dimarts, 13 de gener del 2015

Xina

He trigat a posar-me a escriure aquestes notes viatgeres. El viatge va ser en el mes d’agost, i ha hagut d’acabar l’any per posar-me a deixar per escrit algunes impressions d’aquest viatge. Hi ha moltes explicacions per a aquest retard: les quotidianitats, els diversos compromisos professionals, polítics i socials, els dies que passen massa despresa... I, tanmateix, la raó principal és que no sabia com resumir allò que crec essencial i quin to donar-li a aquestes línies.

Per a el viatger, el més excitant -i el que et possibilita vèncer cansaments, dificultats, el mal dormir, etc.- és adonar-te que estàs descobrint alguna cosa nova. Per molt que hagis preparat i documentat el viatge, en posar peu a terra, olorar, sentir els sorolls i les parles locals, t'adones que el millor és allò que aniràs coneixent. En el cas de la Xina, aquesta impressió es multiplica en proporció a la grandària del territori i de les multituds humanes amb les quals et trobes tot just poses peu a l’aeroport de Pequín.


El nostre periple va ser bastant clàssic, però amb el toc d’aventura. Un tour turístic (amb dosis prudents de turistització) però, amb independència a bastament, per perdre's per alguns indrets “no aptes per a turistes”. Només qui viatja per Xina pot arribar a apreciar el valor dels nostres menyspreats cursets d’anglès de la FORCEM per a cambrers i d’altre personal de l’hoteleria o del comerç! Les dificultats per als viatgers que no parlam xinès mandarí són considerables. Sort que el llenguatge per senyals, la paciència dels xinesos i les ganes de mesclar-se amb la gent poden superar qualsevol entrebanc.

Pequín

Començam a conèixer Pequin amb pluja. Se’ns diu que és un bon senyal, que la pluja és la millor manera de  netejar la ciutat de contaminació! Partim cap al Palau d’Estiu que ens serveix per fer una primera immersió en la cultura imperial xinesa i la massificació de les visites turístiques. Ens embadalim a bastament però no massa. Tenim entrades per a  un espectacle d’acrobàcia i, en acabar, el pla inicial és descansar car l’endemà hem de matinar perquè serà un dia especial. Una cosa són els propòsits i una altra molt diferent són les circumstàncies... En sortir del Dongcheng Cultural Centre decidim anar a l’Hutong de Nanluogu Xiang. Després de sopar a un lloc que semblava el menjador d’una casa particular ens emborratxem amb l’ambient d’aquests antics carrerons que ens mostren el Pequín més tradicional. Tenim a pams la Torre del Tambor i la Torre de la Campana... Total, acabam a les tantes. El taxi és tan barat com ràpid (a partir de les zero hores se circula força bé). Després del mal dormir en l’avió i de la primera jornada a Pequín, el llit ens atrapa... l’endemà ens quedem adormits... En despertar hi ha presses, moltes presses. No és un dia qualsevol. És el dia que visitarem la Gran Muralla Xina!

Visitam la Gran Muralla en el pas Juyongguan. La concurrència de visitants és inversament proporcional a l'altura. És una d’aquestes experiències viatgeres indelebles. La solitud en el cim del tram t’empetiteix, alhora que mires al cel per veure si algun astronauta et fa jutipiris. És de les poques ocasions que viatjant enyor l’MP3, ve de gust escoltar als Antònia Font... Acabam el dia en el molt interessant Temple del Cel.

La resta de l'estada a Pequín la dedicam a visitar la plaça de Tian'anmen que, com vaig explicar en aquest article en El Periscopi, dóna escalfreds. Mentre passejam pels voltants del mausoleu de Mao, no em puc estar de recordar aquell breu text de Rossana Rossanda titulat “El marxisme de Mao” que tant m’influencià en els anys 70 del segle passat. No en queda res d’aquella revolució. Tal vegada l’únic que paga la pena és fer unes fotos al retrat de Mao per “immortalitzar” el record d’alguns “pecats de joventut” i recordar algunes memorables obres del Pop Art.

