Integració precària

Publicat originalment a dBalears (28-12-2025)

"Integració precària" és el concepte que més m'ha cridat l'atenció de l’ “Informe sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears" de 2025, elaborat per la Fundació FOESSA, i presentat a Palma fa unes setmanes. Recordem que la Fundació FOESSA (Fomento de Estudios Sociales y de Sociología Aplicada) està estretament relacionada amb Càritas, i que l'esmentat informe conté els resultats de l'Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials 2024. Una enquesta que, dit sigui de passada, té una robusta metodologia a partir d'un univers de 917 qüestionaris.

Em resulta impossible resumir en alguns paràgrafs les més de dues-centes pàgines de l'informe. Allò que segueix són únicament alguns enunciats, a parer meu, especialment rellevants per animar-vos a llegir atentament un informe que té el valor de, no només descriure la situació, sinó d' explicar-la. Val a dir que això no és poca cosa, car els assumptes complexos, com ho són els temes de l'exclusió i el desenvolupament social, no basta que siguin descrits, han de ser explicats.

Dit això, vet aquí el primer enunciat: Augmenta la integració precària i es mantenen les situacions d'exclusió social, que afecta 230.000 persones. L'exclusió creix entre les llars en situació de pobresa, sense ingressos, i en els encapçalats per algú que cerca treball remunerat. Pel que fa als grups més nombrosos dins de l'exclusió social, destaquen les persones de llars encapçalades per algú que treballa, per homes, i per algú d'origen estranger. Sembla que el règim de turistificació el que ens ofereix és una forta exclusió social, i, a tot estirar, integració precària.

Segon enunciat: L'ocupació laboral es recupera, però el creixement salarial és insuficient i creix l'exclusió social entre la població ocupada. Crec no equivocar-me si dic que el desacoblament entre salaris i cost de vida fa que el fenomen dels treballadors i treballadores pobres es dispari. El treball remunerat ha perdut la garantia quasi segura d'integració social.

El tercer dels enunciats, tot i no sorprendre a ningú, és absolutament clau. A les Illes Balears l'accés a l'habitatge és cada vegada més difícil. Augmenten vertiginosament les situacions d'exclusió residencial, com demostra el fet que les situacions d'exclusió en la dimensió de l'habitatge afecten gairebé tres de cada deu persones, i que les situacions d'habitatge insegur o habitatge inadequat afecten el 15% de les llars.

El quart  enunciat és especialment important perquè és un tema poc conegut. És el que fa referència als reduïts nivells d'accés als serveis socials. Anem a pams per explicar-ho succintament: Tenim un escàs protagonisme dels serveis socials públics, i una clara focalització en les persones en situació d'exclusió. De fet, el 45% de la població no acudiria als serveis socials públics en cas de necessitat econòmica. Però, al mateix temps, resulta que sis de cada deu persones són partidàries d'incrementar la inversió en serveis socials, així com de pagar més impostos per gaudir de més prestacions i serveis socials, i, alhora, es manté el rebuig als arguments que culpabilitzen de la seva situació a les persones que perceben prestacions econòmiques. La conclusió que em suggereix tot plegat és que tenim uns Serveis Socials per a pobres i molt pobres, reactius i no proactius, i que la societat illenca manté un important gen progressista en matèria fiscal i de voluntat de cohesió social.

L'enunciat cinquè és molt contundent: "Gairebé quatre de cada deu llars en situació d'exclusió social perceben que algun dels seus membres ha estat discriminat". Ras i curt: Aquesta és una percepció social que enverina a la societat i que aconsella revisar les "polítiques socials" practicades per les institucions autonòmiques, insulars, i locals.

L'últim enunciat (em reserv per a comentar la setmana vinent el fort creixement de l'exclusió social en la dimensió de la participació política) és força cridaner: Augmenta l'accés a l'Ingrés Mínim Vital, tot i que la seva cobertura continua situant-se molt per sota de la del conjunt del Regne d'Espanya, i, alhora, es redueix significativament l'accés a la Renda Social Garantida (RESOGA). És a dir, en matèria de la política social de rendes mínimes, hi ha una certa deserció de l'autonomisme a favor del que faci l’estat. En sembla un despropòsit!

Després d'aquest tast de l'informe de 2025 sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears de FOESSA, comprendran perquè no és agosarat afirmar que darrere la postal "d'èxits turístics" i "plenes ocupacions precàries" s'amaga exclusió social i, en el millor dels casos, "integració precària". Quedin-se amb aquest afortunat terme!

Resistir a la privatització de la vida

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-12-2025)

Més enllà de la xerrameca [m'encanta aquesta paraula per referir-se al fet de parlar sense substància, al xarrar estantís o banal] del discurs governamental autonòmic, l'any 2025 acaba amb la constatació tendència bastant inqüestionable a les Illes Balears: Avança la privatització dels serveis públics essencials per a la vida en comú. Consegüentment, l'horitzó sembla ser de menys igualtat i més descohesió social. Parafrasejant Rodrigo Rato, a les Illes Balears governa el mercat, amic!

Arcadi Oliveres -que, si no ens hagués deixat massa aviat, el proppassat novembre hauria complit vuitanta anys-, en plena pandèmia de la COVID-19, ens advertia en el seu llibre quasi pòstum intitulat “Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar”  que "hi ha béns públics que no es poden abandonar en nom de l'economia. Un d'aquests béns és la salut, juntament, jo diria, amb l'educació, és igual de bàsica, i l'habitatge, i també un sistema de pensions". L'Arcadi acabava el capítol dedicat als aprenentatges de la pandèmia afirmant que aquella dramàtica situació era una bona ocasió per "fer girar la roda del capital cap a un altre cantó i situar l'eix, d'una vegada per totes, en un altre centre, que de fet és el més important: les persones, i, per tant, la vida". Malauradament, aquí i ara es fa tot el contrari.

L'onzè informe que, sobre la privatització sanitària de les comunitats autònomes, ha publicat aquest 2025 la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, situa a les Illes Balears en el podi -només superades per Canàries i Madrid- de les que tenen una major velocitat de privatització. És a dir, hem iniciat una preocupant esprintada cap a la privatització de la sanitat pública. En matèria educativa, l'aposta més cridanera a favor de la privatització és l'obertura de pinte en ample al negoci de les universitats privades. Ara bé, més soterradament, l'envit indissimulat des de l'inici de l'actual legislatura és el procés dissolvent de la igualtat d'oportunitats, segregador, i de descohesió d'afavoriment de l'educació primària i secundària purament privada o concertada. Sobre l'habitatge, basta recordar que el recentment presentat informe Foessa sobre Exclusió i Desenvolupament Social a les Illes Balears, i les dades consolidades de l'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya conclouen amb una dramàtica fotografia: L'habitatge, lluny de ser un dret de ciutadania practicable, és un eix essencial de l'exclusió social.

I de les pensions, què en podem dir? L'atac per terra, mar, i aire contra el Sistema Públic de Pensions no té aturador. La darrera andanada ha estat l'informe de l'OCDE de finals de novembre passat que, sense massa arguments, no s'està d'afirmar que "reformar les pensions, per exemple, mitjançant la introducció d'un ajust per esperança de vida i l'ampliació del període de referència per al càlcul dels drets de pensió, contribuiria a garantir la sostenibilitat fiscal". Un alambinat subterfugi per a no conjugar el mateix verb de sempre: Retallar. Val a dir que, si l'OCDE hagués encertat en algun dels seus pronòstics sobre la viabilitat de les pensions públiques, del sistema que ara gaudim no en quedaria ni tant sols un rastre arqueològic. En qualsevol cas, la defensa a casa nostra de les pensions públiques, ara mateix, passa per la defensa de la, en tramitació, Iniciativa Legislativa Popular per a la creació del Sistema Balear de Complement per a les Pensions públiques de quantia inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI). Que no hi hagi una sola persona que hagi de malviure amb una pensió d'una quantia inferior o molt inferior al SMI és clau per a la cohesió social. Qualsevol millora de les condicions materials de les actuals persones pensionistes és, de retruc, la millor defensa de les pensions públiques del futur. En aquest sentit, el 2026 serà un any transcendental: Les institucions autonòmiques es posicionaran a favor o en contra del gradual procés de privatització de les pensions. S'escau recordar que alguns estudishttps://www.finect.com/usuario/davidcarmona/articulos/martinez-aldama-inverco-un-tercio-de-los-ahorradores-espanoles-piensa-mas-a-largo-plazo  recents ens indiquen que el 54% dels estalviadors del conjunt del Regne d'Espanya estalvia mitjançant Plans de Pensions, és a dir, queda molt negoci per fer i és molt el que pot minvar.

