Pensionistes: Posau-vos ràpidament la mà a la cartera!

 

Publicat originalment a dBalears (15-06-2025)

No record l'autoria de la frase "si el rei ha d'explicar que és el rei, és que no ho és el rei", però del cert que és un aforisme força polivalent. I que, tot s'ha de dir, em va molt bé per començar l'article d'aquesta setmana al dBalears. Perquè atenció: L'AIReF és notícia en aquestes primeres setmanes de juny, i ho és entorn de les pensions públiques, la qual cosa justifica el títol d'aquests paràgrafs.

Anem, però, a pams. L'AIReF és l'acrònim d'un organisme espanyol anomenat Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, que té, oficialment, la funció del control fiscal i l'objectiu de garantir el principi d'estabilitat pressupostària, així com la sostenibilitat financera del Regne d'Espanya. Formalment, és independent i d'un estricte biaix tècnic. Però, com el rei que ha d'explicar que ho és perquè, veritablement, no ho és, l'AIReF no és allò que diu ser. Té una dependència absoluta de l'ortodòxia neoliberal. És, de fet, el seu guardià en matèria pressupostària, i, en aquest paper, ha esdevingut en el "justificador tècnic" de no poques retallades socials.

Les recents notícies relacionades amb l'AIReF i les pensions em van començar a arribar tot just començat aquest mes. El número de juny de la revista "Alternativas Económicas" publica una peça titulada "Pensiones: Una de cal y otra de arena". L'aspecte positiu que es posa en relleu a la citada informació és que les condicions pactades pel Govern Espanyol i la Comissió Europea -l'anomenada "regla de despesa"- es compleixen. Val a dir que aquest acord és una autèntica cotilla per a millores profundes del sistema de pensions, agilitzar-ne algunes que estan alentides, i per a, en definitiva, enrobustir i blindar el sistema a la fúria privatitzadora. El punt negatiu és, un clàssic en els informés de l'AIReF, que no s'ha millorat la sostenibilitat del sistema públic de pensions.

Pocs dies després vaig tenir notícies d'un comunicat d'UGT i CCOO en què "exigeixen al govern [espanyol] informació detallada de les raons i termes de la iniciativa per a una nova avaluació de sostenibilitat del sistema de pensions en 2026". La cosa no va de coverbos: Perquè l'AIReF pugui fer aquesta nova avaluació caldrà un canvi normatiu que, òbviament, es farà. I alerta: A cada avaluació que fa l'AIReF, les butxaques de les persones pensionistes pateixen!

La traca final d'aquest seguit de notícies va ser un titular de dimecres passat, 11 de juny, a Última Hora que deia: "Los 188.390 pensionistas de Baleares, pendientes del nuevo examen de la UE a sus pagas". La peça periodística està plena d'alarmisme i poc rigor. Per acabar d'arrodonir-ho, s'acompanya de l'opinió -millor dit, de les ocurrències- d'un economista de teoria i ideologia ultraliberal, molt en la línia de l'escola d'Àustria en la qual s'inspiren Javier Milei i altres neofeixistes-ultraliberals. Al diari, oh casualitat  !, no se’ls va ocórrer demanar com a contrast l'opinió de, posem pel cas, alguna persona de la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, o d'un altre economista no fracassat en la gestió de pressupostos públics.  

Val a dir que, de les coses que passen al Regne d'Espanya, aquest assumpte és, a parer meu, prioritari. S'hi hauria de parar molta més atenció mediàtica, i no posar-la gairebé tota en una obvietat: El corrupte és el bipartidisme borbònic, el règim del 78 que continua engreixant als corruptors.

En qualsevol cas, la sostenibilitat i millora del Sistema Públic de Pensions no és una qüestió tècnica. És, categòricament, una qüestió política, de voluntat política, de model de societat, de qualitat democràtica. Ah, per cert! Què en diu l'AIReF de "l'estabilitat pressupostària i de la sostenibilitat financera" respecte a l'augment de la despesa militar?

S'escau, idò, que les persones pensionistes ens enduguem ràpidament la mà a la cartera. Altrament dit, que ens organitzem i mobilitzem. Anoteu una data important: El pròxim 25 d’octubre a Madrid hi haurà la gran manifestació del Moviment Pensionista del conjunt del Regne d’Espanya. Com sempre, en defensa de les pensions públiques. Governi qui governi, les pensions, els salaris i els drets es defensen!

Pel dret a una vida digna

 Publicat originalment a dBalears (08-06-2025)

En l'elecció de consignes per a la manifestació a Palma de diumenge que ve, 15 de juny, la plataforma “Menys Turisme, Més Vida” ho ha encertat de ple. “Pel dret a una vida digna”, “Aturem la turistificació”. Reivindicació i alternativa per organitzar i mobilitzar a la societat civil mallorquina. Sense aturar el monstruós constructe economicosocial de la turistificació, és una quimera pensar de fer efectiu el dret a una vida digna per a tothom, o, si més no, que no sigui aquest no-dret la principal bretxa pel que fa a les desigualtats socials i vitals.

Val a dir que la idea de vida digna s'associa a l'existència vital d’una persona quan aconsegueix satisfer les seves necessitats bàsiques. Per contraposició, qui no aconsegueix tenir satisfetes aquestes necessitats primordials, no pot tenir una vida digna. És important tenir en compte que, històricament, allò que s'ha entès com una vida digna ha variat d'acord amb els contextos i les cultures. Ara bé, en la nostra cultura i al context actual, la negació per a cada vegada més gent del dret efectiu a un habitatge digne (un sostre) per desenvolupar un projecte de vida més o menys desitjat, o tenir la condició de treballador pobre o treballadora pobra perquè la retribució salarial és, en termes de capacitat adquisitiva, de misèria, dista molt de ser qualque cosa semblant a una vida digna.

Per una altra part, la turistificació -com s’ha explicat en altres ocasions en aquest mateix espai- és la causa de malestars socials com ara els causats per la massificació turística; la saturació dels espais públics; la privatització, directa o indirecta, dels béns del comú; la turistització del fet cultural; l’arraconament del català com a llengua d’ús social; etc.

Dit això, la manifestació de diumenge vinent té tantes o més raons que les de l’estiu passat: No hi ha cap avanç -ni voluntat política- de canvi de rumb; s’ha demostrat que l’anomenat “Pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears” era una gran presa de pèl, i que, dit sigui de passada, el fet més inaudit és la no retirada del “no-pacte insostenible” dels grans sindicats del país, UGT i CCOO; la descohesió social, cultural, i lingüística s’accelera; l'especulació urbanística i territorial, a conseqüència de l’orgia de desregulació, fa calfred; la publicitada lluita contra el lloguer turístic il·legal oculta que aquesta és només la part petita del problema que representa aquesta plaga que s’ha de combatre amb decreixement contundent, i, a sobre, tanta publicitat sobre allò que és normal en qualsevol administració decent -la lluita contra les il·legalitats- és una perfecta estratègia de “tinta de calamar” per amagar altres il·legalitats, com ara la sobreocupació dels hotels (algú hauria d’explicar, a tall d’exemple, el bon punt en què es va produir el miracle de la desaparició d’una pràctica ancestral: la dels suplements en les habitacions hoteleres); la qüestió de la cogestió dels aeroports illencs és, des de fa anys, una discussió a cop de jutipiris (si se’n vol xerrar de debò i seriosament, convindria saber què ha passat amb el Comitè de Coordinació Aeroportuària de les Balears en aquesta darrera dècada!); i així podríem seguir...

El necessari canvi de rumb no s’iniciarà sense una mobilització ciutadana sostinguda i persistent. El repte és de tal magnitud que cal -aquí cit les paraules finals del Discurs de José Manuel Naredo amb motiu de la seva investidura com a doctor honoris causa per la UNED- “pensar sobre la parte no pensada que arrastra nuestro pensamiento”.

Mentrestant, sortim i ocupem els carrers en manifestació. Ara que Maria del Mar Bonet commemora el cinquantè aniversari del seu disc “A l'Olympia”, se m'ocorre que, sí als versos de la Tonada de collir olives: “M'agrada coir olives, / però és un art perillós. / Vaja, al·lots, afanyem-mos / que amb doblers no compren vides”, hagués canviat “coir olives” per “coir turistes”, hauria acabat abans i amb menys rotllo.

Referèndum sobre l’acomiadament (i alguna cosa més) a Itàlia

Publicat originalment a dBalears (01-06-2025)

Fa temps que soc un entusiasta admirador del sindicalisme italià, més concretament de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL). En les dècades que vaig fer sindicalisme actiu va ser un referent per al dia a dia i una font d’aprenentatge de qüestions estratègiques. Amb la CGIL vaig comprendre la teoria sobre la capacitat autònoma de transformació, tot i que, a partir del reformisme, del sindicalisme de classe, i, més endavant, d'altres moviments socials emancipadors. Sens dubte, un text de qui, des de 1999 a 2004, va ser secretari general del major sindicat italià, Bruno Trentin, hi va tenir molt a veure. El llibre es titula “La città del lavoro. Sinistra e crisi del fordisme”, es va publicar el 1997, i, per exemple, ja es podia llegir: “… amb l'enfosquiment de la perspectiva de transformació radical del quadre social existent (que no era immòbil com se suposava) i amb la ‘pèrdua de sentit’ de l'estratègia de transformació, que va començar molt abans de la caiguda del Mur de Berlín, va faltar la capacitat i voluntat d'arriscar la proposta d'un nou projecte de societat”. És impressionant la capacitat d’anàlisi, autocrítica i anticipació de Bruno Trentin. Encara patim l’absència d’aquest nou projecte de societat!