Tenim contractat un dinar que ens obliga a retardar l’entrada al Palau Imperial, per la qual cosa decidim renunciar a dinar (per aconseguir-ho vam tenir que fer més paperassa  que en els millors temps de l’Emperador per demanar-li audiència) i ens endinsam a la Ciutat Prohibida. Al cap de moltes hores d’estat bocabadat, acabes amb una sensació d’haver deixat moltes coses per veure, moltes fotos no fetes i, alhora, saps que has vist una de les meravelles del món i que, amb un poc de sort, hauràs fet alguna bona foto.

Les nits a Pequin estan reservades per passejar pels Hutongs, i, a més de la zona de Nanluogu Xiang, ja esmentada, val molt la pena l'autenticitat del Wudaoying Hutong. Però, abans de muntar al tren que ens ha de dur a Dengferg, ens donem una de les orgies gastronòmiques del viatge: Acomiadem Pequín amb el millor ànec pequinès (pato laqueado) que mai he menjat.

Entre Pequín i Shanghai


Després d’una nit de tren i en acabar d’esmorzar ens dirigim al temple taoista de Shàolin, diuen que en aquest guapo temple va néixer el budisme Zen. Tanmateix, a mi m’agradà encara més el Bosc d’Estupes. 

Parada i fonda en Luoyang a on descobrim l’afició xinesa de sopar al carrer. Pensàvem que el poble feia fira, però resultà que arreu hi ha carrers plens de paradetes de menjars. L'endemà dues sorpreses: La primera: que hi ha un museu d’història local que és imprescindible. La segona: L’ immensitat de les Grutes de Longmen. Una gran quantitat de Budes de totes les mesures i a l'aire lliure! No va haver-hi Revolució Cultural per aquí? És clar que sí, però, segons ens varen explicar en arribar a Shanghai, durant la revolució cultural es destruïen les escultures dels monjos budistes però no les figures de Buda, perquè aquest era sagrat!




Hem arribat a Xi’an que, segons les previsions, és una estació molt important del viatge. La realitat superà amb escreix les expectatives. És mal de resumir el que ofereix aquesta ciutat a on, alhora comença i finalitza la Ruta de la Seda. Increïble Barri Musulmà amb impressionant Mesquita i interessant Medina a on ho has de regatejar tot, incloses les restes de maoisme en forma de souvenirs i samarretes. A la ciutat de Xi’an, trobes un de tants contrasts de la Xina: Al Barri Musulmà sembla que estàs al nord d’Àfrica i en la Muralla de la ciutat a la Xina imperial. Tanmateix, el plat fort d’aquesta estació en el nostre periple xinès és visitar els milers de soldats i cavalls que custodiaven la tomba del primer emperador de Xina car als voltants de Xi’an hi ha el museu de l’exèrcit de Guerrers de Terracota. No facis cas al que has sentit dir. La visita a les restes de Zhao Zheng, rei de Qin i primer unificador de Xina, al que coneixem com Qin Shi Huangdi (259-210 a. de C.), supera qualsevol cosa que hagis pogut escoltar, llegir o veure en alguna exposició per aquestes contrades. Pot ser la fosa petita (la número 3 amb 72 guerrers i cavalls dintre de vitrines) necessitaria un major silenci per gaudir millor de la visita. No s’entestin, és impossible demanar silenci als grups de coreans.


