“Quan convé seguem cadenes”

Publicat originalment a dBalears (01-03-2026)

“Quan convé seguem cadenes” és el títol del llibre col·lectiu recentment publicat per Manifest Llibres, i coordinat per Sergi Raventós i Dolo Medina. El volum aborda la Renda Bàsica (RB) amb una mirada polièdrica, des de la teoria, els fonaments filosòfics i polítics, les bases tècniques que la fan viable, les d’experiències pràctiques i experimentals, o els reptes comunicatius i explicatius. Però, potser, la novetat principal del llibre és l’explicació i defensa de la proposta des de la perspectiva del feminisme, del model alternatiu al neoliberal (progre o neoconservador) de protecció social i serveis socials, de les vides LGBTIQ+, de la immigració, l’antiracisme, el jovent, la infància, la pagesia, la salut mental,  dels drets humans, la democratització dels treballs, la transició ecosocial, i la cultura. Val a dir que el subtítol és “Per una Renda Bàsica a Catalunya”, però, veritablement, és una caixa d’eines en defensa universal de la RB.

Abans de seguir, i per evitar confusions, aclariguem que la RB és una assignació pública monetària que rep, periòdicament i indefinidament, tota la població. Aquesta assignació és incondicional, universal, individual, suficient, i complementària i compatible amb el que, especialment a Europa, coneixem com a Estat del Benestar. Val a dir que la RB que aquí es proposa -en alineació amb la Xarxa Renda Bàsica i Basic Income Earth Network (BIEN)- és una proposta justa car el seu finançament va associat a una veritable i radical distribució de la riquesa mitjançant una completa reforma fiscal, i una lluita sense pietat contra el frau i l’evasió fiscal, de tal manera que, tot i que tothom cobri la RB, una minoria perd i una majoria guanya.

Fet aquest parèntesi, tornem al llibre que conté, a més del pròleg i l'epíleg, un total de 17 articles  d’una trentena d’autors i autores-, un contingut inabastable a un  text com el present.  Permeteu-me, idò, que només faci uns succints comentaris en relació a l’abordatge de la RB des del prisma dels darreres quatre àmbits esmentats en el paràgraf anterior, i que em semblen particularment suggeridors:

Sobre la relació de la RB amb la perspectiva dels DDHH cal, a parer meu, prendre en consideració que, com el seu desenvolupament s'ha fet en un context capitalista, en la pràctica, el principal d'aquests drets, el que, sens dubte ni complexos, ha gaudit d'efectivitat absoluta, ha estat el de la propietat privada, i els altres s'han supeditat a ell. La RB, com a dret humà emergent, és la palanca d'oportunitat per a donar, a la fi, efectivitat a l'article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 que proclama que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets”. Pel que fa a la democratització dels treballs, tot i que és un tema que dona per a molt, em sembla que en l’apartat del llibre que signen David Casassas i Francisco Ramos Martín hi ha, si més no, dues idees claus: “la RB també pot ser entesa com una eina per assolir formes de treball més lliures, més dignes, també fora del mercat de treball” i “la RB permetria una flexibilitat [contrahegemònica] més gran del mercat de treball: no només permetria la flexibilitat dels treballadors per triar una feina, sinó també per triar no treballar, o per escollir la forma organitzacional del centre de treball (per exemple, l’autoocupació o el món de les cooperatives)". Potser a Mallorca tingui una importància i un interès singular la relació de la RB amb la transició ecosocial perquè és essencial per transitar sense pors socials del model de creixement il·limitat de turistificació a un nou model de desenvolupament amb grans dosis d’equilibri sectorial, de justícia social, i que sigui garantia de bona vida per a tothom.

Ara bé, en un context en què el programa irlandès de RB per a les arts i la cultura s’ha convertit en permanent, mentre a casa nostra s’agreugen les precarietats múltiples dels treballadors i treballadores de base de la cultura i les arts, i les polítiques públiques subjuguen cada cop més els creadors i creadores a la turistificació, em sembla especialment interessant l’article dedicat al binomi RB i cultura. En general, cal imaginar la RB com un sòl que permet estar a peu dret, i això és especialment rellevant en els sectors culturals per garantir la seva llibertat i potencialitat creadora. Seguint l’exemple d’Irlanda, insistesc en la proposta d’un nostrat programa pilot de Renda Bàsica per a la Cultura i les Arts  en contraposició a la cultura de la turistificació

En fi, “Quan convé seguem cadenes” és un llibre important per moltes raons de les quals en citaré només quatre: Perquè hi ha poca literatura sobre la RB en català; pel fet de publicar-se l’any del 25è aniversari de l’Associació Xarxa Renda Bàsica; perquè com diu Julen Bollain -el prologuista del volum- “aquest llibre és això: un cos col·lectiu al servei d’una proposta que ha deixat de ser una utopia per esdevenir un horitzó”; i, per acabar, és un llibre important pel què   escriu Sarah Babiker a l’epíleg: “Amb aquest llibre sumem paraules, idees, intuïcions, obertures al llenguatge amb què s’escriu un futur que no aconseguiran negar-nos”.

"Menú de Gaza"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-02-2026)

D'un quant temps ençà és bastant freqüent trobar llibres com a part de les exposicions d'art contemporani. Solen ser exposicions situades, en paraules d'Ingrid Melano, "darrere de l'escena del mercat de l'art", és a dir, mostres expositives poc o gens complaents amb el poder, amb el tarannà del món actual que, veritablement, no transita per la millor època de la humanitat (genocidis, multicrisi ecològica, militarisme i deshumanització a balquena, desigualtats socials mai vistes...). D'aquesta presència de llibres que esdevenen essencials en les sales dels museus d'art contemporani se m'ocorren, entre d'altres, els que formaren part de l'exposició "Patent de Cors", de Daniel García Andújar, o tantes de Marcelo Expósito.