Ve a tomb aquesta mena d’introducció per celebrar que la CGIL ho ha tornant a fer. Ha tornat a ser capaç de, en un marc politicoinstitucional absolutament advers, mobilitzar i organitzar a les classes subalternes italianes, i, alhora, proposar noves fórmules de lluita sindical. Però, anem a pams, i expliquem-ho, encara que sigui succintament:

Matteo Renzi va ser -a més de secretari general del Partit Democràtic, escollit a les eleccions primàries del 8 de desembre de 2013- primer ministre d'Itàlia des del 22 de febrer del 2014 fins al desembre del 2016.

Durant el seu mandat, Renzi va impulsar una reforma laboral, denominada Jobs Act (Llei d'Ocupació) que, entre altres, es carregava l'article 18, un dels símbols de l'Estatut dels Treballadors, que, des de 1970, era un mur contra l'acomiadament improcedent. No és exagerat afirmar que, durant més de 40 anys, l'article 18 del Statuto dei Lavoratori va encarnar l'essència de la dignitat dels treballadors i treballadores davant el poder de la patronal, protegint-los contra els acomiadaments arbitraris, i garantint la seva reincorporació immediata i el pagament d'indemnitzacions. Els resultats de la Jobs Act han estat desastrosos: no ha creat ocupació, ha augmentat la desocupació juvenil, ha incentivat la precarietat laboral, ha afeblit el poder sindical i enfortit l'empresarial (resultats bastant semblants a les retallades en la protecció de l'acomiadament que va iniciar Zapatero a Espanya i que no han estat revertides pel “Gobierno español más progresista de la historia”). En fi, la Jobs Act ha tingut els mateixos efectes que tota la legislació laboral del neoliberalisme, especialment la dels temps de l'austeritat suïcida amb la qual el poder neoliberal va mal gestionar la crisi de 2008. Uns efectes que no són aliens a l'auge actual de les extremes dretes.

El cas és que la CGI , després d'una gran campanya, va recollir més de quatre milions de signatures per a promoure un referèndum que apunta a derogar disposicions claus contingudes en la Jobs Act i en la xenòfoba Llei de Ciutadania que dificulta molt als immigrats la consecució de la ciutadania italiana. No és fàcil que la CGIL guanyi, sobretot pel fet que, perquè sigui vàlid el resultat, es necessita la participació superior al 50% del cens electoral. Per això la campanya del poder (polític, institucional, empresarial, mediàtic…) per l'abstenció és brutal.

D'aquí a uns dies sabrem els resultats. La qüestió és Giorgia Meloni o CGIL. UE contra els drets socials o UE amb sentit social i humanitari.

 

Guerra a la llibertat d’expressió i d’informació

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-05-2025)

L’escriptor britànic Ian McEwan és un d’aquests intel·lectuals amb capacitat d’avançar-se en la denúncia dels mals d’època, i plantejar-los sense embuts. Per exemple, a “L'espai de la imaginació” -un breu text sobre l’assaig d’Orwell “Dins de la balena”- ens diu que “hi ha una qüestió vital per als escriptors i els lectors: Arreu del món la llibertat d’expressió comença a ser un privilegi en retrocés”. Quan McEwan escriu això (l’esmentat llibre va ser editat originalment el 2021, i traduït al català un any després) donava per a evident la manca de llibertat d’expressió a Rússia i a la Xina, alhora que observava, coincidint amb la finalització de la primera presidència de Donald Trump, l’extensió planetària del qüestionament de l’aplicació no retòrica de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La guerra a la llibertat d’expressió i d’informació no s’ha declarat més enllà del “confortable” occident -si és que amb Trump a la Casa Blanca continua tenint algun significant el mot “occident”-. Aquesta guerra és ben present a la nostra vida quotidiana. En tenim certa tradició. McEwan ens recorda que la llibertat d’expressió va desaparèixer a l’Europa medieval del cristianisme durant un miler d’anys. I hi afegeix que “encara va haver de passar més temps per reivindicar els escrits d’un lliure pensador com Demòcrit”. Amb l’auge del negacionisme envers el coneixement científic, vés a saber si es tornarà a censurar la teoria de Demòcrit (dècada del 460 a.d.C.) i del seu mestre, el filòsof i físic Leucip,  la veritat científica segons la qual la matèria està composta per àtoms!

Aterrant a coses més concretes i mundanes, allò que fa trontollar la llibertat d’expressió i d’informació és la geopolítica d'un règim de guerra com l’actual, i d’un capitalisme caníbal de la democràcia igualitària econòmicament i socialment,  dels drets sociolaborals i de ciutadania, del planeta i, en definitiva, de la vida; i, per contra, delicat i summament amable amb el militarisme, el complex militar-industrial, l’austeritat per a la ciutadania pobre, les grans desigualtats, el creixement infinit, i, en definitiva, la desdemocratització.

De tot plegat en parlen les organitzacions i institucions defensores dels drets humans en els seus informes corresponents al proppassat 2024, publicats enguany. A tall d’exemple, Amnistia Internacional (AI) en la seua anàlisi de les tendències globals de les violacions del dret internacional humanitari en els conflictes armats, la repressió de la dissidència, la discriminació, la injustícia econòmica i climàtica, i l'ús indegut de la tecnologia per a vulnerar drets humans, no s’està d’afirmar que “les autoritats van introduir o van intentar introduir noves restriccions del dret a la llibertat d'expressió”. AI, en un concís resum, afirma que “2024 ens va deshumanitzar". Touché! Pel seu costat, Human Rights Watch (HRW) és contundent en afirmar que “el sistema de Drets Humans està baix amenaça”, i, per tant, la llibertat d'opinió i d'informació estan sota amenaça. Segons HRW, això succeeix en un món en guerra i armant-se. Val a dir que l'Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) corrobora aquestes tendències globals a l’àmbit europeu.

M’interessa posar especial atenció a l'informe anual de l'organització FREEMUSE sobre l'estat de la llibertat d'expressió artística en 2024, que alerta de l'increment de la censura i la persecució en un context de guerra i inestabilitat. També destaca l'augment de l'autocensura i de la por. Aquesta organització no governamental internacional independent, que advoca per la llibertat d'expressió artística i la diversitat cultural, que té estatus consultiu especial de les Nacions Unides per al Consell Econòmic i Social (UN-ECOSOC) i estatus consultiu amb la UNESCO,  apunta que la censura sobre Gaza va ser una de les principals amenaces a la llibertat d'expressió artística en 2024. Mala peça al teler si ni tan sols progressem en llibertat de creació artística per a mostrar, representar, i interpretar un genocidi!

Posem finalment un focus especial al fet que Reporters Sense Fronteres (RSF) sostingui que la llibertat de premsa ha empitjorat a tot el món en l'últim any, tot constatant que, en el 56,7% dels països "la llibertat de premsa és inexistent i l'exercici del periodisme és especialment perillós". Destaquen com a més rellevants, però no únics, llocs com a Palestina, amb 200 periodistes assassinats en 18 mesos, o la Xina, que qualifiquen de la presó més gran de periodistes del món.

Què en podem treure de tot plegat? Idò que hi ha una guerra declarada als DDHH en la qual la llibertat d’expressió i d’informació no són zones de pau. En el règim de guerra actual potser mai hauríem conegut la recerca periodística sobre les presons volants per a segrestos de la CIA, publicada en 2005 per Diario de Mallorca. En el millor dels casos, els autors -els periodistes Matías Vallés, Marisa Goñi, i Felipe Armendáriz- hauria d’haver vençut entrebancs professionals i personals molt més terribles que els de fa vint anys. Els temps han canviat a pitjor. Per què? Doncs perquè tal vegada no hem tingut a bastament presents les lliçons contingudes al llibre “Sobre la tirania” de Timothy Snyder. En el cas que ens ocupa, la que diu: “Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme. Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència i excepció. Enfadat amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic”.

 

Clam per Palestina

Publicat originalment a dBalears (25-05-2025)

Em disposava a analitzar la que sembla darrera fase del genocidi i neteja ètnica a Gaza i Cisjordània. Un cicle especialment cruel, infame, en el que la fam i la mort per desnutrició ha esdevingut en arma principalíssima per al compliment de l’objectiu -reconegut recentment per Netanyahu- de fer que Gaza sigui inhabitable, ingovernable, i, en última instància, despoblar-la. Estem en presència d’una operació de devastació en tota regla. Malauradament, això passa sense una massiva mobilització social de rebuig. Romanem en “la nostra zona d’interès”, si més no, en la vida real, car la virtual és una altra cosa.

Em semblava que podia tornar a ser d’interès, en aquesta fase del genocidi palestí, insistir en la disputa entre antisionisme i antisemitisme. Tanmateix, els recents esdeveniments, moviments polítics, i acceleració de la monstruosa maquina sionista de matar, ho fa balder.  En qualsevol cas, com escriu Enzo Traverso a  Gaza ante la historia,  “la realitat és que l'antisemitisme s'ha convertit en una arma. No l'antisemitisme del passat, que es dirigia contra als jueus, sinó un antisemitisme imaginari que serveix per a criminalitzar les crítiques a Israel”.

I, tanmateix, pensava escriure unes ratlles instant a la societat mallorquina a una mobilització amb pretensió de transversalitat i de, tot i la seva dignitat, superació de l'autominorització del moviment illenc de solidaritat amb Palestina. Ens cal una gran mobilització amb voluntat de mínims comuns denominadors entre diversos  entorn d'objectius com ara “Stop genocidi. Palestina lliure”. Pensava, en definitiva, escriure sobre la necessitat de tornar  a sortir als carrers per demostrar que som capaços de -endemés de petits, però importantíssims, gestos i fets d’empatia amb les víctimes palestines- demostrar que Mallorca majoritàriament no és indiferent al dolor de les víctimes del genocidi que marcarà les nostres vides. 

