He trigat a posar-me a escriure
aquestes notes viatgeres. El viatge va ser en el mes d’agost, i ha hagut
d’acabar l’any per posar-me a deixar per escrit algunes impressions d’aquest
viatge. Hi ha moltes explicacions per a aquest retard: les quotidianitats, els
diversos compromisos professionals, polítics i socials, els dies que passen
massa despresa... I, tanmateix, la raó principal és que no sabia com resumir
allò que crec essencial i quin to donar-li a aquestes línies.
Per a el viatger, el més excitant
-i el que et possibilita vèncer cansaments, dificultats, el mal dormir, etc.-
és adonar-te que estàs descobrint alguna cosa nova. Per molt que hagis preparat
i documentat el viatge, en posar peu a terra, olorar, sentir els sorolls i les
parles locals, t'adones que el millor és allò que aniràs coneixent. En el cas
de la Xina, aquesta impressió es multiplica en proporció a la grandària del
territori i de les multituds humanes amb les quals et trobes tot just poses peu
a l’aeroport de Pequín.
El nostre periple va ser bastant
clàssic, però amb el toc d’aventura. Un tour turístic (amb dosis prudents de turistització)
però, amb independència a bastament, per perdre's per alguns indrets “no aptes
per a turistes”. Només qui viatja per Xina pot arribar a apreciar el valor dels
nostres menyspreats cursets d’anglès de la FORCEM per a cambrers i d’altre
personal de l’hoteleria o del comerç! Les dificultats per als viatgers que no
parlam xinès mandarí són considerables. Sort que el llenguatge per senyals, la
paciència dels xinesos i les ganes de mesclar-se amb la gent poden superar
qualsevol entrebanc.
Pequín
Començam a conèixer Pequin amb
pluja. Se’ns diu que és un bon senyal, que la pluja és la millor manera de netejar la ciutat de contaminació! Partim cap
al Palau d’Estiu que ens serveix per fer una primera immersió en la cultura
imperial xinesa i la massificació de les visites turístiques. Ens embadalim a
bastament però no massa. Tenim entrades per a un espectacle d’acrobàcia i, en acabar, el pla
inicial és descansar car l’endemà hem de matinar perquè serà un dia especial.
Una cosa són els propòsits i una altra molt diferent són les circumstàncies...
En sortir del Dongcheng Cultural Centre decidim anar a l’Hutong de Nanluogu Xiang.
Després de sopar a un lloc que semblava el menjador d’una casa particular ens
emborratxem amb l’ambient d’aquests antics carrerons que ens mostren el Pequín
més tradicional. Tenim a pams la Torre del Tambor i la Torre de la Campana...
Total, acabam a les tantes. El taxi és tan barat com ràpid (a partir de les
zero hores se circula força bé). Després del mal dormir en l’avió i de la
primera jornada a Pequín, el llit ens atrapa... l’endemà ens quedem adormits...
En despertar hi ha presses, moltes presses. No és un dia qualsevol. És el dia
que visitarem la Gran Muralla Xina!
Visitam la Gran Muralla en el pas
Juyongguan. La concurrència de visitants és inversament proporcional a
l'altura. És una d’aquestes experiències viatgeres indelebles. La solitud en el
cim del tram t’empetiteix, alhora que mires al cel per veure si algun
astronauta et fa jutipiris. És de les poques ocasions que viatjant enyor l’MP3,
ve de gust escoltar als Antònia Font... Acabam el dia en el molt interessant
Temple del Cel.
La resta de l'estada a Pequín la
dedicam a visitar la plaça de Tian'anmen que, com vaig explicar en aquest
article en El Periscopi, dóna escalfreds. Mentre passejam pels voltants del mausoleu de Mao,
no em puc estar de recordar aquell breu text de Rossana Rossanda titulat “El
marxisme de Mao” que tant m’influencià en els anys 70 del segle passat. No en
queda res d’aquella revolució. Tal vegada l’únic que paga la pena és fer unes
fotos al retrat de Mao per “immortalitzar” el record d’alguns “pecats de
joventut” i recordar algunes memorables obres del Pop Art.