Però allò que m'interessa compartir aquí són unes paraules sobre un llibre que, en forma i contingut, per si sol és una obra d'art. El llibre en qüestió es titula "Menú de Gaza" i és fruit d'un micromecenatge que ha permès que la Revista 5W l'edités. És una iniciativa del periodista freelance Mikel Ayestaran, que fa la introducció i l'epíleg. Ayestaran, en la part introductòria, escriu: "Els plats d'aquest llibre recullen els primers 15 mesos de la venjança israeliana per l'atac de Hamàs del 7 de l'octubre de 2023. Aquests plats formen part de la particular història de resistència de la família Hammad contra un enemic que no va dubtar un segon a usar la fam per a doblegar-los. No ho va aconseguir".

El fet és que el  gruix del llibre va d'això: D'una petita descripció i una foto del plat que menjava la família Hammad cada un d'aquells dies del genocidi. Tot va començar amb la publicació diària d'aquests comentaris i fotografies a Instagram. Ara, el llibre les recopila a partir del treball de l'equip format per Mikel, però, sobretot, per Amal, Kayed, i Dalia, la mare i cuinera, el pare, i la filla de 18 anys i encarregada de les fotografies, respectivament.

L'epíleg de Mikel Ayestaran acaba així: "El menú de Gaza ha acabat, les històries de Gaza no tenen fi". Efectivament, la resistència continua, el patiment humà és persistent, el genocidi que venia d'abans d'aquell 7 d'octubre no sembla tenir fi. Just abans de començar a escriure aquestes ratlles, he llegit que Sonia Silva, responsable d'UNICEF a la Franja de Gaza, afirma que un de cada cinc bebès de Gaza està naixent desnodrit, que els infants de Gaza necessiten tornar a ser infants, i remata dient que el que s'ha viscut aquí [a Gaza] en matèria de sofriment és inimaginable.

Els i les que ens han regalat el llibre "Menú de Gaza" han fet una obra d'art, han esdevingut en artistes que han aplicat rigorosament les paraules de l'artista conceptual xinés, i defensor radical dels Drets Humans, AI Weiwei, "tot artista que renuncia a l'activisme no és sinó un mal artista". Adquirir i llegir "Menú de Gaza" no ens convertirà, als qui no ho som, en artistes; però sí que serà un acte d'activisme en pro de la causa medul·lar de l'actual món trumpista i més noble d'ara mateix: La causa palestina, resumida en el crit de "Des del riu fins al mar, Palestina llibertat".

 

Salari Mínim propi de les Illes Balears: condició necessària per frenar l'empobriment

Publicat originalment a dBalears (22-02-2026)

Aquests dies el Salari Mínim Interprofessional (SMI) ha sigut un assumpte ben present a la conversa pública. Cronològicament, les notícies referides al SMI han sigut les següents:

1. MÉS per Mallorca reclamà que les Illes Balears puguin fixar un SMI propi. La iniciativa, feta pública el proppassat 13 de febrer, insta el Parlament a reclamar al Govern espanyol i a les Corts Generals les modificacions normatives necessàries perquè el Govern de les Illes Balears pugui fixar aquest salari mínim d'àmbit autonòmic, "atenent les diferents realitats insulars i garantint que sigui superior al mínim estatal". En el comunicat oficial de MÉS s'especifica que el canvi legal necessari és "una modificació de l'article 27 de l'Estatut dels Treballadors" per fer possible el que "ja succeeix a països com Alemanya o el Canadà".

2. Dimecres, 18 de febrer, es va publicar al BOE el Reial Decret 126/2026, fruit de l'acord entre el Gobierno d’Espanya i els sindicats CCOO i UGT, que incrementa el SMI un 3,1%. Gràcies a aquest acord, el salari mínim se situa ara en 1.221 euros mensuals per 14 pagues, un increment interanual de 37 euros al mes (518 euros anuals), amb caràcter retroactiu des de l'1 de gener de 2026.

3. El mateix 18 de febrer, la premsa d'Euskal Herria informava que desenes d'agents i moviments socials recolzen la vaga general del 17 de març de 2026 convocada per la "majoria sindical basca" (ELA, LAB, Steilas, Hiru, ESK, i Etxalde). La reivindicació d'aquesta vaga general és l'establiment d'un SMI d'almenys 1.500 euros a Hego Euskal Herria. Els sindicats convocants afirmen que els Governs de Nafarroa i d'Euskadi i les patronals s'han negat fins ara a debatre sobre el tema i, per tant, aquesta vaga general pretén obligar a governs i patronals a debatre i negociar aquest assumpte.

4. El dijous, 19 de febrer, Junts va registrar en el Parlament de Catalunya una proposició de llei per crear un salari mínim de referència català de 1.400 euros mensuals. El que proposa Junts no és un SMI català. Els juntaires han explicat que "la norma busca establir un 'marc de referència' adaptat al cost de vida real del país, però no podrà substituir el salari mínim interprofessional (SMI), ja que aquest és competència exclusiva de l'Estat". Ara bé, la proposta de Junts, qualificada de "un primer pas" per arribar a un salari mínim català, seria obligatòria en l'àmbit de l'Administració i en les entitats i ens que integren el sector públic local, alhora que s'aplicaria com a "criteri d'adjudicació i valoració prioritari" en la contractació pública i les subvencions.

Fins aquí les informacions. Ara, l'opinió:

En menys d'una setmana s'ha avançat molt en el debat sobre la necessitat de SMI regionals i, concretament, sobre la necessitat i possibilitat d'un Salari Mínim propi de les Illes Balears.