Però, vet aquí que, tot just acabat d'escriure el títol que encapçala aquests paràgrafs, en una de les llistes de cançons de Spotify comença a sonar Solo le pido a Dios. És la cançó més coneguda del cantautor argentí León Gieco que, des que fos escrita en 1978, ha estat versionada per una infinitat d'artistes (el mateix León l'ha interpretada amb multitud de músics i cantants), i que, en manifestacions i trobades diverses, alguns l’hem maltractada a cops de desentonació de versos com ara “Que el dolor no me sea indiferente”, “Que lo injusto no me sea indiferente”, “Que la guerra no me sea indiferente”, “Que el futuro no me sea indiferente”, i, sobretot, “Que la reseca muerte no me encuentre / vacío y solo sin haber hecho lo suficiente”.  Avui aquesta “plegaria” a tots els déus -també a la no-religiosa capacitat individual i col·lectiva d’indignar-se i mobilitzar-se- és un contundent al·legat contra el fenomen anomenat “Pànic Moral” (Ilan Pappé ho explica aquí), i, alhora, és un veritable clam per Palestina. Ho és en qualsevol versió, però, a parer meu, especialment en la interpretació d'Alma Sufi Ensamble, León Gieco i Gastón Saied.

Uns mesos abans del traspàs de Pepe Mujica, León Gieco li va dedicar aquesta cançó intitulada El desembarco. La tonada diu: “Hay alguien que bendiga esta hermosa comunión / de los que pensamos parecido / somos los menos, nunca fuimos los primeros / no matamos ni morimos por ganar / más bien estamos vivos por andar / esperando una piel nueva de este sol / no pretendemos ver el cambio / sólo haber dejado algo / sobre el camino andado que pasó”.

Veritablement, ens podem permetre que el genocidi i la neteja ètnica de Palestina sigui un episodi sense haver deixat en els nostres camins vitals prova d'haver fet tot el que sigui possible, fins al darrer alè, per aturar aquesta barbàrie? 

 

Dignitat i resistència del poble sahrauí

Publicat originalment a dBalears 18-05-20025)

Maig és un mes clau en la història de la llarga lluita del poble sahrauí per la seva llibertat, és a dir, per la finalització del procés inconclús de descolonització del Sàhara Occidental. Aquesta és la situació jurídica d’ençà que el 1970 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar l’anomenada “Resolució 2711 (XXV) sobre la Qüestió del Sàhara Espanyol” en què l'ONU exigeix al Govern espanyol que, conforme a les seves obligacions i a la seva responsabilitat com a Potència administradora, “prengui mesures eficaces per a aconseguir la disminució de les tensions”, necessària, segons la institució internacional, per a poder dur a terme satisfactòriament la celebració del referèndum d’autodeterminació, d'acord amb els processos de descolonització.

Una qüestió sobre aquest molt abreujat resum de la citada resolució de l’ONU que , per cert, ve a tomb de la reflexió que vull fer en acabar aquestes línies: La referència a la “disminució de les tensions” es refereix als fets ocorreguts el 17 de juny de 1970 a la revolta de Zemla, també coneguda com a “Intifada de Zemla”, que és la primera mobilització documentada del poble sahrauí contra el colonialisme espanyol. Zemla és un barri d’Al-Aaiun (avui ocupat il·legalment pel Marroc), i la mobilització sahrauí es va produir arran de la convocatòria del Govern espanyol per celebrar l'estatus de la colònia com a nova província espanyola. Per tant, aquest veritable alçament anticolonial, inspirat pel dirigent sahrauí Mohamed Sidi Brahim Basir -des del dia de la mobilització, i, encara ara, desaparegut després de la seva detenció, i, amb tota seguretat, assassinat per la policia espanyola-, va ser, en bona part, el començament d’una llarga i persistent lluita per la independència del Sàhara Occidental. Honor i glòria, idò, al gran Basir!

Reprenguem el fil per on he començat, maig és un mes molt transcendent per a la causa sahrauí perquè el 10 de maig de 1973 és la data de conclusió del congrés fundacional del Front POLISARIO (Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro). El POLISARIO és el successor polític del Moviment per a l'Alliberament del Sàhara, organització anticolonial fundada durant els anys 1960, que va ser dirigida pel ja citat líder independentista. Sent un moviment polític i militar d’alliberament nacional és, segons la legalitat internacional i europea, l’únic representant legítim del poble sahrauí. Afegim-hi que uns pocs dies després de la fundació del POLISARIO, el 20 d’aquell mateix mes i any, l'Exèrcit Popular d'Alliberament Sahrauí va dur a terme la seva primera acció armada per a lliurar al Sàhara Occidental del colonialisme espanyol.

La reflexió final anunciada és la següent: Hi ha un corrent, com a mínim, de pensament acadèmic-molt lligat a les dretes, africanistes paternalistes i nostàlgiques de l’espanyolitat del Sàhara- que, amb més o menys entusiasme i vehemència, sosté que el colonialisme espanyol en el Sàhara Occidental va ser tou, amable, gairebé innocu. La realitat és ben bé una altra. Com tot colonialisme, el del Sàhara Occidental va ser violent, carregat de dominació, despossessió, racisme, marginació… Duríssim apartheid, al cap i a la fi. Algú amb un mínim de sentit democràtic pot imaginar una cosa distinta en la dictadura franquista? La dictadura a les “províncies africanes” va ser una, diguem-ho d’alguna manera, dictadura plus.

Esqueia parlar avui de tot això car diumenge que ve, 25 de maig, se celebra el Dia d'Àfrica, tot commemorant la creació, el 25 de maig de 1963, de la OUA (Organització per a la Unitat Africana), de la qual la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) n’és membre fundador. Val a dir que la lluita contra el colonialisme i el neocolonialisme, així com la cooperació i coordinació política entre els països africans, van ser la base per a la fundació de la OUA. Tocava, idò, lloar la dignitat i resistència del poble sahrauí per descolonitzar l’última colònia africana: El Sàhara Occidental.

 

No tenen vergonya!

Publicat originalment a dBalears (11-05-2025)

Els Borbons, i els monarques en general, no n’han tingut mai de vergonya. Cap novetat, idò. Ara bé, la malifeta d’aquest diumenge és antològica, és d’un escandalós desvergonyiment, de “sinvergüencería” que diuen en castellà. Felip VI d'Espanya i la reina consort d'Espanya, Letizia Ortiz Rocasolano, han tingut la barra -si no hi ha novetats de darrera hora- d’acudir a l'acte de Commemoració del 80è aniversari de l'alliberament del Camp de Concentració i d’Extermini austríac de Mauthausen. La Casa reial espanyola, des de fa dies, ho anuncia així, i, a sobre, no s’està d’oferir l’enllaç al web oficial de la commemoració.

L'assistència dels Borbons  a un acte de reconeixement d’honors a republicans i republicanes és una aberració democràtica que el Gobierno de España hauria d’haver impedit. Les víctimes i familiars no es mereixien aquesta presència d’una monarquia hereva directa d’un règim dictatorial, el franquisme, que, com recorda el moviment memorialista, mai no va reconèixer aquestes víctimes, i va col·laborar activament amb les autoritats nazis. L’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica va fer públic, el proppassat 6 de maig, un comunicat en què demanaven a la Casa Reial espanyola que suspengués el viatge a Mauthausen. En el comunicat, un net d'un assassinat al camp de concentració de Gusen, el desembre de 1941, considera “obscena la visita dels Reis, perquè en qualitat de descendents del seu tutor, Francisco Franco, mai es van interessar pels sofriments que van passar els espanyols lleials a la República que han estat absolutament abandonats i oblidats”.

En el moment d’escriure aquestes ratlles -diumenge 11 de maig a les 10.20 h-, no em consta que s’hagi anul·lat la presència de Felipe VI i Letizia a l’acte; ni que hagin fet el mínim cas a les famílies de les víctimes; ni, sobretot, que els Borbons hagin reconegut que la seva suposada  “legitimitat” va associada a ser hereus dels victimaris de les persones deportades Mauthausen. Tanmateix, per molt que els Borbons -monarquia, insisteix, que mai ha condemnat el franquisme- denigrin amb la seva presència la memòria de les persones deportades a Mauthausen, i, de retruc, als altres camps nazis de la mort, són i seran els nostres deportats, homes i dones que ens honoren i ens encoratgen a continuar lluitant per la República, per un món millor.

Amb tot plegat s’escau fer menció de la magna obra “Els catalans als camps nazis” (primera edició de 1977) de Montserrat Roig. A les primeres pàgines escriu que, estant la guerra a les acaballes, “començava l’èxode per a milers i milers de catalans que havien iniciat, tres anys abans, la resposta a la insurrecció contra la República. Alguns d’ells havien de conèixer els desastres d’una altra guerra, més terrible encara, en la seva pell. Serien els nostres deportats, homes i dones que anirien a morir o a sobreviure quasi amb desesperació als camps de la mort, a Mauthausen, a Dachau, a Buchenwald, a Ravensbrück... La nostra gent [la dels Països Catalans], junt amb republicans de totes les terres ibèriques, havien combatut contra allò que Wilhelm Reich anomenava la resurrecció de l’Edat Mitjana. Havien combatut, també, per una Catalunya viva, per unes terres catalanes més lliures”.

Acab aquestes ratlles indignades recordant a Manel Domènech. De segur que Manel m’acompanyaria si el crit fos “arruix Borbons de Mauthausen i d’arreu!". I ho faríem orgullosament amb el triangle roig (amb el vèrtex cap avall) al pit. És a dir, amb el símbol que en els camps d'extermini nazis en un principi va ser aplicat als i a les comunistes, però acabà identificant a tots els presos polítics antifeixistes.  Tot recordant les paraules de l’enyorada Neus Català, “ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni... Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida”. Feixisme, mai més!

