen de tot tampany, i a uns preus baixos per la qualitat que ofereixen) és complicat. La nostra compra va ser una miniatura.

L'altra visita obligatòria és la de la zona turística del llac Shkodra on dinarem de peix del llac. Es comença a notar la pressió turística, però encara manté un aire del què va ser Mallorca en els anys 70 del segle passat.

Del centre històric de Shkodër el carrer Kole Idromeno és el més anomenat. Allà hi ha el Museu Nacional de Fotografia Marubi que sembla ser una institució cultural força important d'Albània. Però era dia de descans, i no el poguérem visitar. Val a dir que durant el viatge col·leccionarem museus tancats per obres o altres raons. En qualsevol cas, el carrer Kole Idromeno, ple de terrasses, no és lo millor del poble. Hi ha carrers secundaris amb molt més encant. Especialment encantador és el restaurant Arti'Zanave. En canvi, l'Hotel Tradita Geg' & Tosk, que ho prometia tot, va resultar més aviat decebedor (sobre tot el restaurant).

Dia 4

És el dia del Parc Nacional de Theth. És un autèntic paradís de la naturalesa, i un dels meus llocs favorits d'Albània. Muntanyes, neu, vegetació, llacunes. Tot en harmonia. Com començava a ser "tradició", fer un cafè, gairebé només començar la ruta, fem parada a la cafeteria d’un hotel de muntanya amb unes vistes espectaculars. Des del Parking Nderlysaj, als voltants de Theth, iniciarem el trekking fins al Blue Eye, una piscina natural amb una cascada en un paratge veritablement impressionant (no confondre aquest Blue Eye amb un altre que està prop de Sarandë, a la Riviera albanesa). De camí, la Cascada de Grunas, primeres piscines naturals, vistes fantàstiques... De tornada, visita al poble de Theth on el punt més rellevant és la singular església i la kulla e pajtimit o torre de la reconciliación. Ens va costar trobar un restaurant per dinar, ja que estaven començant la temporada i la majoria d'oferta de restauració estava en obres. Desfent el camí de tornada a Shkodër va semblar que no hi haguéssim passat mai per aquells camins. El sol havia canviat de posició, i la llum era una altra, és la naturaleza, sempre canviant!

Però el dia no havia acabat. Ergi ens tenia preparada una propina: Visita al Pont Mes (Ura e Mesit). La visita a aquest magnífic pont otomà del segle XVIII és obligatòria. La seva imatge il·lustra la guia Lonely Planet que ens va acompanyar, però, incomprensiblement, no estava inclòs en el programa de visites. Tanta sort del bon fer n'Ergi!

Dia 5

Vam arribar a Krujë a primeres hores del matí. La ciutat es posava en marxa. Va ser instal·lar-nos a l'hotel, el Panorama -sens dubte el de millor vista del centre de la ciutat-, fer un cafè a la terrassa de la cafeteria de l'hotel, i, creuant el basar, dirigir-nos al castell. Val a dir que Krujë és la ciutat on va néixer Skanderbeg. Al castell hi ha un gran museu de recent construcció (inaugurat l'any 1982) dedicat a la vida i obra de Skanderbeg. Interessantíssim el contingut del museu, però en el castell de Krujë hi ha altres edificis que, sense albergar tant contingut històric, fan molta més planta: El Museu Etnogràfic Nacional, ubicat en una casa otomana original del segle XIX, amb un contingut imprescindible i amb una presentació impecable; o el Dollma Tekke, considerat un dels llocs de culte més importants per als fidels albanesos que practiquen la branca Bektashi de l'Islam, on havia, com és habitual, tombes de líders espirituals, i situat en un antic hammam.

Menció especial mereix el basar. Tot i que està bastant reconstruït, manté l'essència otomana. El vespre, amb les botigues tancades i amb ningú en aquells carrerons, té una atmosfera màgica. Igual de màgica és la vista nocturna des de la terrassa de la cafeteria o de l'habitació de l'hotel. La Mezquita Murad Bey apareix imponent amb la il·luminació del minaret, i l'imam cridant a l'última oració del dia.

Ara bé, l'estada a Krujë no hauria estat la mateixa sense la visita a l'agroturisme Mrizi i Zanave. Un luxe gastronòmic, una experiència inoblidable de dinar acompanyats de manades d'ànecs, de cuina d'absolut kilòmetre zero (tot és cultivat, criat, i produït a la finca), precioses vinyes i espectaculars naus per assecar els formatges, paisatges agrícoles d'una Albània d'un altre temps. Gràcies, Ergi per la recomanació, l'ajuda per interpretar la carta, i la visita guiada.

Dia 6

El sisè dia de viatge férem el ja institucionalitzat cafè del matí amb Ergi a una terrassa bastant turística, mirant el mar. Durrës és una ciutat amb molta història, però amb un relatiu interès pel viatger. Poca cosa queda de la trama urbana que va començar amb la fundació, l'any 627 aC, de la ciutat grega d'Epidamn. Sens dubte, la petjada històrica més present és la de l'Imperi Romà, amb el magnífic i ben conservat amfiteatre, situat ben al mig de la ciutat. Només -i gairebé- tan sols per aquesta visita val la pena passar per Durrës. Sobretot si, com ens va succeir, el Museu Arqueològic i les termes romanes, i el mercat bizantí estan  tancats per obres. (Insisteixo: Albània és un país en obres!).

Durrës és un bon exemple de l'eclecticisme d'Albània, palesat en la barreja de la lletjor actual i pretèrita bellesa de l'antiga residència del Rei Zogú I (i únic) d'Albània. Ho és també de turistització, i de passejos marítims i platges sense massa interès.

Tanta sort que acabarem el dia amb la primera incursió a Berat (coneguda com la ciutat de les mil finestres). Passeig entorn del riu Osum i els seus ponts que uneixen el barri de Mangalem (el més icònic i fotografiat) amb el de Gorica, visita al monument a l'heroïna antifeixista Margarida Tutulami, algunes compres a la botiga més interessant de Berat, a tocar de l'hotel Onufri , sopar mol bé al restaurant Antigoni, situat a l'extrem del pont Gorica al bari del mateix nom, i sessió de fotos nocturnes de Berat il·luminat. Sembla un betlem!

Dia 7

Matí per explorar, guiats per Ergi, els carrerons de Mangalem. Hi ha activitat turística, petits hotels, algun restaurant, bastants allotjaments turístics... però tot respectuós amb l'entorn. La gentrificació, que de segur s'ha produït, està dissimulada. A la tarda explorarem tots sols el barri d'enfront, Gorica. És un barri més modest, però més autèntic. Allà hi ha una bonica (per fora i per dintre) església ortodoxa, la de Sant Espirió.

Però gran part de la jornada la passarem al Castell de Berat. Aquesta ciutat medieval fortificada és una de les grans atraccions de Berat. Té racons veritablement interessants, per exemple, l'església ortodoxa de la Santíssima Trinitat o les restes de la Mezquita Roja. Les vistes panoràmiques de la ciutat de Berat són senzillament impressionats. En qualsevol cas, l'estada al castell -que en una part continua sent habitat- no hauria sigut igual sense dues visites imprescindibles: El Museu Onufri d'iconografia. Les magnífiques icones ja ho paguen la visita, però, a sobre, ens permet traspassar l'iconòstasi de l'església, que forma part del museu. Darrere aquest mur, generalment infranquejable, s'hi amaguen pintures que són autèntiques joies.