La necessitat que les Illes Balears tinguin aquest Salari Mínim propi és, a parer meu, una obvietat. Amb el SMI estatal (1.221 euros mensuals per 14 pagues) no es pot viure dignament a les Illes Balears. Qui vulgui qüestionar aquesta evidència, que ho demostri amb dades! Que desmenteixi, per exemple, el darrer "Informe sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears del 2025" (consultar aquí i aquí), elaborat per la Fundació FOESSA, que posa en evidència la insuficiència dels salaris, fins a tal punt que, en un context de gairebé plena ocupació, creix l'exclusió social entre la població ocupada. Altrament dit, s'incrementa i consolida el fenomen, que alguns fa anys i panys denunciam, dels treballadors i treballadores pobres. O que corregeixi l'estudi de 2025 de la Fundació Intercoopera, segons el qual a les Illes Balears el salari suficient per fer front a les despeses d'alimentació, vestit i calçat, habitatge, transport, educació, oci i cultura, salut i higiene, i despeses extraordinàries hauria de ser de 2.260,47 € nets per 14 pagues.

Un Salari Mínim propi de les Illes Balears i un augment generalitzat dels salaris d’acord amb la inflació illenca són condicions necessàries -tot i que no suficients- per frenar l'empobriment de la majoria social de casa nostra. Ara bé, per fer-ho realitat en un termini raonable, seria desitjable que la nostrada "majoria sindical" se semblés a la basca. És a dir, menys institucional i més combativa.

 

En el 50è aniversari de la proclamació de la RASD

Publicat originalment a dBalears (15-02-2026)

La nit del 27 de febrer de 1976, el Congrés Nacional Sahrauí va proclamar, amb l'impuls del Front POLISARIO, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Era, com així s'ha demostrat, una necessitat de supervivència com a poble. Una vegada hissada la bandera sahrauí en el campament de Bir Lehlu, a 130 quilòmetres de la frontera algeriana, i tocar de Mauritània, la RASD es va presentar al món com un estat lliure, independent, sobirà, regit per un sistema nacional democràtic, i de religió islàmica. Es va definir com un estat no-alineat, i va proclamar la seva adhesió a l'ONU, a l'Organització per a la Unitat Africana (OUA), i a la Lliga Àrab, així com a la Declaració Universal dels Drets Humans. La RASD ha sigut, i és, un exemple d'èxit de, malgrat les precarietats i dificultats, un Estat en l'exili, amb tots els ets i uts. Un estat que opera bàsicament fora del seu territori que, com és sabut, roman ocupat il·legalment pel Marroc, i ha estat reiteradament traït per l'Estat Espanyol des del seu abandó en 1975 sense haver-se conclòs el compromès procés de descolonització.

L'existència de la RASD, amb les seves funcions d'organització estatal exercides en els campaments de refugiats i refugiades, en les zones alliberades, en el front de batalla, en la diàspora, o en la importantíssima diplomàcia sahrauí, ha esdevingut essencial per a la permanència de la lluita del poble sahrauí per a la seva llibertat, la descolonització, i la independència del seu territori.

El moviment global de solidaritat amb el poble sahrauí es prepara per celebrar aquest important esdeveniment. En el cas concret de Mallorca, l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les illes Balears (AAPSIB) ha organitzat un acte a Palma, el dissabte 28 de febrer, a les 11 hores, a la sala d'actes de Sa Riera (UIB) amb dos importants dirigents del Front POLISARIO:  els representants a Espanya, Abdulah Arabi, i a Brussel·les, Jadiyetu El Mohtar.

I, mentrestant, què fa el Govern del Regne d'Espanya? Idò fa el de sempre: persistir en la seva permanent genuflexió davant el règim medieval marroquí. A més de continuar promocionant la falsa solució de l'autonomia proposada pel Marroc (la cosa no va d'autonomia, va d'autodeterminació!), dues notícies d'aquests primers dies de febrer han tingut molt de ressò en els mitjans i xarxes del moviment solidari amb la causa sahrauí. Una, el menyspreu del govern espanyol davant la denúncia dels Col·lectius per la Pau de la repressió contra el poble sahrauí que exerceix brutalment el Marroc. I l'altra: el fet que el ministre Albares maltracti als i a les periodistes que no li són "amistosos". Generalment, aquesta consideració de falta d'amistat (sic) es produeix amb els i les professionals de la informació que publiquen crítiques sobre la política exterior del Govern en relació amb el Sàhara Occidental i la seva permanent subordinació a la corona marroquina.

Aquesta última qüestió és particularment transcendental, entre altres coses, perquè explica, en bona part, el mur de silenci mediàtic que hi ha sobre el conflicte del Sàhara Occidental, i, a més, perquè, com va deixar dit el gran Kapuściński, "si entre les moltes veritats, en tries només una i la persegueixes cegament, aquesta es convertirà en falsedat, i tu en fanàtic". Definitivament, el "Gobierno más progresista de la historia" és un fanàtic defensor d'allò que és indefensable: la seva política vers en el Sàhara Occidental, plena d'inconfessables interessos corruptes.

"Contenció turística", relat trencat

Publicat originalment a dBalears (08-02-2026)

L'antic, i sempre estimat, Diccionari General de la Llegua Catalana Pompeu Fabra (edició d'abril del 1978) defineix  la paraula relat com a "relació de fets reals o imaginaris; efecte de relatar", i, tot seguit, aclareix que "relatar" és l'acció de "referir o contar de paraula o per escrit (alguna cosa)". Ara bé, en qualsevol diccionari d'avui en dia hi trobareu noves accepcions, com ara "recurs creatiu consistent a explicar una història real o de ficció que reflecteixi els valors d'una marca, amb l'objectiu d'establir un vincle emocional amb el públic objectiu i fer-li arribar de manera eficaç un missatge determinat". Vet aquí el quid del relat polític actual (vincle emocional, públic objectiu, missatge determinat, i, sobretot, valors d'una marca).

Tant se val si el contingut és veritat o mentida. En el diàleg públic institucional, el relat té una mena de vida pròpia, la seva tècnica, que, com gairebé tot allò teòricament rellevant, té el seu anglicisme, "storytelling", una expressió que ajunta dues paraules, història (story) i contar (telling). En la política institucional contemporània, compte més el relat que la veritat, més el màrqueting que la rendició democràtica i veraç de comptes, més moure emocions que millorar les condicions materials de la majoria social, més la presa de pèl que el respecte a la ciutadania. Definitivament, el llibre de Michael P. Lynch "La importància de la veritat per a una cultura pública decent" (2005) no ha estat mai, ni ho és ara, entre les lectures de la majoria de la classe política.