Tenim contractat un dinar que ens
obliga a retardar l’entrada al Palau Imperial, per la qual cosa decidim
renunciar a dinar (per aconseguir-ho vam tenir que fer més paperassa que en els millors temps de l’Emperador per
demanar-li audiència) i ens endinsam a la Ciutat Prohibida. Al cap de moltes
hores d’estat bocabadat, acabes amb una sensació d’haver deixat moltes coses
per veure, moltes fotos no fetes i, alhora, saps que has vist una de les
meravelles del món i que, amb un poc de sort, hauràs fet alguna bona foto.
Les nits a Pequin estan
reservades per passejar pels Hutongs, i, a més de la zona de Nanluogu Xiang, ja
esmentada, val molt la pena l'autenticitat del Wudaoying Hutong. Però, abans de
muntar al tren que ens ha de dur a Dengferg, ens donem una de les orgies
gastronòmiques del viatge: Acomiadem Pequín amb el millor ànec pequinès (pato
laqueado) que mai he menjat.
Entre Pequín i Shanghai
Després d’una nit de tren i en
acabar d’esmorzar ens dirigim al temple taoista de Shàolin, diuen que en aquest
guapo temple va néixer el budisme Zen. Tanmateix, a mi m’agradà encara més el
Bosc d’Estupes.
Parada i fonda en Luoyang a on
descobrim l’afició xinesa de sopar al carrer. Pensàvem que el poble feia fira, però
resultà que arreu hi ha carrers plens de paradetes de menjars. L'endemà dues
sorpreses: La primera: que hi ha un museu d’història local que és imprescindible.
La segona: L’ immensitat de les Grutes de Longmen. Una gran quantitat de Budes
de totes les mesures i a l'aire lliure! No va haver-hi Revolució Cultural per
aquí? És clar que sí, però, segons ens varen explicar en arribar a Shanghai,
durant la revolució cultural es destruïen les escultures dels monjos budistes
però no les figures de Buda, perquè aquest era sagrat!
Hem arribat a Xi’an que, segons les previsions, és una estació molt important del viatge. La realitat superà amb escreix les expectatives. És mal de resumir el que ofereix aquesta ciutat a on, alhora comença i finalitza la Ruta de la Seda. Increïble Barri Musulmà amb impressionant Mesquita i interessant Medina a on ho has de regatejar tot, incloses les restes de maoisme en forma de souvenirs i samarretes. A la ciutat de Xi’an, trobes un de tants contrasts de la Xina: Al Barri Musulmà sembla que estàs al nord d’Àfrica i en la Muralla de la ciutat a la Xina imperial. Tanmateix, el plat fort d’aquesta estació en el nostre periple xinès és visitar els milers de soldats i cavalls que custodiaven la tomba del primer emperador de Xina car als voltants de Xi’an hi ha el museu de l’exèrcit de Guerrers de Terracota. No facis cas al que has sentit dir. La visita a les restes de Zhao Zheng, rei de Qin i primer unificador de Xina, al que coneixem com Qin Shi Huangdi (259-210 a. de C.), supera qualsevol cosa que hagis pogut escoltar, llegir o veure en alguna exposició per aquestes contrades. Pot ser la fosa petita (la número 3 amb 72 guerrers i cavalls dintre de vitrines) necessitaria un major silenci per gaudir millor de la visita. No s’entestin, és impossible demanar silenci als grups de coreans.
De Xi’an botam amb avió per
aterrar a Guilin. Potser aquesta és la ciutat més convencionalment turística de
les visitades. Carrer principal amb força restaurants (molt recomanables una
mena de raviolis típics de la gastronomia de la regió), botigues per als locals
i els giris, el llac Shân Hú amb les Pagodes Bessones del Sol i la Lluna...