La segona de les visites top va ser la d'una casa tradicional que, en temps de la resistència al feixisme, va ser punt de reunió de la direcció antifeixista de la zona, i que ara és un ben presentat museu etnogràfic d'un habitatge de l'època. Les dones que ens varen atendre, amb gran amabilitat, ens oferiren delícies turques, i va ser el primer contacte amb el raki albanes (el raki és l'aiguardent que beuen els musulmans balcànics i turcs).

Per acabar d'arrodonir l'estada a Berat, dedicarem bona part de la tarda  a visitar els interiors de la Mesquita dels Fadrins i la Mesquita del Rei. En acabar la visita d'aquesta última ens van fer un gran regal: Visitar el Tekke  de Halveti que està a tocar de la mesquita. Va ser una "visita privada" amb un guia jovenet, un nin. El Tekke és fascinant, però més fascinant va ser la cara de l'al·lotet en rebre la propina. Va ser un momentàs!

Em sembla un reclam turístic dir que Berat és el poble més guapo d'Albània. En qualsevol cas, ho és molt guapo.

Dia 8

Deixant enrere Berat posarem rumb a Bylis (o Bil·lis). Bylis fou una ciutat grega d'Il·líria, de la que ens queda un jaciment arqueològic prou important. De camí, Ergi ens comentà que en aquest jaciment hi havia poca cosa, però el que hi ha està en un ambient especial. En acabar el minuciós passeig entre runes, i amb el dit índex de la mà dreta fatigat de tant fotografiar a tort i a dret, li vaig manifestar a Ergi el meu radical desacord: A Bylis hi ha moltíssim per veure. Tot i que l'impressionat teatre és la gran ruïna, el conjunt arqueològic és una joia. A sobre, l'entorn és més que especial: Enmig del no-res, el fa extraordinari. Les vistes panoràmiques del riu Vjosa (l'únic riu que passa per Albània totalment natural, sense cap intervenció humana en el seu curs d'aigua) són espectaculars. Després de l'estada a Bylis, va haver-hi un abans i després: Cap altra visita a jaciments arqueològics va superar aquesta.

Férem una "parada tècnica" pel cafè matinal a un poblet rural i sense rastre de turisme (preu dels cafès, 50 cèntims d'euro). Comprarem una tovallola -necessària per al que vindria més tard- i vaig intentar regatejar el preu. Les senyores de la botiga em miraren com dient: "D'on ha sortit aquest marcià". Tot seguit vaig pagar el preu marcat i vaig girar cua.

Seguint el curs del riu Vjosa, tot travessant una frondosa vall, arribarem a les Fons Termals de Benja. Malgrat la molta gent que hi havia, va ser una molt bona experiència. Relaxats pels banys termals, arribarem a Përmet, una petita localitat agrícola on la més important atracció és una gegantina pedra màgica, anomenada en albanès Guri i Qytetit. A Permet cal visitar, també, algunes antigues esglésies, el barri antic amb cases amb teulades de pissarra i, sobretot, comprar gliko, un dolç típic de la zona a la pastisseria Bleta, i sopar de bona gastronomia albanesa al Bar Restaurant Sofra Përmetare.

A l'hora de dormir és recomanable, sobretot, si des de l'hotel es veu la gran roca màgica, no relaxar-se del tot. No sigui cosa que aparegui la màgia i et trobi en mans de Morfeu.

Dia 9

Transitar per la Vall de Vjosa és sempre un plaer. Tenir, a primera hora del dia, de company de viatge el batec del riu Vjosa és quelcom semblant a un luxe. Ara bé, fer el cafè de cada matí a la terrassa de l'Hotel Uji Ftohte Tepelene és un veritable i inqüestionable luxe. Boníssim cafè, i millors vistes. Amb la cafeïna adequada, i els ulls plens d'imatges d'una vegetació exuberant, arribarem a la ciutat de Gjirokaster. Aquesta regió és qualificada per moltes guies i agències turístiques com la joia otomana d'Albània. A parer meu, no n'hi ha per a tant. Però, anem a pams:

El gran reclam és el castell. Una imponent fortalesa del segle XII, que domina el skyline, ofereix les millors vistes panoràmiques de la ciutat, i on hi ha alguns edificis interessant, com ara la Torre del Rellotge (tal vegada la més emblemàtica), però no em va entusiasmar.

Em va agradar més l'anomenat Basar, que, veritablement, és el conjunt de carrerons empedrats del centre històric de Gjirokaster que antany formaven el vell basar, els orígens del qual daten del s. XVI. L'essència otomana és aclaparadora a cada cantonada, a les façanes de comerços, bars, restaurants. Tot i ser l'indret més turistitzat dels visitats, és molt agradable passejar, fer fotos, fer algunes compres, intentar -cosa no fàcil- fotografiar la Mesquida del Basar...

Un poc apartat de l'epicentre del basar, hi ha dues visites imprescindibles: La casa-museu Skenduli, i, sobretot, el Museu Etnogràfic, que ocupa un preciós palau otomà reformat, i que, endemés de les peces etnogràfiques centrades en l'estil de vida de les famílies adinerades de la regió que s'hi exposen en l'actualitat, té dues peculiaritats històriques. Va ser la casa natal i residencial d'Enver Hoxha, i durant el període del seu règim va ser un museu antifeixista.

Acabarem la jornada sopant cuina tradicional albanesa al Restaurant Sofra, contemplant el castell il·luminat -despuntava la Torre del Rellotge-, i  fent, a una pastisseria d'un dels carrers principals del basar, les postres: Les tradicionals Oshaf (iogurt, canyella i figa). L'hotel Kalemi, situat a tocar del centre de la ciutat, ens va servir per recarregar piles quan, avançada la nit, els bars dels voltants tancaren i es va fer el silenci.

Dia 10

Només començar el dia, Ergi ens donà una sorpresa: Que, fora de programa, començaríem la jornada al Parc Arqueològic Nacional d'Antigoneia. Abans, però, el cafè matutí, avui a un bar ple de persones locals, a un dels barris populars de Gjirokaster. A Antigoneia sí que hi ha "poc". Un "poc" que és, alhora, molt. Ho és en un entorn natural extraordinari. La solitud -vam estar tot sols- gaudint de les ruïnes d'aquesta ciutat grega de l'antiga regió de Caònia, fundada per Pirros. Potser, el d'Antigoneia és, dels que vam visitar, el parc arqueològic albanès menys espectacular, i, no obstant això, és imprescindible.

Imprescindible és, també, l'església ortodoxa del poble Labovë e Kryqit, una de les més antigues dels Balcans. La Kisha e Fjetjes së Virgjëreshës és, tant per fora com per dins, un dels exemples més representatius de l'arquitectura bizantina a Albània. El dia que la visitarem, després d'acomiadar-nos d'Antigoneia, estàvem a tocar del dia de Sant Jordi. Vaig fotografiar una preciosa icona de Sant Jordi i el Drac que, uns dies després, vaig emprar per felicitar els Jordis.