El recurs al relat, sent una pràctica ecumènica en la política institucional, és hiperbòlic en la pràctica política de l'extremada i extrema dreta, representada a casa nostra per l'artefacte PPVox. I aquests dies se n'ha romput un de relat importantíssim. Un relat fals que ha posat nom, ni més ni menys, a la política turística del Govern Prohens, és a dir, a l'engreix, a base de desestacionalització, de la turistificació.

Les dades oficials -IBESTAT i INE- publicades aquests dies han trencat el relat de la "contenció turística". Les xifres corresponents a 2025 són tossudes: A les Illes Balears han vingut un total de 19.053.592 turistes, un 1,7% (318.000) més que l'any anterior. A Mallorca es bat un màxim històric amb un nombre total de turistes arribats que s'enfila fins a 13.557.606, un 1,35% (167.683) més que els arribats el 2024. Per tant, de contenció res de res. No hi ha aturador al creixement!

Les dades trenquen un altre dels relats fal·laços governamentals: El que fa referència a la sostenibilitat, un relat articulat, amb bombo i platerets, entorn del "Pacte per la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears". Les dades palesen una certa desestacionalització d'una temporada alta ja prolongada. En un altre temps, desestacionalitzar tingué el significant d'aplanar la corba d'arribades de turistes, fent abaixar els pics més alts. En la disbauxa actual s'ha capgirat el concepte. Ara  significa fer créixer els pics baixos sense descens dels alts, i accelerar una dinàmica de desestacionalització a l’alça de l’indicador de pressió humana  que ha donat a conèixer Terraferida. Tot plegat és un disbarat que no fa possible que ecosistemes fràgils com Mallorca tinguin etapes significatives de regeneració dels sistemes naturals, ni de desestrès de la societat i de la biodiversitat.

A sobre, les dades oficials ens informen d'una nova baixada de l'estada mitjana: En el conjunt de les Illes Balears, la baixada interanual és d'un -2,62%, i a Mallorca, d'un -1,16%, sent l'estada mitjana de 6,22 i 6,38 nits respectivament. Això, en un context de crisi climàtica, és ambientalment catastròfic: El volum d'arribades turístiques va associat a un nombre més elevat d'arribades d'avions, i, per tant, les emissions de CO₂ van en augment.

Permeteu-me una petita digressió nostàlgica: Enyor un temps en què alguns sindicalistes ens entossudirem a reivindicar "una desestacionalització respectuosa amb els límits de la sostenibilitat ecològica" i polítiques empresarials per a la prolongació de les estades.

La casualitat ha volgut que el coneixement d'aquestes dades turístiques coincidís amb la publicació de l'Enquesta de Condicions de Vida de 2025 que, entre altres coses, ens informa que gairebé una de cada quatre (el 24,7%) de les llars de les Illes Balears no poden permetre's anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any. Són les dues cares de la turistificació.

El relat governamental de Marga Prohens és, no ens enganyem, una enganyifa que amaga un projecte de societat basat en la cobdícia d'una minoria. Triomfarà o acabarà derrotat? Dependrà de la persistència en la mobilització social i de l'altura de mires de les forces de l'esquerra amb impuls transformador per teixir unitats, si més no, tàctiques. En qualsevol cas, és qüestió imprescindible que el relat del poder no  esdevingui un analgèsic dels malestars.

 

Als cinc anys del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (05-02-2026)

El 22 del proppassat mes de gener va fer cinc anys de l'entrada en vigor del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), el primer tractat internacional que prohibeix de manera total aquestes armes, i reconeix el mal causat a les persones i als territoris que han patit els horrors d'aquest armament.

Han estat cinc anys en què el TPAN està contribuït a deslegitimar les armes nuclears, a exigir justícia per a les víctimes, a reduir el finançament de la seva producció, i a enfortir un moviment global que reclama la seva eliminació definitiva. Fins avui noranta-nou països ja s'han adherit al tractat, demostrant-se que avançar cap a un món lliure d'armes nuclears no sols és necessari, sinó que és possible. Malauradament, i incomprensiblement, entre aquest grup de països que han signat el TPAN no hi és Espanya. En qualsevol cas, tenint en compte el context de rearmament global, de militarisme rampant, d'unes relacions internacionals que el trumpisme ha convertit en una imposició tavernària del més fort, no és poca cosa el camí recorregut pel TPAN.

Ara bé, tinc la sensació que el seu contingut i importància són poc coneguts per l'opinió pública. Explicat succintament, el TPAN és el primer acord multilateral aplicable a escala mundial que prohibeix íntegrament les armes nuclears. És també el primer acord que conté disposicions per abordar les conseqüències humanitàries relacionades amb l'assaig i l'ús d'aquest armament. Per això, el TPAN és la clau de volta dels acords internacionals vigents sobre armes nuclears, en particular, el Tractat sobre la no proliferació de les armes nuclears, el Tractat de prohibició completa dels assajos nuclears, i altres acords que estableixen zones lliures d'armes nuclears (entre les quals, dit sigui de passada, no està la Badia de Palma, com va demostrar la recent visita del portaavions nuclear USS "Gerald R. Ford").

Afegim que el TPAN va ser aprovat per una conferència diplomàtica celebrada a l'ONU el 7 de juliol de 2017; va entrar en vigor, com ja s'ha dit, el 22 de gener de 2021, i, això és molt important, reconeix que l'ús d'armes nuclears seria abominable a la llum dels principis d'humanitat i dels dictats de la consciència pública. En conseqüència, la prohibició integra d'armament nuclear, és a dir, el fet de regular que l'ús de l'armament nuclear és un supòsit explícitament i especialment prohibit per l'ordenament jurídic internacional, es fa en virtut del Dret Internacional Humanitari (DIH).