La privatització de la salut, l'educació, l'habitatge, i el sistema de pensions és un dels packs més preuats del neoliberalisme radical. Cal oposar-se amb dents i ungles a la privatització de la vida de cadascú i de la vida en comú. La distòpica societat, cada pic més injusta, ha deixat de ser-ho una distòpia. I, tanmateix, és possible resistir perquè, com va dir Bertolt Brecht "la injustícia és humana, però més humana és la lluita contra la injustícia".

Tornarem a encendre espelmes pel Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (21.12-2025)

Concentrar-se i encendre espelmes a favor de la causa sahrauí per Nadal ha esdevingut en una mena de tradició. L'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) ens torna a convocar a fer-ho enguany, com sempre, a la plaça palmesana de Cort a les 20:00 h del dijous, 25 de desembre. Que aquesta acció sigui una tradició no vol dir que sigui una convocatòria rutinària. Ans al contrari, és una de tantes constatacions de la prolongació del conflicte de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, és a dir, de la darrera colònia africana. Un allargament d'un conflicte que, en paraules del poeta sahrauí, Saleh Abdalahi Hamudi, "cansa aquesta 'pau' on / hom oblida allò que espera", i del que, en el 2025, es compleixen 50 anys de molts esdeveniments (aquí podeu consultar un interessant reportatge sobretot plegat).

Evidentment, cada vespre de Nadal que s'encenen espelmes a Cort s'escalfa la solidaritat amb el Poble Sahrauí; s'encoratja l'única solució justa i realista al conflicte que no és l'altra que la celebració del referèndum d'autodeterminació; s'exalta la dignitat i persistència de la lluita sahrauí per la independència del seu poble; s'abranda la causa a favor de l'efectivitat arreu del món dels drets humans i la necessitat d'una política d'ajuda internacional que, de debò, es pugui  qualificar d'humanitària... A més a més, és una crida a interrogar-se sobre dues qüestions claus per a la decència democràtica: Volem un món dominat pels lobbies i el neocolonialisme? És acceptable una legalitat internacional subjugada als lobbies dels poderosos?

El cert i segur és que el context actual fa que la concentració i encesa d'espelmes d'enguany tingui especial importància: L'onada reaccionaria global ha possibilitat l'aprovació, amb l'entusiasme del Govern espanyol i de la direcció del PSOE, de la resolució núm. 2.797 del Consell de Seguretat de l'ONU, que és l’enèsima traïció a les legítimes aspiracions d'autodeterminació del poble sahrauí. En La geopolítica trumpista que domina el món manen els lobbies, i el poderosíssim lobby marroquí va desfermat. Això explica l'absència dels drets humans de l'agenda de la recent cimera Espanya-Marroc (l'anomenada Reunió d'Alt Nivell (RAN)). I, per tant, els empresonaments inhumans dels presos polítics sahrauís condemnats sense cap garantia o la situació d'apartheid que malviuen en els territoris sahrauís ocupats pel Marroc no són preocupacions del Govern de Pedro Sánchez. En el conflicte sahrauí s'ha imposat la "lògica" dels negocis, de la corrupció, de la conculcació sistemàtica de la legalitat internacional.

En aquest context, la concentració amb encesa d'espelmes de dijous, 25 de desembre, és un acte simbòlic carregat de raons. La traïció d'uns i la certa neutralitat d'uns altres envers la injustícia que pateix el Poble Sahrauí és perillosa per al futur d'un món veritablement democràtic. I, tanmateix, el punt més perillós és la cantarella del  "no hi ha res a fer".

En el poemari "L'arena de les teves petjades", del citat Saleh Abdalahi Hamudi, hi ha un poema intitulat "Somni" on Salem escriu: "Tothom somia allà dalt, / i jo, tan sols somio poder a la meva terra / enlairar al cel qualque dia la meva bandera". Acompanyem, idò, al Poble Sahrauí a fer possible aquest somni!

Cançons per a Palestina i per al Sàhara Occidental

Publicat a dBalears (14-15-2025)

No és la primera vegada que dedic aquest espai a comentar el projecte musical "Cantant a través del mur", que lidera el president de la societat cultural donostiarra Club 44, Juan Soroeta. No debades, el projecte, iniciat el 2018, ja acumula tres edicions de caixes de CDs, dedicats a la solidaritat amb el Poble Sahrauí. En 2022 vaig escriure "Cançons per al Sàhara Occidental", comentant els dos primers volums que contenen una gran col·lecció de 64 cançons (i 64 intèrprets, òbviament), del bo i millor d'allò que genèricament s'anomena "american music". Uns mesos després, a principis del 2024, sota el títol "Cançons per a la llibertat del poble sahrauí", comentava el tercer volum, que aplega un elenc de 52 músics d'arreu del Regne d'Espanya -des de, posem pel cas, Pedro Pastor, passant per José Antonio Labordeta o Jabier Muguruza, fins a Maria de Mar Bonet. Aquest volum és una excel·lent recopilació "d'himnes" de lluites i resistències. Citem, a tall d'exemple, "Los olvidados", "Somos", "Mazisi okeita denbelek", o "Podries", dels anteriors artistes citats, respectivament.

"Cantant a través del mur" és un gran exemple de solidaritat dels artistes, que hi participen altruistament, i de l'entusiasme que hi posa Juan Soroeta. Soroeta és professor titular de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals a la UPV/EHU, un activista a favor de l'efectivitat dels drets humans, defensor fins al moll de l'os de la llibertat del Poble Sahrauí i d'una Palestina Lliure, i, òbviament, un apassionat de l'escena musical actual.

El cas és que queden pocs dies per finalitzar la campanya de micromecenatge, a través de la plataforma Goteo, per llançar el quart volum de la col·lecció. Com calia esperar, en aquesta ocasió la caixa de tres CDs du el títol de "Songs for Western Sahara and Palestine", és a dir, "Cançons per al Sàhara Occidental i per a Palestina". Per a capgirar la situació de Palestina i del Sàhara Occidental cal una altra geopolítica global que prioritzi l'efectivitat dels drets humans, el dret internacional, i passar d'un règim de guerra global a una globalització de la pau justa. Ara bé, que la música solidària ajudi a tombar el mur de crueltat envers aquests dos pobles ocupats, i que l'aportació de tants artistes pugui servir per ajudar a fer més "vivible" la vida als sahrauís i palestins depèn de molts petits projectes com el de "Songs for Western Sahara and Palestine". Fem-ho possible participant aquí en el micromecenatge!

Cultura per turistificar versus cultura pel procomú ecosocial

Publicat originalment a dBalears (07-12-2025)

Cada govern s'organitza, segons les correlacions de forces partidàries o de coalicions, com li rota o com pot. Ara bé, mai no és una qüestió banal, ans al contrari, és una qüestió transcendent. En aquest sentit, que en la conformació del Govern de Prohens hi aparegués un artefacte anomenat "Conselleria de Turisme, Cultura i Esports" va ser un claríssim avís de per on anirien les coses.

