Integració precària

Publicat originalment a dBalears (28-12-2025)

"Integració precària" és el concepte que més m'ha cridat l'atenció de l’ “Informe sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears" de 2025, elaborat per la Fundació FOESSA, i presentat a Palma fa unes setmanes. Recordem que la Fundació FOESSA (Fomento de Estudios Sociales y de Sociología Aplicada) està estretament relacionada amb Càritas, i que l'esmentat informe conté els resultats de l'Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials 2024. Una enquesta que, dit sigui de passada, té una robusta metodologia a partir d'un univers de 917 qüestionaris.

Em resulta impossible resumir en alguns paràgrafs les més de dues-centes pàgines de l'informe. Allò que segueix són únicament alguns enunciats, a parer meu, especialment rellevants per animar-vos a llegir atentament un informe que té el valor de, no només descriure la situació, sinó d' explicar-la. Val a dir que això no és poca cosa, car els assumptes complexos, com ho són els temes de l'exclusió i el desenvolupament social, no basta que siguin descrits, han de ser explicats.

Dit això, vet aquí el primer enunciat: Augmenta la integració precària i es mantenen les situacions d'exclusió social, que afecta 230.000 persones. L'exclusió creix entre les llars en situació de pobresa, sense ingressos, i en els encapçalats per algú que cerca treball remunerat. Pel que fa als grups més nombrosos dins de l'exclusió social, destaquen les persones de llars encapçalades per algú que treballa, per homes, i per algú d'origen estranger. Sembla que el règim de turistificació el que ens ofereix és una forta exclusió social, i, a tot estirar, integració precària.

Segon enunciat: L'ocupació laboral es recupera, però el creixement salarial és insuficient i creix l'exclusió social entre la població ocupada. Crec no equivocar-me si dic que el desacoblament entre salaris i cost de vida fa que el fenomen dels treballadors i treballadores pobres es dispari. El treball remunerat ha perdut la garantia quasi segura d'integració social.

El tercer dels enunciats, tot i no sorprendre a ningú, és absolutament clau. A les Illes Balears l'accés a l'habitatge és cada vegada més difícil. Augmenten vertiginosament les situacions d'exclusió residencial, com demostra el fet que les situacions d'exclusió en la dimensió de l'habitatge afecten gairebé tres de cada deu persones, i que les situacions d'habitatge insegur o habitatge inadequat afecten el 15% de les llars.

El quart  enunciat és especialment important perquè és un tema poc conegut. És el que fa referència als reduïts nivells d'accés als serveis socials. Anem a pams per explicar-ho succintament: Tenim un escàs protagonisme dels serveis socials públics, i una clara focalització en les persones en situació d'exclusió. De fet, el 45% de la població no acudiria als serveis socials públics en cas de necessitat econòmica. Però, al mateix temps, resulta que sis de cada deu persones són partidàries d'incrementar la inversió en serveis socials, així com de pagar més impostos per gaudir de més prestacions i serveis socials, i, alhora, es manté el rebuig als arguments que culpabilitzen de la seva situació a les persones que perceben prestacions econòmiques. La conclusió que em suggereix tot plegat és que tenim uns Serveis Socials per a pobres i molt pobres, reactius i no proactius, i que la societat illenca manté un important gen progressista en matèria fiscal i de voluntat de cohesió social.

L'enunciat cinquè és molt contundent: "Gairebé quatre de cada deu llars en situació d'exclusió social perceben que algun dels seus membres ha estat discriminat". Ras i curt: Aquesta és una percepció social que enverina a la societat i que aconsella revisar les "polítiques socials" practicades per les institucions autonòmiques, insulars, i locals.

L'últim enunciat (em reserv per a comentar la setmana vinent el fort creixement de l'exclusió social en la dimensió de la participació política) és força cridaner: Augmenta l'accés a l'Ingrés Mínim Vital, tot i que la seva cobertura continua situant-se molt per sota de la del conjunt del Regne d'Espanya, i, alhora, es redueix significativament l'accés a la Renda Social Garantida (RESOGA). És a dir, en matèria de la política social de rendes mínimes, hi ha una certa deserció de l'autonomisme a favor del que faci l’estat. En sembla un despropòsit!