Sense ser-ho imprescindible, és recomanable la visita al Blue Eye. Són fins a divuit fonts que brollen de la terra com si fossin volcans dins l'aigua, que formen un curiós fenomen geològic. A causa de la seva forma ovalada i del color de l'aigua, sembla que et miren ulls blaus envoltats d'un paisatge certament bonic. És una parada per estirar les cames i fer un mos, però no tant per a ser, segons diuen, un dels llocs més visitats d'Albània.

Arribarem a la costa, a l'extrem més el sud de la regió, coneguda com a Riviera Albanesa. Concretament, a la ciutat de Sarandë, que és una ciutat turística sense massa interès. La proximitat amb Corfú ens anima a sopar d'una pizza (al restaurant Limani). Transcric literalment l'última nota en el meu bloc de viatge abans d'apagar la llum: "Pot ser, Sarandë tingui més interès del que inicialment vaig pensar. Interès per l'hotel (el Heiress), i, sobretot, lloc de trànsit pel què vindrà l'endemà".

Dia 11

Era un dia amb un "plat fort". Era el dia de visitar el Parc Arqueològic del Butrint, que passa per ser un dels llocs més impressionants i visitats d'Albània. La proximitat de Sarandë (a tot just 25 quilòmetres), i a tocar de Grècia ajuden al fet que sigui el parc arqueològic albanès, amb diferència, més visitat.

Però abans, calia complir els protocols. Com havíem desdejunat força bé, a una terrassa particular de l'hotel, ens podíem permetre arribar a les Platges de  Rilinda per fer el cafè de cada matí. És, òbviament, elecció d'Ergi, i, com sempre, l'encerta. Bon cafè, xibiu per a nosaltres tots sols, platja d'arena fina i fons marí blau, ambient relaxat...

De camí a Butrint constatarem que, endemés dels valors arqueològics, el parc ha jugat un paper clau en la contenció a la massiva construcció de la costa. Només arribar a l'embarcador, passar l'entrada i topar-se amb una reconstruïda Torre Veneciana, es fa palès que estem en un espai arqueològic especial i diferent dels que fins aleshores havíem visitat: El jaciment està entre una frondosa vegetació, l'espai és una petita illa, i, per tant, hi ha un circuit perfectament dissenyat. Hi havia més gent a Butrint que a tots els altres parcs arqueològics que visitarem durant tot el viatge. La certa massificació dificulta viure l'experiència al complet, tanta gent, i la vegetació dificulta fer fotos (especialment al teatre Kasamil), la presència de grups de turistes amb els seus respectius guies va fer difícil entendre les explicacions d'Ergi. Tal vegada, va ser que estàvem mal avesats de les visites arqueològiques anteriors en què pareixia que les ruïnes hi eren en exclusiva per a nosaltres tres.

Butrint va ser una ciutat de Tespròcia a l'Epir. La llegenda diu que fou fundada per Hel·lenos, fill de Príam, després de la mort de Pirros. Després d'un període de prosperitat sota administració romana, i d’una breu ocupació pels venecians, la ciutat va ser abandonada al final de l'edat mitjana, després que l'àrea en la qual se situava es tornés pantanosa i insalubre a causa de la malària. I ara queden ruïnes de cases romanes, termes, fonts (la més interessant, la de les nimfes)... Amb tot, els punts més rellevats són la Porta del Lleó, el Teatre, la Basílica, i el Baptisteri (amb mosaics, com a tot el país, tapats de sorra que li resten bellesa), i, en el punt més alt de l'illa, l'Acròpoli del reconstruït Castell Venecià, amb el molt interessant museu a tocar, i les millors vistes panoràmiques. El de Butrint no va ser el parc arqueològic que més em va agradar, no obstat això, va ser una experiència estupenda. Vaig haver de suar una mica per fer fotos en les quals els protagonistes principals no fossin grups de turistes. Necessitava refrescar-me.

Per fer-ho, ens dirigirem a Pulebardha , una cala gairebé verge en el poble de Kasamil. Allà vam fer el primer capficó de l'any i del viatge. Després desferen el camí cap a Sarandë. Passejant, dinarem, férem unes compres de ceràmiques a la, crec, botiga de records menys estàndard de la ciutat, i reservarem taula a un restaurat a cau de platja.

Ja de nit, el menú del restaurant Krahu I Shqiponjes va ser uns muscles d'entrats i una daurada fresca (em recordà el peix que pescava mon pare) a la planxa i cervesa ben fresca. Tot excel·lent. Mentre observava la lluna relaxada a la mar i Corfú al fons, pensava que, al cap i a la fi, l'estada a Sarandë havia resultat millor que el que m'indicà la primera impressió. Diria que va ser una experiència eclèctica: Bells paisatges, platges de còdols amb aigües cristal·lines, el parc arqueològic, bon hotel, bons restaurants, que contrastaren amb la lletjor -excepte les petites ruïnes arqueològiques de la Sinagoga de la ciutat- del turistitzat no-lloc de Sarandë.

Dia 12

El dotzè dia de viatge és el de la tan anomenada "Riviera Albanesa". És cert que en aquesta llarga costa mediterrània queden alguns indrets i paisatges espectaculars, algunes platges verges, i des de la carretera es poden gaudir bones vistes sobre la Mar Jònica. Però el que s'evidencia és l'accelerat procés de "balearització" de la mà, entre d'altres, de les multinacionals hoteleres mallorquines.

Un d'aquests indrets amb vistes espectaculars és Porto Palermo on, amb vista al castell, vàrem fer el cafè del matí. Com a platja verge vàrem conèixer i gaudir de la de Gjipe. Per arribar-hi s'ha de caminar una mitja hora. Arribarem amb un poc de calor que va fer més plaent el segon capficó albanès. Va ser un luxe poder gaudir de la platja gairebé per a nosaltres en exclusiva (són els avantatges de viatjar a Albània fora de temporada estiuenca). El canvi de paisatge és espectacular una vegada deixat enrere el pas de Llogara. Allà vam dinar al pintoresc restaurant Iliria Llogora que tenen una especialitat de postres fet amb iogurt d’ovella, mel i nous.

Deixarem, per tant, la costa i seguirem cap a l'interior en direcció a la ciutat de Vlorë. Però, sorprenentment, no va ser aquest el fi de ruta. Vàrem seguir fins al Parc Arqueològic d'Amantia. Amantia és un conjunt de ruïnes il·lítiques disperses molt poc visitades. No té la gran espectacularitat d'altres llocs arqueològics d'Albània, però el paratge natural i etnològic (van poder interactuar amb una família de pastors d'ovelles, amb una senyora que ens oferí un ram de farigola i iogurt líquid natural d'ovella) que acullen les interessants ruïnes fa que sigui un indret de somni.

Abans d'acabar el dia -que va ser força intens-, i una vegada instal·lats a l'hotel de Vlorë, vam visitar una de les parts menys turístiques de la ciutat, tot fent una caminada fins a la Mesquita Muradie. Acabarem el dia amb foto nocturna de la mesquita, un cafè amb llet amb baklava (val a dir que la baklava albanesa no és la millor, potser perquè està feta amb pistatxos -no amb nous- i és un poc aigualida), i retorn a l'hotel a descansar no massa.