Per si hi havia algun dubte -no era el cas-, el Batle de Palma i el seu equip (PPVox) varen voler deixar ben clar que el seu model de ciutat era Màlaga. És a dir, les institucions, totes elles, s'alineaven a favor de la "cultura business friendly" amb l’objectiu de despullar-la, a la cultura, de sentit crític, exterminar qualsevol bri de subversivitat cultural, d'espai de socialització d'imaginaris alternatius al que hi ha. Un model cultural sustentat en el mite de la meritocràcia del treball cultural, en la desigualtat a dojo d'oportunitats, i en les precarietats dels treballadors i treballadores de la cultura i de les arts.  L'aposta és convertir, desacomplexadament, la política cultural institucional en una palanca del procés d'acumulació de capital que hem anomenat turistificació. La candidatura “ Palma Capital Europea de la Cultura en 2031” va en aquesta direcció. Palma, Mallorca, el conjunt de les Illes Balears i Pitiüses, necessita un Pla de Cultura,  PPVox ens ofereixen un Pla de Negoci!

D'aquella pols –de l'aposta política d'emprar el fet cultural com a font per a incrementar la productivitat del capitalisme turístic- ve aquest fang, el, a tall d'exemple, projecte de renovació de l'edifici de GESA i el seu entorn presentat aquests dies pel govern municipal de Palma. Aquest és una pas importantíssim per a la implementació de l'esmentat model malagueny de ciutat. Més per Palma encerta en criticar-ho. I, tanmateix, potser han sigut benvolents en la crítica.

Per què, de què va veritablement aquest model orgàsmicament neoliberal? Dit en poques paraules i resumint l'abundant literatura al respecte, hom podria dir que  es tracta de generar creixement econòmic atraient la, en paraules de l'economista Richard Florida, "classe creativa global" amb l'objectiu que desenvolupi noves idees, millor dit, nous negocis. Un creixement cada cop menys inclusiu i que, com assenyalen David Harvey i Neil Smith a "Capital financiero, propiedad inmobiliaria y cultura", vincula la cultura amb el capital financer i, de retruc, la propietat immobiliària amb la gentrificació urbana. Pura lluita de classes: Capital contra classes subalternes. Aquest, i no cap altra, és el model social i cultural de PPVox!

Ara bé, n’hi ha un altre de model cultural i de societat. El que posa la cultura local i popular i als creadors, creadores i artistes en el centre. És un model alternatiu, amb esperit subversiu, i, alhora, practicable. L'exemple més preclar que ara mateix se m’ocorre és la Renda Bàsica per a músics, artistes i treballadors creatius que aquest proppassat octubre han aprovat definitivament a Irlanda. El programa, conegut com a Basic Income for the Arts (BIA), començarà a aplicar-se a partir del pressupost de 2026.

Ras i curt, només amb persones creatives i artistes lliures, conseqüència de tenir el dret a l'existència material garantit -i no a mercè del mercat-, hi haurà cultura emancipadora que, parafrasejant Emili Darder, ens faci lliures. La cultura com a negoci especulatiu és el "seu" model cultural. Ens cal definir i construir un model del "nosaltres" que, a més a més, sigui esdevenidor d'una economia social i solidària de la cultura. El que està en disputa és, a parer meu, cultura al servei de més turistificació versus cultura pel procomú ecosocial. No és poca cosa!

Resistint als tambors de guerra

Publicat originalment a dBalears (30-11-2025)

La setmana passada sonaren de valent els tambors de guerra. L'anomenat "complex militar industrial", és a dir, la connivència global d'interessos d'aquells que, d'una manera o una altra, tenen molt a guanyar amb la despesa militar, va desfermat. Vegem:

En una autèntica tècnica de doctrina del xoc -recordeu que Naomi Klein, autora del llibre així intitulat, el va subtitular "L'ascens del capitalisme del desastre"-, el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ens va sorprendre amb una dada demoscòpica terrible: "El 76,8% dels espanyols reconeix que la seva major por és viure una guerra". Seré, sense que serveixi de precedent, benvolent i qualificaré de dubtosa la innocència en l'oportunitat de la publicació d'aquest estudi sobre pors i incerteses. Un estudi que es fa per primera vegada (ni en les etapes més cruels de crisis socioeconòmiques s'havia fet res semblant). I, tanmateix, han mostrat el llautó. Del que es tracta és de fer sonar els tambors de guerra.

Seguint la senda bel·licista, al Principat , per primera vegada el baròmetre del CEO ha preguntat sobre la guerra i els resultats són preocupants  tenint en compte la cultura tradicionalment antimilitarista a Catalunya. A la pregunta "¿En cas que un país de la Unió Europea fos atacat en el futur, quina hauria de ser, a parer seu, l’actitud de la resta de països?", hi ha una majoria de catalans (51%) que responen que caldria "defensar el país atacat, encara que això comportés que Espanya entrés en guerra amb el país agressor.  Hom diria que les campanyes de modulació de les opinions públiques a favor del militarisme funcionen  

Per una altra banda, el proppassat dijous coneguérem que Macron recupera el servei militar. Inicialment, es presenta embolcallat de voluntarietat, remuneració, i d'altres bondats. Fal·làcies! El quid de la qüestió rau en la no professionalitat de l'exèrcit. França se suma així a la campanya de propaganda i ideologia militarista que ja s'ha fet a Països Baixos, Alemanya, i Bèlgica. En totes aquestes campanyes hi ha un element comú: No s'oculta que allò que pretenen és obrir la ment del jovent a la cosa militar. Afegim-hi que un dels titulars de premsa més cridaners de les darreres quaranta-vuit hores és, a parer meu, el que diu: "Alemanya ha elaborat un 'pla secret' per al cas d'un atac rus". Des de quan s'anuncia l'existència de plans secrets, si no és per fer por?

Per acabar d'arrodonir el redoblament dels tambors de guerra, avui La Vanguardia destapa un assumpte tan important com impactant: El Consell de Ministres compromet fons estratègics militars fins 2042 per un valor superior a 60.000 milions. Ho fa d'amagatotis, amb un clamorós silenci antidemocràtic, amb nocturnitat i traïdoria. Governi qui governi, mana el complex militar industrial. És el súmmum. Segur que Pere Sampol tornaria a exclamar "és el colmo!".

Tanta sort que hi ha resistents a la guerra, a l’armamentisme, a la boja (i)lògica del capitalisme del desastre. Vet aquí dos exemples:

El programa de ràdio –"Es Jai de sa Barraqueta"- que Jubilats per Mallorca fem cada setmana a Ona Mediterrània el vam dedicar a Arcadi Oliveres. Dijous passat, 27 de novembre, si no ens hagués deixat abans d'hora, l'Arcadi hauria acomplit vuitanta anys. Conversàrem de les múltiples militàncies d'Arcadi Oliveres, però, òbviament, xerrarem de pacifisme. Ell ens va deixar dit que "no és utòpic aspirar a una societat sense guerres" o "no és utòpic que puguem canviar les relacions internacionals" (Aquí teniu el programa per si us ve de gust escoltar-lo).

Segon, i més important, exemple de resistència al règim de guerra imperant: Del 27 al 29 de novembre, Barcelona va ser capital mundial de la resistència a la guerra amb la trobada anual de la War Resisters' International -Internacional de Resistents a la Guerra (WRI)-. L'encontre, amb el títol "Desarmant el militarisme: resistim la guerra, construïm pau", i del que n'haurem de xerrar en altres ocasions, és més necessari de mai. Com bé diuen els amfitrions -el Centre Delàs- "en un món en el qual la guerra s'ha normalitzat, trobar-se per a imaginar alternatives no-violentes esdevé una acció urgent". Per això, em sembla imprescindible que el pacifisme mallorquí hi sigui present en els següents encontres de WRI.

L'esperit guerrer del poder té un gran ressò mediàtic. Les resistències a la guerra són invisibilitzades. Això és part essencial del règim de guerra. Noam Chomsky deia que la manipulació mediàtica pot fer més mal que una bomba atòmica perquè destrueix el cervell. Idò, no hi ha una altra opció que persistir en les resistència a la guerra. Malgrat tot, la pau és possible,  i és que, com solia dir Arcadi Oliveres, "mai és tan fosc com abans de sortir el sol".