De Xi’an botam amb avió per aterrar a Guilin. Potser aquesta és la ciutat més convencionalment turística de les visitades. Carrer principal amb força restaurants (molt recomanables una mena de raviolis típics de la gastronomia de la regió), botigues per als locals i els giris, el llac Shân Hú amb les Pagodes Bessones del Sol i la Lluna... Però allòl principal està als voltants. És imprescindible reservar-se algunes hores -no és una excussió per fer a corre-cuita- per anar a Daxu. Un petit llogaret que ens permet una immersió a la Xina més tradicional: Carrers empedrats, cases de fusta, comerços a l’antiga... L’altra “tot tem” de Guilin és el creuer pel riu Lijang. El paisatge no supera al de la Badia de Halong (Vietnam), però prop fer-hi. Una altra cosa que resulta imprescindible -i que crec no és massa freqüent en els Tours Turístics organitzats- és fer el camí des de Yangshuo, el poble en el que acaba el creuer, a Guilin desviant-se de la carretera principal i endinsant-se per la ruralia de les rodalies del riu Lijiang. S’hi trobaran camps d’arròs que semblen oceans, observaran com es conrea amb les arts més tradicionals (res de tractors, encara ara s'empren els animals, principalment, els bous) i podran visitar cases tradicionals del camp xinès que, tot i no ser de la part agrícola profunda de la República Popular Xina car estem relativament a prop de Shanghai, t’adones de la duresa de les condicions de vida d’aquesta bona gent. En una d’aquestes cases de pagesia ens mostren, amb orgull, un taüt. Davant la nostra cara de sorpresa, ens expliquen que els xinesos compraven en vida el taüt en què els han d’enterrar i l’exhibien com a part de la seva posició social. A millor posició millor, taüt. No ens expliquen si amb una millor caixa de morts tenen millor vida en el més enllà. Ningú ho ha pogut corroborar i potser per això sembla que és una tradició que va a menys. Tot el temps que varem rodar per Guilin ens acompanya una xinesa amb un castellà prou bo que em feia gràcia quan es referia a la gegantina corrupció del règim xines com a “Secret públic” i al president Mao Zedong com “Señor Mao”.



Seguint la ruta cap a Shanghai, fem parada a Hangzhou que té el llac urbà més famós de la Xina, el Llac Occidental, i un esplèndid temple budista, el de Língyin, amb uns exteriors amb molts Budes i alguna estupa imponent. No sé si en Hangzhou es cultiva elciutat: Primer, temps per embadalir-se (i fer centenars de fotos) amb la gran quantitat de flors de lotus que hi ha al Llac Occidental i als canals que bordejant alguns passejos per a vianants. Segon, temps a bastament per passejar i comprat per l’antic carrer Quinghefang. A aquest carrer hi ha les botigues antigues més guapes que hem vist en tot el viatge. Hi ha des de comerços de lo més tradicionals als més turístics, i tots amb l'aparença i sistema de gestió a “l’antic règim”. Jo n’estic ben content d’haver-m'hi comprat per uns quants iuans (menys de 4 euros) un rellotge de polsera marca “no et fixis” i estètica xinesa que, de moment, funciona a la perfecció. De fet, ha substituït el de marca bona que, tot just arribar a Pequin, vaig perdre a un bany de l’aeroport. Coses del mal dormir en els avions, i del no estar deixondint! 


El dia acaba amb un altre memorable sopar d’ànec típic de la regió i una situació còmica per demanar-lo: El restaurant és absolutament d’autòctons. No parlen ni una paraula que no sigui en xino mandarí. Encara sort que a la carta hi ha algunes fotografies que, junt amb les senyes, ens permet demanar alguns plats. Demanar que la cervesa fos fresca ha estat força complicat, però encertam amb la comanda. El cas és que els cambres i cambreres no ens deixen de mirar amb cares estranyes. Per què? Idò l'explicació és la següent: A la Xina es considera de mala educació no deixar bastant menjar sobre la taula dels restaurants, i per això demanen més del que pensen menjar. Nosaltres demanarem el just i només deixarem els ossos de l'ànec ben escurats!

L'estació prèvia a Shanghai és Suzhou. Sens dubtes és l’indret més zen dels que hem visitat. Els jardins, alguns en miniatura, donen a la ciutat un ambient elegant. Pot ser que  el jardí Wǎngshī Yuán sigui el més famós, però el que forma part de l'hotel en el qual estàvem allotjats, el Pan Pacific, és més concorregut per la població local (gent fent tertúlia, tai chi, gimnàs...). La Colina del Tigre -en xinès Huqiu- i la Pagoda Inclinada, amb una nombrosa col·lecció de bonsais, abunden en l’elegància de Suzhou. El que no va tenir res d’elegant van ser les meves contorsions per intentar fer una foto decent a un monument tan inclinat com la pagoda en qüestió i, a sobre, baix una intensa pluja!



