Algèria

Cashba, Alger

Malgrat l’existència de vols directes entre Mallorca i l’Alger, malgrat que el vol no dura massa més de mitja hora, no és fàcil viatjar a Algèria. T’hi has de posar amb temps per aconseguir el “pre-visat” d’entrada al país. T’has d’armar de paciència per fer els tràmits aeroportuaris, fonamentalment, per a la tramitació i pagament del visat definitiu. L’espera amb el passaport desaparegut en mans de la policia es va fer llarga... Tot acabà bé! De la terminal internacional a la domèstica on férem els següents tràmits imprescindibles: Comprar una targeta SIM d’Algèria, aconseguir, al mercat irregular ésclar!, els primers dinars algerians, i sopar. Mentre sopàvem saludarem un grup de dirigents sahrauís. Ells viatjaven als campaments de persones refugiades de Tindouf, nosaltres a la ciutat-oasis de Djanet, en el sud-est d’Algèria. Tots viatjàvem al Sàhara. El desert és tan immens...

Vol i aterratge al petit aeroport de Djanet sense cap problema. Va ser baixar l’escala de l'aeronau i olorar el desert, percebre l’arena, i la pols. Llàstima que l'única sortida de maletes no semblava tenir pressa. Trigaren una hora, sense cap explicació, en posar-se en marxa. Fa no fa, es feren les dues de la matinada quan va començar l’entrega dels equipatges. Mentrestant, els passaports tornaren a mans de la policia (la desaparició intermitent dels passaports en els aeroports va ser una constant durant tot el viatge). Sorprenentment, amb una perspicàcia adquirida amb l’experiència, la persona que semblava coordinar els xofers ens localitzà i ens indicà qui va ser el nostre xofer del desert, en Karim Abbdelakrim, un home de poc xerrar, però gran coneixedor de la ciutat i el desert. Ja ben avançada la matinada arribarem a Djanet. L’allotjament, als afores de la ciutat i a tocar el desert, ens va semblar decebedor. Potser el cansament, i els nervis de tantes esperes va contribuir a aquesta mala impressió. El cas és que, malgrat el cansament, vaig passar mala nit.

L’endemà començà la immersió algeriana: Desdejuni a un cafè d’un barri de Djanet. Ambient totalment local. Era divendres i es notava, se sentiren les crides a l'oració des dels minarets. Djanet és una ciutat dispersa, molt pròpia d’una ciutat-oasis, amb un centre a un turó a prop de la font que dona vida al Palmeral.  Anàrem a un altre barri on el xofer, Karim, i el cuiner, Shabani Ahmet, prepararen l’equip i els queviures pels dies i nits que passaríem en el desèrtic Parc Nacional de Tassili N'Ajjer. Abans d’endinsar-nos en el desert férem una visita al Mercat de Djanet. Poca gent local (era divendres), alguns turistes (pocs), i molta cosa tuareg. No s’han de tenir complexos per regatejar.

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer. 

Tot seguit posarem rumb cap al jaciment de Timgass on hi ha unes pintures rupestres (poques, però bones), però el que és veritablement fascinant són els paisatges desèrtics, les formes rocoses. En la mesura que avançarem, la fascinació va anar a més. Vam tenir el privilegi impagable de poder dinar en un indret fantàstic. Ahmet ens va demostrar que era un bon cuiner. L’única companyia van ser les petites dunes, les moltes i variades formes rocoses irrepetibles, i l’arena del desert. La màquina fotogràfica no va tenir descans. En unes hores arribarem al punt on passarem la nit, la zona de les grans dunes de Tawajedit.

Res millor per acabar el dia que gaudir d’una espectacular posta de sol des del cim d’una de les grans dunes, sopar sota un cel estrellat a rompre, devora del foc per combatre el fred, i dormir en la immensitat del desert en una petita tenda de campanya. La nit va ser freda.

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer

Matinar al desert sempre és especial, contemplar el sol sortint entre les grans dunes va ser senzillament espectacular. Deixant enrere les dunes, ens aproparem a la zona de Oued Essendilène. A aquesta zona del desert hi trobarem l’únic indici de turisme: Unes dones berbers que venien abaloris i artesania berber. Però, l'important és que en aquesta part del desert hi ha veritables tòtems del viatge: Les estructures rocoses tenen formes especialment grans, de muralles, de catedrals gòtiques... Essendilène és un petit oasi situant en un canyó (o gorja) de Tassili n'Ajjer. El canyó es va fent cada cop més estret fins a arribar a una llacuna d’aigua. Les fotografies no fan justícia a tanta bellesa de la naturalesa. El Tadrart és un laberint d’arena i roques, amb arcs, formes sinuoses, restes de tombes, i congosts. Precisament, a un d’aquests congosts muntarem el campament, observarem la posta de sol, compartirem sopar i elaboració d’un pa tradicional dels tuaregs fet a l’arena, anomenat Taguella, amb un grup d’italians: Allà, sota un cel espectacularment estrellat, passarem la nit, menys freda que l’anterior, amb més cansament, i amb moltes expectatives del que ens quedava per veure i gaudir. 