Renda Bàsica (Universal i Incondicional)

La curolla de 01/12/2025 a https://vida.cat/programes/

Pot ser que, per raons d'agenda, aquesta sigui la darrera curolla d'enguany. I serà una curolla gairebé vital per jo: La Renda Bàsica (Universal i Incondicional).

La RB, res té a veure amb les rendes condicionals per a pobres o per a extremadament pobres, com ara, la Renda Social Garantida (RESOGA), en el cas de les Illes Balears; o l'Ingrés Mínim Vital (IMV) en el Regne d'Espanya.

Quan xerram de RB ens referim a una assignació pública monetària que rep, periòdicament i indefinidament, tota la població. Aquesta assignació és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible amb el que, especialment a Europa, coneixem com a Estat del Benestar. Val a dir que la RB que jo defens -en alineació amb la Xarxa Renda Bàsica i Basic Income Earth Network (BIEN)- és una proposta justa, car el seu finançament va associat a una veritable i radical distribució de la riquesa mitjançant una completa reforma fiscal, i una lluita sense pietat contra el frau i l'evasió fiscal, de tal manera que, tot i que tothom cobri la RB, una minoria perd i una majoria guanya.

Sobre la RB hi ha dues notícies que demostren que és una política possible. Que, parafrasejant Marina Garcés, ha sortit de les presons del que és o no possible.

A finals d'octubre d'enguany, Irlanda ha aprovat de manera definitiva una RB de 325 euros mensuals per a músics, artistes i treballadors creatius. El programa, conegut com a Basic Income for the Arts (BIA), començarà a aplicar-se a partir del pressupost de 2026.

I la República de les illes Marshall, un petit Estat insular del Pacífic, acaba de posar en marxa la primera RB nacional, permanent i legalment consolidada del món, del voltant de 800 dòlars a l'any per persona.

Dos exemples que demostren que sobre la RB, "Eppur si muove"

Una entre tantes fotografies de la resistència palestina

 

Publicat originalment a dBalears (23-11-2025)

No volia acabar aquest novembre sense recordar la història de Faris Odeh i de la fotografia que el va immortalitzar: El 29 d'octubre del 2000, durant la Primera Intifada palestina contra l'ocupació israeliana, el nen palestí de 14 anys es va plantar tot sol davant d'un tanc de les forces armades d'ocupació d'Israel a Gaza, i li va llançar una pedra. El fotògraf Laurent Rebours, de l'agència de notícies francesa AFP, va capturar aquest instant, convertint-lo en la imatge icònica que il·lustra aquest article. El moment captat pel fotògraf és molt més que un recurs d'un altre gastat i romàntic "David contra Goliat". És un retrat de la resistència del poble palestí. El nen només portava una petita pedra, però en l'interior hi duia una capacitat de resistència, de manca de por enfront de la injustícia, més grans que tots els tancs sionistes.

Faris Odeh va ser assassinat, en ajupir-se a recollir una altra pedra, per un tret en el clatell de la mà d'un soldat israelià durant el segon mes de la Segona Intifada (o intifada d'al-Aqsa), a Gaza, el 9 de novembre del 2000, és a dir, 10 dies després que fos protagonista involuntari de la icònica fotografia. Aquest mes ha fet 25 anys de l'assassinat de Faris Odeh.

Ve a tomb recordar l'esmentada fotografia -insistesc, icònica de la persistent resistència palestina- i la història de Faris Odeh -un altre infant màrtir palestí- perquè som a tocar del Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí que, des de 1977, a instàncies de l'ONU, es commemora cada el 29 de novembre. Aquest Dia és una oportunitat per a, en paraules de la Xarxa Solidària Contra l'Ocupació de Palestina (RESCOP) "denunciar 78 anys de colonització, ocupació militar, apartheid i neteja ètnica d'Israel en Palestina. Mentre Nacions Unides commemora la data en la qual es va aprovar el Pla de Partició de Palestina en 1947 —una imposició colonial que va negar el dret d'autodeterminació del poble palestí—, nosaltres afirmem: Palestina serà lliure".

També ve al cas citar Susan Sontag que, en el seu assaig "Sobre la fotografia" (1973), va plantejar una teoria -revolucionària en aquella època- sobre el sentit, la funció, l'ús, la tècnica, la història de la fotografia, i la relació amb les altres arts i el seu abast polític. Sí, va haver-hi un temps que la fotografia tenia un rotund i transcendent abast polític. En l'època de la banalització de tot (fins i tot de la intel·ligència que ara es pretén sigui artificial), el valor polític de la fotografia està en disputa entre les "(no) fotos per a ser exhibides a Instagram i, posem per cas, la dignitat humana que transmeten les fotografies del gran Sebastião Salgado o el compromís del fotoperiodisme de Juan Carlos Tomasi que, treballant més de dues dècades per a Metges Sense Fronteres, ha documentat nombroses crisis humanitàries. D'ell és aquesta encertadíssima reflexió: "Quina és la gran diferència entre una foto i una imatge? La tesi. Si no hi ha tesi, no hi ha fotografia". Sens dubte, la fotografia de Laurent Rebours a Faris Odeh davant del tanc israelià en tènia -i en té-de tesi: L’ alto el foc -de pla de pau no en té res- imposat per Donald Trump és un altre constructe al servei de neocolonialisme immobiliari especulatiu.

A Mallorca, el dissabte de 29 novembre commemorarem el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí mobilitzant-nos en una concentració a la Plaça Espanya de Palma. Ho farem amb el benentès que, amb el clam "des del riu fins al mar, Palestina llibertat!", la causa palestina ha esdevingut en la bandera del Sud Global, de la pau justa, de l'antifeixisme internacional.

Pobresa energètica

La curolla de 26/11/2025 a https://vida.cat/programes/

Aquests dies de tardor, però que fa temps d'hivern, convé xerrar de pobresa energètica. Segons l'Informe sobre l'estat de la pobresa a les Illes Balears, presentat fa unes setmanes per la Xarxa per la Inclusió Social. EAPN-Illes Balears, el 15,3% de la població illenca (18.900 persones) no es pot permetre mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. Val a dir que, òbviament, aquesta dada no inclou les persones sensesostre.

La crisi climàtica accentua els extrems tèrmics: O fa més calor, o fa més fred. Però, dintre de la gravetat d'ambdues situacions, la de fred, en el cas de Mallorca, és, amb diferència, la més greu. Sobretot si a les llars en situació de pobresa energètica hi ha infants o persones majors.

És una situació intolerable en una societat suposadament pròspera com la nostra. En un model de turistificació sustentada, en gran part, en el turisme de sol i platja,  hauria de ser un assumpte a resoldre de forma immediata i radical. És possible fer-ho. És qüestió de voluntat política.

Però sembla que la voluntat política de PPVox és demonitzar la gent pobre i consentir a la que és rica i molt rica. La lluita de classes persisteix.

Esquerdes a les presons del possible

Publicat originalment a dBalears (16-11-2025)

Vivim -almanco és la meva percepció- unes primeres setmanes de novembre en què s’acumulen els exemples d’esquerdes a les presons d'allò que, segons el capitalisme neoliberal actual, és possible o no ho és.

La primera d'aquestes vies de fuita de l’empresonament mental és l'important estudi elaborat per la Cooperativa Garúa per al GOB titulat "Impactes sobre el treball de la transició ecosocial a les Illes Balears. Una proposta decreixentista". El document és una tècnicament robusta proposta que palesa la possibilitat de no continuar vivint -millor dit, malvivint- en un règim de turismedependència. Veritablement, la insostenibilitat del model de turistificació és inqüestionable i, en gran manera, qüestionada. Aquesta no és la qüestió en disputa. Allò que està en discussió és si l'alternativa són societats que, en paraules de l'informe, "satisfacin de manera universal les necessitats humanes i altres que es basin en societats més desiguals que les actuals".