Però a Xina (al manco a Suzhou) no ve a conte allò de “Al meu país la pluja no sap ploure” que canta Raimon. Al país xinès ha sabut ploure i ens ha permès fer tot allò que calia fer. A l'hora d’encaminar-se cap a Shan Tang Jie, la pluja escampa. Aquest conjunt de carrers i canals són d’una autenticitat que esborrona. Autenticitat elegant dels canals, de les cases a peu de riu, de les porxades amb fanalets xinesos, i autenticitat gens elegant del mercat local de queviures. Al cap d’haver gaudit a ple del paisatge, de l’ambient, fer un bon grapat de fotos i prendre un te, decidim anar a sopar pel centre de la ciutat. Val a dir que amb un te els xinesos es passen hores en el bar o cafè, car el producte és de molt bona qualitat, se serveix amb una gran quantitat d’aigua molt calenta, i les fulles de te es poden escaldar moltes vegades, com més escaldades millor és la infusió. Això fa que el te sigui relativament car en comparació a altres productes que es poden veure a qualsevol carta de bar o restaurant. Òbviament no hem tret tot el profit al te, però ens ha bastat per descansar i prendre la decisió equivocada d’anar a sopar al centre. Hagués estat millor quedar-se a sopar per la zona de Shan Tang Jie. I la pluja torna a revifar.

Shanghai



Tot just arribats a Shanghai visitam el Temple del Buda de Jade. Aquest temple budista és una autèntica bellesa i un recés de pau enmig de la frenètica vitalitat de la gran orbe. L’estança a Shanghai comença bé -jo no en tenia massa d’expectatives- i va de sorpresa en sorpresa: Marees de gent que passegen pel basar i els jardins de Yùyuan, i la relativa serenor només al entrar en el temple del Déu de la Ciutat. La tarda la comencem al Carrer Nanjing que és una gran avinguda comercial sense massa interès. Acabam la tarda i entrem a la nit -sopar inclòs- contemplant El Bund (el nucli antic amb els edificis colonials i la part ultra moderna amb els gratacels). No havia vists mai fer-se tantes fotos “selfies”!

L’endemà, dedicam tot el mati al barri financer dels gratacels, el Pudong. T’has de pessigar per a recordar que aquest gran centre financer –el Shanghai World Finalcial Center- pertany a la República Popular fundada per Mao. Pujam a la torre Jinmào i des de la vuitanta-vuitena planta fins i tot l'Oriental Pearl TV Tower sembla una miniatura.

A la tarda ens espera la modernitat de Xintiandi i l’elegància de la zona anomenada “Concessió Francesa”. Gàngsters del tipus de la banda de Fumanxú se’n veuen pocs, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagi d’altres més moderns. El que sí que queda en aquesta zona de la gran ciutat és l’edifici que va ser la Seu del Primer Congrés Nacional del Partit Comunista Xinès. Acabam l'esgotadora jornada a la barriada de Tianzifang, un autèntic laberint de carrerons de comerços de tota casta, i restaurants d’allò més variat. Fora de tot pronòstic encertam en entrar al restaurant que tocava: Un dels millors sopars -a base de crancs ben picants- dels nostres dies per la Xina.

És una pèssima idea partir d’aquesta sorprenent ciutat sense anar al Museu de Shanghai. Diuen que allà hi ha les millors col·leccions d’art xinès de tota la república. No ho sé. El que si sé, és que és un museu sensacional. Però encara hi ha una pitjor idea: Anar al Museu de Shanghai sense un bon abric i bufanda. Tenen l’aire aire condicionat tan fred que et congeles!

Perdonin la llargària d’aquesta entrada al bloc, només justificable per la meva incapacitat de resumir i la immensitat de la Xina.

I ara per acabar un consell: Si van a Xina, oblidin-se del menjar xinès de per aquí, i disfruitin amb una gastronomia molt variada, força saborosa i rica d'espècies. S’ha de menjar amb una mediocre cervesa local. No tot pot ser perfecte!

Ah!: Totes les compres van cabre en l'equipatge.

dimecres, 7 de gener del 2015

Desprotecció per desocupació: És la precarietat estúpid!

Ahir comentava aquí les dades d'atur registrat del mes de desembre passat. Avui, en aquest article que publica l' Ara Balears, continuu intentant descodificar les xifres, i donar a conèixer les “trampes estadístiques” del registre administratiu d'atur registrat i del d' afiliacions a la Seguretat Social. Ara toca fer algunes descodificacions de les xifres de la desprotecció per desocupació.