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer

I de cert que gaudirem l’endemà, últim dia de desert. De bon matí, poc després d'haver començat el trajecte en direcció a la zona de Tegharghart, la primera sorpresa: De sobte Karim aturà el cotxe i ens indica una roques on poguérem apreciar unes altres fascinats pintures rupestres. Tot seguit posarem rumb a la part del Tassili N'Ajjer National Park més propera a Djanet i, no obstant això, tan bellament salvatge com les parts més allunyades. Aturada als espectaculars monticles rocosos que alberguen el famós relleu de la “Vaca de plora”. En realitat són tres vaques que aboquen una gruixuda llàgrima pel seu ull dret, alhora que tenen una mirada d'autèntica commiseració, i un gest d'un cert temor. No debades, segons la llegenda local, la vaca plora perquè és sàvia i albira el futur que li espera darrere de les dunes: El desert avança, l'aigua i les pastures  aviat no seran més que un miratge sense palmeres... la desolació guanya terreny... la vaca plora. Mentre Ahmet preparava el darrer dinar al desert, nosaltres férem l’últim passeig pels espectaculars paisatges del desert. Amb tot, vam arribar a una conclusió: No és exagerat considerar el Tassili N'Ajjer National Park com la Capella Sixtina del desert!

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer

Arribats a la ciutat de Djanet, visitarem el petit, però força interessant, museu de la ciutat, férem unes fotografies del gran palmeral, i ens aproparem a la font que li dona vida. La dutxa reparadora després de dies pel desert va esborrar el mal record de la primera nit al mateix allotjament. El cuscús que ens va preparar Ahmet per sopar ho acabà d’arreglar tot. Mentre, per acabar el sopar, bevíem el te, vaig començar a sentir enyor del desert.

Palmeral de Djanet

Teníem poques hores per descansar. A mitjanit havíem de partir cap a l’aeroport per encarar un dia amb un llarg camí: De Djanet a Alger, d’Alger a Djémila, de Djémila a Constantina.

Continuo, més breument, el relat del viatge amb l’advertiment que alguns comentaris me'ls estalviaré perquè ja les vaig fer en aquest article titulat “Notes algerianes”.

Cuicul, Djémila

Aterrarem a l’aeroport d’Alger on ens esperaven Hamit (el guia) i Zakaria (el xofer). De camí a Constantina férem una parada fonamental: Djémila. Aquesta ciutat és famosa per tenir les restes de l'antiga ciutat romana de Cuicul, un tresor! La visita és un passeig per una ciutat romana esplèndidament conservada, s'aprecia perfectament la planificació de la ciutat, és un goig passejar pel molt recognoscible cardo -el carrer principal que anava en sentit nord-sud- i, especialment, de calfred és caminar en direcció est-oest, és a dir, pel decumanus de la ciutat. Sens dubte, les restes de Cuicul són una de les més belles del nord d’Àfrica que he vist (tal vegada només superades per les de Baalbek al Líban i les de Palmira a Síria). De Cuicul en destacaria quatre tops: El teatre, el solàrium, i el meravellós mercat. I un altre de top: La soledat en què vàrem fer la visita. A tot estirar, ens creuarem amb alguns al·lots que anaven o venien de l’escola.

Per acabar d’arrodonir l’estada a Cuicul, visita al museu (situat a tocar de les ruïnes). Són només tres sales, però molt ben aprofitades per exposar els mosaics de la ciutat, la majoria de cases civils. Els mosaics exposats són d’altíssima qualitat, i, a sobre, ens va acompanyar a la visita el responsable del museu, amb una vehemència tan exultant que va ajudar a fer que tot plegat fos una visita inoblidable.

Arribats a Constantina (ja era vespre) s’imposava estirar un poc les cames, sopar (d’un bon fast food algerià a un local molt amable), i descansat car el dia havia sigut llarg, i l’endemà havíem de matinar per fer bastants quilòmetres en direcció a Timgad. El camí va resultar especialment pesat i lent per mor de l'acompanyament i vigilància de la policia. Ens van resultar força desagradables les no explicacions i mentides de Hamit.

 Túmul de Medghassen

La curta parada al túmul de Medghassen -un mausoleu-temple dels reis berbers de Numídia- ens va servir per a fer algunes fotos i espavilar-nos per una altra de les visites cabdals del viatge: Timgad.

