Què volen aquesta gent vers el Sàhara Occidental?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (07-05-2025)

El març de 2022 la Casa Reial marroquina va fer pública una carta enviada pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a Mohamed VI en què s’oficialitzava un canvi de posició de la política espanyola envers el procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental. El PSOE en el govern claudicava a les pressions dels EUA i del Marroc acceptant amb tots els ets i uts la no-solució marroquina -és a dir del colonitzador- a un conflicte que dura, si fa no fa, mig segle. Des de llavors la política exterior espanyola ha acceptat de facto -de jure no poden perquè és clamorosament il·legal- que un conflicte de descolonització se solucioni sense que els colonitzats exerceixin el dret a l’autodeterminació, i, per tant, negant qualsevol possibilitat d’independència. La proposta del majzén (l'oligarquia del règim medieval marroquí), recolzada entusiàsticament pel trumpisme, els dirigents nominalment socialistes, i els inconfessables “interessos d’estat” de França, consisteix en l’atorgament d'una inconcreta autonomia al Sàhara Occidental. Una pseudoautonomia que el poble sahrauí, i el seu legítim representant el Front POLISARIO, rebutgen.

Formalment, la relació del PSOE, si més no de les altes instàncies partidàries i governamentals, amb el poble sahrauí quedà fixada en la hipòcrita doctrina -bastant practicada a Occident, tot s’ha de dir- d’ “ajuda humanitària sí, drets humans i legalitat internacional, no”. Davant aquest gir polític i cultural, el sempre actiu moviment solidari amb la causa sahrauí reaccionà amb indignació i mobilització, i -això és força important- va ser acompanyat per la totalitat de les forces polítiques parlamentàries, excepte, òbviament del PSOE, i de Vox. És cert, i s’ha de valorar molt positivament, que aquesta enèsima traïció als homes i dones de la que fou la cinquanta-tresena  província espanyola va ser criticada per un bon nombre de persones afiliades o simpatitzants del Partit Socialista mitjançant la signatura d’un manifest intitulat “Socialistas por el Sahara”. En qualsevol cas, com certifiquen els darrers esdeveniments, l’esmentat manifest se'n va anar a la paperera de la història, i, tret d'honorables excepcions, no va ser motiu de crisi de consciència entre defensa de la causa sahrauí i militància i simpatia partidària.

Però, quins són els darrers esdeveniments? Sens dubte el més rellevant és el que va convertir el “Dijous Sant” d’enguany en el “Dijous del paroxisme pro marroquí del PSOE”. A la memòria de l’abandó de la lluita en defensa de la universalitat dels drets humans, de la legalitat internacional, de l’empatia amb els més dèbils, del no distingir entre ocupants i ocupats, quedarà indeleble la trobada a Madrid dels ministres d'Exteriors d'Espanya i el Marroc, Albares i Bourita respectivament, per proclamar als quatre vents que les relacions entre els dos països estan en el seu millor moment després del gir en la política exterior espanyola sobre el Sàhara Occidental en donar suport el president del Govern, Pedro Sánchez, a la proposta marroquina de la famosa “autonomia imposada”. En política, i manco en política internacional, no hi ha casualitats. Per tant, no és casualitat que la trobada Albares-Bourita es fes en un context temporal en què Trump promet al Marroc la bestiesa de declarar al Front POLISARIO com a organització terrorista, s'engrandeix la presència israeliana al Sàhara Occidental Ocupat i el seu impacte i implicació en el genocidi palestí; s'enforteix el “mur de silenci”  sobre el conflicte del Sàhara Occidental i envers la trama de corrupció en el Parlament Europeu (l’anomenat “Morocco Gate”) en la que està implicat el Marroc i, entre d’altres, no pocs eurodiputats i eurodiputades socialistes; s’endureixen, amb la sistemàtica expulsió de periodistes i observadors dels DDHH, les condicions d’apartheid que sofreixen les persones sahrauís en els territoris il·legalment ocupats pel Marroc i la inhumanitat amb què són tractats els presos sahrauís en els “Guantánamos marroquins"; no millora la crisi humanitària en els campaments de persones sahrauís refugiades, i la diàspora sofreix tota casta de precarietats laborals i vitals.

En el pròleg de la cerimònia del te les i els sahrauís solen dir que “El te és amarg com la vida, dolç com l'amor i suau com la mort”. Certament, és amarga la reiterada traïció socialista i del govern espanyol; però de segur és dolç l’acompanyament persistent d’un moviment solidari que, per molts entrebancs que ens posin, no defallirà. I, sobretot, l’estat ànim és suau perquè saben que la història està de la seva part, de la del Poble Sahrauí i del seu legítim representant el Front POLISARIO. Ni el Marroc, ni Espanya, ni els EUA (com es fa pales amb la lectura del llibre de Domingo Garí “Estados Unidos en la guerra del Sáhara Occidental”) no aconseguiran deslligar la causa sahrauí de la seva condició de descolonització.

Anotem, per acabar, que, des de fa anys, existeix una iniciativa cultural-musical-solidària sota el rètol de “Cantando a través del Muro. Canciones para el Sahara Occidental” que consisteix en unes caixes de CDs. En els dos primers volums els artistes participants són internacionals i el tercer està reservat a artistes de l’Estatal espanyol. La participació mallorquina és la cançó “Podries” interpretada per la gran Maria del Mar Bonet i Juan Valderrama. Sens dubte l'elecció va ser encertadíssima, però tal com han evolucionat els fets i les polítiques del Sánchez, Albares i companyia, també hauria estat ben triada la celebèrrima “Què volen aquesta gent?”