 

 

Albània: algunes impressions i percepcions

Publicat originalment a dBalears (04-05-2025)

De la situació social, política, i sociològica d’Albània gairebé només sabia que la geografia la situava en l’estat de permanent convulsió dels Balcans. Més concretament, sabia de la servitud del govern i de l’oposició parlamentària albanesa envers el capital turístic per a turistificar les costes del mar Jònic i de l’Adriàtic (la competència amb Corfú és acarnissada). Del passat coneixia la resistència albanesa contra la invasió de l’Imperi Otomà, la pèrdua de territori de l’Albània ètnica i lingüística amb la declaració d’independència de novembre de 1912, el brutal i paranoic règim comunista d’Enver Hoxha (va arribar a exigir als pocs visitants que gosaven anar a la tancada Albània tallar-se els cabells i afaitar-se per complir amb l’estètica imposada per les autoritats), la històrica existència de Ràdio Tirana en espanyol, recordava aquell passaport espanyol que et permetia entrar a tots els països del món excepte a Albània, que el 2009 havia sol·licitat la seva adhesió a la UE, i poca cosa més.

Ara sé qualque cosa més, i, sobretot, intuesc alguns fets. A tall d’exemple, he pogut constatar que en el paisatge urbà queden molts vestigis del règim d’Enver Hoxha i del seu successor Ramiz Alia. Els búnquers de l’època són omnipresents -alguns, com  els Bunk'Art, convertits en museus i atraccions turístiques-; a les rotondes d’arreu del país és bastant freqüent veure avions i monuments d’aquell temps; a algunes ciutats quedem monuments amb l’inconfundible estètica del règim amb l'estrella roja de cinc puntes inclosa; a les zones més rurals s’hi conserven les instal·lacions on es guardava la producció agrària centralitzada; arreu, però especialment a la capital, els funcionals i lletjos edificis d’habitatges “soviètics” conviuen amb edificis moderns, i fins i tot, d’avantguarda.

És un curiós paisatge urbà on s’exhibeixen més banderes dels EUA que de la UE (en la mateixa proporció que, en la campanya electoral per a les eleccions legislatives de diumenge que ve, es poden veure als mítings del conservador Partit Democràtic). És evident que els símbols del passat comunista, alguns museïtzats, no molesten al capitalisme absolutament desfermat. La febre del totxo i del turisme és impressionant. La desindustrialització del país és tan evident que es pot exemplaritzar amb les immenses ruïnes de grans fàbriques industrials, xemeneies i magatzems de la gran zona industrial d’Elbasan. Unes ruïnes que, dit sigui de passada, són un gran contrast amb els meravellosos parcs arqueològics albanesos de ciutat il·lítiques.

Tanmateix, també he percebut l’orgull de la resistència antifeixista. Cal recordar que Albània va ser l'únic país que es va alliberar a si mateix primer de l'ocupació de la Itàlia feixista, i, després de la seva rendició, de l'Alemanya nazi. Es continuen honorant als partisans i partisanes (per exemple a Margarita Tutulani) que ho feren possible, i, no hi ha poble o ciutat que no celebri el dia de l’alliberament del feixisme. A tall d’exemple, en arribar a la ciutat de Ballsh, el primer que vaig veure va ser un poble engalanat per a celebrar el seu alliberament del feixisme el 18 d’abril de 1944.

Per a no allargar-me, algunes percepcions que em semblen rellevants: L'albanesa és una societat amb iniciatives força interessants com ara la seva capacitat de transformar la Piràmide de Tirana, un edifici situat en la capital d'Albània, que va ser inaugurada en 1988 com un museu dedicat a Enver Hoxha i que va tenir després del col·lapse del règim comunista diversos usos, que ha estat reformada, i, des de 2023 és un centre d'avantguarda i recerca. I més encara: La que va ser mansió de l'antic dictador comunista Hoxha, ha estat transformada en un espai de creació, intercanvi i llibertat que rep a desenes de joves artistes d’arreu del món. Diferents expressions d'art d'avantguarda ocupen les seves dependències. La meva percepció és que tanta avantguarda artística, tanta desigualtat i mancances materials creen descontent social. Dues anècdotes que, sospit, són símptomes de descontentament: En el llibre de visites de la Vila Hoxha vaig poder llegir (gràcies al fet que me'l van traduir de l’albanès) en lletres ben grans “Enver, torna!” (Les tendències autoritàries semblen ecumèniques). A la ciutat de Berat un senyor major em saluda dient “Albània és guapa, però no ho és per a viure-hi!".

Malgrat tot, hi ha petites iniciatives de la societat civil que són, a parer meu, llavors d’esperança. Per exemple a Shkodër hi ha un petit restaurant associatiu anomenat “Arti’Zanave” que és gestionat per una associació creada per ajudar a dones amb dificultats i víctimes de violència de gènere. Tot el que serveixen està cuinat per les dones de l’associació amb productes estrictament de kilòmetre zero.

Per una altra banda, tinc la percepció que, tot i que les elits i el govern (el partit que governa per tercera legislatura consecutiva, i que tot indica que diumenge 11 de maig tornarà a guanyar, és el “socialista” que, no s’oblidi, és el successor del partit de Hoxha, és a dir, del Partit del Treball d'Albània, PPSh per les seves sigles en albanès) prioritzin l’entrada d’Albània a la UE, i que la societat albanesa hi estigui d’acord amb aquest objectiu, hi ha un rerefons social de nostàlgia de l’Albània que reclamaven els que lluitaren per la independència de l’Imperi Otomà, d’aquella nació a què ja he fet menció com a l’Albània ètnica i lingüística. És una part del trencaclosques dels Balcans.

I per acabar, vaig percebre devoció social per al  gran heroi nacional Skanderbeg. Un aristòcrata i militar format en l’exèrcit otomà del qual va desertar per capitanejar la residència contra la invasió otomana d’Albània. Fins a la seva mort, l'any 1468,defensà Albània des de la seva fortalesa i capital de Krujë. Al final la superioritat militar otomana es va imposar. Conten que quan Skanderbeg va trair a l’exèrcit otomà, i tornà a la seva pàtria, i va liderar una llarga etapa d'independència d’Istanbul, va dir a la seva gent: "Jo no us he dut la llibertat, l'he trobada entre vosaltres". La frase de Skanderbeg és el millor souvenir d’aquesta recent estada a Albània.

 

Què volen aquesta gent vers el Sàhara Occidental?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (07-05-2025)

El març de 2022 la Casa Reial marroquina va fer pública una carta enviada pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a Mohamed VI en què s’oficialitzava un canvi de posició de la política espanyola envers el procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental. El PSOE en el govern claudicava a les pressions dels EUA i del Marroc acceptant amb tots els ets i uts la no-solució marroquina -és a dir del colonitzador- a un conflicte que dura, si fa no fa, mig segle. Des de llavors la política exterior espanyola ha acceptat de facto -de jure no poden perquè és clamorosament il·legal- que un conflicte de descolonització se solucioni sense que els colonitzats exerceixin el dret a l’autodeterminació, i, per tant, negant qualsevol possibilitat d’independència. La proposta del majzén (l'oligarquia del règim medieval marroquí), recolzada entusiàsticament pel trumpisme, els dirigents nominalment socialistes, i els inconfessables “interessos d’estat” de França, consisteix en l’atorgament d'una inconcreta autonomia al Sàhara Occidental. Una pseudoautonomia que el poble sahrauí, i el seu legítim representant el Front POLISARIO, rebutgen.

Formalment, la relació del PSOE, si més no de les altes instàncies partidàries i governamentals, amb el poble sahrauí quedà fixada en la hipòcrita doctrina -bastant practicada a Occident, tot s’ha de dir- d’ “ajuda humanitària sí, drets humans i legalitat internacional, no”. Davant aquest gir polític i cultural, el sempre actiu moviment solidari amb la causa sahrauí reaccionà amb indignació i mobilització, i -això és força important- va ser acompanyat per la totalitat de les forces polítiques parlamentàries, excepte, òbviament del PSOE, i de Vox. És cert, i s’ha de valorar molt positivament, que aquesta enèsima traïció als homes i dones de la que fou la cinquanta-tresena  província espanyola va ser criticada per un bon nombre de persones afiliades o simpatitzants del Partit Socialista mitjançant la signatura d’un manifest intitulat “Socialistas por el Sahara”. En qualsevol cas, com certifiquen els darrers esdeveniments, l’esmentat manifest se'n va anar a la paperera de la història, i, tret d'honorables excepcions, no va ser motiu de crisi de consciència entre defensa de la causa sahrauí i militància i simpatia partidària.

Però, quins són els darrers esdeveniments? Sens dubte el més rellevant és el que va convertir el “Dijous Sant” d’enguany en el “Dijous del paroxisme pro marroquí del PSOE”. A la memòria de l’abandó de la lluita en defensa de la universalitat dels drets humans, de la legalitat internacional, de l’empatia amb els més dèbils, del no distingir entre ocupants i ocupats, quedarà indeleble la trobada a Madrid dels ministres d'Exteriors d'Espanya i el Marroc, Albares i Bourita respectivament, per proclamar als quatre vents que les relacions entre els dos països estan en el seu millor moment després del gir en la política exterior espanyola sobre el Sàhara Occidental en donar suport el president del Govern, Pedro Sánchez, a la proposta marroquina de la famosa “autonomia imposada”. En política, i manco en política internacional, no hi ha casualitats. Per tant, no és casualitat que la trobada Albares-Bourita es fes en un context temporal en què Trump promet al Marroc la bestiesa de declarar al Front POLISARIO com a organització terrorista, s'engrandeix la presència israeliana al Sàhara Occidental Ocupat i el seu impacte i implicació en el genocidi palestí; s'enforteix el “mur de silenci”  sobre el conflicte del Sàhara Occidental i envers la trama de corrupció en el Parlament Europeu (l’anomenat “Morocco Gate”) en la que està implicat el Marroc i, entre d’altres, no pocs eurodiputats i eurodiputades socialistes; s’endureixen, amb la sistemàtica expulsió de periodistes i observadors dels DDHH, les condicions d’apartheid que sofreixen les persones sahrauís en els territoris il·legalment ocupats pel Marroc i la inhumanitat amb què són tractats els presos sahrauís en els “Guantánamos marroquins"; no millora la crisi humanitària en els campaments de persones sahrauís refugiades, i la diàspora sofreix tota casta de precarietats laborals i vitals.