Cardo deTimgad

Les restes de Timgad -fundada ex novo com a colònia militar per l'emperador Trajà al voltant de l'any 100 dC- són immenses i espectaculars. Justament la seva grandària, l’imponent arc romà, la gran quantitat de restes de cases de militars són de les coses més destacables d’aquestes restes romanes. Tanmateix, allò que més em va interessar i meravellar de Timgad va ser el llarguíssim i ben conservar cardo de l’antiga ciutat. Acabarem la visita en el molt bon museu.

Constantina

Pel que fa a la ciutat de Constantina, considerada la capital de l'Algèria oriental, per tant, a tocar de la Mediterrània, és coneguda per la seva geologia (el barranc que envolta la ciutat és espectacular) i pels seus ponts penjants. Però, més enllà d’això, del Palau d'Ahmed Bey, i el Musée National Cirta, té més aviat poca cosa més substancialment interessant. Pot ser que el fet de fer la visita a la ciutat escoltats per la policia, dels més que millorables serveis del guia, de l’impediment impresentable d’entrar a la mesquita de l’Emir Abdelkader, etc. ho fessin tot menys interessant. En qualsevol cas, Constantina, a més de ser una ciutat amb molt de fast food,  té restaurants com ara el Igherssan, situat just damunt d'un dels penya-segats de la ciutat i amb especialitats locals, o d’algun restaurant molt familiar (a un hi dinarem, però no recordo el nom), és una base formidable per visitar els dos tresors algerians de Cuicul i Timgad.

De Constantina, en vol nocturn, saltarem a un altre món. Certament, Ghardaïa és un altre món. No va ser fàcil sortir de l’aeroport, la policia que, absurdament, ens ha d’escoltar en el camí a l’hotel es fa esperar. En Hamit, el guia, no fa cap gestió ni petició per agilitzar la cosa, o, almanco, poder donar-nos alguna explicació del que passa (ho vam d’esbrinar nosaltres amb el cap de la policia de l’aeroport). El comportament d’Hamit a Ghardaïa va començar malament i, amb el temps, va anar a pitjor. El cas és que, després de molt esperar, l’escolta policial arribà i ens va acompanyar a l’hotel. Una escolta que, per cert, a mig matí de l’endemà va desaparèixer per reaparèixer el matí que ens n'anàrem cap a l’aeroport. Tot surrealista!

A més del que dic sobre Ghardaïa a l’article esmentat, “Notes algerianes”, hi afegiré que, de les cinc ciutats que la composen, en visitarem tres: El Atteuf; la capital de la pentàpolis, Ghardaïa; i Beni Isguen.

El Atteuf

De El Atteuf destacaria que és la primera ciutat fundada al M'Zab, que els carrerons són especialment estrets, les parets intensament color ocre, que es pot visitar una interessant casa museu, i que el seu mausoleu Cheikh Sidi Brahim, que va inspirar a Le Corbusier per a la seva capella de Ronchamp a França, és la seva principal atracció.

Ghardaïa

El que em sembla més rellevant de la ciutat de Ghardaïa és la gran torre quadrada que sembla observar-ho tot. L’interior de la ciutat santa em va semblar, tot respectant l’autenticitat, extraordinàriament cuidada. Però el gran encant de Ghardaïa esta fora de la ciutat santa: A la plaça envoltada d’arcades i de botigues de catifes, els llogarets de venda de dàtils i ceràmiques..., als carrers dels voltants de la plaça, plens de vida local i botigues tradicionals. Un bon lloc per comprar una preciosa ceràmica. L’encant de Ghardaïa està, també, més enllà de la proximitat de la ciutat santa i la plaça. Està al palmeral dels afores de la ciutat, als barris residencials, la gastronomia (menjarem una coca tradicional excel·lent).

Beni-Isguen 

A Beni-Isguen hi entrarem a poc a poc. El guia local (obligatori a totes les ciutats santes), un home aparentment de certa edat, i amb aparença de tenir alguns problemes de mobilitat, està ocupat amb una altra visita. Benvinguda espera que ens va permetre fer unes compres de catifes a una botiga just a tocar de la porta d’entrada a la ciutat, i, sobretot, contemplar la vida local a aquella placeta: nins que juguen, dones (tapades com a fantasmes) que semblen venir de buscar als nins i nines d’escola... En arribar el guia, visitarem un petit museu que val molt la pena, i tot seguit iniciarem la visita. El carrers de Beni-Isguen són menys carrerons que els d’Atteuf i de Ghardaïa, i semblen ser tots de pujada... La plaça del Mercat de Subhastes és visita obligatòria, igualment que ho és la torre d’un extrem de la muralla. Des de dalt de la Torre Boulila hi ha unes espectaculars vistes de la ciutat –la torre quadrada que fa de minaret de la mesquita és imponent, dels afores, i del desert ... Els carrers de pujada esdevingueren en carres de baixada, el guia local va a la mateixa velocitat, els aparents problemes de mobilitat semblen ser això, aparents. Ens acomiadarem d’ell amb una propina -les normes de la ciutat santa no exigeixes vots de pobresa- i, en passar la porta de sortida de les muralles, em vaig adonar que hi havia una fotografia molt característica de la muralla de la ciutat i dels seus habitants.