Dia 13

Vlorë és una ciutat de costa, bastant gran i molt turística. Majoritàriament, és visitada pel turisme de "sol i platja". No obstant això, nosaltres preferirem veure l'altra cara: El cafè de rigor a una plaça a tocar del Museu de la Independència Nacional. Ergi havia fet les gestions per poder-lo visitar, ja que no és una oferta turística i cal "demanar la clau" El museu, fundat en 1936, és un petit edifici on Ismail Qemali, fundador de l'Albània independent i primer Cap d'Estat del país, va instal·lar les oficines del seu govern. Ara té la funció de transmetre la idea de la identitat nacional d'Albània i commemorà la declaració d'independència de 1921. Va ser una visita extraordinàriament il·lustrativa. El que més em va impressionar va ser un mapa que representa el territori que els independentistes albanesos reclamaven als otomans. Va ser tal la injustícia que encara ara es ressent la dignitat del poble albanès.

Tot seguit férem una passejada pels voltants de la Mesquita Muradie, la Plaça i el Monument a la independència, el monument a la bandera, i per alguns dels carrers amb més encant del centre històric. He de dir que Vlorë era un mena d'estació tècnica per passat la nit que, veritablement, vàrem fer retre i va resultar força interessant.

Tanmateix, el destí era el darrer parc arqueològic del viatge: El d'Apol·lònia, un dels jaciments arqueològics més importants del país. Apol·lònia va ser fundada a inicis del segle VII aC per colons grecs que venien de les ciutats de Corint i Corcyra (Corfú). Es va convertir en un centre comercial per a grecs i il·liris, i va prosperar tant a l'època hel·lènica com a la romana. Els principals monuments descoberts dins del parc arqueològic són una muralla fortificada de la ciutat, el Prytaneon (la seu del poder executiu de la ciutat grega), el Bouleterion (on es reunia el consell o "poder legislatiu" de les ciutats gregues), i dos Stoas (gran pòrtic de l'arquitectura grega).

En qualsevol cas, la bellesa d'Apol·lònia és el seu conjunt. En afegir-hi la visita de l'interessantíssim Museu Arqueològic d'Apol·lònia, instal·lat en un monestir bizantí en el complex de l'Església de Santa Maria, era una bona manera d'anar enfilant la fi del viatge, posant rumb a Tirana. Però encara vam fer una parada important: El Monestir d'Ardènica.

El d'Ardènica és un monestir ortodox del segle XIII amb dues curiositats: És on es va celebrar el casament de l'heroi nacional Skanderbeg, i, ara mateix, és l'únic monestir ortodox en actiu a Albània. Però el punt fonamental és la joia que amaga: Uns frescos meravellosos.

Acabarem el dia, fent ruta cap a Tirana: En arribar, ens dedicarem a fer algunes coses pendents: Comparar una botella de Raky (l'aiguardent nacional) a una botiga especialitzada a la zona comercial i de restauració del castell de Tirana, veure -i fotografiar- la Piràmide il·luminada, anar a correcuita a la Pastisseria "Istambul Baklava" (recomanada per la Guia d'Albània de Lonely Planet) a comprar sopar a base d'uns pastissets salats i baklava, i, per acabar el dia, fer una cervesa a la plaça Skanderbeg.

Dia 14

Després de molts dies de fer colla amb Ergi, el darrer dia complet del viatge el trobarem a faltar. No obstant això, ens organitzarem aviat i el dia ens va retre. Férem el cafè matinal a la cafeteria de la Piràmide que, sigui dit de passada, ofereix un bon producte i una gran amabilitat. Tot seguit, ens dirigirem a l'exposició de fotografies titulada "Shqiptarët e Panjohur Bëhen të Njohur" del gran Ben Blushi, a l'Oficina del Primer Ministre. La següent parada de la marató va ser el Museu Arqueològic, que és una joia (val a dir que el Museu Històric Nacional estava tancat per les persistents obres).

Canviarem de direcció i, desfent algunes passes, ens submergirem a la zona de la Gran Mesquita, que és molt bulliciosa. A més de la mateixa mesquita, destacaria dues coses que em varen cridar força l'atenció: El Pont dels Curtidors (o dels Tintorers) i algunes botigues de records amb aires d'Antic Règim. En una em va sorprendre la perfecta convivència de figures, imants, o camisetes, amb imatges de l'Enver Hoxha, amb altres en què la protagonista era la Teresa de Calcuta.

Després d'un ràpid "tentempié", iniciarem la secció de la tarda: Primera estació: Bunk'Art 2 (un búnquer fruit de la paranoia del règim de Hoxha convertit en un museu de memòria de la repressió). Una meravella en la forma expositiva i en el contingut. Segona estació: El Bektashi Word Center Derbiches. Aquest complex religiós islàmic sufí -una mena de Vaticà d'aquesta religió/secta- està rodejat per un jardí (quan el visitarem hi havia moltes roses) sorprenent ¿Per què dic que és sorprenent? Idò, perquè a Albània, sobretot als cementiris, usen i abusen de les flors de plàstic! Tot i que només vàrem poder veure els exteriors, val molt la pena. Des dels voltants de la plaça Skenderbeg, hi havíem anat en un taxi, la tornada va ser un passeig caminant per l'exterior del centre de Tirana, força interessant i il·lustratiu de la Tirana no-turística.

Per acabar un dia i un viatge rodó, soparem a l'Oda, un restaurant de cuina tradicional albanesa, amb un local curiós i interessantíssim ((la següent foto és una mostra de la decoració del restaurant), amb una àmplia carta, però d'una qualitat que, sent bona, no va cobrir les expectatives.

Dia 15

És el dia dels adeus. Ergi ens va acompanyar a l'aeroport. Però, abans, vam fer el preceptiu cafè. De segur que res d'aquests dies per Albània haguessin estat igual sense Ergi i els cafès. Val a dir que els albanesos estan força orgullosos, amb tota la raó,  del seu bon cafè. 

Tasques per a després del viatge

En arribar a casa, em vaig proposar quatre tasques: 1. Ordenar les fotos (cosa no bona de fer per la gran quantitat d'instants retratats). 2. Escriure aquest article. 3. A recomanació d'un amic, llegir el llibre de Lea Ypi "Libre". Excel·lent relat i, a moments, emocionat. 4. Escriure aquestes línies que, després d'uns cinc mesos de començar-les, a la fi els pos el punt final. Ara sí, feines fetes!

Una ILP pel dret de la gent gran a tenir una vida digna

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-10-2025)

Fa temps que les entitats de les Illes Balears que treballen per a la inclusió social assenyalen l'existència d'una situació de pobresa en el col·lectiu de persones pensionistes. Sense anar més lluny, la Xarxa per la Inclusió Social-EAPN-Illes Balears, en el seu informe "L'estat de la pobresa a les Illes Balears 2024", posa de manifest que el 39% de pensionistes de les Illes, és a dir, 80.000 persones, reben una renda inferior al llindar de la pobresa (785 €, en 14 pagues), i que gairebé 34.000 pensionistes estan en situació de pobresa extrema, donat que cobren menys de 523 € (en 14 pagues). Per tant, no es pot al·legar ignorància d'aquesta problemàtica, però sí que cal indignar-se per la generalitzada falta de voluntat politicosocial per abordar aquesta situació, i, amb un mínim de sentit de justícia social, buscar solucions en el marc de les competències autonòmiques que tenim a l'abast.