En el pròleg de la cerimònia del te les i els sahrauís solen dir que “El te és amarg com la vida, dolç com l'amor i suau com la mort”. Certament, és amarga la reiterada traïció socialista i del govern espanyol; però de segur és dolç l’acompanyament persistent d’un moviment solidari que, per molts entrebancs que ens posin, no defallirà. I, sobretot, l’estat ànim és suau perquè saben que la història està de la seva part, de la del Poble Sahrauí i del seu legítim representant el Front POLISARIO. Ni el Marroc, ni Espanya, ni els EUA (com es fa pales amb la lectura del llibre de Domingo Garí “Estados Unidos en la guerra del Sáhara Occidental”) no aconseguiran deslligar la causa sahrauí de la seva condició de descolonització.

Anotem, per acabar, que, des de fa anys, existeix una iniciativa cultural-musical-solidària sota el rètol de “Cantando a través del Muro. Canciones para el Sahara Occidental” que consisteix en unes caixes de CDs. En els dos primers volums els artistes participants són internacionals i el tercer està reservat a artistes de l’Estatal espanyol. La participació mallorquina és la cançó “Podries” interpretada per la gran Maria del Mar Bonet i Juan Valderrama. Sens dubte l'elecció va ser encertadíssima, però tal com han evolucionat els fets i les polítiques del Sánchez, Albares i companyia, també hauria estat ben triada la celebèrrima “Què volen aquesta gent?”

 

Primer de Maig per encarar-se amb el poder

Publicat originalment a dBalears (27-04-2025)

Fa temps que el capitalisme ha mutat. En la fase actual del que, a tall d’exemple, Jason W. Moore, a “El capitalismo en la trama de la vida”, denomina capitalocé, el capitalisme no és el mateix que el dels orígens (nord-americà i europeu) del Primer de Maig. Per a dir-ho en poques paraules, l’actual era geològica, dominada totalment  pel capital i caracteritzada pels greus impactes dels éssers humans sobre la terra i els seus habitants, és substancialment diferent del capitalisme de finals de segle XIX.

En aquest context, em sembla complicat sostenir que, encara ara, la revolució serà conseqüència del desenvolupament de les forces productives. La identitat del subjecte revolucionari -o del canvi de rumb- serà diversa o no serà. Al capitalisme actual, el que alguna literatura qualifica de despossessió, extractivista, o caníbal, sospito que per combatre-ho no basta posar al centre l’explotació de les classes subalternes. Sense obviar el conflicte capital-treball, sembla imprescindible que el combat sigui contra totes les formes de dominació en una estratègia anticapitalista que posi de debò la vida de tothom al centre. Per fer una realitat, i no una mena de quimera, del dret a la bona o volguda vida un dret universal. La batalla és enderrocar el constructe de precarietats vitals, és a dir, en paraules d'Isabel Lorey, acabar amb la forma de poder i d’explotació de l’estat d'inseguretat.

Aquesta filosofada ve a tomb del neguit per la pèrdua de pistonada mobilitzadora del Primer de Maig, en un temps que caldria que els carrers fossin, més que mai, sempre nostres. En aquest sentit, paga la pena recordar que hi va haver un temps que l’Ajuntament de Palma edità una publicació titulada “Quaderns ‘Fi de segle’”. El núm. 7, editat el 1990, conté el monogràfic “El Primer de Maig a Mallorca (1937-1989)" de l'investigador, escriptor i director literari, Antoni Nadal. L’autor acaba la introducció del seu text amb les següents paraules: “... és evident que [referint-se a la manifestació de Palma] cada cop hi és més important i diversa la participació d’agrupacions no vinculades a forces sindicals o partits polítics. Fa cinquanta anys -i probablement no tants, hauria estat inconcebible que en una manifestació del Primer de Maig hi convergissin també grups d’homosexuals, d’ecologistes, de pacifistes o de veïnats per encarar-se amb el poder. Creiem que és per aquí, justament, que cal anar a cercar la sortida a la presumpta pèrdua d’identitat de la diada del Primer de Maig”.

Han passat devers trenta-cinc anys d’aquestes oportuníssimes paraules d’Antoni Nadal. Ara més que mai hauríem de commemorar el Primer de Maig amb una mobilització unitària i compartida pel conjunt de les tradicions emancipatòries de casa nostra, compartint l’antifeixisme d’arreu i el clam universal de “Palestina, llibertat!” Definitivament, un Primer de Maig per encarar-se amb el poder, ens cal.

PS: En l’esmentat text d’Antoni Nadal es recorda que, després dels foscos anys de la dictadura franquista, “l’any 1978 es va poder celebrar el Primer de Maig en llibertat”. A la crònica que es fa de la manifestació d’aquell any s’apunta que “la Banda Municipal de Montuïri va interpretar La Internacional, La Marsellesa, Els Segadors, La Balanguera, algun pasdoble, etc.”

Idò, seria guapo que enguany, abans de la sortida de les manifestacions (diverses, però totes amb el punt d’arrancada a la plaça Espanya de Palma), tornés a tocar la banda municipal montuïrenca per retre un fraternal homenatge i comiat a Pere Sampol i Mas. Un montuïrer coherentment d’esquerres, i, per tant, sobiranista i autodeterminista, que va defensar, tant com va poder, les classes subalternes de casa nostra. De la seva preocupació pels drets dels treballadors i de les treballadores de les Illes vagin com a exemples dos que conec de primera mà: En la política autonòmica de comerç, que va impulsar des de la Vicepresidència del Govern de les Illes Balears, sempre hi van estar presents els drets laborals; i en les tasques de senador, Pere Sampol i Mas es va preocupar i va aconseguir millores de Seguretat Social per a les persones que tenen una relació laboral tan nostrada com la fixa discontínua. Pere Sampol i Mas es va encarar amb el poder. Gràcies per tot, gràcies per tant, Pere!

 

Primer de Maig

La curolla de 30/04/2025 a https://vida.cat/programes/

 

Avui, que acabam el mes d’abril, la meva cruïlla no podria ser altra que la celebració del Primer de Maig.

A propòsit d’aquesta commemoració reivindicativa del sindicalisme de classe, m’agradaria debatre uns minuts sobre la capacitat del sistema (del capitalisme ecumènic), d’apropiar-se dels discursos, propostes alternatives, i símbols originalment contrahegemònics.

El simbolisme de l’1 de maig ens l’han robat. En termes d’hegemonia gramsciana, en lloc d’una diada de combat anticapitalista, l’han convertit en un dia festiu, una oportunitat de promoció de ponts turístics per part de les agències de viatges, una diada de pancaritats, la data simbòlica de l’inici de la temporada turística ...

Tanta sort que, encara que siguem una mena de resistència minoritària, demà hi continuarà havent banderes roges pels carrers. La disputa no ha acabat.

A l’article d’aquesta setmana al dBalears en xerro d’aquest tema. Reivindic commemorar el Primer de Maig amb una mobilització unitària i compartida pel conjunt de les tradicions emancipatòries de casa nostra.

Així no es defensen les pensions públiques

Publicat originalment a dBalears (20-04-2025)

El dia 1 d’aquest mes d’abril entraren en vigor els canvis que afecten els requisits perquè els treballadors i treballadores compatibilitzin el seu treball amb el cobrament d'una part de la pensió de jubilació. Aquests canvis formen part de l'última fase de la reforma de pensions de 2025. Una reforma amb raó criticada pel Moviment Pensionista. A partir d'ara s'incentiven la “jubilació activa”, “la jubilació demorada”, i “jubilació parcial”. Si fa uns anys es van normalitzar “els treballadors i treballadores pobres”, ara es normalitzaran els “jubilats i jubilades treballant”. S’ha de reconèixer que la capacitat del neoliberalisme (progre o reaccionari) per a inventar i incentivar categories laborals i socials subalternes precaritzades sembla no tenir limiti.

Abans de prosseguir, intento explicar succintament de què va tot plegat: 1. La jubilació activa és aquella que permet compatibilitzar durant un temps el treball i part de la pensió, sempre que la jubilació s'hagi produït almenys un any després d'haver complert l'edat legal de jubilació (en 2025 aquesta edat són els 66 anys i 8 mesos). Poden accedir tant assalariats com autònoms. La novetat és que a) es podrà optar a aquesta jubilació amb carreres més curtes del que s'establia fins ara: haver cotitzat un mínim de 36 anys i 6 mesos. b) Canvia la manera de calcular la quantia: amb un any de demora de la jubilació total es cobrarà un 45% de la pensió inicial reconeguda, amb dos, un 55%; amb tres, un 65%; amb 4, el 80%; i des del cinquè es podrà cobrar el 100%. Cada 12 mesos complets s'incrementarà la prestació cinc punts. 2. La jubilació demorada és la que s'aplica als treballadors i treballadores que retarden la seva jubilació més enllà de l'edat legal a cada moment. La nova incentivació consisteix en que les persones que demorin la seva jubilació podran cobrar el suplement de manera semestral (un 2% cada sis mesos) d'una sola vegada amb un xec per cada any de retard de la jubilació (la quantia oscil·la entre gairebé 4.800 i 12.000 euros). 3. La jubilació parcial és quan el treballador en edat de jubilació redueix la seva jornada i el seu sou, que es completa amb aquest mateix percentatge de la pensió. Els canvis en vigor des de l'1 d'abril són que podran anticipar-se tres anys a l'edat legal de jubilació. En el primer any, només podrà reduir-se la jornada entre un 20% i un 33%, i a partir del segon podrà ser d'entre el 25% i el 75%. El contracte del treballador que relleva haurà de ser formalment indefinit i a jornada completa.