Després d'aquest tast de l'informe de 2025 sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears de FOESSA, comprendran perquè no és agosarat afirmar que darrere la postal "d'èxits turístics" i "plenes ocupacions precàries" s'amaga exclusió social i, en el millor dels casos, "integració precària". Quedin-se amb aquest afortunat terme!

Resistir a la privatització de la vida

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-12-2025)

Més enllà de la xerrameca [m'encanta aquesta paraula per referir-se al fet de parlar sense substància, al xarrar estantís o banal] del discurs governamental autonòmic, l'any 2025 acaba amb la constatació tendència bastant inqüestionable a les Illes Balears: Avança la privatització dels serveis públics essencials per a la vida en comú. Consegüentment, l'horitzó sembla ser de menys igualtat i més descohesió social. Parafrasejant Rodrigo Rato, a les Illes Balears governa el mercat, amic!

Arcadi Oliveres -que, si no ens hagués deixat massa aviat, el proppassat novembre hauria complit vuitanta anys-, en plena pandèmia de la COVID-19, ens advertia en el seu llibre quasi pòstum intitulat “Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar”  que "hi ha béns públics que no es poden abandonar en nom de l'economia. Un d'aquests béns és la salut, juntament, jo diria, amb l'educació, és igual de bàsica, i l'habitatge, i també un sistema de pensions". L'Arcadi acabava el capítol dedicat als aprenentatges de la pandèmia afirmant que aquella dramàtica situació era una bona ocasió per "fer girar la roda del capital cap a un altre cantó i situar l'eix, d'una vegada per totes, en un altre centre, que de fet és el més important: les persones, i, per tant, la vida". Malauradament, aquí i ara es fa tot el contrari.

L'onzè informe que, sobre la privatització sanitària de les comunitats autònomes, ha publicat aquest 2025 la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, situa a les Illes Balears en el podi -només superades per Canàries i Madrid- de les que tenen una major velocitat de privatització. És a dir, hem iniciat una preocupant esprintada cap a la privatització de la sanitat pública. En matèria educativa, l'aposta més cridanera a favor de la privatització és l'obertura de pinte en ample al negoci de les universitats privades. Ara bé, més soterradament, l'envit indissimulat des de l'inici de l'actual legislatura és el procés dissolvent de la igualtat d'oportunitats, segregador, i de descohesió d'afavoriment de l'educació primària i secundària purament privada o concertada. Sobre l'habitatge, basta recordar que el recentment presentat informe Foessa sobre Exclusió i Desenvolupament Social a les Illes Balears, i les dades consolidades de l'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya conclouen amb una dramàtica fotografia: L'habitatge, lluny de ser un dret de ciutadania practicable, és un eix essencial de l'exclusió social.

I de les pensions, què en podem dir? L'atac per terra, mar, i aire contra el Sistema Públic de Pensions no té aturador. La darrera andanada ha estat l'informe de l'OCDE de finals de novembre passat que, sense massa arguments, no s'està d'afirmar que "reformar les pensions, per exemple, mitjançant la introducció d'un ajust per esperança de vida i l'ampliació del període de referència per al càlcul dels drets de pensió, contribuiria a garantir la sostenibilitat fiscal". Un alambinat subterfugi per a no conjugar el mateix verb de sempre: Retallar. Val a dir que, si l'OCDE hagués encertat en algun dels seus pronòstics sobre la viabilitat de les pensions públiques, del sistema que ara gaudim no en quedaria ni tant sols un rastre arqueològic. En qualsevol cas, la defensa a casa nostra de les pensions públiques, ara mateix, passa per la defensa de la, en tramitació, Iniciativa Legislativa Popular per a la creació del Sistema Balear de Complement per a les Pensions públiques de quantia inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI). Que no hi hagi una sola persona que hagi de malviure amb una pensió d'una quantia inferior o molt inferior al SMI és clau per a la cohesió social. Qualsevol millora de les condicions materials de les actuals persones pensionistes és, de retruc, la millor defensa de les pensions públiques del futur. En aquest sentit, el 2026 serà un any transcendental: Les institucions autonòmiques es posicionaran a favor o en contra del gradual procés de privatització de les pensions. S'escau recordar que alguns estudishttps://www.finect.com/usuario/davidcarmona/articulos/martinez-aldama-inverco-un-tercio-de-los-ahorradores-espanoles-piensa-mas-a-largo-plazo  recents ens indiquen que el 54% dels estalviadors del conjunt del Regne d'Espanya estalvia mitjançant Plans de Pensions, és a dir, queda molt negoci per fer i és molt el que pot minvar.