Ara bé, el "llindar de pobresa" -tot i servir per fer sonar les alarmes sobre l'existència de pensionistes pobres- no és el millor indicador per a avaluar la, diguem-ho així, magnitud de la tragèdia i la descohesió social. És absolutament inversemblant que una persona amb un ingrés anual entorn dels 11.000 €, malgrat estar a fregar de no ser oficialment pobre, pugui desenvolupar una vida digna. Tingui's en compte que el proppassat  juliol el sindicat CCOO va presentar un informe força rigorós en el que xifrava en 31.646,58 euros bruts anuals el salari de referència necessari per a viure dignament a les Illes Balears. Val a dir que el debat i disputa sobre els salaris de referència i els salaris mínims regionals recorre la UE. Però, malauradament, en el Regne d'Espanya només està present en el debat politicosocial d'Euskadi, i, en menor intensitat, de Catalunya. En qualsevol cas, mentre aquest debat no avanci, esdevingui en matèria conflictiva, i, veritablement, en disputa, no hi ha una altra opció que remetre'ns al Salari Mínim Interprofessional (SMI) del conjunt de l'Estat.

Vull pensar que ningú -excepte els dogmàtics i aferrissats seguidors de la moto-serra de Javier Milei i companyia- no posarà en dubte el problema de la pobresa en l'àmbit de les pensions, ni l'associació entre SMI i condicions materials mínimes per a una vida digna. Vet aquí, idò, la importància de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) "pel dret de la gent gran a tenir una vida digna" que, impulsada per la Coordinadora Balear per la defensa de les Pensions Públiques, fa unes setmanes es va registrar al Parlament de les Illes Balears.

L'esmentada ILP pretén que tota persona titular d'una pensió pública -amb l'excepció, a causa de la seva naturalesa, de les d'orfandat i a favor de familiars- de quantia inferior al SMI i que compleixi les condicions establertes en la norma que es proposa (patrimoni modest, absència d'altres ingressos, empadronament...) cobri un complement autonòmic de caràcter social que complementi la pensió fins a arribar al SMI. Val a dir que, amb aquests requisits, el nombre de persones jubilades que es veurien beneficiades serien entorn de noranta-quatre mil, la immensa majoria dones, per la qual cosa aquesta ILP esdevé, també, en un instrument clau per avançar en l'eliminació de la brutal bretxa gènere pel que fa a la quantia de les pensions.

Els promotors fem constar en el preàmbul del text articulat de la ILP que la creació del Sistema Balear de Complement per a les Pensions públiques de quantia inferior al SMI té la seua base legal en els principis rectors de l'activitat pública, establerts en l'article 12 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, i, més concretament, en els següents preceptes estatutaris: a) Article 16 sobre Drets Socials que, en el seu apartat tercer, estableix que l'actuació de les administracions públiques de les Illes Balears s'haurà de centrar, prioritàriament, entre altres àmbits, en "la protecció i l'atenció integral de les persones grans per a la promoció de la seva autonomia personal i de l'envelliment actiu que els permeti una vida digna i independent i el seu benestar social i individual". I b) L'exercici de les competències exclusives de la CAIB de benestar social regulades en l'article 30 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears i les competències de desenvolupament legislatiu i execució que estableix l'article 31.12 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears.

Per tant, hi ha marc legal, hi ha una evident necessitat social, és una qüestió d'equitat i cohesió social. Erradicar la pobresa dels i, sobretot, de les pensionistes, ens cal i és possible. És qüestió de dignitat!

"Sirât", una pel·lícula que oculta l'ocupació del Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (28-09-2025)

Per diverses circumstàncies no havia vist la pel·lícula "Sirât" fins divendres passat. El film d'Oliver Laxe, que competirà per un Oscar, és una aclaparadora experiència visual i sensorial, una eficient metàfora del transitar emocional, dels atzars de la vida, de la recerca d'ajuda (som essers que necessitam ser cuidats), de les cures que ens humanitzen. Tot envoltat d'una tensió narrativa in crescendo. És d'aquestes pel·lícules que necessit reposar per acabar d'escatir fins a quin punt m'ha agradat i què m'ha aportat. No obstant això, crec no equivocar-me si dic que "Sirât" és una bona candidata per competir pel premi a la millor pel·lícula internacional de l'Acadèmia de Hollywood. Ho és més que les altres dues que competiren per ser candidates: "Sorda", l'òpera prima d'Eva Libertad, i "Romería" de la gran Carla Simón.

En qualsevol cas, aquestes ratlles no són per fer un comentari de cinema, sinó d'allò que no mostra "Sirât", i de les voltes que dona el guió per ocultar una realitat incòmoda.

Quina és l'ocultació? Idò, l'existència del Sàhara Occidental, un territori il·legalment ocupat pel règim marroquí que, legalment, continua sent un "territori no autònom" pendent de descolonització. Ho fa des d'abans d'entrar a la sala d'exhibició. En la totalitat de les sinopsis de "Sirât", amb mínimes variacions, introdueixen al públic en la història dient: "Durant una rave a les muntanyes del sud del Marroc, Luis i el seu fill Esteban ensenyen als raveros la foto de la germana del nen, desapareguda fa mesos, en una d'aquestes multitudinàries festes de ball i música electrònica que dura tota la nit i a vegades més d'un dia". Efectivament, així comença la pel·lícula, però no hi ha ni una sola seqüència que transcorri a les muntanyes del desert del sud del Marroc. Tot passa al Sàhara Occidental.

El guió situa l'acció al sud del Marroc, "prop de Mauritània" i, com és sabut, el Marroc no té frontera amb aquest país, per tant, no pot ser un altre lloc que el Sàhara Occidental. Encara més, al final de la pel·lícula hi ha una escena que ho confirma. És aquella de l'inconfusible tren de ferro que únicament connecta les ciutats mauritanes de Zuerat i Nuadibú. Per a arribar fins a Mauritània, des del nord, cal travessar el Tiris, que està en els Territoris Alliberats del Sàhara Occidental, per tant, no hi ha dubte que tota la història es desenvolupa al Sàhara Occidental. És, només, ocultació?

Hi ha detalls  a la pel·lícula que fan pensar que no sols hi ha una voluntat d'ocultació de l'ocupació il·legal del Sàhara Occidental. Sembla que hi ha una certa voluntat de no anomenar les coses pel seu nom. En entrar en escena les mines antipersones, res es diu d'on venen. Per a no dir-ho, el guió les converteix en un vestigi ambigu de qualsevol guerra imaginària (concretament d'una forçadíssima invenció de la Tercera Guerra Mundial). La veritat és una altra: Aquestes mines existeixen, i són les que el Marroc va sembrar al costat de l'anomenat Mur de la Vergonya, que divideix el Sàhara Occidental. Estem xerrant d'un mur de 2.700 quilòmetres, custodiat per desenes de milers de soldats marroquins, que és una de les zones més minades del món, i que ja ha causat, entre persones mortes i  greument ferides, centenars  de víctimes.

Record que, quan feia a Ona Mediterrània el programa de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) "Veu Sahrauí", vam tractar en diverses ocasions sobre la política de desmuntatge d'aquestes mines que duen a terme la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i el Front POLISARIO, i de la situació de les víctimes d'aquests explosius antipersones ocults en la sorra sahrauí. Ho vam fer en diàleg  amb els màxims responsables de l'Oficina Sahrauí d'Acció Contra les Mines (SMACO). Tanmateix, un dels programes més emotius i esfereïdors va ser aquell en el que vam conversar amb Safia Mohamed Lamin, una jove sahrauí que treballa de desminadora a una de les ONGs líders mundial en l'eliminació de mines terrestres i restes explosives de guerra, que col·labora amb SMACO. Pot ser que, si el guionista de "Sirât" hagués escoltat testimonis com el que ens va deixar Safia, no es permetria aquestes llicències de fantasies i manca de respecte envers les víctimes.