Posar damunt la taula que el decreixement és possible, sense que el factor treball remunerat sigui el gran damnificat, és un rotund encert de l'ecologisme social. Proposar la reducció de jornada en les feines mercantilitzades com a element per minimitzar, o, fins i tot, superar en positiu (amb creació d'ocupació) els impactes negatius de la transició ecosocial, és donar-li a la històrica reivindicació obrera un nou enfocament d'època: Treballar menys hores és condició necessària per garantir de debò les necessitats humanes i la vida.

Per una altra banda, no és fútil que, segons l'estudi "Economia Social i Solidària a Inca", fet per la Fundació Intercoopera a la capital es Raiguer, l'economia social i de les cures s'hagi convertit en un dels motors econòmics més importants. Que a la ciutat d'Inca, amb un passat industrial, i que fa menys temps, fruit de la desindustrialització i l'extensió de la turistificació arreu de l'illa, va patir una forta gentrificació de bona part del seu potencial laboral cap a les costes, l'economia social, solidària i de les cures generi 58,5 milions d'euros anuals (el 12,37% de la riquesa econòmica del municipi), i ocupi laboralment a 1.170 persones, gairebé un 14% dels assalariats de la ciutat, és un exemple que, a fora de les presons del possible hegemònic, hi ha alternatives.

Una tercera esquerda al autoritari pensament únic turbocapitalista és, sens dubte, el recentment publicat informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya. Que una entitat força emparentada amb Càritas, després d'una desoladora anàlisi de la situació social al Regne d'Espanya, proposi "Recursos per a la construcció d'una societat alternativa", a cop de perspectiva feminista, ecologia, espiritualitat(s), ecofeminisme, i que advoqui "per una societat i un món centrats en la cura", és tot un símptoma que les presons del possible tenen forats.

Afegim-hi a tot plegat el recentment publicat llibre de Lea Ypi intitulat "Fronteras de clase: Desigualdad, migración y ciudadanía en el Estado capitalista". Les escasses noranta pàgines del text són un torrent d'idees radicalment alternatives sobre migració. Una vegada llegit, s'observa amb una altra mirada la xerrameca pueril i racista de la política migratòria de la nostrada i d'arreu dreta ultra&extremada. Aquesta és una altra mirada que eixampla els horitzons alternatius possibles.

Val a dir que es presagia un escreix d'aquestes esquerdes: Dilluns, 17 de novembre, arriba a les llibreries "A les presons del possible", de Marina Garcés. Les sinopsis que des de fa dies circulen afirmem que "en un moment en què nous discursos emancipadors recuperen el concepte de possible com a horitzó d'esperança, es fa urgent explorar a fons el lloc que ocupa aquest concepte en els nostres discursos, en la relació que podem mantenir amb la realitat, amb la producció d'altres realitats. És el que es proposa aquest llibre".

 

Per combatre la intempèrie neoliberal

 Publicat original a Diario de Mallorca (18-11-2025)

No hi ha informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya que no em sorprengui pel seu rigor analític, llarga mirada, valentia en les conclusions, i absència d'eufemismes. FOESSA -una entitat lligada a Càritas- practica el bon costum de dir les coses pel seu nom. Per exemple, afirmant que "hi ha èpoques en què la igualtat sembla una paraula antiga, un ressò del passat que s’emet  amb una mescla de melancolia i escepticisme. Es parla de llibertat, de mèrit, d'innovació, però ja gairebé ningú no s'atreveix a parlar de justícia social sense sonar fora de lloc". El novè d'aquests informes, el corresponent a 2025, publicat el proppassat 5 de novembre, i que adverteix d'un procés inèdit de fragmentació social a Espanya en què es contreu la classe mitjana i es "normalitza" un model social de precarietats múltiples, no és una excepció.

Com, per raons d'espai, és impossible resumir un document de poc més de set-centes pàgines, el que segueix és una selecció d'idees i conclusions que em semblen particularment rellevants d'un diagnòstic "d'una societat del desassossec". Una definició ben adequada per a definir la situació social mallorquina farcida d'angoixa, ansietat, intranquil·litat... per les dificultats d'arribar a fi de mes, per no poder engegar un procés d'emancipació i constitució d'una llar, pels efectes del no funcionament dels ascensors socials, per no poder gaudir del dret a l'illa a conseqüència d'un model de turistificació bestial, i pel fet d'observar amb aprensió els efectes del canvi climàtic sense accions d'autèntica adaptació i mitigació.

L'informe que coment no s'està de defensar un canvi radical de paradigma civilitzatori que posi al centre la interdependència, l'ecodependència, i la cura. Tot analitzant com la desigualtat ha canviat l'estructura social. Una dinàmica desigualitària impulsada per, entre altres factors, l'elevada incidència dels salaris baixos, l'ampliació de les desigualtats en altres dimensions de l'ocupació diferents del salari (jornada, exigència d'insuportables de ritmes de treball, possibilitats de conciliacions, etc.), la persistència d'un nivell alt d'inestabilitat laboral, l'aparició de noves desigualtats laborals relacionades amb les tecnologies digitals, la reducció dels salaris inicials de les noves generacions. En la magnitud d'aquesta reestructuració social ha sigut clau la perduda de garantia d'integració social del treball remunerat.

A tot plegat, afegim-hi que i) es manté la minsa capacitat de la intervenció pública per a reduir la desigualtat; ii) la pobresa és més consistent, jove, i crònica; iii) la privació material augmenta malgrat el creixement econòmic; iv) la feblesa de les prestacions monetàries condicionades determina  un risc més gran de pobresa; v) les desigualtats en la riquesa s'han ampliat, sent l'habitatge el factor clau (no em puc estar de dir que FOESSA desmunta el "mite de l'escassetat" amb la següent dada: 3,8 milions d'habitatges buits conviuen amb l'exclusió social); vi) la desigualtat d'oportunitats en l'origen (de classe, nacionalitat, etc.) determina la vulnerabilitat futura, que és cada vegada més perdurable; vii) la transició energètica genera noves desigualtats. Sense esgotar els temes que analitza la Fundació FOESSA m'interessa subratllar les àmplies referències al deteriorament ecològic, la insostenibilitat ambiental del model de desenvolupament, o el paper dels moviments socials i dels nous cicles de protesta com, a tall d'exemple, els protagonitzats per la plataforma "Menys turisme, més vida".

Ara bé, el punt més rellevant, per venir d’on ve, és l'apartat intitulat "Recursos per a la construcció d'una societat alternativa", que proposa actuar sabent-nos part d'un sistema-món, tenint molt presents els riscos de la prolongació del model present, conscients que el futur no està escrit, però que l'hem de decidir ja. I, com a recursos per a la construcció de l'alternativa, proposen: "La imprescindible, però oblidada, perspectiva feminista"; "l'ecologia profunda / ecologia social / ecologia integral"; "l'aportació de l’/les espiritualitat(s)"; i "la rellevància de l'ecofeminisme". Tot plegat acabant amb una crida "Per una societat i un món centrats en la cura". Després de cadascun d'aquests informes d'àmbit estatal, FOESSA sol fer una explotació de les dades i una adaptació dels anàlisis generals  aterrant  en la realitat concreta de les Illes Balears. Per tant, ocasió hi haurà per a comentar-les. Mentrestant, quedem-nos amb aquesta caixa d'eines per combatre la intempèrie neoliberal dita turistificació. 

Persistiran, persistirem: POLISARIO vencerà!