La privatització de la salut, l'educació, l'habitatge, i el sistema de pensions és un dels packs més preuats del neoliberalisme radical. Cal oposar-se amb dents i ungles a la privatització de la vida de cadascú i de la vida en comú. La distòpica societat, cada pic més injusta, ha deixat de ser-ho una distòpia. I, tanmateix, és possible resistir perquè, com va dir Bertolt Brecht "la injustícia és humana, però més humana és la lluita contra la injustícia".

Tornarem a encendre espelmes pel Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (21.12-2025)

Concentrar-se i encendre espelmes a favor de la causa sahrauí per Nadal ha esdevingut en una mena de tradició. L'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) ens torna a convocar a fer-ho enguany, com sempre, a la plaça palmesana de Cort a les 20:00 h del dijous, 25 de desembre. Que aquesta acció sigui una tradició no vol dir que sigui una convocatòria rutinària. Ans al contrari, és una de tantes constatacions de la prolongació del conflicte de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, és a dir, de la darrera colònia africana. Un allargament d'un conflicte que, en paraules del poeta sahrauí, Saleh Abdalahi Hamudi, "cansa aquesta 'pau' on / hom oblida allò que espera", i del que, en el 2025, es compleixen 50 anys de molts esdeveniments (aquí podeu consultar un interessant reportatge sobretot plegat).

Evidentment, cada vespre de Nadal que s'encenen espelmes a Cort s'escalfa la solidaritat amb el Poble Sahrauí; s'encoratja l'única solució justa i realista al conflicte que no és l'altra que la celebració del referèndum d'autodeterminació; s'exalta la dignitat i persistència de la lluita sahrauí per la independència del seu poble; s'abranda la causa a favor de l'efectivitat arreu del món dels drets humans i la necessitat d'una política d'ajuda internacional que, de debò, es pugui  qualificar d'humanitària... A més a més, és una crida a interrogar-se sobre dues qüestions claus per a la decència democràtica: Volem un món dominat pels lobbies i el neocolonialisme? És acceptable una legalitat internacional subjugada als lobbies dels poderosos?

El cert i segur és que el context actual fa que la concentració i encesa d'espelmes d'enguany tingui especial importància: L'onada reaccionaria global ha possibilitat l'aprovació, amb l'entusiasme del Govern espanyol i de la direcció del PSOE, de la resolució núm. 2.797 del Consell de Seguretat de l'ONU, que és l’enèsima traïció a les legítimes aspiracions d'autodeterminació del poble sahrauí. En La geopolítica trumpista que domina el món manen els lobbies, i el poderosíssim lobby marroquí va desfermat. Això explica l'absència dels drets humans de l'agenda de la recent cimera Espanya-Marroc (l'anomenada Reunió d'Alt Nivell (RAN)). I, per tant, els empresonaments inhumans dels presos polítics sahrauís condemnats sense cap garantia o la situació d'apartheid que malviuen en els territoris sahrauís ocupats pel Marroc no són preocupacions del Govern de Pedro Sánchez. En el conflicte sahrauí s'ha imposat la "lògica" dels negocis, de la corrupció, de la conculcació sistemàtica de la legalitat internacional.

En aquest context, la concentració amb encesa d'espelmes de dijous, 25 de desembre, és un acte simbòlic carregat de raons. La traïció d'uns i la certa neutralitat d'uns altres envers la injustícia que pateix el Poble Sahrauí és perillosa per al futur d'un món veritablement democràtic. I, tanmateix, el punt més perillós és la cantarella del  "no hi ha res a fer".

En el poemari "L'arena de les teves petjades", del citat Saleh Abdalahi Hamudi, hi ha un poema intitulat "Somni" on Salem escriu: "Tothom somia allà dalt, / i jo, tan sols somio poder a la meva terra / enlairar al cel qualque dia la meva bandera". Acompanyem, idò, al Poble Sahrauí a fer possible aquest somni!

