.png)
Publicat originalment a dBalears
(01-06-2025)
Fa temps que soc un entusiasta admirador del
sindicalisme italià, més concretament de la Confederazione
Generale Italiana del Lavoro
(CGIL). En les dècades que vaig fer sindicalisme actiu va ser un referent per
al dia a dia i una font d’aprenentatge de qüestions estratègiques. Amb la CGIL
vaig comprendre la teoria sobre la capacitat autònoma de transformació, tot i
que, a partir del reformisme, del sindicalisme de classe, i, més endavant,
d'altres moviments socials emancipadors. Sens dubte, un text de qui, des de
1999 a 2004, va ser secretari general del major sindicat italià, Bruno Trentin,
hi va tenir molt a veure. El llibre es titula “La città del lavoro. Sinistra e
crisi del fordisme”, es va publicar el 1997, i, per exemple, ja es podia
llegir: “… amb l'enfosquiment de la perspectiva de transformació radical del
quadre social existent (que no era immòbil com se suposava) i amb la ‘pèrdua de
sentit’ de l'estratègia de transformació, que va començar molt abans de la
caiguda del Mur de Berlín, va faltar la capacitat i voluntat d'arriscar la
proposta d'un nou projecte de societat”. És impressionant la capacitat
d’anàlisi, autocrítica i anticipació de Bruno Trentin. Encara patim l’absència
d’aquest nou projecte de societat!
Ve a tomb aquesta mena d’introducció per celebrar
que la CGIL ho ha tornant a fer. Ha tornat a ser capaç de, en un marc
politicoinstitucional absolutament advers, mobilitzar i organitzar a les
classes subalternes italianes, i, alhora, proposar noves fórmules de lluita
sindical. Però, anem a pams, i expliquem-ho, encara que sigui succintament:
Matteo Renzi va ser -a més de secretari general del
Partit Democràtic, escollit a les eleccions primàries del 8 de desembre de
2013- primer ministre d'Itàlia des del 22 de febrer del 2014 fins al desembre
del 2016.
Durant el seu mandat, Renzi va impulsar una reforma
laboral, denominada Jobs Act (Llei d'Ocupació) que, entre altres, es carregava
l'article 18, un dels símbols de l'Estatut dels Treballadors, que, des de 1970,
era un mur contra l'acomiadament improcedent. No és exagerat afirmar que,
durant més de 40 anys, l'article 18 del Statuto dei Lavoratori va encarnar
l'essència de la dignitat dels treballadors i treballadores davant el poder de
la patronal, protegint-los contra els acomiadaments arbitraris, i garantint la
seva reincorporació immediata i el pagament d'indemnitzacions. Els resultats de
la Jobs Act han estat desastrosos: no ha creat ocupació, ha augmentat la
desocupació juvenil, ha incentivat la precarietat laboral, ha afeblit el poder
sindical i enfortit l'empresarial (resultats bastant semblants a les retallades
en la protecció de l'acomiadament que va iniciar Zapatero a Espanya i que no
han estat revertides pel “Gobierno español más progresista de la historia”). En fi, la Jobs Act ha
tingut els mateixos efectes que tota la legislació laboral del neoliberalisme,
especialment la dels temps de l'austeritat suïcida amb la qual el poder
neoliberal va mal gestionar la crisi de 2008. Uns efectes que no són aliens a
l'auge actual de les extremes dretes.
El cas és que la CGI , després d'una gran campanya,
va recollir més de quatre milions de signatures per a promoure un referèndum que apunta a
derogar disposicions claus contingudes en la Jobs Act i en la xenòfoba Llei de
Ciutadania
que dificulta molt als immigrats la consecució de la ciutadania italiana. No és
fàcil que la CGIL guanyi, sobretot pel fet que, perquè sigui vàlid el resultat,
es necessita la participació superior al 50% del cens electoral. Per això la
campanya del poder (polític, institucional, empresarial, mediàtic…) per
l'abstenció és brutal.
D'aquí a uns dies sabrem els resultats. La qüestió
és Giorgia Meloni o CGIL. UE contra els drets socials o UE amb sentit social i
humanitari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada