INJUSTÍCIA FISCAL

Segons dades oficials de la Agencia Tributària, els ingressos derivats de l'estalvi i de les plusvàlues tributen al 19% o al 21%, mentre que els assalariats poden arribar a pagar fins a un 45%. Això fa que solament el 28% dels ingressos de les rendes més altes en l’ IRPF procedeix del treball, Conseqüència: els contribuents que declaren més de 600.000 euros tributen a un tipus efectiu menor que, per exemple, aquells que guanyen 78.000 euros.
Més dades oficials: Una gran empresa tributa al 17% i una PIME al 20%, és a dir el tipus efectiu del impostos de societats decau a mesura que augmenten els ingressos de les empreses. Així, una companyia amb una xifra de negoci superior als 1.000 milions d'euros tributa al 16,9%, mentre que la petita i mitja empresa paga de mitjana un 20%.

Això no s’arregla amb una restitució cosmètica del impost de patrimoni que mai s'hauria d'haver llevat. Cal una reforma fiscal en profunditat que garanteixi suficiència en la recaptació i justa en el repartiment de la càrrega fiscal. Mentrestant cal seguir indignant-se. Hi ha molta retallada motivada per la injustícia fiscal!

ANGKOR

Expliquen que els Temples d’Angkor foren descoberts per algú que anava darrera una papallona per caçar-la. Potser. El que és segur és que una vegada passat el control de l’entrada (amb un tiquet d’admissió amb fotografia personal inclosa) el temps ja no es mesura amb rellotge. No te n'adones i les hores ja no compten. No sé perquè però la única dimensió temporal és la distancia d’un temple a un altre, la posició del sol, la direcció dels niguls que poden portar la pluja... el gaudir d’una acumulació de bellesa poc comuna. Una perfecta combinació de construccions angkorianes amb la natura, del budisme amb l’ hinduisme, de turisme massiu amb la pau i el respecte al patrimoni de la humanitat, de temples grandiosos i majestuosos i d’altres modests –però no menys interessants- , torres , murals, baix relleus, escultures, cares de Buda i lingas...

Sóc incapaç de recordar els noms de tots els temples visitats, òbviament citaré l’Angkor Wat (grandiós , impressionants murals i, no debades, té una merescuda presencia a la bandera cambodjana); el Bayón que de veritat sembla a primera vista un munt d’ enderrocs però que poc a poc –en la mesura que la visió humana ho pot percebre- es deixa veure amb tota la seva grandiositat i misteri amb cares i cares que es miren, que te miren .... És el meu preferit!
El Ta Prohm és, tal vegada, el més cinematogràfic (recordeu la peli “Lara Croft Tomb Rider” i els arbres que semblen menjar-se les parets, les roques i les muralles que fan que sigui dels més pintorescs). Una autentica galeria d’art és el anomenat Banteay Srei i el petit però ben conservat Preah Paliey val la pena visitar-lo abans de donar per acabada qualsevol de les jornades a Angkor.

Però sincerament no sé quin dels visitats em va agradar més. Encara em dura una mena de síndrome de Stendhal. Els dies passats a Angkor Thom i a les voraries semblaren uns instants. Una experiència que s’ha de repetir per poder-la gaudir encara més lentament. Un viatge que m’agradaria repetir acompanyat de Lon Phally, el cambodjà que ens va fer de guia. La seva passió pel seu país, pel seu Angkor, és tan gran com la seva eficàcia. Un bon tipo, un bon jemer que ha patit les calamitats de Cambotja de ben a prop (un germà assassinat pels seguidors de Polt Pot i el pare mort a la guerra amb els vietnamites). Tenint en compta aquest antecedents se li pot perdonar la mania que mostrava cap als habitants de la pàtria de Ho Chi Min.

Karl Marx, de moda

Don Carles és darrerament molt citat: Dos exemples:

Sin Permiso 11.09.2011:

“Las empresas no están haciendo nada. No están sirviendo de ayuda. Todo este riesgo no hace sino ponerlas más nerviosas. Tiene su lado bueno esperar. Dicen que están haciendo recortes porque hay exceso de capacidad y que no contratan a trabajadores porque no hay suficiente demanda final, pero hay una paradoja aquí. Si no estás contratando trabajadores, no habrá suficientes ingresos salariales, suficiente confianza en los consumidores, suficiente consumo, no habrá suficiente demanda final. En los últimos dos o tres años hemos experimentado un genuino empeoramiento porque hemos asistido a una radical redistribución del ingreso desde el trabajo hacia el capital, desde los salarios hacia los beneficios, y la desigualdad de ingresos ha crecido y la propensión marginal al gasto de un hogar es mayor que la propensión marginal de una empresa, porque, si comparamos empresas con hogares, éstos últimos tienen más propensión al ahorro. De modo que la redistribución del ingreso y de la riqueza empeora el problema de la inadecuada demanda agregada.
Karl Marx llevaba razón. Llegado a cierto punto, el capitalismo puede destruirse a sí mismo. No puedes perseverar en el desplazamiento de ingresos del trabajo al capital sin tener un exceso de capacidad y una falta de demamnda agregada. Y eso es lo que ha ocurrido. Pensábamos que los mercados funcionaban. Pues no están funcionando. El individuo puede ser racional. La empresas, para sobrevivir y salir adelante, puede abaratar más y más los costes del trabajo, pero los costes del trabajo son los ingresos y el consumo de algún otro. Por eso es un proceso autodestructivo.”

Nouriel Roubini ( professor d'economia a la New York University)

El País, 11/09/2011:

“El filósofo británico John Gray, al que la estupenda BBC le deja todavía, de vez en cuando, impartir sugerentes y polémicas conferencias radiadas, animaba el otro día a sus colegas a despabilar. Estemos atentos, venía a decir, no vaya a ser que Marx estuviera completamente equivocado respecto al comunismo (funesto para quienes lo padecieron), pero que fuera mucho más perceptivo respecto al capitalismo y a su evolución. Quizá tuviera razón cuando pensó que, sin correcciones, llegaría un momento en el que el sistema que hizo a las clases medias más extensas y ricas de lo que nunca hubieran podido pensar terminaría por sumirlas, a ellas y a su agradable modo de vida, en una época de precariedad e incertidumbre. Y si así fuera, mejor que empiecen a surgir disidentes y discursos fuera de esa academia, aparentemente incapaz de reaccionar ante la realidad.”

Soledad Gallego-Diaz (Periodista)