Però allòl principal està als voltants. És imprescindible reservar-se algunes
hores -no és una excussió per fer a corre-cuita- per anar a Daxu. Un petit
llogaret que ens permet una immersió a la Xina més tradicional: Carrers
empedrats, cases de fusta, comerços a l’antiga... L’altra “tot tem” de Guilin
és el creuer pel riu Lijang. El paisatge no supera al de la Badia de Halong (Vietnam),
però prop fer-hi. Una altra cosa que resulta imprescindible -i que crec no és
massa freqüent en els Tours Turístics organitzats- és fer el camí des de Yangshuo,
el poble en el que acaba el creuer, a Guilin desviant-se de la carretera
principal i endinsant-se per la ruralia de les rodalies del riu Lijiang. S’hi
trobaran camps d’arròs que semblen oceans, observaran com es conrea amb les
arts més tradicionals (res de tractors, encara ara s'empren els animals,
principalment, els bous) i podran visitar cases tradicionals del camp xinès
que, tot i no ser de la part agrícola profunda de la República Popular Xina car
estem relativament a prop de Shanghai, t’adones de la duresa de les condicions
de vida d’aquesta bona gent. En una d’aquestes cases de pagesia ens mostren,
amb orgull, un taüt. Davant la nostra cara de sorpresa, ens expliquen que els
xinesos compraven en vida el taüt en què els han d’enterrar i l’exhibien com a
part de la seva posició social. A millor posició millor, taüt. No ens expliquen
si amb una millor caixa de morts tenen millor vida en el més enllà. Ningú ho ha
pogut corroborar i potser per això sembla que és una tradició que va a menys.
Tot el temps que varem rodar per Guilin ens acompanya una xinesa amb un
castellà prou bo que em feia gràcia quan es referia a la gegantina corrupció
del règim xines com a “Secret públic” i al president Mao Zedong com “Señor Mao”.
Seguint la ruta cap a Shanghai, fem
parada a Hangzhou que té el llac urbà més famós de la Xina, el Llac Occidental,
i un esplèndid temple budista, el de Língyin, amb uns exteriors amb molts Budes
i alguna estupa imponent. No sé si en Hangzhou es cultiva elciutat: Primer, temps per embadalir-se (i fer centenars de fotos) amb la gran quantitat de flors de lotus que hi ha al Llac Occidental i als canals que bordejant alguns passejos per a vianants. Segon, temps a bastament per passejar i comprat per l’antic carrer Quinghefang. A aquest carrer hi ha les botigues antigues més guapes que hem vist en tot el viatge. Hi ha des de comerços de lo més tradicionals als més turístics, i tots amb l'aparença i sistema de gestió a “l’antic règim”. Jo n’estic ben content d’haver-m'hi comprat per uns quants iuans (menys de 4 euros) un rellotge de polsera marca “no et fixis” i estètica xinesa que, de moment, funciona a la perfecció. De fet, ha substituït el de marca bona que, tot just arribar a Pequin, vaig perdre a un bany de l’aeroport. Coses del mal dormir en els avions, i del no estar deixondint! 
El dia acaba amb un altre
memorable sopar d’ànec típic de la regió i una situació còmica per demanar-lo:
El restaurant és absolutament d’autòctons. No parlen ni una paraula que no
sigui en xino mandarí. Encara sort que a la carta hi ha algunes fotografies que,
junt amb les senyes, ens permet demanar alguns plats. Demanar que la cervesa
fos fresca ha estat força complicat, però encertam amb la comanda. El cas és
que els cambres i cambreres no ens deixen de mirar amb cares estranyes. Per
què? Idò l'explicació és la següent: A la Xina es considera de mala educació no
deixar bastant menjar sobre la taula dels restaurants, i per això demanen més
del que pensen menjar. Nosaltres demanarem el just i només deixarem els ossos
de l'ànec ben escurats!
L'estació prèvia a Shanghai és
Suzhou. Sens dubtes és l’indret més zen dels que hem visitat. Els jardins, alguns
en miniatura, donen a la ciutat un ambient elegant. Pot ser que el jardí Wǎngshī Yuán sigui el més famós, però
el que forma part de l'hotel en el qual estàvem allotjats, el Pan Pacific, és
més concorregut per la població local (gent fent tertúlia, tai chi, gimnàs...).
La Colina del Tigre -en xinès Huqiu- i la Pagoda Inclinada, amb una nombrosa
col·lecció de bonsais, abunden en l’elegància de Suzhou. El que no va tenir res
d’elegant van ser les meves contorsions per intentar fer una foto decent a un
monument tan inclinat com la pagoda en qüestió i, a sobre, baix una intensa pluja!