Publicat originalment a dBalears (09-11-2025)

A les acaballes d'octubre es va reunir el Consell de Seguretat de l'ONU i va aprovar la resolució 2797/2025 sobre el Sàhara Occidental. Una reunió sota la pressió-amenaça de l'administració Trump, i que gairebé coincidia amb el cinquantè aniversari de dues efemèrides que han marcat l'esdevenir de les cinc  darreres dècades del Poble Sahrauí:

Per una banda, el 6 de novembre, s'han commemorat els 50 anys de l'anomenada "Marcha Verde", és a dir, de l'ocupació il·legal pel Marroc del Sàhara Occidental amb l'aprovació tàcita espanyola. Diguem-ho sense embuts: aquesta invasió marroquina, presentada com una mobilització social, cívica, voluntària, i pacifica del poble marroquí, realment va ser una mobilització forçada manu militari per la monarquia alauí, acompanyada d'un gran desplegament militar i molta violència. Per un altre costat, el ja a tocar 14 de novembre també  farà, cinquanta anys que es va firmar l'anomenat "Acord tripartit de Madrid", una declaració de principis entre Espanya, el Marroc i Mauritània en què el franquisme, amb el dictador agonitzant, traïa al Poble Sahrauí, i, en lloc d'engegar un genuí procés de descolonització, va fer entrega de la seva "Provincia 53" o "Sáhara Español" als marroquins i mauritans (Mauritània va renunciar a les seves pretensions territorials al Sàhara el 1979). Aquest "acord de la vergonya" mai no va ser acceptat per l'ONU. El Sàhara Occidental continua figurant en la llista de l'ONU com a únic territori amb passat colonial espanyol pendent de descolonització. Per cert, i dit sigui de passada, aquests dies que es xerra bastant del llibre de memòries del Borbó Juan Carlos (aquí un excel·lent article de Lila Thomàs) posaria messions  que serà una oportunitat perduda per escatir el brut i econòmicament interessat paper jugat per la monarquia espanyola en la gran traïció a les i als sahrauís.

La importància de la resolució 2797/2025 rau en la pujada de to de la traïció del president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, iniciada el 2022 amb la carta remesa al feudal-corrupte rei Mohamed VI en la qual feia seua -i del PSOE- la trumpiniana  proposta d'autonomia de Rabat per al Sàhara Occidental "com la base més seriosa, realista i creïble per a la resolució del contenciós". Una autonomia no volguda pel poble ocupat, una autonomia impossible perquè, ¿en quin règim dictatorial és factible un veritable autogovern regional? En un conflicte sobre descolonització, sobirania, i independència, la proposta d'una indefinida descentralització ni és seriosa, ni realista, ni creïble. És un cruel sarcasme per consolidar l'ocupació i normalitzar el règim d'apartheid per a la població sahrauí. En fi, el que és veritablement important de l'aprovació de la resolució 2797/2025 és el superb desvergonyiment del Gobierno Español -si més no de la part del PSOE- de votar junt amb els EUA de Trump, i, conseqüència d'aquest acte, ser aplaudit -digues-me amb qui vas i et diré qui seràs- pel genocida Netanyahu. S'ha superat amb escreix la tradicional traïdoria dels presidents dits socialistes, González i Zapatero, a la causa sahrauí.

Ara bé, per més que s'entestin des dels poderosos tentacles mediàtics del "majzén" (l'oligarquia del règim marroquí), als "progres" anàlisis geopolítiques -molta geopolítica de l’energia i molt menyspreu als Drets Humans- d' Enric Juliana, o els comentaris editorials de El País, passant per les fanfarronades trumpistes d'arreu, la resolució 2797/2025 no és un gir en la situació. En allò que és essencial, res no ha canviat.

En aquest sentit, és fonamental no creure's el "somnis humits" dels amics del Marroc, i, per contra, fer cas a aquesta peça del digital "No te olvides del Sahara Occidental" que explica que: 1. La MINURSO (Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental, per les seves sigles en angles) continua sent una missió per a un referèndum d'autodeterminació. 2. La resolució no reconeix la sobirania marroquina sobre el territori. 3. El Front POLISARIO continua sent reconegut per l'ONU. 5. El Marroc guanya temps, però no legitimitat. 6. Cal mirar més enllà dels titulars, perquè els fets continuen sent clars: l'ONU manté el mandat per a un referèndum d'autodeterminació, el Marroc no ha aconseguit validar la seva sobirania sobre el territori, i el procés de descolonització continua obert. I conclou que "el Sàhara Occidental continua sent un territori pendent de descolonització, el poble sahrauí manté el seu dret a decidir el seu futur en les urnes, i el Front POLISARIO conserva el seu paper polític legítim segons l'ONU. El que ha canviat és que la narrativa marroquina comença a trobar límits. I això, per a un poble que fa mig segle de resistència, també és una manera d'avançar".

I per a acabar d'arrodonir-ho, estant encara calenta la resolució d'aquesta fossa sèptica antidemocràtica i del menfotisme dels drets humans en què s'ha convertit el Consell de Seguretat de l'ONU (una altra cosa és l'Assemblea General), el president de la República i secretari general del Front POLISARIO, Brahim Gali, afirmava que "el Front POLISARIO no participarà en cap negociació que no respecti el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació".

Per tant, la partida continua. El Poble Sahrauí persistirà. El moviment solidari amb la causa sahrauí persistirem. El POLISARIO vencerà!

Militarisme arreu, desmemòria aquí

La curolla de 12/11/2025 a https://vida.cat/programes/

La curolla d'avui transita entre una notícia a Bèlgica i una desmemòria a Mallorca.

Resulta que el Govern belga ha enviat aquesta setmana 149.000 una carta a homes i dones de 17 anys del país en la qual els encoratja provar, en 2026, la carrera militar, o, almenys, a inscriure's per a fer un servei militar voluntari d'un any a canvi d'un sou net mensual de 2.000 euros. A Bèlgica el servei militar va deixar de ser obligatori el 1993.

Les autoritats belgues no han ocultat que allò que pretenen és obrir la ment del jovent a la cosa militar. La mateixa campanya de propaganda i ideologia militarista que ja es va fer a Països Baixos, a Alemanya, i que està en estudi a França. Fins quan no s'implantarà en el Regne d'Espanya?

Tot això coincideix  amb una desmemòria històrica: Mallorca té una tradició de pacifisme que, a parer meu, es coneix poc. Per exemple, des del pacifisme d'arrel llibertària de finals del segle XIX i principis del XX, als objectors i insubmisos a la mili de la dècada dels 80 fins als inicis dels anys 2000. La fi de la mili a casa nostra va ser una lluita de molts de joves. No només una clàusula dels "Acords del Majestic" entre Aznar i Pujol per a la investidura del aleshores líder del PP.

Macromagnituds de l'ocupació laboral versus la realitat de cadascú

Publicat originalment a dBalears (02-11-2025)

No seré jo qui, en l'augment a tot arreu de les expectatives electorals de l'extrema&extremada dreta, menysvalori la importància de l'impacte algorítmic en la desinformació, l'expansió de falsedats, la proliferació de teories conspiracionistes, i, sobretot, de discursos de l'odi a balquena. No li llevaré ni un bri d'importància en l'auge de l'autoritarisme turboneoliberal, masclista, racista i aporofòbic del segle XXI a les anomenades "guerres culturals", o, altrament dit, al domini de l'agenda del diàleg públic global i local perquè parlem d'allò que ells volen i no, per exemple, dels explotadors o de la lacerant concentració de la riquesa. No debades, l'extrema dreta ha esdevingut en un instrument funcional molt útil per al poder econòmic

Ara bé, discrep que aquestes siguin les causes primigènies de tot plegat. A parer meu, el quid de la qüestió rau en les condicions materials (capacitat adquisitiva, habitatge, temps, possibilitats de conciliació-corresponsabilització en els treballs de cures, riscos psicosocials associats al treball...) de les persones, de les majories socials. Fa massa temps que hi ha una forma ecumènica d'avaluar la situació econòmica, social, laboral, política i sociològica en funció de les dades macro (PIB, IPC, EPA, Mercats de Valors, Estadístiques de producció, fabricació, i d'arribada de turistes, Despesa Turística, etc.). Aquest ha sigut un dels grans errors del progressisme, més o menys neoliberal, mentre ha governat les institucions autonòmiques a casa nostra. Ho és, encara ara, al Regne d'Espanya. L'economia va bé, diuen. Però massa gent té problemes per omplir la nevera i arribar a fi de mes, és a dir, obvien la realitat de cadascú.