Malgrat el molt relatiu coneixement públic d'aquest tractat internacional, també va fent camí a Mallorca. Crec no equivocar-me si afirm que en aquest fer camí va ser fonamental el fet que la plataforma cívica Mallorca per la Pau, l'estiu de 2024, s'integrés en l'Aliança pel Desarmament Nuclear, i, de retruc, s'adherís a la Campanya Internacional per a l'Abolició de les Armes Nuclears (ICAN, per les seves sigles en anglès). Des de llavors, s'ha fet molt present en els escrits i reivindicacions del modern moviment pacifista mallorquí la petició al Govern del Regne d'Espanya perquè signi l'adhesió al TPAN, es treballa en  algunes mocions municipals en aquest sentit, etc.

En qualsevol cas, l'actual context mundial d'amenaça bèl·lica global i dinàmica exterminista de la crisi ecològica ens exigeix redoblar els esforços per a poder afrontar els desafiaments i els conflictes actuals des d'altres paradigmes, des dels paradigmes civilitzatoris del pacifisme. En aquest sentit, fer que les armes nuclears passin a la història és anar en el "bon sentit humà", en paraules de Manuel Sacristán Luzón, que en 2025 hagués complert cent anys, i que ens va deixar escrit en un article publicat a El País del 16 de gener de 1983 titulat "El perill d'una guerra amb armes nuclears" que  persistir en l'armament nuclear era [i és!] fer passos "cap a la monstruositat de morts i sofriments que condueix la perversió del realisme de la política i l'estratègia tradicionals". Avui, més que mai, en plena època trumpista, és imprescindible fer universal el TPAN i alliberar-nos del monstruós perill nuclear.

EPA, regularització, precarietats

 

Publicat originalment a dBalears (01-02-2026)

I. Aquesta setmana s'ha publicat l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de l'any passat. Per tant, ja coneixem les grans xifres del mercat laboral del 2025. A grans trets, els resultats mitjans són els següents: La població total va ser d'1.065.300 persones, de les quals 622.000 foren població ocupada, 60.300 persones aturades, i les inactives van ser un total de 383.000. La variació en relació a 2021 -any posterior al tancament total per la pandèmia de la covid 19-,  és del +7,2%, +15,6%, -32,9%, i +4,8%, respectivament.

D'aquestes variacions se'n poden extreure moltes conclusions, però, simplificadament, hom diria que vivim un procés intens d'augment de població i de persones ocupades; un moderat creixement de la població inactiva, i, per contra, una gran minva de població aturada. Ara bé, la metodologia de l'EPA és molt perversa pel que fa a la qualificació de persones ocupades i aturades. Per ser considerada ocupada, basta que, durant la setmana de referència (la de l'enquesta), una persona hagi treballat, fins i tot de manera esporàdica o ocasional, tan sols una hora a canvi d'un sou, salari, o una altra forma de retribució. Per contra, una persona només és qualificada d'aturada si reuneix tot un seguit de requisits, com ara, processos actius de cerca d'ocupació, controls administratius, etc. Per tant, les dades més robustes són, a parer meu, les que fan referència al total de població i a la població inactiva (les dedicades a tasques de la llar, pensionistes i jubilats, estudiants...).

II. La setmana que deixam enrere també ha estat la del gran anunci de la regularització d'immigrants. Una excel·lent notícia, únicament criticable des de postulats purament demagògics, racistes, aporofòbics, i d'elogi a la descohesió social. Quina repercussió tindrà aquesta regularització en les tendències abans esmentades? Potser tindrà algun efecte estadístic, però de poca importància.

Sobre el total de població, serà, molt probablement, inapreciable. Les persones immigrades que podran regularitzar la seva situació administrativa i tenir formalment més drets ja viuen aquí, ja malviuen amb nosaltres. En qualsevol cas, la tendència a l'augment poblacional seguirà lligada a la tendència al no decreixement de la turistificació. Pel que fa a la població inactiva, tampoc són esperables canvis rellevants. On són més plausibles alguns modestos canvis són en les poblacions ocupada i desocupada. En fi, la regularització revolucionarà l'obtenció de drets, no el mercat laboral en les seves grans magnituds.

III. Durant molts d'anys s'ha associat la precarietat laboral, principalment, amb l'eventualitat i temporalitat del contracte. Era -i és- cert, només en part. Una eventualitat o una parcialitat ben, o molt ben, pagada, no generava precarietat vital. La precarització laboral sempre ha estat associada als baixos salaris, i a la insuficiència salarial per fer front a les necessitats bàsiques de la vida. Ara, formalment, hi ha menys eventualitat i parcialitat. I, no obstant això, segons dades de l'EPA, en el 2025, del total de 512.100 persones assalariades a les Illes Balears, 108.600, el 21%, tenien una antiguitat a l'empresa inferior a un any (fa cinc anys eren el 18%). Alhora, els salaris estan absolutament desacoblats dels preus de l'habitatge, i d’altres necessitats vitals. Per tant, vivint una època d'intensa precarietat laboral i vital. Al segle XIX, l'escriptor i polític conservador britànic Benjamin Disraeli va encunyar una frase cada cop més vigent: "hi ha mentides, grans mentides, i estadístiques".

Tirania als EUA

Publicat originalment a dBalears 27-01-2026)

Tinc un company que fa anys viu als EUA. De tant en tant, parlem i compartim textos, notícies i anàlisis de les polítiques internacionals i nacionals que aplica Donald Trump. M'interessa -i crec que ens hauria d'interessar a tots i a totes- conèixer com es veuen les coses des de l'òptica de la gent que viu allà, que sofreix en carn pròpia els abusos de l'administració Trump.

Avui (26-01-2026) el meu company, resident als EUA, m'ha donat el bon dia, amb un vídeo de Leigh McGowan, que és directora de la pàgina web "Politics Girl", comentarista política de CNN, i ciutadana americana, que expressa els seus sentiments sobre la realitat en USA dient:

“Hola, som a Nova York intentant que la veritat tingui una oportunitat en els mitjans de comunicació tradicionals, però tinc por, i és estrany dir-ho en veu alta, però en tinc. Tinc por de moltes coses en aquest moment i aquest no és un instint natural per a mi.