Hi ha algunes preguntes sobretot plegat: Per què "Sirât" és una bella pel·lícula amb tant tuf  colonialista? Per què es desaprofita una excel·lent ocasió per reivindicar l'aplicació efectiva dels DDHH i de la legalitat internacional? Per què s'oculta el conflicte de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental i s'ignora l'heroica lluita del Poble Sahrauí sota el lideratge del POLISARIO? Per què es fa aquest relat en una història cinematogràfica que ben bé hauria pogut incorporar un tribut a la lluita del poble sahrauí?

La resposta la trobam al final dels crèdits inicials: "Esta película recibió el apoyo a la producción cinematográfica de Marruecos. MOROCCO SHOOTING & SUPPORT".

 

La parcialitat laboral femenina no és voluntària

Publicat originalment a dBalears (21-09-2025)

Ras i curt: Si hom vol conèixer amb profunditat i rigor analític les tendències socials en l'Estat espanyol ha de consultar les recerques de la Fundació Iseak. Aquesta fundació basca es presenta com "un centre de recerca i transferència econòmica i social especialitzat en el diagnòstic de problemàtiques socials i l'avaluació d'impacte de polítiques mitjançant l’anàlisi  de dades". Em sembla molt adient, gairebé revolucionari, que Iseak reivindiqui la seva tasca amb l'eslògan "Aportant coneixement per a una societat que avança". Coneixement i avanç social són indestriables.

Ara més que mai -en l'època de la desconstrucció de la veritat, de la negació del coneixement i l'anàlisi rigorosa- calen més entitats no governamental com Iseak. Recordin que s'atribueix al que fou Primer ministre del Regne Unit, Benjamin Disraeli, la frase "hi ha, per aquest ordre, mentides, grans mentides, i estadístiques". Però, si és certa aquesta atribució, Disraeli la va dir abans de 1881, any de la seva mort. En ple segle XXI, el coneixement en, posem per cas, sociologia del treball, psicologia social, o anàlisi de les estadístiques ha avançat molt per a què les estadístiques (les dades) desmenteixin les mentides i les grans mentides (matin el relat fals).

Iseak acaba de publicar un treball (aquí un resum) que desmenteix l'estesa percepció segons la qual l'ocupació laboral a jornada parcial a Espanya és una opció voluntària de les dones per a conciliar vida laboral i familiar, especialment després de la maternitat. És una falsa percepció sostinguda per alguns discursos progressistes autocomplaents del "tot i que queda molt per fer, hem avançat força en igualtat de gènere en l'àmbit laboral", i per tots els discursos conservadors-reaccionaris de la flexibilitat i la falsa voluntarietat en les tasques de la llar i les cures (a tall d’exemple, la Llei de Conciliació de les Illes Balears) per a normalitzar la precarietat laboral i vital i negar la veritable igualtat entre dones i homes.

La causa estructural per la qual la parcialitat està altament feminitzada (3 de cada 4 ocupacions a temps parcial  les realitzen dones) és la impossibilitat de les dones d’accedir a ocupacions a jornada completa. Aquesta situació, que, a més, condemna a les dones a ocupacions molt precàries, amb contractes temporals, baixos salaris/hora, escasses oportunitats de desenvolupament professional, falta de flexibilitat horària i major esforç físic (les -i no els- Kellys, per exemple). Tot plegat són factors que provoquen menors nivells de satisfacció laboral.

En el treball de les investigadores de Iseak es posa de manifest una realitat incòmoda per al "Gobierno más progresista [y feminista] de la historia": Resulta que la parcialitat espanyola en l'àmbit europeu és una anomalia, ja que la taxa espanyola d'ocupació a temps parcial és baixa (14,3%), molt menor que la de països com ara Països Baixos (46,8%), Alemanya (27,2%) o Suècia (20,9%), però, malgrat això, la parcialitat a Espanya és molt més involuntària que en la resta d'estats europeus.

No n'hi ha d'altra: Disminuir la parcialitat femenina no desitjada en l'ocupació laboral exigeix, com a mínim, eliminar estereotips de gènere en el treball, plans d'igualtat efectius (no formalitats per a complir burocràcia), i, molt important, assumir que en matèria de permisos per naixement i cura dels fills no basta millorar, cal transformar. En fi, llegeixin l'informe de Iseak, val molt la pena!

La ILP "Pel dret de la gent gran a tenir una vida digna" avança

Publicat originalment a dBalears (14-09-2025)

El proppassat dimecres, 10 de setembre, en encaminar-me cap al Parlament de les Illes Balears per participar, amb els companys i companyes de la Coordinadora per la Defensa de les Pensions Públiques, en l'acte de registre formal de la Iniciativa Legislativa Popular "Pel dret de la gent gran a tenir una vida digna", em vaig posar a escoltar la cançó "Utòpics, idealistes, ingenus" de Pau Alabajos. L'elecció d'aquest tema de 2011 no va ser casual. La tarda anterior, el cantautor valencià havia presentat a Palma els seus dos llibres, "Vicent Andrés Estellés. La veu d'un poble" i "Versos a la Vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista", i, per tancar l'acte, havia cantat unes cançons. Els tres grans protagonistes van ser els llibres i les cançons de Pau Alabajos, Estellés, i la llibertat. La llibertat poetitzada per Joan Margarit al clam de, entre d'altres, "La llibertat és una llibreria". I tant que l'espai de "Quars Llibres" ho va ser un espai de veritable llibertat.

El cas és que, mentre Pau Alabajos em cantava a cau d'orella: "D'acord, nosaltres som els utòpics, / idealistes, ingenus, /que no fan més que somiar./ Però estem farts de creuar-nos de braços/ mentre la terra s'afona sota els nostres peus.", vaig pensar en aquest "nosaltres" dels companys i companyes que mai fallen i que em trobaria a les portes del Parlament. Que, farts d'advertir el brutal i gegantí pou de pobresa que representen les pensions de quantia molt per sota del Salari Mínim Interprofessional, no estem disposats a creuar-nos de braços, i hem passat de la denúncia a la proposta. I ho hem fet amb mesos de feina col·lectiva, d'elaboració en xarxa, amb rigor i il·lusió. El fruit és la ILP, ja formalment registrada.

El Pau continuava cantant: "D'acord, sabem que no som perfectes, / tenim els nostres punts febles, / però aprenem dels errors./ Almenys vivim amb la consciència tranquil·la, / perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món". I jo pensava que, efectivament, no ho som perfectes, però amb l'elaboració de la ILP ho hem intentat de ser-ho. I, si cal, corregirem els improbables errors formals. Tenim la consciència tranquil·la haver vehiculat una demanda social absolutament i radicalment justa. No som tan ingenus com per pensar que amb la ILP canviarem el món. Però, si que hem fet tot el possible -i ho continuàrem fent- per canviar a millor la vida de les, aproximadament, 94.000 persones que es beneficiarien del complement a la seva pensió que es reivindica en aquesta ILP. No em puc estar de dir, encara que sigui de passada, que aquesta ILP és la primera que es registra al Parlament de les Illes Balears amb un contingut nítidament social. Altrament dit, directament lligada a millorar els mecanismes autonòmics de l'anomenat "estat del benestar", i, per tant, per avançar en cohesió social.