Cançons per a Palestina i per al Sàhara Occidental

Publicat a dBalears (14-15-2025)

No és la primera vegada que dedic aquest espai a comentar el projecte musical "Cantant a través del mur", que lidera el president de la societat cultural donostiarra Club 44, Juan Soroeta. No debades, el projecte, iniciat el 2018, ja acumula tres edicions de caixes de CDs, dedicats a la solidaritat amb el Poble Sahrauí. En 2022 vaig escriure "Cançons per al Sàhara Occidental", comentant els dos primers volums que contenen una gran col·lecció de 64 cançons (i 64 intèrprets, òbviament), del bo i millor d'allò que genèricament s'anomena "american music". Uns mesos després, a principis del 2024, sota el títol "Cançons per a la llibertat del poble sahrauí", comentava el tercer volum, que aplega un elenc de 52 músics d'arreu del Regne d'Espanya -des de, posem pel cas, Pedro Pastor, passant per José Antonio Labordeta o Jabier Muguruza, fins a Maria de Mar Bonet. Aquest volum és una excel·lent recopilació "d'himnes" de lluites i resistències. Citem, a tall d'exemple, "Los olvidados", "Somos", "Mazisi okeita denbelek", o "Podries", dels anteriors artistes citats, respectivament.

"Cantant a través del mur" és un gran exemple de solidaritat dels artistes, que hi participen altruistament, i de l'entusiasme que hi posa Juan Soroeta. Soroeta és professor titular de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals a la UPV/EHU, un activista a favor de l'efectivitat dels drets humans, defensor fins al moll de l'os de la llibertat del Poble Sahrauí i d'una Palestina Lliure, i, òbviament, un apassionat de l'escena musical actual.

El cas és que queden pocs dies per finalitzar la campanya de micromecenatge, a través de la plataforma Goteo, per llançar el quart volum de la col·lecció. Com calia esperar, en aquesta ocasió la caixa de tres CDs du el títol de "Songs for Western Sahara and Palestine", és a dir, "Cançons per al Sàhara Occidental i per a Palestina". Per a capgirar la situació de Palestina i del Sàhara Occidental cal una altra geopolítica global que prioritzi l'efectivitat dels drets humans, el dret internacional, i passar d'un règim de guerra global a una globalització de la pau justa. Ara bé, que la música solidària ajudi a tombar el mur de crueltat envers aquests dos pobles ocupats, i que l'aportació de tants artistes pugui servir per ajudar a fer més "vivible" la vida als sahrauís i palestins depèn de molts petits projectes com el de "Songs for Western Sahara and Palestine". Fem-ho possible participant aquí en el micromecenatge!

Cultura per turistificar versus cultura pel procomú ecosocial

Publicat originalment a dBalears (07-12-2025)

Cada govern s'organitza, segons les correlacions de forces partidàries o de coalicions, com li rota o com pot. Ara bé, mai no és una qüestió banal, ans al contrari, és una qüestió transcendent. En aquest sentit, que en la conformació del Govern de Prohens hi aparegués un artefacte anomenat "Conselleria de Turisme, Cultura i Esports" va ser un claríssim avís de per on anirien les coses.

Per si hi havia algun dubte -no era el cas-, el Batle de Palma i el seu equip (PPVox) varen voler deixar ben clar que el seu model de ciutat era Màlaga. És a dir, les institucions, totes elles, s'alineaven a favor de la "cultura business friendly" amb l’objectiu de despullar-la, a la cultura, de sentit crític, exterminar qualsevol bri de subversivitat cultural, d'espai de socialització d'imaginaris alternatius al que hi ha. Un model cultural sustentat en el mite de la meritocràcia del treball cultural, en la desigualtat a dojo d'oportunitats, i en les precarietats dels treballadors i treballadores de la cultura i de les arts.  L'aposta és convertir, desacomplexadament, la política cultural institucional en una palanca del procés d'acumulació de capital que hem anomenat turistificació. La candidatura “ Palma Capital Europea de la Cultura en 2031” va en aquesta direcció. Palma, Mallorca, el conjunt de les Illes Balears i Pitiüses, necessita un Pla de Cultura,  PPVox ens ofereixen un Pla de Negoci!

D'aquella pols –de l'aposta política d'emprar el fet cultural com a font per a incrementar la productivitat del capitalisme turístic- ve aquest fang, el, a tall d'exemple, projecte de renovació de l'edifici de GESA i el seu entorn presentat aquests dies pel govern municipal de Palma. Aquest és una pas importantíssim per a la implementació de l'esmentat model malagueny de ciutat. Més per Palma encerta en criticar-ho. I, tanmateix, potser han sigut benvolents en la crítica.