Tinc por de no poder pagar la meva assegurança mèdica en el futur i d'haver de morir d'una malaltia a la qual he sobreviscut durant 17 anys perquè el meu govern no em considera a mi ni a persones com jo dignes de seguir amb vida. Tinc por que, fins i tot si reorganitzem tot per a poder pagar la nostra assegurança mèdica, perdi l'accés a la meva medicació perquè ha de lliurar-se mensualment i el govern està interferint amb el correu i imposant aranzels a tot, per la qual cosa l'arribada contínua de la meva medicació no està garantida. Tinc por que perdem tots els diners que hem pogut estalviar durant anys i panys quan el govern intervingui en el mercat o en el dòlar estatunidenc i no puguem pagar el lloguer, i molt menys la cura del meu pare o la universitat del meu fill, a la què se suposa que ha de començar a la tardor.

Estic veient com es reorganitza l'ordre mundial i estic realment terroritzada. Que el meu bell fill de 18 anys sigui reclutat per a alguna guerra injusta per enriquir als executius petroliers i als multimilionaris a costa de la vida dels nostres fills. I tinc por de la NSPM 7. La directiva que la fiscal general Pam Bondi va emetre el 4 de desembre i que la majoria de la gent va passar per alt.

El missatge principal d'aquest memoràndum presidencial era que les forces de l'ordre federals començaran a atacar a individus, organitzacions i persones que financin a qualsevol que el Departament de Justícia de Trump consideri un terrorista domèstic, i defineixen el terrorisme domèstic de forma molt àmplia. Aparentment, ara és terrorisme domèstic revelar la identitat de qualsevol agent de la llei o fer qualsevol esforç per a interferir amb l'aplicació de la llei d'immigració. Això sembla incloure fins i tot filmar als agents d'ICE si estan atacant brutalment i il·legalment a persones. Aquest memoràndum diu que la persona que filma seria el criminal, no els agents d'ICE. Se't pot etiquetar com a terrorista domèstic per atacar a un funcionari públic o altres actors polítics, a pesar que el Partit Republicà demana constantment violència contra els polítics. El nostre propi president va repiular que els demòcrates haurien de ser penjats pel seu vídeo que recordava als militars que no havien de seguir ordres il·legals. Aquest memoràndum assenyala a qualsevol que estigui alineat amb Antifa, és a dir, a qualsevol que s'oposi públicament al feixisme, així com als qui defensen punts de vista extrems sobre la immigració, la ideologia de gènere radical o el sentiment antiestatunidenc, que es defineix com a anticapitalista, anticristianisme i en oposició als valors familiars tradicionals. I això m'espanta perquè som molts

El Fiscal General ha instruït al FBI perquè estableixi una línia telefònica per a denúncies i un sistema de recompenses en efectiu per als qui proporcionin informació que condueixi a la identificació i l'arrest dels líders d'organitzacions terroristes nacionals. Com és possible que això no inclogui a les persones que dirigeixen la ACLU (Union Americana de Llibertats Civils), PlannedParenthood o qualsevol organització LGBTQ+? Com és possible que no inclogui als equips legals a favor de la democràcia, als creadors de contingut d'esquerra o a qualsevol periodista que simplement informa dels fets? Com és possible que no m'inclogui a mi? Aquest país se'm fa cada vegada més irreconeixible i això m'espanta. No entenc on estan les persones que se suposa que han de protegir-nos, els nostres drets i els nostres valors. Tinc molta por, però també estic increïblement enutjada. I espero no ser l'única que se senti així”.

En llegir-lo, tot d'una he pensat amb el llibre "Sobre la tirania", de Timothy Snyder, que inclou vint lliçons que hem d'aprendre del segle XX. La vintena de les lliçons diu: "Siguis tan valent com puguis. Si ningú no està disposat a morir per la llibert, tots morirem sota la tirania". La situació és dramàtica. Em sembla que la humanitat en necessitarà molts d'estatunidencs i estatunidenques valentes.

No m'he pogut estar de compartir les paraules de Leigh McGowan i les meves primeres impressions. Disculpin les molèsties!

 

FITUR 2026: Nou Impuls a la turistificació

Publicat originalment a dBalears (25-01-2026)

La proposta 204 (pàgina 49) del document de propostes aprovat en el Primer Congrés de Turisme de la Societat Civil (disponible aquí), celebrat a Palma l'estiu de 2024, és absolutament clara: "Suprimir dotacions pressupostàries de la comunitat autònoma, insulars i municipis per promocionar el turisme a l'illa". És una de tantes -la immensa majoria- propostes que no ha tingut cap ressò en la política turística de les institucions. Els governants passen dels fòrums d'anàlisi, debat, i proposta  no controlats governamentalment i per les elits, com ara, el paperot del "Pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears". Qualsevol proposta, per molt assenyada que sigui, aliena a l'absurda lògica de la turistificació, sense una persistent mobilització social és paper mullat!

Ho ha demostrat la Fira Internacional de Turisme de Madrid (FITUR) d'aquesta setmana. Ha sigut, un any més, una tudada de recursos públics al servei del règim de turismocràcia. Una fira entorn del negoci turístic hauria de ser un assumpte exclusiu del món dels negocis empresarials turístics. La presència aclaparadora de les institucions és una evident "empresarialització" de la política turística institucional. És una dinàmica -que es prolongarà a la World Travel Market de Londres i a la ITB de Berlín- de desinstitucionalització democràtica, car, en un àmbit mercantil, es presenten balanços, propostes, iniciatives que, per lesa democràcia i institucionalitat, s'haurien de presentar en els fòrums institucionals.