Mentre encara pedalejava en direcció al Parlament, sonava la tercera estrofa, "D'acord, nosaltres som els il·lusos/ guardians de causes perdudes, / inconformistes tossuts./ Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos/ darrere de les paraules, ara passem a l'acció." Veritablement, les persones que, d'una manera o l'altra, hem impulsat aquesta ILP, més que il·lusos i guardians de causes perdudes, som inconformistes, tossuts, que hem passat a l'acció. Hem articulat jurídicament una proposta possible, econòmicament viable, i necessària en forma d'ILP per a, com vaig titular en un anterior article, "erradicar les pensions de pobresa".

En el cas, vull pensar que inversemblant, que el Parlament negui aquesta iniciativa de la societat civil, què passarà? Doncs passarà que qui rebutgi una ILP que, recordem-ho, té com a objectiu "que les persones majors de seixanta anys que cobrin una pensió de jubilació i de viduïtat i les titulars d'una pensió d'incapacitat permanent absoluta de qualsevol edat, inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI) rebin, sempre que la persona gairebé no tinguí altres ingressos i rendiments patrimonials, de la Comunitat Autònoma un complement de caràcter Social fins a arribar al salari mínim interprofessional", quedarà retratat de per vida. Però, sobretot, passarà que nosaltres, els i les inconformistes, tossuts i tossudes hi serem per persistir.

Ja a tocar el Parlament, la cançó anava acabant: "D'acord, ens falta molta experiència, / convé sumar els esforços, / i els càntics de tanta gent, / però anem creixent, ens fem més forts cada dia, /...". I tant que en continuarem sumant d'esforços, anirem creixent, i ens farem més forts. Sense anar més lluny, el pròxim divendres, 19 de setembre, a les 18, 30 hores, a la sala d'actes de l'Estudi General Lul·lià (carrer de Sant Roc, 4 de Palma), farem l'acte del sus de la campanya de presentació i explicació de la ILP. Val a dir que, a pobles i barris de Palma, ja se n'estan fent i organitzant d'actes, però aquest del 19 de setembre té un plus: Ens acompanyaran uns companys del potent Moviment Pensionista d'Euskal Herria (EHPM-MPEH).

Va ser arribar al Parlament i acabar l'última estrofa de la cançó: "mai no perdem l'esperança i seguim avançant." Així és, així serà!
 

Propines

Publicat originalment a Diario de Mallorca (16-09-2025)

La notícia (Diario de Mallorca, 25-08-2025) que un restaurant ubicat en la zona turística mallorquina afegeix un 10% de propina directament al compte no pot considerar-se una "serp d'estiu". És un assumpte d'entitat suficient per ser comentat des d'una perspectiva crítica. Avanç que no em sembla una iniciativa original ni d'emprenedoria empresarial moderna. Ara bé, posats que el nostre present, en bona part, el podem definir amb el terme "Retrotopia", encunyat per Zygmunt Bauman, potser sí que ho sigui una modernitat. Recordem que en la contraportada de l'edició d'Arcàdia de l'assaig pòstum del teòric de la "modernitat liquida" es llegia: "Quan s'ha perdut la fe en la idea de construir una societat alternativa per al futur, la tendència és recórrer a les grans idees del passat que havien estat abandonades".

Efectivament, la pràctica de les propines és una idea del passat. Té les seves arrels a l'Europa del segle XVI, quan l'aristocràcia va començar a donar diners extres als servents per assegurar-se un servei més ràpid o de millor qualitat. I, certament, era una idea -mai m'ha semblat una gran idea- abandonada en la mesura que les societats europees avançaven en drets laborals que pretenien convertir, mitjançant la negociació col·lectiva i la legislació laboral, el treball remunerat en garantia d'integració social, i, fins i tot, d'entrada a l'ascensor social i al club de la mítica classe mitjana.

Per raons d'espai, no és el lloc per entretenir-se en els orígens històrics de la negociació dels convenis col·lectius i la relació entre salari mínim o de conveni i les propines, però deixem dit que, a l'Estat espanyol, va ser una qüestió subjecta a aferrissades discussions i protagonista d'episodis de conflictivitat social a principis dels anys trenta. En aquells anys va haver-hi no pocs col·lectius obrers lligats a sectors de serveis (carters, cambrers, etc.) que van lluitar per la prohibició de les propines, tot reivindicant un sou fix i no dependre de la caritat del consumidor. En 1931 el Govern de la Segona República les va acabar prohibint.

Durant el franquisme van reviure les propines, i, amb la "solució turisme" per fer un poc menys impresentable el règim de la dictadura davant Europa, la pràctica de la propina va revifar. Qui no recorda el "botones" protagonista de "Cròniques d'un mig estiu", de Maria Antònia Oliver, dient: "-Avui he fet denou pessetes. ¡Ben bones que són, mecagondena! -Es conserge diu que demà se'n va una tongada de clients i que és quan donen més propines. És una bona cosa, ben mirat, això de les propines".

Amb el fi de la dictadura, a casa nostra la, diguem-ho així, semi abolició de les propines va ser un procés lent. De fet, ben avançada la dècada dels anys vuitanta del segle passat, amb informacions com ara "no firmes el finiquito sin consultar con el sindicato”, encara hi convivia la de "¡No aceptes propinas, lucha por un salario digno!”. En qualsevol cas, al món de l'hoteleria i la restauració, les propines van començar a volar baix, els sorolls de campanes i altres estris que proclamaven l'alegria i gratitud d'una propina, a poc a poc van emmudir. Certament, la generalització del pagament amb targeta bancària hi va contribuir força a aquest procés de reculada de les propines. Posteriorment -amb l'expansió de la turistització socioeconòmica, cultural i lingüística- van començar a ser habituals uns recipients amb la inscripció "TIPs" (per les seves sigles en anglès "To Insure Promptitude"). Són encara ara col·locats, en general, amb certa discreció, reforçant la idea de voluntarietat de les propines. Pel que fa a les propines a les habitacions d'hotel, encara són un autèntic angle mort, com tantes altres coses que succeeixen en aquests singulars llocs de treball.

La situació legal actual de la propina és complexa. En l'àmbit laboral ha plogut molt d'ençà que l'any 1991 l'Organització Internacional del Treball (OIT) aprovés el Conveni núm. 172 sobre les condicions de treball en hotels i restaurants, que en l'article 6 estableix que "1. El terme propina significa els diners que el client dona voluntàriament al treballador, a més del qual ha de pagar pels serveis rebuts. 2. Independentment de les propines, els treballadors interessats hauran de rebre una remuneració bàsica que serà abonada amb regularitat". Els grans convenis col·lectius d'aplicació a la restauració i a l'hostalatge regulen poca cosa sobre propines. En el cas del de les Illes Balears, és un aspecte totalment absent. La normativa que regula els sectors, excepte la de casinos, no en diu res de tot plegat. Tanmateix, la problemàtica existeix, hi ha jurisprudència no prou esclaridora sobre temes conflictius com ara, en quins casos les propines es consideren part del salari? Quines són les conseqüències fiscals? És, laboralment i fiscalment, igual que les propines les recapti l'empresa o els treballadors i treballadores? L'empresa ho ha d'autoritzar? Com es reparteixen? Com s'ha d'actuar si l'empresa es queda amb una part de les propines? Etc. Potser ha arribat el bon punt de posar normativament un poc d'ordre en aquest batibull. Tanmateix, a parer meu, hi ha una qüestió essencial a aclarir: Quins són els drets dels consumidors en aquests casos?