El primer que s'ha de tenir en compte és que les dades del SEPE (antic INEM) sobre prestacions de desocupació es publiquen amb un mes de retard, per tant les que es publicaren abans-d'ahir corresponen a novembre de 2014. Val a dir que només púbica aquesta informació l'administració central, perquè la gestió d'aquestes “Polítiques Passivés d'Ocupació” és competència de l'Estat, mentre que les Polítiques Actives d'Ocupació les gestiona el SOIB. Per dir-ho d'alguna manera entenedora: El SOIB du els comptes de les persones que teòricament haurien de rebre formació, orientació o qualsevol altre programa de PAO (Fitxer d'Atur Registrat), i de les que, tot i estar en atur, no cal que participin en cap programa de PAO. La suma d'ambos col·lectius és el Fitxer de Demandats d'Ocupació). Mentre que el SEPE du, en exclusiva, els comptes dels Demandats d'Ocupació que cobren alguna prestació per desocupació.

Aquesta “peculiar forma de dur els comptes” provoca bastants dificultats per saber el grau de protecció de la població realment en situació d'atur. Car se li dóna tanta importància mediàtica (i política) a la dada d'Atur Registrat (i tan poca a la de Demandats d'Ocupació), el que és més lògic seria calcular el percentatge -o taxa- de protecció de les persones aturades considerant que el divisor de la regla de tres és la xifra d'atur registrat. En el cas que ens ocupa, novembre 2014, el compte seria el següent: Del total d'atur registrat de 84.311 persones, 82.095 tenen alguna prestació. La qual cosa significaria que el percentatge -o taxa- de protecció és del 97,4%. Òbviament això no és real, ni bon tros fer-hi. És una prova més de la inconsistència de valorar el tarannà del mercat laboral d'acord amb la dada d'atur registrat.

El que ens aproximaria més a la realitat seria fer els càlculs sobre el total de Demandats d'Ocupació situant-se així la taxa de cobertura de la prestació per desocupació en un 58%. I tanmateix, això tampoc és real. Cal tenir en compte que molta gent aturada no s'inscriu als registres del SOIB. És per això que gairebé tota la literatura científica conclou que la taxa de cobertura de la protecció per desocupació s'ha de calcular sobre l'estimació d'atur que trimestralment fa l'INE mitjançant l'EPA. Caldrà, idò, esperar a la publicació de l'EPA del quart trimestre de 2014, prevista per dia 22 de gener, per saber amb quina taxa de cobertura hem acabat l'any.

En qualsevol cas les dades del SEPE ens serveixen per observar la tendència a la baixa quant a intensitat de la cobertura de la protecció per desocupació: De les 82.095 persones que el novembre passat tenien alguna prestació, només el 50% tenien una prestació contributiva (amb una quantia proporcional al que han cotitzat abans d'estar en atur, i que a 30/11/14 era de 907,5 euros de mitjana). La resta cobraven prestacions de subsidi o assistencials (426 euros). Val a dir que l'any 2014 és l'any en el qual per primera vegada les prestacions contributives no són les majoritàries. Per quina raó? Idò perquè l'atur de llarga durada no minva, i la contractació de curta i molt curta durada fa estralls. És la precarietat estúpid! En definitiva, es passen pel forro l'article 41 de la Constitució Espanyola que diu: “Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l'assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació”. Es veu que la Constitució només és sagrada per a algunes coses. Una mena de Constitució a temps parcial!



Publicat originalment a www.elperiscopi.com (07-I-15) 

