Clam per Palestina

Publicat originalment a dBalears (25-05-2025)

Em disposava a analitzar la que sembla darrera fase del genocidi i neteja ètnica a Gaza i Cisjordània. Un cicle especialment cruel, infame, en el que la fam i la mort per desnutrició ha esdevingut en arma principalíssima per al compliment de l’objectiu -reconegut recentment per Netanyahu- de fer que Gaza sigui inhabitable, ingovernable, i, en última instància, despoblar-la. Estem en presència d’una operació de devastació en tota regla. Malauradament, això passa sense una massiva mobilització social de rebuig. Romanem en “la nostra zona d’interès”, si més no, en la vida real, car la virtual és una altra cosa.

Em semblava que podia tornar a ser d’interès, en aquesta fase del genocidi palestí, insistir en la disputa entre antisionisme i antisemitisme. Tanmateix, els recents esdeveniments, moviments polítics, i acceleració de la monstruosa maquina sionista de matar, ho fa balder.  En qualsevol cas, com escriu Enzo Traverso a  Gaza ante la historia,  “la realitat és que l'antisemitisme s'ha convertit en una arma. No l'antisemitisme del passat, que es dirigia contra als jueus, sinó un antisemitisme imaginari que serveix per a criminalitzar les crítiques a Israel”.

I, tanmateix, pensava escriure unes ratlles instant a la societat mallorquina a una mobilització amb pretensió de transversalitat i de, tot i la seva dignitat, superació de l'autominorització del moviment illenc de solidaritat amb Palestina. Ens cal una gran mobilització amb voluntat de mínims comuns denominadors entre diversos  entorn d'objectius com ara “Stop genocidi. Palestina lliure”. Pensava, en definitiva, escriure sobre la necessitat de tornar  a sortir als carrers per demostrar que som capaços de -endemés de petits, però importantíssims, gestos i fets d’empatia amb les víctimes palestines- demostrar que Mallorca majoritàriament no és indiferent al dolor de les víctimes del genocidi que marcarà les nostres vides. 

Però, vet aquí que, tot just acabat d'escriure el títol que encapçala aquests paràgrafs, en una de les llistes de cançons de Spotify comença a sonar Solo le pido a Dios. És la cançó més coneguda del cantautor argentí León Gieco que, des que fos escrita en 1978, ha estat versionada per una infinitat d'artistes (el mateix León l'ha interpretada amb multitud de músics i cantants), i que, en manifestacions i trobades diverses, alguns l’hem maltractada a cops de desentonació de versos com ara “Que el dolor no me sea indiferente”, “Que lo injusto no me sea indiferente”, “Que la guerra no me sea indiferente”, “Que el futuro no me sea indiferente”, i, sobretot, “Que la reseca muerte no me encuentre / vacío y solo sin haber hecho lo suficiente”.  Avui aquesta “plegaria” a tots els déus -també a la no-religiosa capacitat individual i col·lectiva d’indignar-se i mobilitzar-se- és un contundent al·legat contra el fenomen anomenat “Pànic Moral” (Ilan Pappé ho explica aquí), i, alhora, és un veritable clam per Palestina. Ho és en qualsevol versió, però, a parer meu, especialment en la interpretació d'Alma Sufi Ensamble, León Gieco i Gastón Saied.

Uns mesos abans del traspàs de Pepe Mujica, León Gieco li va dedicar aquesta cançó intitulada El desembarco. La tonada diu: “Hay alguien que bendiga esta hermosa comunión / de los que pensamos parecido / somos los menos, nunca fuimos los primeros / no matamos ni morimos por ganar / más bien estamos vivos por andar / esperando una piel nueva de este sol / no pretendemos ver el cambio / sólo haber dejado algo / sobre el camino andado que pasó”.

Veritablement, ens podem permetre que el genocidi i la neteja ètnica de Palestina sigui un episodi sense haver deixat en els nostres camins vitals prova d'haver fet tot el que sigui possible, fins al darrer alè, per aturar aquesta barbàrie?