Per què, de què va veritablement aquest model orgàsmicament neoliberal? Dit en poques paraules i resumint l'abundant literatura al respecte, hom podria dir que  es tracta de generar creixement econòmic atraient la, en paraules de l'economista Richard Florida, "classe creativa global" amb l'objectiu que desenvolupi noves idees, millor dit, nous negocis. Un creixement cada cop menys inclusiu i que, com assenyalen David Harvey i Neil Smith a "Capital financiero, propiedad inmobiliaria y cultura", vincula la cultura amb el capital financer i, de retruc, la propietat immobiliària amb la gentrificació urbana. Pura lluita de classes: Capital contra classes subalternes. Aquest, i no cap altra, és el model social i cultural de PPVox!

Ara bé, n’hi ha un altre de model cultural i de societat. El que posa la cultura local i popular i als creadors, creadores i artistes en el centre. És un model alternatiu, amb esperit subversiu, i, alhora, practicable. L'exemple més preclar que ara mateix se m’ocorre és la Renda Bàsica per a músics, artistes i treballadors creatius que aquest proppassat octubre han aprovat definitivament a Irlanda. El programa, conegut com a Basic Income for the Arts (BIA), començarà a aplicar-se a partir del pressupost de 2026.

Ras i curt, només amb persones creatives i artistes lliures, conseqüència de tenir el dret a l'existència material garantit -i no a mercè del mercat-, hi haurà cultura emancipadora que, parafrasejant Emili Darder, ens faci lliures. La cultura com a negoci especulatiu és el "seu" model cultural. Ens cal definir i construir un model del "nosaltres" que, a més a més, sigui esdevenidor d'una economia social i solidària de la cultura. El que està en disputa és, a parer meu, cultura al servei de més turistificació versus cultura pel procomú ecosocial. No és poca cosa!

Resistint als tambors de guerra

Publicat originalment a dBalears (30-11-2025)

La setmana passada sonaren de valent els tambors de guerra. L'anomenat "complex militar industrial", és a dir, la connivència global d'interessos d'aquells que, d'una manera o una altra, tenen molt a guanyar amb la despesa militar, va desfermat. Vegem:

En una autèntica tècnica de doctrina del xoc -recordeu que Naomi Klein, autora del llibre així intitulat, el va subtitular "L'ascens del capitalisme del desastre"-, el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ens va sorprendre amb una dada demoscòpica terrible: "El 76,8% dels espanyols reconeix que la seva major por és viure una guerra". Seré, sense que serveixi de precedent, benvolent i qualificaré de dubtosa la innocència en l'oportunitat de la publicació d'aquest estudi sobre pors i incerteses. Un estudi que es fa per primera vegada (ni en les etapes més cruels de crisis socioeconòmiques s'havia fet res semblant). I, tanmateix, han mostrat el llautó. Del que es tracta és de fer sonar els tambors de guerra.

Seguint la senda bel·licista, al Principat , per primera vegada el baròmetre del CEO ha preguntat sobre la guerra i els resultats són preocupants  tenint en compte la cultura tradicionalment antimilitarista a Catalunya. A la pregunta "¿En cas que un país de la Unió Europea fos atacat en el futur, quina hauria de ser, a parer seu, l’actitud de la resta de països?", hi ha una majoria de catalans (51%) que responen que caldria "defensar el país atacat, encara que això comportés que Espanya entrés en guerra amb el país agressor.  Hom diria que les campanyes de modulació de les opinions públiques a favor del militarisme funcionen  

Per una altra banda, el proppassat dijous coneguérem que Macron recupera el servei militar. Inicialment, es presenta embolcallat de voluntarietat, remuneració, i d'altres bondats. Fal·làcies! El quid de la qüestió rau en la no professionalitat de l'exèrcit. França se suma així a la campanya de propaganda i ideologia militarista que ja s'ha fet a Països Baixos, Alemanya, i Bèlgica. En totes aquestes campanyes hi ha un element comú: No s'oculta que allò que pretenen és obrir la ment del jovent a la cosa militar. Afegim-hi que un dels titulars de premsa més cridaners de les darreres quaranta-vuit hores és, a parer meu, el que diu: "Alemanya ha elaborat un 'pla secret' per al cas d'un atac rus". Des de quan s'anuncia l'existència de plans secrets, si no és per fer por?