La presència de les institucions a les fires turístiques sol ser un festival de banalitats/ insubstancialitats, ocurrències i eufemismes. A FITUR 2026 hi ha hagut de tot. Posem per cas, la insubstancialitat de xerrar de "contenció" de la massificació, l'ocurrència presidencial de presentar una APP per "gestionar la massificació de les platges", que ja havia estat posada en marxa pel Consell de Mallorca, o l'eufemisme de parlar de desestacionalització turística per referir-se a la desestacionalització dels patiments dels residents. En qualsevol cas, la indústria turística illenca és tan potent que no necessita ni un cèntim d'inversió pública per promocionar el seu negoci. Una despesa pública de la qual, dit sigui de passada, mai s'ha sabut quin és el seu retorn en termes de cohesió social (sospit que nul), de diversificació econòmica (sens dubta contraproduent), ni d'incidència en l'imprescindible (però que ni es planteja) impuls de l'Economia Social i Solidària en el turisme.

Ben bé, el resum de FITUR 2026 pot ser el d'un nou impuls a la turistificació en un marc d'autèntica repartidora d'afalacs, recursos públics, i favors entre les elits. Cal canviar aquest rumb. Aquest estiu tocarà  tornar a reclamar menys turisme, més vida.

Tornar a l'illa de Gorée, insistir sobre l'esclavatge modern

Publicat originalment a dBalears (18-01-2026)

Fa poc més de deu anys que publicava aquí unes reflexions intitulades "L'illa de Gorée i l'esclavatge modern". Avui torn a donar-li voltes a aquest assumpte. L'illa senegalesa de Gorée -a tocar de Dakar- continua sent un lloc de memòria, reflexió, i consciència de l'ominós tràfic d'esclaus africans entre el segle XVI i el XIX. Un dels episodis més repugnants de la història de la humanitat, i, cal dir-ho, "fet fundacional" del sistema capitalista. Aquella casa d'esclaus, convertida des de fa temps en museu, continua interpel·lant-nos a les persones demòcrates i defensores dels drets humans. Ben segur ho continuarà fent "Fins que la Dignitat es faci costum", en paraules de Francia Márquez Mina, vicepresidenta de Colombia, escrites a una placa instal·lada a l'entrada del museu a propòsit d'una recent visita a l'illa de Gorée de la primera  vice-presidenta colombiana afrodescendent.

Pel que fa a la meva segona visita a aquest impactant indret, m'ha semblat extraordinàriament encertada la iniciativa de muntar una instal·lació sobre l'esclavatge actual. Una problemàtica que qualifiquen d'extraordinàriament greu i persistent. A la successió de panells explicatius es refereixen a l'esclavatge domèstic, al sexual, al d'infants, al del treball forçós, i a l'esclavatge, del que se'n xerra manco però està molt estès,  de la servitud per deutes. Val a dir que les estimacions de l'Organització Internacional del Treball (OIT) i de l'ONG internacional Walk Free situen per sobre de 40 milions les persones que sofreixen aquests tipus d'esclavituds dels nostres dies. És a dir, no se'ls aplica l'article 4 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 que afirma: "Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: I 'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes". Dit això, cal dir que hi ha una dada bastant invisibilitzada, però molt rellevant: entorn del 70% de les persones en situacions d'esclavatge són dones i nines. Vet aquí un assumpte transcendental: L'esclavitud del segle XXI té una bretxa de gènere brutal!

Ara bé, els i les responsables del muntatge que coment no es limiten a exposar el problema. Ans al contrari, ens interpel·len a actuar tot afirmant que "tots podem ajudar a posar fi a l'esclavitud d'altres éssers humans". Com? Idò “Coneixent els signes del tràfic d'éssers humans; treballant per posar fi a la pobresa i assegurant l'ensenyament; commemorant el 30 de juliol, jornada mundial de Nacions Unides contra el tràfic de persones; descobrint l'empremta personal de l'esclavatge a Slavery Footprint; explicant als respectius entorns què poden fer; veure els documentals d'investigació sobre l'esclavatge modern i discutir el seu contingut amb la família i les amistats; i animant a les escoles a incloure les qüestions i preguntes sobre l'esclavatge modern en els programes escolars".

Sens dubte, són accions individuals que convé generalitzar, no obstant això, sospit que seran insuficients. Parafrasejant Bertolt Brecht, em demano de què serveixen accions individuals contra l'esclavatge modern que es condemna si no hi ha accions col·lectives contra el sistema capitalista modern que l'origina.

En qualsevol cas, cada visita a l'illa de Gorée és una doble càrrega de bateries: Una per continuar lluitant per la llibertat de debò. En les parets de la senegalesa Casa dels Esclaus es poden llegir unes paraules de Nelson Mandela que ens encoratgen a fer-ho: "Perquè ser lliure no és només desfer-se de les  pròpies cadenes; és viure d'una manera que  respecta i reforça la llibertat dels altres". La segona càrrega de piles és per reivindicar la transcendència de la memòria per a la transformació de l'actual situació d'injustícia social. Entre les frases il·lustres n'hi ha una del primer president del Senegal post colonització, Léopold Sédar Senghor, molt escaient pels temps que corren de negació i revisionisme de la memòria: "La consciència del passat és el primer deure d'un poble". Amén!

Exclusió de la participació política

Publicat originalment a dBalears (11-01.2026)

Fa quinze dies  comentava aquí la situació d'integració precària en què viu la majoria social de les Illes Balears, segons descriu l' "Informe sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears" de 2025, elaborat per la Fundació FOESSA. Em vaig reservar comentar el fort creixement de l'exclusió social en la dimensió de la participació política per no allargar més l'article precedent, i perquè l'assumpte té entitat pròpia i gravetat extrema. Anem, idò, per feina:

La metodologia de l'Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials, que és la base de l'informe que comentam, permet afinar els eixos de l'exclusió que pateix la societat. El polític i de ciutadania fa referència a les dimensions de la participació política, l'educació, l'habitatge, i la salut. Cal ressaltar que la meitat de la població en situació d'exclusió social (50,8%) ho està en aquest eix de la  política i de la ciutadania.

