No tot començà amb "Les Kellys"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-03-2022)

El temps vola! Aviat farà set anys de la primera edició del llibre "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral" d'Ernest Cañada. El que va fer l'autor va ser contar-nos històries de vides viscudes en precarietat laboral i vital per donar-li visibilitat a una problemàtica estructural que afectava –afecta encara ara- a un col·lectiu laboral absolutament feminitzat, i bàsic per a la indústria d'hoteleria. El context sociolaboral de 2015 venia caracteritzat per aquells divendres què en cada referència oficial del Consell de Ministres hi trobàvem una retallada als drets socials de les classes subalternes. No és estrany, doncs, que, en un "país de drets laborals i socials rebaixats", Cañada escrivís: "Miedo es una de las palabras que más he escuchado a lo largo de las entrevistas, reuniones, y grupos de discusión que he sostenido con camareras de pisos en distintos lugares de España".

L'associació de precarietats, incerteses, estrès, pobresa, i malalties laborals, amb el treball té, com demostrà el sociòleg Richard Sennett, afectació en la forma de socialització de les persones. La por en el lloc de treball és una d'aquestes conseqüències que provoca, si més no, una situació de mala salut psicosocial. Endemés, patir por durant la jornada laboral és sinònim d'absència de democràcia durant llargs períodes de la vida. És, parafrasejant Karl Marx, viure demanant permís. Val a dir que Sennett ens parla en la "La corrosió del caràcter" (2000) de "les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme", i, el turisme i l'hoteleria en són peça clau d'aquest capitalisme financer i de despossessió de les primeres dècades del segle XXI. En aquest sentit, la via turística d'acumulació –que no va patir, ans al contrari, la crisi del 2008- aconsegueix ser refugi del capital, i beneficiar-se de processos de precarització sociolaboral. En aquest context neix el moviment de "Les Kellys".

És un moviment exitós pel que fa a la visibilització mediàtica de la peculiar precarietat de les que netegen els hotels. "Les kellys" assoleixen fer socialment visibles fenòmens, com ara, el de la medicalització a dojo, la feminització de la pobresa laboral, les malalties laborals no reconegudes, les pèssimes condicions de feina, unes càrregues laborals insuportables, o la manca de reconeixement social d'una feina essencial en el negoci hoteler... Tanmateix, l'èxit més gran fou la sororitat assolida entre elles, i, conseqüentment, l'inici d'un procés de pèrdua de la por a denunciar l'intolerable, i a reivindicar el que lis pertoca per justícia social. No és poca cosa en temps de desmobilització en el món del treball, conseqüència de l'efecte disciplinari de les polítiques laborals imposades durant l'etapa del austericidi, com ara, la reforma laboral de 2012.

Ara bé, cal recordar que el plural moviment de les kellys (pluralitat, si més no, de camisetes blanques i camisetes verdes) ha posat damunt la taula reivindicacions materials urgents: Regulació de la càrrega de treball, reconeixement de totes les malalties professionals, jubilació anticipada, eliminació de la subcontractació de la seva feina, etc. En aquest àmbit, si prenem en consideració l'accepció d'èxit que ens ofereix el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, com "bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.", malda afirmar que l'èxit de "Les Kellys" ha sigut bastant més modest. Hom diria que resta gairebé tot per conquerit!

Per això, em preocupa la –intencionadament o no- banalització institucional de la càrrega reivindicativa del moviment de les kellys, altrament dit, la consideració “bonista” del que és una disputa entorn a unes relacions laborals justes de debò. El darrer exemple de tot plegat és el fet que, amb motiu del proppassat 8 de març –Dia Internacional de les Dones-, el Govern de les Illes Balears, per mitjà de l'Institut Balear de la Dona, lliurà un dels reconeixements de l'IBDONA 2022 a –cit literalment la nota oficial- "les kellys, per la defensa d'una ocupació de qualitat per a les dones".

Estem en presència, a parer meu, d’una literatura governamental força inadequada per dues raons: Substituir en el relat els mots "lluita" o "reivindicació" pel de "defensa" [d'una ocupació de qualitat] remet a una concepció -diguem-ho així- absent de disputa en la consecució de les millores laborals. No és aquest un assumpte balder perquè és obvi que el llenguatge crea pensament. Per una altra banda –d'aquí el títol d'aquestes línies-, segur que s'hagués pogut associar al reconeixement a les kellys un caràcter de continuïtat amb les dones que feren possibles conquestes com, a tall d'exemple, que el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de les Illes Balears fos pioner –quan recentment estrenada l'actual etapa democràtica, xerrar de coresponsabilitat en els treballs domèstics i de cura era, gairebé, una extravagància- en la regulació dels dos dies lliures setmanals i consecutius, o, poca broma!, que, pel que  jo conec, sigui encara ara l'únic on, des de fa bastants anys, el salari de les cambreres de pisos i el de les cambreres i les cambreres de bar i menjador sigui el mateix.

Efectivament, tot i reconèixer la seva importància en la modernitat, no tot començà amb les kellys. Abans, en temps de vagues i de lluites, va haver-hi dones que impulsaren i feren possibles conquestes factuals per a una ocupació de qualitat, i, des d’una perspectiva de gènere, menys desigualitària a l'hoteleria illenca. Venim, com canta Raimon, "... d'una lluita / Que és sorda i constant".