Dades d’atur: els comptes clars i la xocolata espessa

La xifra de persones en atur a les Illes Balears que es publicà dilluns és enganyosa. És cert que el nombre de persones que reuneixen tots els requisits per a ser considerades aturades (Ordre Ministerial d'11 de març de 1985, BOE de 14/3/85) a la fi de desembre de 2014 eren 83.650. Aquesta dada reflecteix una modesta baixada en termes intermensuals del -0,89% (-751 persones) i una baixada de major intensitat en termes interanuals, del -8,39% (-7.655 persones), de les xifres d'aquest registre administratiu. Però aquesta és una dada que cada pic es correspon menys amb la realitat de la desocupació laboral. Cal dir que aquest registre d'"atur registrat" té l'origen en una classificació de persones que requereixen participar en programes de Polítiques Actives d'Ocupació (formació, orientació, etc.). La lògica de funcionament d'aquest registre n'expulsa les persones que participen en qualsevol d'aquests programes de PAO o les que, a criteri administratiu, tenen una expectativa certa de retorn al mercat laboral regular i, per tant, no necessiten aquestes accions formatives o d'orientació laboral. Entre aquests últims col·lectius hi ha, entre d'altres, les persones en situació de desocupació incloses en un Expedient de Regulació d'Ocupació Temporal o el gran col·lectiu illenc dels Fixos Discontinus. Sobre l'efecte que les normes de funcionament del registre d'atur tenen a l'hora d'analitzar el tarannà d'un mercat laboral com l'illenc, amb un gran pes de relacions laborals fixes discontínues, ja vaig publicar un article titulat 'Mentides estadístiques i estadística de les mentides' (ARA Balears de 26/11/2014).
Tot plegat, si el que es vol és parlar del nombre de persones que estan involuntàriament sense treball remunerat en una data determinada, convindria fixar-se més en el registre de Demandants d'Ocupació (que sí que inclou els col·lectius exclosos del d'Atur Registrat). Si així es fes, s'hauria de parlar de 147.111 persones que, a 31 de desembre de 2014, estaven en demanda d'ocupació. Poca broma, car estaríem parlant de 63.461 persones més en atur i la variació interanual quedaria reduïa a un -5,2% (i no a un -8,39%).
Convé advertir que una baixada de persones demandants d'ocupació de l'entorn del 5% és perfectament explicable per raons alienes a la creació d'ocupació. Dues possibles causes: d'una banda segueix, encara que més moderadament que el 2012 i 2013, la migració del mercat laboral regular de les persones estrangeres (l'atur registrat d'aquest col·lectiu baixa en termes interanuals gairebé tres punts més que el del col·lectiu amb nacionalitat espanyola). D'altra banda, cada vegada és major el nombre de persones en situació d'"atur desanimat", és a dir, de tota la gent que, encara que està en desocupació, no s'inscriu com a tal. Les raons d'aquest desànim són múltiples, com ara, l'absència d'ofertes de treball per part del SOIB i/o les Agències Privades de Col·locació, o la baixada del nombre de gent que percep alguna prestació per desocupació. Hi ha una dada publicada dilluns però referida al mes de novembre prou significativa: el nombre de persones en atur que van sol·licitar alguna prestació cau més del 5%. La qüestió és, idò, per què inscriure's si no hi ha ofertes de treball, ni prestació, ni programes de PAO?
Pel que fa a la dada mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social de 357.451 persones, ens indica, almenys, tres coses. La primera, la inconsistència de les dades d'atur registrat que més amunt he explicat: en un mes, l'atur registrat baixa en 751 persones, però la baixada en el nombre de persones afiliades és de 10.921! Si prenem en consideració que el nombre de contractes a temps parcial ha crescut en el darrer any gairebé un 10% en relació a l'any 2013, la segona cosa és que amb un increment interanual tan minso d'aquestes afiliacions, d'un +4,11% (+14.128 en termes absoluts), el més plausible és que estiguem en presència d'un descens d'hores cotitzades (i, per tant, d'ocupació formal). La tercera qüestió que les dades de desembre d'afiliacions a la Seguretat Social palesen és que el nostre mercat de treball s'ha fet més estacional durant els anys que portam de crisi, car l'índex d'estacionalitat, és a dir, el percentatge de variació de les mitjanes d'afiliacions del total de persones treballadores afiliades a la Seguretat Social en el mes de juliol –el que tradicionalment registra més ocupació– respecte del mes de desembre –en què l'ocupació sol ser la mínima de l'any– ha passat del 22,7% el 2008 al 25,7% en el just acabat 2014.
Conclusió: l'any 2014 no haurà estat un any de flors i violes en l'àmbit de l'ocupació laboral illenca, si més no si ho analitzam en termes de mercat laboral inclusiu que sigui factor de cohesió social.

Publicat  originalment a l’Ara Balears (06-I-2015)