És el món a l'inrevés! Així, promocionat el retard de l’edat ordinari de jubilació, no es defensen  les pensions públiques. Com es defensen es enrobustint el sistema, és a dir, entre altres coses avançant l'edat de jubilació; derogant tots els retards inclosos en les últimes reformes de pensions, i anant progressivament a una edat ordinària de jubilació als 60 anys; ampliant ja jubilacions anticipades a determinats col·lectius, com ara Les Kellys; garantint de debò el poder adquisitiu de les pensions; complint amb la llei que obliga a la realització d’una auditoria dels comptes de la Seguretat Social; acabant amb la bretxa de gènere de les pensions públiques; oposant-se als plans de pensions privats; millorant substancialment els salaries; donant pas i facilitant la incorporació de les noves generacions al treball remunerat i fent-ho garantint que les primeres incorporacions no siguin primeres experiències de precarietat; i, molt important, equiparant de forma immediata la pensió mínima al Salari Mínim Interprofessional.

Com els atacs al sistema públic de pensions formen part de l'ofensiva que el capitalisme va llançar fa temps contra l'anomenat “estat del benestar” (convé rellegir , o llegir si és el cas, el per a mi  mític llibre de Ciudadano Pérez  “¿Pensiones en peligro? Que la banca pague lo que debe”, El Viejo Topo, 2010), no hi ha d’altra: Governi qui governi, les pensions es defensen, mobilitzant i amb un potent moviment pensionista.

 

Abril republicà

Publicat originalment a dBalears 13-04-2025

Demà és 14 d’abril, enguany commemorarem el noranta-quatre aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola l’any 1931. El 14 d’abril és, per a mi, òbviament, un dia de memòria històrica, de memòria democràtica. Com ho és el 18 de març, dia que es commemora l’aniversari de la instauració de la Comuna de París. Malauradament, enguany l’inici de la gesta dels comuners parisencs ha sigut molt poc rememorada. Sobren les raons per fer-ho! Hi ha molts ensenyaments de la Comuna de París que, cent cinquanta-quatre anys després, encara ara són útils per a les actuals perspectives emancipatòries.

En qualsevol cas, el 14 d’abril és, d'antuvi, una data per mirar endavant i proclamar alguns principis republicans d’avui i de sempre. Per exemple:

El dret a l’existència material n’és un aquests principis republicans cabdals. Només una Renda Bàsica Universal i Incondicional, finançada justament, és a dir, que una minoria hi perdi i que una gran majoria hi guanyi, garanteix a la ciutadania la llibertat de debò. Garanteix a tothom viure sense haver de demanar a ningú permís. Ara això és un privilegi per a la minoria rica i molt rica. Per al republicanisme plebeu el combat contra la pobresa ha d’abandonar els marges i situar-se al centre del debat públic.

La justícia social res té a veure amb la caritat, ans al contrari. En aquest sentit, Emília Olivé, al seu llibre “Filantrocapitalisme. El mercat de la caritat”, ens planteja el següent: “Durant els últims vint-i-cinc anys han crescut exponencialment el nombre de milmilionaris i els beneficis de les seves corporacions, però també els índexs de pobresa i de precarietat. Per què l’entrada al segle XXI ha suposat una proliferació espectacular de fundacions sense ànim de lucre a escala internacional? Per quina raó particulars i empreses dediquen tants recursos a organitzacions benèfiques que ells mateixos han creat? Podríem pensar que, per fi, la humanitat ha acomplert el repte de ser més justa i solidària. La realitat, però, és ben lluny de ser així. En aquest context de crisi ple d’oportunitats, la filantropia emergeix com una nova font d’ingressos per als mercats capitalistes. Aquest malson, que fa de la caritat un negoci, és el que anomenem filantrocapitalisme, i se sustenta en una complexa teranyina de donants, corporacions, fundacions, i governs; una trama amb l’únic objectiu d’obtenir beneficis i enormes quotes de poder”. Cal, idò, incorporar com a valor republicà el de l’antifilantrocapitalisme.

Sobre el laïcisme com a valor republicà crec que està tot dit. Es tracta d’actuar, de mobilitzar-se, de fer... Una de les coses que es poden fer en aquest abril republicà és participar a la “campanya d'apostasia col·lectiva en memòria de Matilde Landa, màrtir del cristfeixisme”.

Un altre tret del republicanisme actual és denunciar allò que el periodista, escriptor, i director de l'extraordinària revista 5W, Agus Morales, al seu recent llibre anomena “La hipocresia solidaria”. Morales defineix aquest concepte com una arma del realisme polític que, per exemple, en el cas del genocidi que el sionisme pràctica a Palestina, palesa la doble moral, i, en la situació del règim global de guerra “el dret internacional humanitari només aspira a alleujar les conseqüències de la guerra, no a limitar-les o evitar-les”. Pacifisme i solidaritat sense hipocresies són grans valors del republicanisme plebeu del segle XXI.

Posar al centre el dret a l’autodeterminació de les nacions sense estats, i impulsar els processos -i concloure els iniciats- de descolonització és cosa del republicanisme. Ho resumeix molt bé la famosa frase del sociòleg brasiler Michael Löwy que assenyala la necessitat de “distingir amb molta claredat entre nacionalisme dels opressors i nacionalisme dels oprimits”.

En fi, de segur que la nostra primavera republicana tornarà a fer-se present, entre altres llocs,  al balcó de Cort. És, en paraules d'Ian McEwan, “L’espai de la imaginació” més plausible per respondre col·lectivament a la qüestió clau que ens suggereix McEwan: “Com se’n sortirà de tot plegat [crisis múltiples] aquest constructe d’una bellesa tan fosca que anomenem civilització?".

Estadístiques versus vida digna

Publicat originalment a dBalears (06-04-2025)

Aquesta setmana, com cada primera setmana del mes, s’han publicat les dades d’atur registrat, de contractació, i d’Afiliacions  a la Seguretat Social. Insisteixo que aquesta publicació mensual de dades de l’anomenat “mercat laboral” és una raresa espanyola que té l’origen en la necessitat de dades, i de certa transparència, en els anys de la denominada “transició democràtica”, després de dècades d’ocultisme dictatorial franquista. Allò que és més freqüent en l’àmbit occidental, i, molt específicament, en el de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE, o OECD per les sigles en anglès), és analitzar la qüestió laboral amb instruments estadístics més robustos, i d'acord amb observacions i anàlisis més enllà del curt termini d’un mes. Per exemple, l'oficina estadística de la Comissió Europea –Eurostat- empra, per a aquestes tasques analítiques, indicadors com a mínim trimestrals com ara la nostrada Enquesta de Població Activa (EPA).

També insisteixo en recordar que la metodologia de les dades que es publiquen mensualment a casa nostra no està sotmesa als estàndards convencionals de qualitat estadística. Altrament dit, aquests registres són fonamentalment instruments per a la gestió de les polítiques públiques d'ocupació. Valgui com a exemple que a altres estats de la UE és una bona notícia que hi hagi molta gent inscrita en els registres dels serveis públics d'ocupació perquè és un símptoma de vitalitat en aspectes, com ara, la formació permanent al llarg de la vida laboral, la participació en itineraris integrals de cerca d'ocupació, la demanda d'una altra ocupació, etc. Aquests registres també són essencials per mesurar les taxes de protecció de les persones en desocupació, però mai no són importants per avaluar el tarannà de la situació laboral. Passa el mateix amb el registre d’Afiliacions a la Seguretat Social que, entre altres moltes mancances de fiabilitat tècnica en matèria estadística, pot comptabilitzar registres de poca permanència, ja que la dada que ens ofereixen cada mes no és una mitjana mensual. Són les altes a fi de mes.

En el cas de les Illes Balears cal afegir-hi un autèntic miratge estadístic: Des de sempre, els Fixos Discontinus (FFDD), quan no estan en el període (o períodes) d'activitat laboral, no s'han registrat en els serveis públics d'ocupació com a "demandantes no ocupados" (DENOS), perquè, en puritat, ocupació en tenen, tot i que la tenen interrompuda fins a la crida empresarial en els successius períodes d'activitat laboral. Per tant, mai no han sigut inclosos en el registre d'atur registrat. La certa novetat –d'ençà de la Reforma Laboral de 2021 que va suposar un canvi radical en considerar FFDD la immensa majoria de contractes que abans eren temporals- és que hi ha una bona part de persones en situació d’atur real que no figuren en el registre d'atur formal.

El fet és que, amb les imperfeccions apuntades, i les que hi podríem afegir, aquestes dades registrals -que no estadístiques- corresponents al mes de març, ens oferien resultats oficialment positius (Vegeu informació aquí). Ara bé, les anàlisis governamentals són més aviat quantitatius i no qualitatius. Per exemple, s’afirma: “Quant al percentatge de contractes indefinits, les Illes Balears aconsegueixen el 70,8% del total, i continuen liderant al març el rànquing per comunitats autònomes, enfront del 43,8% de la mitjana nacional. La taxa de contractació parcial és del 15,7% enfront del 20,6% de la mitjana estatal”. Amb un poc de rigor, s’hauria de precisar quants d’aquests contractes indefinits són FFDD, i, sobretot, que, amb les facilitats d’acomiadament i de frau en la no superació dels períodes de prova en els contractes indefinits, la seva indefinitut ha esdevingut purament formal.