La publicació fa uns dies de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre del 2025 n'és un bon exemple. PPVOX bravegen de les macrodades del mercat laboral illenc, i l'oposició abans governant critica la situació amb la boca petita.

Què ha passat en el trimestre estiuenc per excel·lència? Fonamentalment el següent: Una xifra de població de persones de 16 i més anys espectacular (1.069.500); unes taxes d'activitat [percentatge de la població incorporada al mercat laboral o en condicions i desig de fer-ho] altíssimes (66,73% la total, i 63,68%, 59,68%, i 75,69%, segons el lloc de naixement a les Illes Balears, a altres comunitats autònomes, o a altres països, respectivament). Aquestes dues macrodades ens mostren que el model de creixement econòmic de les Illes Balears -la turistificació- és absolutament dependent del creixent de població, i que el fenomen immigratori és per raons de cerca de feina. Les persones immigrades motivades per subsidis o "paguetes" no arriben, ni tan sols, a ser una anècdota.

Ara bé, en relació amb les condicions materials de les persones, cal tenir en compte que els Fixos Discontinus -malgrat que tinguin feina remunerada, posem pel cas, sis mesos a l'any – són considerats per l'EPA i altres estadístiques laborals, indefinits. És a dir, no sabem quantes persones assalariades no tenen ingressos salarials tot l'any. Allò que sí sabem és que, segons l'EPA, aquest estiu gairebé el 34% de les 563.300 persones assalariades tenien menys d'un any d'antiguitat de contracte. És a dir, una situació de precarietat pròpia de persones infraassalariades, o treballadores pobres.

Aquestes situacions de carències en les condicions materials són les que provoquen que, com bé s'explica en aquest reportatge, la pobresa i l'habitatge siguin la cara amarga del boom economicoturístic. Les precarietats vitals i d'expectatives són, sens dubte, un gran caldo de cultiu idoni per a la ultradreta.

Què fer? Reconec que quan tinc dubtes sobre aquests assumptes acostum a consultar "EL MÓN NO SE'N SURT. Un tractat sobre els malestars del present", de Tony Judt. Un llibre editat el 2010 i que no envelleix. Perquè els malestars socials no siguin ferment del reaccionarisme, Judt recomana que "ens hem de tornar a fer les preguntes de sempre, però oberts a altres respostes". Per exemple, la Renda Bàsica Universal i Incondicional?

 

Pensionistes pobres

Publicat originalment a dBalears (26-10-2025)

Fa uns dies, la Xarxa per a la Inclusió Social EAPN-Illes Balears va publicar el seu informe anual sobre l'estat de la pobresa a les Illes Balears, del qual s'ha prestat poca atenció a les següents dades: el 38,5% de les pensions que es perceben a les Illes són d'una quantia inferior al llindar de la pobresa (827 €, en 14 pagues), i, d'aquestes, gairebé la meitat no supera el 40% de la renda mediana (pobresa extrema), és a dir, menys de 552 €. És tot un símptoma d'un impressionant pou de pobresa en el col·lectiu de persones pensionistes.

Fa menys dies que la premsa hi ha posat cara i ulls a aquestes estadístiques: El diari Ultima Hora feia una peça sobre les dificultats vitals de Luisa María amb una pensió de 600 €, i Diario de Mallorca ens parlava dels malviures d'Eloy Santos. Són dos exemples d'exclusió social a causa de pensions insuficients (formalment i tècnicament pensions de pobresa), i d'haver convertit el dret i necessitat bàsica d'habitatge en un privilegi.

Ara bé, associar la suficiència de les pensions a la superació del llindar de la pobresa és el somni humit dels enemics, més o manco dissimulats, d'unes pensions públiques dignes. Per això, el moviment pensionista exigeix que la referència al "llindar de la pobresa" sigui expulsada de la llei per a fer el càlcul de les pensions mínimes (tant contributives com no contributives). La referència ha de ser, com a mínim, el Salari Mínim Interprofessional (SMI) que, val a dir-ho, hauria de ser regionalitzat per apropar-lo a la real carestia de la vida de cadascú.

Aquest és el sentit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) pel dret de la gent gran a una vida digna que ha impulsat la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, amb l'objectiu que cap pensionista hagi de viure amb ingressos inferiors al SMI (fixat pel 2025 en 1.184 €/mes). Per tant, avançar de debò en l'erradicació de la pobresa de les persones pensionistes.

Mentre a les Illes Balears vivim una triple crisi social de pobresa material (Pobresa Laboral, Pensionistes Pobres, Pobresa Habitacional), des del Consolat de Mar tenen una agenda d'impuls al menfotisme social, a l'aporofòbia, a la xenofòbia, als incentius a les desigualtats, a l'enfrontament del penúltim contra l'últim. És l'agenda trumpista a la balear.

 

Honor a les víctimes del franquisme

La curolla de 30/10/2025 a https://vida.cat/programes/

Faci el que faci el Govern Prohens, els i les demòcrates de convicció continuarem recordant i honorant a les víctimes dels colpistes contra la Segona República. A les víctimes de la brutal repressió que van patir  les i els demòcrates. 

Aquest és el significant de l'acte, organitzat per Memòria de Mallorca, dissabte 1 de novembre a les 12 hores al Mur de la Memòria del Cementeri de Palma. 

PPVOX ha iniciat el procés parlamentari per derogar la Llei de Memòria i Reconeixement Democràtics de les Illes Balears. No volen que les víctimes, que institucionalment no han tingut reconeixement, reparació, veritat, justícia ni garantia de no repetició, continuïn sense tenir-ne. I, per contra, anuncien més homenatges als ja homenatjats per la dictadura franquista.

És una indignitat que ha de ser reparada per la mobilització popular.

 

Sobre una suposada identitat turística-hotelera

 Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 28-10-2025)

El proppassat 5 d'agost, el BOIB va publicar el text del Conveni col·lectiu del sector de l'hostaleria de les Illes Balears per al període 1 de març del 2025  a 31 de març de 2028. És un conveni que regula bona part de les relacions laborals de milers de treballadors i treballadores de  casa nostra. Abans d'entrar pròpiament en matèria, em sembla pertinent fer, encara que sigui de passada, una precisió al concepte clàssic de "relacions laborals". Certament, continua referint-se al contenidor de normes que civilitzen la relació capital-treball, altrament dit, dels drets i obligacions dels treballadors i dels empresaris (des de, posem pel cas, el salari, a la panòplia de permisos retribuïts, o de les indemnitzacions en cas d'acomiadament, als possibles límits al poder empresarial). Però, en aquest punt del segle XXI, civilitzar el conflicte capital-treball ha d'incloure, tant sí com no, allò que el sociòleg i professor en la Universitat Sorbonne-Nouvelle, Aurélie Jeantet, anomena "emocions en el treball", com, per exemple, la sensació que el centre de treball no és un espai tòxic per la salut física i psíquica, o que la jornada laboral no és un període de temps de no democràcia ni llibertat o espais de vida en què les emocions personals i familiars no existeixen. És a dir, tot el que té a veure amb els riscos laborals psicosocials.

Feta aquesta digressió, tornem a l'objectiu d'aquestes ratlles: El text del conveni esmentat ve precedit d'una inusual introducció on s'afirmen coses tan impròpies d'un conveni col·lectiu com aquesta: "L'hostaleria a les Balears representa no només una font essencial d'ocupació i riquesa, sinó també un reflex de la nostra identitat, hospitalitat i qualitat com a destinació turística de referència internacional. Tanmateix, els profunds canvis que travessen la societat, l'economia i el mercat laboral fan imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions laborals" (sic). No tinc cap dubte que, si aquesta insòlita introducció contingués alguna crítica o discrepància amb el pensament governamental, les autoritats laborals autonòmiques haguessin al·legat el "costum jurídic" per a, en aplicació de la competència de control de la legalitat dels convenis col·lectius, no publicar oficialment aquest disbarat.