Però en l'article d'avui em referiré únicament a la dimensió de la participació política. És a dir, a l'exclusió social en el dret de les persones a elegir als seus representants polítics i a ser elegides, així com de la capacitat efectiva de participació política i ciutadana.

D'acord amb les dades de la citada enquesta, "les situacions de carència més freqüents a les Illes Balears, amb una prevalença superior al 10%, són tres: els obstacles a la participació política derivats de la condició estrangera (que afecten el 19,2% de la població balear), la falta de capacitat efectiva per a la participació política i ciutadana (13,4%), i les despeses excessives d'habitatge, que afecten el 12,5% de la població. Cal també assenyalar que la impossibilitat de participar electoralment per tenir nacionalitat extracomunitària no és només la problemàtica més estesa a les illes Balears, sinó també aquella que més ha augmentat des de 2018 (en 8,4 punts)". Afegim-li la dada que el deteriorament més significatiu es produeix en la dimensió de la participació política.

Explicat en poques paraules: les persones empobrides, amb extremes dificultats  per omplir la gelera i arribar a fi de mes, les que busquen un habitatge digne, són, en la pràctica, excloses dels procediments de participació democràtica. Dit amb més claredat, succeeix que l'augment de la immigració no acompanyat de regularitzacions periòdiques (regularització ja!) exclou a col·lectius importants de la ciutadania a l'hora de votar, sindicalitzar-se, denunciar, o exercir drets. Diguem-ho encara més clarament, difícilment les persones sensellaristes estan en condicions d'integrar-se en la lluita per a fer efectiu el dret a un habitatge digne.

Aquest és el marc que imposa la gestió neoliberal de l'empobriment i la marginalització: la incitació de la lluita del pobre contra el més pobre, els discursos d'odi contra les persones excloses o en situació d'integració precària, l'estigmatització de la pobresa. Aporofòbia i afebliment de la democràcia amb impuls igualitària i autoritarisme conjuguen a la perfecció.

Abans d'acabar amb un desig, no em puc estar de dir que l'informe que ha sigut objecte de comentari en aquest i l'anterior article al dBalears té dos importants emperons: Absència de qualsevol cosa semblant a una anàlisi amb perspectiva de gènere, i el fet de centrar-se en la família i no en la persona com a subjecte bàsic de la societat. Es nota en excés el biaix confessional.

Dit això, el desig: tant de bo aquest nou 2026 sigui l'any que comencem a capgirar la situació d'exclusió social que dibuixa, entre d'altres, l'Informe de FOESSA. Caldrà mobilitzar-se de valent. En el present context de necessària mobilització, la reivindicació democràtica de derogació urgent de la Llei Mordassa torna a tenir tot el sentit. Sembla mentida que encara ara no s'hagi acomplit el compromís de derogar -i blindar, tant com es pugui, la dita derogació- de l'instrument jurídic implantat pel PP per disciplinar la dissidència a les retallades socials, laborals i democràtiques. Sigui com sigui, res millor per començar l'any que uns fragments del poema de Joan Margarit intitulat La llibertat: "La llibertat és quan comença l'alba / en un dia de vaga general". "La llibertat és una llibreria. / Anar indocumentat. Són les cançons / de la guerra civil. / Una forma d'amor, la llibertat".

2026: No t'oblidis de Gaza

Publicat originalment a dBalears ( 04-01´2026)

Comença a ser una mena de tradició que en  la meva primera col·laboració de l'any al dBalears hi hagi una referència a la Nota de Perspectives anuals del Centre d'Estudis i Documentació Internacionals  de Barcelona (CIDOB). En la d'enguany -"El món 2026"- es pot llegir: "Al món de la transaccionalitat i els interessos, la pau s'ha convertit en un actiu amb rèdit econòmic. Augmenta la impunitat de l'intervencionisme militar, però també la privatització dels beneficis d'una «diplomàcia d'amiguisme» que aspira a monetitzar els processos de pacificació". Ho diu un centre de recerca gens extremista,  però rigorós.

Aquest és el context en què el règim global de guerra permanent es consolida, i el genocidi que Israel perpetra  a Palestina ha desaparegut de les portades dels mitjans de comunicació escrits i dels titulars dels radiofònics i televisius. Aquest era l'objectiu fonamental del fals "alto el foc" a Gaza imposat per Donald Trump. El duet genocida -Trump&Netanyahu- ha continuat assassinant palestins i palestines,  dificulta, tant com pot, l'entrada a la franja de l'ajuda humanitària... I ara anuncia l'expulsió de Gaza d'organitzacions humanitàries, com ara Metges Sense Fronteres, Oxfam, Càritas, etc., acusant-les de terroristes. En definitiva, la maquinària sionista genocida, amb una menor intensitat, ha continuat funcionant inexorablement. Però el focus mediàtic ha girat de direcció.

Aquest gir dels focus mediàtics i la desaparició del genocidi del centre de la conversa pública té conseqüències. Per exemple, facilita la posada en marxa de la clàusula d'excepció del suposat l'embargament d'armes a Israel decretat, a bombo i  platerets, pel Govern espanyol. Dic "suposadament" perquè, com va explicar la periodista Olga Rodríguez, era un embargament fake.

Tanmateix, "no t'oblidis de Gaza" vol dir fer coses. Des de grans accions de mobilització a petits gestos de solidaritat: Des de participar o solidaritzar-se amb la Global Sumud Flotilla, a accions col·lectives o individuals de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS).  Des de protestes similars a les marxes per Palestina a Mallorca del 31 de juliol  de 2025, o altres grans manifestacions, fins, per exemple, la participació en programes com ara "Veïnats Enllaçats" que, impulsat per Mallorca per Palestina, recull dobles per col·laborar amb els i les resistents de la comunitat de Tal-al Hawa que està donant suport a les famílies que tornen a aquest devastat barri de Gaza, proporcionant aigua neta i roba d'abrigar.

El cas és no oblidar-se de Gaza. No oblidar-se de Palestina des del riu fins al mar!