Per acabar d'arrodonir el redoblament dels tambors de guerra, avui La Vanguardia destapa un assumpte tan important com impactant: El Consell de Ministres compromet fons estratègics militars fins 2042 per un valor superior a 60.000 milions. Ho fa d'amagatotis, amb un clamorós silenci antidemocràtic, amb nocturnitat i traïdoria. Governi qui governi, mana el complex militar industrial. És el súmmum. Segur que Pere Sampol tornaria a exclamar "és el colmo!".

Tanta sort que hi ha resistents a la guerra, a l’armamentisme, a la boja (i)lògica del capitalisme del desastre. Vet aquí dos exemples:

El programa de ràdio –"Es Jai de sa Barraqueta"- que Jubilats per Mallorca fem cada setmana a Ona Mediterrània el vam dedicar a Arcadi Oliveres. Dijous passat, 27 de novembre, si no ens hagués deixat abans d'hora, l'Arcadi hauria acomplit vuitanta anys. Conversàrem de les múltiples militàncies d'Arcadi Oliveres, però, òbviament, xerrarem de pacifisme. Ell ens va deixar dit que "no és utòpic aspirar a una societat sense guerres" o "no és utòpic que puguem canviar les relacions internacionals" (Aquí teniu el programa per si us ve de gust escoltar-lo).

Segon, i més important, exemple de resistència al règim de guerra imperant: Del 27 al 29 de novembre, Barcelona va ser capital mundial de la resistència a la guerra amb la trobada anual de la War Resisters' International -Internacional de Resistents a la Guerra (WRI)-. L'encontre, amb el títol "Desarmant el militarisme: resistim la guerra, construïm pau", i del que n'haurem de xerrar en altres ocasions, és més necessari de mai. Com bé diuen els amfitrions -el Centre Delàs- "en un món en el qual la guerra s'ha normalitzat, trobar-se per a imaginar alternatives no-violentes esdevé una acció urgent". Per això, em sembla imprescindible que el pacifisme mallorquí hi sigui present en els següents encontres de WRI.

L'esperit guerrer del poder té un gran ressò mediàtic. Les resistències a la guerra són invisibilitzades. Això és part essencial del règim de guerra. Noam Chomsky deia que la manipulació mediàtica pot fer més mal que una bomba atòmica perquè destrueix el cervell. Idò, no hi ha una altra opció que persistir en les resistència a la guerra. Malgrat tot, la pau és possible,  i és que, com solia dir Arcadi Oliveres, "mai és tan fosc com abans de sortir el sol".

Renda Bàsica (Universal i Incondicional)

La curolla de 01/12/2025 a https://vida.cat/programes/

Pot ser que, per raons d'agenda, aquesta sigui la darrera curolla d'enguany. I serà una curolla gairebé vital per jo: La Renda Bàsica (Universal i Incondicional).

La RB, res té a veure amb les rendes condicionals per a pobres o per a extremadament pobres, com ara, la Renda Social Garantida (RESOGA), en el cas de les Illes Balears; o l'Ingrés Mínim Vital (IMV) en el Regne d'Espanya.

Quan xerram de RB ens referim a una assignació pública monetària que rep, periòdicament i indefinidament, tota la població. Aquesta assignació és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible amb el que, especialment a Europa, coneixem com a Estat del Benestar. Val a dir que la RB que jo defens -en alineació amb la Xarxa Renda Bàsica i Basic Income Earth Network (BIEN)- és una proposta justa, car el seu finançament va associat a una veritable i radical distribució de la riquesa mitjançant una completa reforma fiscal, i una lluita sense pietat contra el frau i l'evasió fiscal, de tal manera que, tot i que tothom cobri la RB, una minoria perd i una majoria guanya.

Sobre la RB hi ha dues notícies que demostren que és una política possible. Que, parafrasejant Marina Garcés, ha sortit de les presons del que és o no possible.

A finals d'octubre d'enguany, Irlanda ha aprovat de manera definitiva una RB de 325 euros mensuals per a músics, artistes i treballadors creatius. El programa, conegut com a Basic Income for the Arts (BIA), començarà a aplicar-se a partir del pressupost de 2026.

I la República de les illes Marshall, un petit Estat insular del Pacífic, acaba de posar en marxa la primera RB nacional, permanent i legalment consolidada del món, del voltant de 800 dòlars a l'any per persona.

Dos exemples que demostren que sobre la RB, "Eppur si muove"