En qualsevol cas, l'esmentada declaració introductòria, és una peça que ens porta al fangar de les "batalles culturals". Comencem comentant breument la de contingut estrictament laboral: Els signants del Conveni Col·lectiu ens diuen que és "imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions laborals". Aquest és el subterfugi de l'univers ultra neoliberal per a reclamar més precarietat laboral desprofessionalitzadora i de precarització vital, el manteniment i enduriment del poder empresarial, la desdemocratització de les relacions laborals, ignorar les dites "emocions laborals", i imposar el viure -o el malviure- únicament per a treballar.

Ara bé, el tema fonamental d'aquestes ratlles és que, els signants del text que comentam afirmen que: "L'hostaleria a les Balears [... és també] un reflex de la nostra identitat". Com ens va ensenyar el mestre Josep Fontana, la identitat d'un poble és un concepte en construcció, però, en tot cas, sostinguda per una cultura compartida. En qualsevol cas, és temeràriament agosarada aquesta associació d’un negoci -el de l'hostaleria- amb la nostra identitat. Aquest és un assumpte recurrent en el debat del segle passat entorn del turisme illenc. Per exemple, indirectament, està present en els dos Llibres Blancs del Turisme (1987 i 2009), i directament a la conferència inaugural de les Segones Jornades de Turisme i Medi Ambient que, organitzades per l'Institut d'Estudis Ecològics (INESE), se celebraren l'octubre del 2000. El conferenciant va ser el qui a l'aleshores era rector de la Universitat de Barcelona, Antonio Caparrós Benedicto que, per cert, ens va deixar pocs dies desprès d'haver dictat una conferència amb molts d'aforismes. Fa un quart de segle ja era força discutible afirmar que "es posible generar una identidad balear basada en unos valores identitarios vinculados  al medio ambiente y al turismo". Identitat basada en qualsevol cosa que no siguin cultura, llengua, i valors adquirits de les lluites històricament compartides em sembla, en el millor dels casos, un constructe mercantil, i, en qualsevol cas, un disbarat. Encara més, en plena crisi climàtica i de desigualtats, lligar la nostra identitat col·lectiva a una activitat econòmica interpel·lada a decréixer i a repartir substancialment millor els beneficis crematístics per a la supervivència del planeta i d'una vida col·lectiva amb uns estàndards de cohesió social decents és una macabra ocurrència

En resum, voler dir que l'estat de turistificació -àmpliament rebutjant a enquestes demoscòpiques i a mobilitzacions ciutadanes mai vistes- és un tret identitari només té una possible explicació: "El triomf final d'un sistema de dominació s'aconsegueix quan el dominat comença a cantar-ne les virtuts", en paraules de Ngũgĩ wa Thiong'o al seu imprescindible llibre "Descolonitzar la ment". Una explicació tan comprensible pel que fa a les elits de la turistificació, com inexplicable per part de la representació dels treballadors i treballadores. En fi, ja ho cantava Raimon: "Qui perd els orígens, perd identitat".

Frontex

Publicat originalment a dBalears (19-10-2025)

Han tret el sant Cristo Gros: La presidenta Prohens i els presidents dels consells insulars demanen a la Comissió Europea l'activació de Frontex davant la ruta migratòria cap a les Illes Balears, informava el dBalears. La comitiva ha visitat a Brussel·les al comissari europeu d'assumptes d'interior i migració, Magnus Brunner, que, seguint la informació d'aquest mitjà i del mateix Govern, "ha mostrat la seva bona predisposició a activar Frontex a les Illes, i ha reafirmat que l'activació d'aquest mecanisme redueix dràsticament la immigració irregular als territoris on s'activa". Tot d'una, el Delegado del Gobierno en Islas Baleares destapà que l'Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) "es va activar al febrer per a detectar l'arribada de pasteres a les Balears". Qui en dona més, en aquesta reivindicació o bravejada de Frontex?

Tant se val. Frontex té un historial tenebrós en matèria de respecte dels Drets Humans. Vet aquí alguns, només alguns, exemples:

“Vista judicial per la falta de transparència de Frontex amb relació a la cooperació líbia”. "Frontex utilitza avions i drons per detectar als qui intenten aconseguir la seguretat a Europa travessant el Mediterrani i després avisa a la guàrdia costanera líbia. Com a conseqüència, les persones refugiades i migrants són sistemàticament interceptades per la guàrdia costanera líbia i portades a Líbia, on sofreixen detenció arbitrària i tortura en escala generalitzada" (Amnistia Internacional, octubre, 2023). "La Defensora del Poble de la UE demana a Frontex que tramiti les reclamacions sobre violacions dels drets fonamentals" (Novembre, 2023). "Open Arms denuncià a Frontex per les pràctiques il·legals de rescat de migrants en les costes líbies. L'ONG denuncia la connivència dels guardacostes libis amb les xarxes de tràfic de persones, amb el beneplàcit de la UE" (Febrer, 2024). "Metges Sense Fronteres (MSF) publica un informe en el qual detalla les terribles conseqüències de la crisi provocada per les polítiques europees a les seves fronteres i fora d'elles. A partir de testimoniatges de primera mà de personal mèdic i pacients, més de 20.000 consultes mèdiques, de salut mental i d'urgències a les fronteres de la Unió Europea" (Febrer, 2024). L'informe "Monitoratge. Dret a la vida 2024", de Caminando Fronteras, permet visualitzar que Frontex no salva vides (Desembre, 2024). "Frontex va transferir durant anys il·legalment a Europol dades de migrants i activistes" (El País i altres mitjans de comunicació, juliol 2025).

Segur que a la presidenta Prohens poc li preocupi -és una qüestió que no dona vots- la universalitat i efectivitat dels Drets Humans. Tal vegada, en la seva deriva vers el nucli dur del discurs de l'odi, qualificarà les denúncies sobre les malifetes de Frontex de cosa de la "Cultura wok". I què farà el Delegado del Gobierno en Islas Baleares, a les ordres del ministre Marlaska? Balbotejar i mirar cap a una altra banda.

Conclusió: La dreta extremada i extrema té discurs sobre la dialèctica fronteres-migració-drets humans. I què en té el PSOE? Pot ser que sí, però, si el cercau facin cas a aquella pancarta del 15-M a l'acampada a plaça Catalunya de Barcelona que deia: "Al fons, a la dreta".

L’aplicació efectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 ha esdevingut en un programa revolucionari! 

 

ILP pel dret de la gent gran a una vida digna

La curolla de 22/10/2025 a https://vida.cat/programes/

Després de més d’un any de feina, ja es pot dir que la Iniciativa Legislativa Popular pel dret de la gent gran a una vida digna arribarà a ser discutida en el Parlament de les Illes Balears.

Fa molt temps que se’n xerra del  problema de la pobresa en el col·lectiu de pensionistes de les Illes Balears, però ha sigut, un altre cop, la societat civil qui li ha posat fil a l’agulla.

Això és el que ha fet la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques presentant una ILP que proposa la creació del sistema balear de complement per a les pensions públiques de quantia inferior al SMI. 

Objectius d’aquesta ILP:

ü  Que cap pensionista hagi de viure amb ingressos inferiors al SMI. Per tant, erradicar la pobresa de les persones pensionistes.

ü  Reduir bretxa de gènere. De les 90.000 persones pensionistes que poden ser considerares estrictament pobres, la immensa majoria són dones. 

ü  Possibilitar, d’entrada, la llibertat de debò. El complement és personal, no a la unitat de convivència.

ü   Reforçar l’autogovern.