Però a Xina (al manco a Suzhou)
no ve a conte allò de “Al meu país la pluja no sap ploure” que canta Raimon. Al
país xinès ha sabut ploure i ens ha permès fer tot allò que calia fer. A l'hora
d’encaminar-se cap a Shan Tang Jie, la pluja escampa. Aquest conjunt de carrers
i canals són d’una autenticitat que esborrona. Autenticitat elegant dels
canals, de les cases a peu de riu, de les porxades amb fanalets xinesos, i
autenticitat gens elegant del mercat local de queviures. Al cap d’haver gaudit
a ple del paisatge, de l’ambient, fer un bon grapat de fotos i prendre un te,
decidim anar a sopar pel centre de la ciutat. Val a dir que amb un te els
xinesos es passen hores en el bar o cafè, car el producte és de molt bona
qualitat, se serveix amb una gran quantitat d’aigua molt calenta, i les fulles
de te es poden escaldar moltes vegades, com més escaldades millor és la
infusió. Això fa que el te sigui relativament car en comparació a altres
productes que es poden veure a qualsevol carta de bar o restaurant. Òbviament
no hem tret tot el profit al te, però ens ha bastat per descansar i prendre la
decisió equivocada d’anar a sopar al centre. Hagués estat millor quedar-se a
sopar per la zona de Shan Tang Jie. I la pluja torna a revifar.
Shanghai
Tot just arribats a Shanghai visitam
el Temple del Buda de Jade. Aquest temple budista és una autèntica bellesa i un
recés de pau enmig de la frenètica vitalitat de la gran orbe. L’estança a
Shanghai comença bé -jo no en tenia massa d’expectatives- i va de sorpresa en
sorpresa: Marees de gent que passegen pel basar i els jardins de Yùyuan, i la
relativa serenor només al entrar en el temple del Déu de la Ciutat. La tarda la
comencem al Carrer Nanjing que és una gran avinguda comercial sense massa
interès. Acabam la tarda i entrem a la nit -sopar inclòs- contemplant El Bund (el
nucli antic amb els edificis colonials i la part ultra moderna amb els
gratacels). No havia vists mai fer-se tantes fotos “selfies”!
L’endemà, dedicam tot el mati al
barri financer dels gratacels, el Pudong. T’has de pessigar per a recordar que
aquest gran centre financer –el Shanghai World Finalcial Center- pertany a la
República Popular fundada per Mao. Pujam a la torre Jinmào i des de la
vuitanta-vuitena planta fins i tot l'Oriental Pearl TV Tower sembla una
miniatura.
A la tarda ens espera la
modernitat de Xintiandi i l’elegància de la zona anomenada “Concessió
Francesa”. Gàngsters del tipus de la banda de Fumanxú se’n veuen pocs, la qual
cosa no vol dir que no n’hi hagi d’altres més moderns. El que sí que queda en
aquesta zona de la gran ciutat és l’edifici que va ser la Seu del Primer
Congrés Nacional del Partit Comunista Xinès. Acabam l'esgotadora jornada a la
barriada de Tianzifang, un autèntic laberint de carrerons de comerços de tota casta,
i restaurants d’allò més variat. Fora de tot pronòstic encertam en entrar al
restaurant que tocava: Un dels millors sopars -a base de crancs ben picants- dels
nostres dies per la Xina.
És una pèssima idea partir
d’aquesta sorprenent ciutat sense anar al Museu de Shanghai. Diuen que allà hi
ha les millors col·leccions d’art xinès de tota la república. No ho sé. El que
si sé, és que és un museu sensacional. Però encara hi ha una pitjor idea: Anar
al Museu de Shanghai sense un bon abric i bufanda. Tenen l’aire aire
condicionat tan fred que et congeles!
Perdonin la llargària d’aquesta
entrada al bloc, només justificable per la meva incapacitat de resumir i la
immensitat de la Xina.
I ara per acabar un consell: Si
van a Xina, oblidin-se del menjar xinès de per aquí, i disfruitin amb una
gastronomia molt variada, força saborosa i rica d'espècies. S’ha de menjar amb
una mediocre cervesa local. No tot pot ser perfecte!
Ah!: Totes les compres van cabre
en l'equipatge.