Acab, amb una propina: La veritable qüestió de fons, poden prohibir-se les propines? Si no es pot fer, s'hauria de poder fer. I, si es pot fer, s'hauria de fer ja, abans que prengui mal la tendència a imposar la (in)cultura ianqui en les nostres relacions socials i de consum.

MArGA Prohens

Publicat originalment a dBalears (07-09-2025)

Vivim en una època en què l'hegèmon és la Internacional Reaccionària. Que lluny queden aquells temps de múltiples internacionals obreres! Sempre ens quedarà la nostàlgia del temps passat de les Internacionals Comunistes i d'una altra correlació de forces, d'una època en què hi havia horitzons alternatius. Fa només uns dies vaig acabar de llegir l'extraordinària novel·la d'Edurne Portela i José Ovejero titulada "Una belleza terrible". L'autora i l'autor ens narren, a més de les vicissituds del procés d'escriptura, una fascinant i inoblidable història de contradiccions, dubtes, certeses, desenganys, deslleialtats, lleialtats indelebles, escissions i reunificacions amb la IV Internacional Comunista, sempre envoltant la vida dels personatges. A la novel·la hi ha amor, desamor, i, sobretot, la permanent lluita per la construcció d'una societat més justa. Disculpau la digressió literària. El punt és que ja no ens queda, ni tan sols, aquella Internacional Socialista que donava a la humanitat líders com ara Olof Palme. Ara, al món no reaccionari, tot justet ens queda una anomenada Internacional Socialista que, amb prou feines, opera com un organisme mundial del neoliberalisme progre i del "business friendly".

Justament en l'època dels grans desafiaments globals (quàdruple crisi ecològica -climàtica, de matèries primeres, d'espais, de biodiversitat-, relació de la humanitat amb les tecnologies de nova generació, capitalisme caníbal, antidemocràtica distribució de la riquesa, normalització del règim de guerra planetari, simbolitzat en el canvi de nom del departament de defensa USA pel de departament de la guerra -fora eufemismes!-, colonialisme, etc. ) el fantasma que recorre el món és la internacional liderada pel "Make America Great Again" (MAGA), l'instrument construït per Donald Trump que podríem traduir per quelcom com "Fes que Amèrica [els EUA] torni a ser gran". La Internacional Demòcrata de Centre-Internacional Demòcrata Cristiana ha esdevingut una anècdota, si és que en algun moment no ho va ser una cosa anecdòtica.

Les Illes Balears no són alienes a aquest tsunami ultraconservador. Tenim un MAGA local i provincià. La governança de l'autonomia -de l'autonomieta, més ben dit- ho corrobora:

Què tenim un problema amb el dret a un habitatge digne per a tothom? Idò s'aposta per la no-solució de més construcció que, practicant el negacionisme en relació amb els fracassos pretèrits de el “únicament més construcció", es presenta doctrinàriament com l'única. És l'ús indecent  de l'aprofitament de la necessitat social per especular, per enriquir als poderosos. És la lluita de classes, la dels rics i molt rics, contra els no rics i els pobres. És la destrucció territorial mai vista d'ençà que es va aprovar l'estatutet d'autonomieta.

Què, a conseqüència d'un món convuls, extraordinàriament desigual i d'una dinàmica infernal d'escalfament climàtic, s'accentua el fenomen migratori? Doncs mesures policials, racistes i violentes (s'ha arribat a reclamar que l'Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes, Frontex, agafi el control de les costes balears i pitiüses). Un policia al comandament de les polítiques autonòmiques en matèria migratòria, i, alhora, acomiadament de qualsevol vestigi de democràcia cristiana al Govern.

Que la societat mallorquina es rebel·la contra el genocidi que Israel està executant a Palestina? Llavors, ni una paraula de condemna a l'atrocitat sionista, ni una explicació sobre la retirada de la cooperació humanitària autonòmica  al poble palestí.

Que creix el malestar de la societat per les conseqüències de la turistificació? Aleshores, criminalització de la protesta i banalització de la violència.

Que la legalitat obliga les institucions a preservar i promoure l'ús social i institucional del català? Idò atacs, tant com es pot, a la llengua pròpia d'aquesta terra.

Què les lleis de memòria democràtica i d'honor a les víctimes del franquisme no han creat cap enfrontament social, ans al contrari, han servit per tancar ferides? Doncs, amb un discurs contrari a la veritat, la justícia i la garantia de no repetició, no s'estan de derogar-les en una part substancial. Com afirma Timothy Snyder, "la post veritat és el prefeixisme".

Que la internacional reaccionària és una coalició contra la comunitat científica? Llavors a casa nostra no s'estan de tenir una Consellera de Salut pro indústria del tabac i la restauració i contraria a l'Associació de Lluita Contra el Càncer i la unanimitat de la comunitat científica medica. Aquesta dèria local anticiència també fa tabula rasa del coneixement acumulat a la nostra societat. Per exemple, s'encarrega un nou estudi al CES sobre l'impacte del creixement poblacional a les Balears, quan aquesta qüestió ja ha sigut estudiada pel mateix CES en la important recerca sobre "l'Horitzó 2030". Segurament pretenen unes conclusions esbiaixades cap a les posicions reaccionaries, independentment de la cientificitat. Un altre exemple: es posa en marxa l'anomenada "Mesa del pacte per a la sostenibilitat", que no és altra cosa que una operació d'imatge i de conjugar interessos de negoci, sense atendre el que diu la ciència sobre el que cal fer per adaptar-se i mitigar els efectes de la crisi climàtica: Decreixement turístic.

Que l'onada reaccionària té molt d'anti-institucionalitat a favor dels grans líders autoritaris i l'autoritarisme s'avé malament amb la descentralització del poder? Doncs, des del Consolat de Mar, per ordre de la seu del PP a Madrid, es rebutja una quitança de deute que inqüestionablement és beneficiosa per a la institucionalitat autonòmica i per a la ciutadania que no rep els regals fiscals del Govern de Marga Prohens (durant el segon any, amb bonificacions en l'Impost de Successions, s'han deixat de pagar 460 milions d'euros a la Hisenda balear, però gairebé el 80% d'aquest valor es queda en mans del 0,8% dels beneficiats). És una altra  concreció local-provinciana d'una dels grans ensenyes del MAGA universal: la rebel·lió fiscal dels rics i megàrics.

I així podem seguir...

En qualsevol cas, cal rebel·lar-se contra la, en paraules del ja citat Timothy Snyder (l'autor de "Sobre la Tirania"), política de la inevitabilitat. És a dir, pensar en estratègies de mínims comuns democratitzadors amb impuls igualitari, en no defallir de la mobilització social, i en reforçar els moviments socials emancipatoris. Si no és així, tot indica que es prolongarà -sine die?- el règim MArGA Prohens.