Ara i aquí la bona situació laboral no és altra cosa que la inexistència de pobresa laboral, la minva dels riscos psicosocials associats a trajectòries laborals inestables, i la recuperació de debò de la capacitat d’integració social del treball assalariat. Uns objectius gairebé quimèrics en un marc de turistificació desapiadada. Hom diria que les defectuoses estadístiques mensuals van bé i que no hi van tant de bé les vides de moltes persones amb precarietats vitals múltiples. La manifestació de dissabte pel dret a un habitatge digna així ho va demostrar. Sense un habitatge digne, no hi ha projecte d’autodeterminació vital!

Algèria

Cashba, Alger

Malgrat l’existència de vols directes entre Mallorca i l’Alger, malgrat que el vol no dura massa més de mitja hora, no és fàcil viatjar a Algèria. T’hi has de posar amb temps per aconseguir el “pre-visat” d’entrada al país. T’has d’armar de paciència per fer els tràmits aeroportuaris, fonamentalment, per a la tramitació i pagament del visat definitiu. L’espera amb el passaport desaparegut en mans de la policia es va fer llarga... Tot acabà bé! De la terminal internacional a la domèstica on férem els següents tràmits imprescindibles: Comprar una targeta SIM d’Algèria, aconseguir, al mercat irregular ésclar!, els primers dinars algerians, i sopar. Mentre sopàvem saludarem un grup de dirigents sahrauís. Ells viatjaven als campaments de persones refugiades de Tindouf, nosaltres a la ciutat-oasis de Djanet, en el sud-est d’Algèria. Tots viatjàvem al Sàhara. El desert és tan immens...

Vol i aterratge al petit aeroport de Djanet sense cap problema. Va ser baixar l’escala de l'aeronau i olorar el desert, percebre l’arena, i la pols. Llàstima que l'única sortida de maletes no semblava tenir pressa. Trigaren una hora, sense cap explicació, en posar-se en marxa. Fa no fa, es feren les dues de la matinada quan va començar l’entrega dels equipatges. Mentrestant, els passaports tornaren a mans de la policia (la desaparició intermitent dels passaports en els aeroports va ser una constant durant tot el viatge). Sorprenentment, amb una perspicàcia adquirida amb l’experiència, la persona que semblava coordinar els xofers ens localitzà i ens indicà qui va ser el nostre xofer del desert, en Karim Abbdelakrim, un home de poc xerrar, però gran coneixedor de la ciutat i el desert. Ja ben avançada la matinada arribarem a Djanet. L’allotjament, als afores de la ciutat i a tocar el desert, ens va semblar decebedor. Potser el cansament, i els nervis de tantes esperes va contribuir a aquesta mala impressió. El cas és que, malgrat el cansament, vaig passar mala nit.

L’endemà començà la immersió algeriana: Desdejuni a un cafè d’un barri de Djanet. Ambient totalment local. Era divendres i es notava, se sentiren les crides a l'oració des dels minarets. Djanet és una ciutat dispersa, molt pròpia d’una ciutat-oasis, amb un centre a un turó a prop de la font que dona vida al Palmeral.  Anàrem a un altre barri on el xofer, Karim, i el cuiner, Shabani Ahmet, prepararen l’equip i els queviures pels dies i nits que passaríem en el desèrtic Parc Nacional de Tassili N'Ajjer. Abans d’endinsar-nos en el desert férem una visita al Mercat de Djanet. Poca gent local (era divendres), alguns turistes (pocs), i molta cosa tuareg. No s’han de tenir complexos per regatejar.

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer. 

Tot seguit posarem rumb cap al jaciment de Timgass on hi ha unes pintures rupestres (poques, però bones), però el que és veritablement fascinant són els paisatges desèrtics, les formes rocoses. En la mesura que avançarem, la fascinació va anar a més. Vam tenir el privilegi impagable de poder dinar en un indret fantàstic. Ahmet ens va demostrar que era un bon cuiner. L’única companyia van ser les petites dunes, les moltes i variades formes rocoses irrepetibles, i l’arena del desert. La màquina fotogràfica no va tenir descans. En unes hores arribarem al punt on passarem la nit, la zona de les grans dunes de Tawajedit.

Res millor per acabar el dia que gaudir d’una espectacular posta de sol des del cim d’una de les grans dunes, sopar sota un cel estrellat a rompre, devora del foc per combatre el fred, i dormir en la immensitat del desert en una petita tenda de campanya. La nit va ser freda.

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer

Matinar al desert sempre és especial, contemplar el sol sortint entre les grans dunes va ser senzillament espectacular. Deixant enrere les dunes, ens aproparem a la zona de Oued Essendilène. A aquesta zona del desert hi trobarem l’únic indici de turisme: Unes dones berbers que venien abaloris i artesania berber. Però, l'important és que en aquesta part del desert hi ha veritables tòtems del viatge: Les estructures rocoses tenen formes especialment grans, de muralles, de catedrals gòtiques... Essendilène és un petit oasi situant en un canyó (o gorja) de Tassili n'Ajjer. El canyó es va fent cada cop més estret fins a arribar a una llacuna d’aigua. Les fotografies no fan justícia a tanta bellesa de la naturalesa. El Tadrart és un laberint d’arena i roques, amb arcs, formes sinuoses, restes de tombes, i congosts. Precisament, a un d’aquests congosts muntarem el campament, observarem la posta de sol, compartirem sopar i elaboració d’un pa tradicional dels tuaregs fet a l’arena, anomenat Taguella, amb un grup d’italians: Allà, sota un cel espectacularment estrellat, passarem la nit, menys freda que l’anterior, amb més cansament, i amb moltes expectatives del que ens quedava per veure i gaudir. 

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer

I de cert que gaudirem l’endemà, últim dia de desert. De bon matí, poc després d'haver començat el trajecte en direcció a la zona de Tegharghart, la primera sorpresa: De sobte Karim aturà el cotxe i ens indica una roques on poguérem apreciar unes altres fascinats pintures rupestres. Tot seguit posarem rumb a la part del Tassili N'Ajjer National Park més propera a Djanet i, no obstant això, tan bellament salvatge com les parts més allunyades. Aturada als espectaculars monticles rocosos que alberguen el famós relleu de la “Vaca de plora”. En realitat són tres vaques que aboquen una gruixuda llàgrima pel seu ull dret, alhora que tenen una mirada d'autèntica commiseració, i un gest d'un cert temor. No debades, segons la llegenda local, la vaca plora perquè és sàvia i albira el futur que li espera darrere de les dunes: El desert avança, l'aigua i les pastures  aviat no seran més que un miratge sense palmeres... la desolació guanya terreny... la vaca plora. Mentre Ahmet preparava el darrer dinar al desert, nosaltres férem l’últim passeig pels espectaculars paisatges del desert. Amb tot, vam arribar a una conclusió: No és exagerat considerar el Tassili N'Ajjer National Park com la Capella Sixtina del desert!

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer

Arribats a la ciutat de Djanet, visitarem el petit, però força interessant, museu de la ciutat, férem unes fotografies del gran palmeral, i ens aproparem a la font que li dona vida. La dutxa reparadora després de dies pel desert va esborrar el mal record de la primera nit al mateix allotjament. El cuscús que ens va preparar Ahmet per sopar ho acabà d’arreglar tot. Mentre, per acabar el sopar, bevíem el te, vaig començar a sentir enyor del desert.

Palmeral de Djanet

Teníem poques hores per descansar. A mitjanit havíem de partir cap a l’aeroport per encarar un dia amb un llarg camí: De Djanet a Alger, d’Alger a Djémila, de Djémila a Constantina.

Continuo, més breument, el relat del viatge amb l’advertiment que alguns comentaris me'ls estalviaré perquè ja les vaig fer en aquest article titulat “Notes algerianes”.

Cuicul, Djémila

Aterrarem a l’aeroport d’Alger on ens esperaven Hamit (el guia) i Zakaria (el xofer). De camí a Constantina férem una parada fonamental: Djémila. Aquesta ciutat és famosa per tenir les restes de l'antiga ciutat romana de Cuicul, un tresor! La visita és un passeig per una ciutat romana esplèndidament conservada, s'aprecia perfectament la planificació de la ciutat, és un goig passejar pel molt recognoscible cardo -el carrer principal que anava en sentit nord-sud- i, especialment, de calfred és caminar en direcció est-oest, és a dir, pel decumanus de la ciutat. Sens dubte, les restes de Cuicul són una de les més belles del nord d’Àfrica que he vist (tal vegada només superades per les de Baalbek al Líban i les de Palmira a Síria). De Cuicul en destacaria quatre tops: El teatre, el solàrium, i el meravellós mercat. I un altre de top: La soledat en què vàrem fer la visita. A tot estirar, ens creuarem amb alguns al·lots que anaven o venien de l’escola.

Per acabar d’arrodonir l’estada a Cuicul, visita al museu (situat a tocar de les ruïnes). Són només tres sales, però molt ben aprofitades per exposar els mosaics de la ciutat, la majoria de cases civils. Els mosaics exposats són d’altíssima qualitat, i, a sobre, ens va acompanyar a la visita el responsable del museu, amb una vehemència tan exultant que va ajudar a fer que tot plegat fos una visita inoblidable.

Arribats a Constantina (ja era vespre) s’imposava estirar un poc les cames, sopar (d’un bon fast food algerià a un local molt amable), i descansat car el dia havia sigut llarg, i l’endemà havíem de matinar per fer bastants quilòmetres en direcció a Timgad. El camí va resultar especialment pesat i lent per mor de l'acompanyament i vigilància de la policia. Ens van resultar força desagradables les no explicacions i mentides de Hamit.

 Túmul de Medghassen

La curta parada al túmul de Medghassen -un mausoleu-temple dels reis berbers de Numídia- ens va servir per a fer algunes fotos i espavilar-nos per una altra de les visites cabdals del viatge: Timgad.