Beni-Isguen 

L’endemà acomiadàrem l’hotel amb la primera crida a l’oració del dia. Amb la llum de l’alba, poguérem comprovar que la típica torre quadrada de la Mezquita seguia al seu lloc. Després d’una certa espera, un frugal desdejuni, a la fi, va aparèixer la policia. Escoltats en el camí cap a l’aeroport, acomiadàrem l’experiència de Ghardaïa.

Tipasa

Ja a la recta final del viatge, de bon matí volarem a la capital d’Algèria, a l’Alger. De l’aeroport posarem rumb Tipasa -o Tibaza-. Durant tot el camí vaig tenir la sensació de proximitat amb Mallorca, cosa de la Mediterrània que ens apropa, i, alhora, és un enorme i cruel fossat de la muralla que han de batre les pasteres que duen, els que no moren en el camí, a les nostres costes els d’immigrats. La primera parada va ser una breu, però molt interessant, visita al Mausoleu Real de Mauritània on estan enterrats els reis berbers Juba i Cleopatra Selene. L'edificació és impressionant, de forma cilíndrica, i té unes dimensions considerables. El seu estat de conservació és bastant bo. Seguirem el camí fins a arribar al port de Sersell, l’antiga Cesarea. Era divendres i estava gairebé tot tancat. La gran animació estava a l’entorn  de la mesquita (les dones eren invisibles). En el casc urbà de Sersell hi ha unes petites ruïnes romanes d’un interès relatiu. Arribarem a Tipasa a l’hora del dinar, i ho ferem a un restaurant de peix a la planxa. Tot molt mediterrani, òbviament sense vi ni cervesa.  A la terrassa del popular restaurat-xibiu espanten els moixos amb aigua... Després del té començarem la visita a Tipasa pel petit museu. Les restes fenícies, romanes i bizantines són molt peculiars per estar literalment en la vora de la mar. Pensava que seria més poca cosa, però és una gran extensió de ruïnes molt i molt recomanable. La cosa més impactant és, se'ns dubta, la imatge de les restes amb el mar de fons.  El dia havia sigut complet, i hi havia ganes d’arribar a la ciutat d’Alger.

Va ser arribar i sopar, amb una vista panoràmica de la costa de la ciutat, per tot seguit recarregar les piles per la visita de l’endemà. Durant la nit, entre somnis, vaig recordar amb freqüència les paraules d’Albert Camus inscrites a una columna de marès que l’honora instal·lada a vora el mar a Tipasa: “Entenc aquí el que anomenen glòria, el dret a estimar sense mesura”.  Els dies següents vaig estimar sense mesura l’Alger.

Cashba, Alger

I és que l’Alger és la gran ciutat de l’altra riba. És la Cashba amb la seva vida tranquil·la i, alhora, bulliciosa, amb els seus comerços i mercats, els llocs de venda de pa -una mena de baguet que els algerians i algerianes mengen en abundància-; amb les seves botigues dels millors dàtils del món, amb els seus palaus i cases modestes, amb la seva història, amb molta feina de rehabilitació per fer. És el museu Nacional de Belles Arts (el meu quadre preferit és un de Michel Parre (1938-1998) titulat “Manifestation pour l’indépendance de l’Algérie à Paris 61-62”, i l’anècdota entranyable és que s’exposa una aquarel·la de Josep Sintes (1829-1919), un fill de colons maonesos instal·lats a Algèria). L’Alger és el jardí d’Essaí, un parc de visita obligatòria i algun bon restaurant; és la Basílica Menor de Nostra Senyora de África; és els bulevards afrancesats com ara el Boulevard Front de Mer (ara anomenat Bulevar Che Guevara); és el passeig marítim, des d’on pots imaginar que veus Eivissa, i el gran port de mercaderies; és el Teatre Nacional, la vida dels barris; és el barri on va néixer Albert Camus i el liceu on va estudiar; és el Monument i museu dels Heroics; és una ciutat on, potser, el mitjà de transport més ràpid i segur sigui el metro; és un bon lloc per comprar ceràmica i plata. L’Alger és on celebrarem l’arribada de l’any nou berber.

Pa a la Cashba, Alger

El dia 1 de l’any 2975, l’any berber, després d’una visita al barri fundat per colons originaris de diversos pobles de Menorca, Bordj El Kiffan (abans de la independència anomenat Fort-de-l'Eau), tornarem a aquesta banda de la riba.  Ho férem amb la convicció que, tot i no ser fàcil viatjar a Algèria, és, parafrasejant Camus, un país que es fa estimar sense mesura.

Bordj El Kiffan (Fort-de-l'Eau)