Cardo deTimgad

Les restes de Timgad -fundada ex novo com a colònia militar per l'emperador Trajà al voltant de l'any 100 dC- són immenses i espectaculars. Justament la seva grandària, l’imponent arc romà, la gran quantitat de restes de cases de militars són de les coses més destacables d’aquestes restes romanes. Tanmateix, allò que més em va interessar i meravellar de Timgad va ser el llarguíssim i ben conservar cardo de l’antiga ciutat. Acabarem la visita en el molt bon museu.

Constantina

Pel que fa a la ciutat de Constantina, considerada la capital de l'Algèria oriental, per tant, a tocar de la Mediterrània, és coneguda per la seva geologia (el barranc que envolta la ciutat és espectacular) i pels seus ponts penjants. Però, més enllà d’això, del Palau d'Ahmed Bey, i el Musée National Cirta, té més aviat poca cosa més substancialment interessant. Pot ser que el fet de fer la visita a la ciutat escoltats per la policia, dels més que millorables serveis del guia, de l’impediment impresentable d’entrar a la mesquita de l’Emir Abdelkader, etc. ho fessin tot menys interessant. En qualsevol cas, Constantina, a més de ser una ciutat amb molt de fast food,  té restaurants com ara el Igherssan, situat just damunt d'un dels penya-segats de la ciutat i amb especialitats locals, o d’algun restaurant molt familiar (a un hi dinarem, però no recordo el nom), és una base formidable per visitar els dos tresors algerians de Cuicul i Timgad.

De Constantina, en vol nocturn, saltarem a un altre món. Certament, Ghardaïa és un altre món. No va ser fàcil sortir de l’aeroport, la policia que, absurdament, ens ha d’escoltar en el camí a l’hotel es fa esperar. En Hamit, el guia, no fa cap gestió ni petició per agilitzar la cosa, o, almanco, poder donar-nos alguna explicació del que passa (ho vam d’esbrinar nosaltres amb el cap de la policia de l’aeroport). El comportament d’Hamit a Ghardaïa va començar malament i, amb el temps, va anar a pitjor. El cas és que, després de molt esperar, l’escolta policial arribà i ens va acompanyar a l’hotel. Una escolta que, per cert, a mig matí de l’endemà va desaparèixer per reaparèixer el matí que ens n'anàrem cap a l’aeroport. Tot surrealista!

A més del que dic sobre Ghardaïa a l’article esmentat, “Notes algerianes”, hi afegiré que, de les cinc ciutats que la composen, en visitarem tres: El Atteuf; la capital de la pentàpolis, Ghardaïa; i Beni Isguen.

El Atteuf

De El Atteuf destacaria que és la primera ciutat fundada al M'Zab, que els carrerons són especialment estrets, les parets intensament color ocre, que es pot visitar una interessant casa museu, i que el seu mausoleu Cheikh Sidi Brahim, que va inspirar a Le Corbusier per a la seva capella de Ronchamp a França, és la seva principal atracció.

Ghardaïa

El que em sembla més rellevant de la ciutat de Ghardaïa és la gran torre quadrada que sembla observar-ho tot. L’interior de la ciutat santa em va semblar, tot respectant l’autenticitat, extraordinàriament cuidada. Però el gran encant de Ghardaïa esta fora de la ciutat santa: A la plaça envoltada d’arcades i de botigues de catifes, els llogarets de venda de dàtils i ceràmiques..., als carrers dels voltants de la plaça, plens de vida local i botigues tradicionals. Un bon lloc per comprar una preciosa ceràmica. L’encant de Ghardaïa està, també, més enllà de la proximitat de la ciutat santa i la plaça. Està al palmeral dels afores de la ciutat, als barris residencials, la gastronomia (menjarem una coca tradicional excel·lent).

Beni-Isguen 

A Beni-Isguen hi entrarem a poc a poc. El guia local (obligatori a totes les ciutats santes), un home aparentment de certa edat, i amb aparença de tenir alguns problemes de mobilitat, està ocupat amb una altra visita. Benvinguda espera que ens va permetre fer unes compres de catifes a una botiga just a tocar de la porta d’entrada a la ciutat, i, sobretot, contemplar la vida local a aquella placeta: nins que juguen, dones (tapades com a fantasmes) que semblen venir de buscar als nins i nines d’escola... En arribar el guia, visitarem un petit museu que val molt la pena, i tot seguit iniciarem la visita. El carrers de Beni-Isguen són menys carrerons que els d’Atteuf i de Ghardaïa, i semblen ser tots de pujada... La plaça del Mercat de Subhastes és visita obligatòria, igualment que ho és la torre d’un extrem de la muralla. Des de dalt de la Torre Boulila hi ha unes espectaculars vistes de la ciutat –la torre quadrada que fa de minaret de la mesquita és imponent, dels afores, i del desert ... Els carrers de pujada esdevingueren en carres de baixada, el guia local va a la mateixa velocitat, els aparents problemes de mobilitat semblen ser això, aparents. Ens acomiadarem d’ell amb una propina -les normes de la ciutat santa no exigeixes vots de pobresa- i, en passar la porta de sortida de les muralles, em vaig adonar que hi havia una fotografia molt característica de la muralla de la ciutat i dels seus habitants.

Beni-Isguen 

L’endemà acomiadàrem l’hotel amb la primera crida a l’oració del dia. Amb la llum de l’alba, poguérem comprovar que la típica torre quadrada de la Mezquita seguia al seu lloc. Després d’una certa espera, un frugal desdejuni, a la fi, va aparèixer la policia. Escoltats en el camí cap a l’aeroport, acomiadàrem l’experiència de Ghardaïa.

Tipasa

Ja a la recta final del viatge, de bon matí volarem a la capital d’Algèria, a l’Alger. De l’aeroport posarem rumb Tipasa -o Tibaza-. Durant tot el camí vaig tenir la sensació de proximitat amb Mallorca, cosa de la Mediterrània que ens apropa, i, alhora, és un enorme i cruel fossat de la muralla que han de batre les pasteres que duen, els que no moren en el camí, a les nostres costes els d’immigrats. La primera parada va ser una breu, però molt interessant, visita al Mausoleu Real de Mauritània on estan enterrats els reis berbers Juba i Cleopatra Selene. L'edificació és impressionant, de forma cilíndrica, i té unes dimensions considerables. El seu estat de conservació és bastant bo. Seguirem el camí fins a arribar al port de Sersell, l’antiga Cesarea. Era divendres i estava gairebé tot tancat. La gran animació estava a l’entorn  de la mesquita (les dones eren invisibles). En el casc urbà de Sersell hi ha unes petites ruïnes romanes d’un interès relatiu. Arribarem a Tipasa a l’hora del dinar, i ho ferem a un restaurant de peix a la planxa. Tot molt mediterrani, òbviament sense vi ni cervesa.  A la terrassa del popular restaurat-xibiu espanten els moixos amb aigua... Després del té començarem la visita a Tipasa pel petit museu. Les restes fenícies, romanes i bizantines són molt peculiars per estar literalment en la vora de la mar. Pensava que seria més poca cosa, però és una gran extensió de ruïnes molt i molt recomanable. La cosa més impactant és, se'ns dubta, la imatge de les restes amb el mar de fons.  El dia havia sigut complet, i hi havia ganes d’arribar a la ciutat d’Alger.

Va ser arribar i sopar, amb una vista panoràmica de la costa de la ciutat, per tot seguit recarregar les piles per la visita de l’endemà. Durant la nit, entre somnis, vaig recordar amb freqüència les paraules d’Albert Camus inscrites a una columna de marès que l’honora instal·lada a vora el mar a Tipasa: “Entenc aquí el que anomenen glòria, el dret a estimar sense mesura”.  Els dies següents vaig estimar sense mesura l’Alger.

Cashba, Alger

I és que l’Alger és la gran ciutat de l’altra riba. És la Cashba amb la seva vida tranquil·la i, alhora, bulliciosa, amb els seus comerços i mercats, els llocs de venda de pa -una mena de baguet que els algerians i algerianes mengen en abundància-; amb les seves botigues dels millors dàtils del món, amb els seus palaus i cases modestes, amb la seva història, amb molta feina de rehabilitació per fer. És el museu Nacional de Belles Arts (el meu quadre preferit és un de Michel Parre (1938-1998) titulat “Manifestation pour l’indépendance de l’Algérie à Paris 61-62”, i l’anècdota entranyable és que s’exposa una aquarel·la de Josep Sintes (1829-1919), un fill de colons maonesos instal·lats a Algèria). L’Alger és el jardí d’Essaí, un parc de visita obligatòria i algun bon restaurant; és la Basílica Menor de Nostra Senyora de África; és els bulevards afrancesats com ara el Boulevard Front de Mer (ara anomenat Bulevar Che Guevara); és el passeig marítim, des d’on pots imaginar que veus Eivissa, i el gran port de mercaderies; és el Teatre Nacional, la vida dels barris; és el barri on va néixer Albert Camus i el liceu on va estudiar; és el Monument i museu dels Heroics; és una ciutat on, potser, el mitjà de transport més ràpid i segur sigui el metro; és un bon lloc per comprar ceràmica i plata. L’Alger és on celebrarem l’arribada de l’any nou berber.

Pa a la Cashba, Alger

El dia 1 de l’any 2975, l’any berber, després d’una visita al barri fundat per colons originaris de diversos pobles de Menorca, Bordj El Kiffan (abans de la independència anomenat Fort-de-l'Eau), tornarem a aquesta banda de la riba.  Ho férem amb la convicció que, tot i no ser fàcil viatjar a Algèria, és, parafrasejant Camus, un país que es fa estimar sense mesura.

Bordj El Kiffan (Fort-de-l'Eau)