Milà (en cinc encontres amb Leonardo da Vinci)

Vàrem aprofitar el pont de la Constitució i de la Puríssima per fer una escapada a la ciutat principal del nord d'Itàlia. Entre unes coses i unes altres, fins ara no he pogut posar-me a escriure aquestes notes. El cas és que només aterrar, entrar a l’aeroport, i anar cap a l'estació de tren, t’adones que has arribat al nord d’Italià. Això no és el sud, és la Llombardia! Tot sembla una mica menys italià.

Com hem tingut un considerable retard, arribam més tard del que estava previst. Fa fred i hi ha boira. És divendres i el centre de la ciutat està gairebé desert. El trajecte de l’estació de tren al modest, però acollidor, i cèntric hotel, ens permet el primer tast amb l’encant dels carrers d’una ciutat que, a més de disseny, té molt senyoriu. A la a corre-cuita deixam motxilles i, amb la necessitat de menjar alguna cosa, ens enfilem cap al Doumo. No hi ha més remei que sopar d’un entrepà contemplant la catedral milanesa il·luminada. Breu visita -ja hi tornarem- a la Galleria Vittorio Emanuele II, i cap a l’hotel a descansar.

Des de primeres hores de l’endemà és un no aturar. De bon matí tenim una cita amb Santa Maria delle Grazie. Allà tenim el primer encontre amb Leonardo da Vinci. L’Ultima Cena (Cenacolo Vinciano) ja bé val una visita a Milà. 

Tot seguit visitarem la Catedral de Milà, és a dir, la celebèrrima catedral del Duomo. Des de la terrassa panoràmica, a la cripta, passant per l'interior d’aquesta enorme catedral gòtica, tot és visita obligatòria. I, tanmateix, per més que fotografii gàrgoles, formes arquitectòniques, escultures, rosetons, columnes, algun quadre, alguna rajola del trípol de marbre... em tem que no sóc capaç de copsar tota la grandesa del principal monument de, diguem-ho en llombard, Milan. Però, pareu atenció, el Duomo i voltants també és de, en italià, Milano. Ho vàrem poder tastar que érem a Italià! Resultà que, sortint del Museu de la Catedral, ens toparem amb unes noses, i els nuvis i acompanyants ballaven, cantaven i feien bulla, tot animat per una fantàstica, colorista i molt gamberra- banda-xaranga. Italià en estat pur!

De la bulla xaranguera, a la serietat: Senzilla però solemne, molt a prop de la Plaça del Doumo hi ha la Piazza Mercanti que, a més de ser el petit recó medieval de Milà, és on hi ha el monument a la resistència antifeixista. Foto imprescindible!

Seguidament vista a la Biblioteca e Pinacoteca Ambrosiana on, en un bellíssim edifici, es produeix el segon encontre amb el gran Leonardo da Vinci i el seu “Còdex Atlanticus”. 

Però a la Piazza del Duomo hi ha una altra visita que, potser per imprevista, em va copsar de manera especial: El Museu del Novecento. Vistes espectaculars del Doumo i art d'avantguarda a rompre. Des de “El curto estato” (aquest quadre neoimpressionista amb els obrers en vaga i que, en forma de pòster, és tan famós) a la col·lecció de “Grafici Partigiani”. S’ha fet tard i és hora de sopar.

L’endemà toca dedicar el matí al Castello Sforzesco. No hi ha racó que no tingui interès, i si un museu és interessant, l’altra ho és encara més. Però dues coses destaquen per sobre les altres: Una Pietat (inacabada) del gran Miquel Ángel i, tercer encontre amb Leonardo da Vinci amb unes pintures sobre frescs. A la tarda tenim una cita especial: El Teatro alla Scala. Gaudirem d’una visita inoblidable a aquest temple del cant bell i de la interpretació de “Il flauto magico per i bamnini”, una molt bona versió resumida de l’òpera de Mozart, adaptada per a nens i nenes. A la sortida una passejada pels carrers de botigues de luxe i de les més “normals”. La il·luminació nadalenca ajuda a fer que tot plegat tingui un aire especial.

L'endemà partim cap al Lago de Como. Sembla que tindrem un dia amb boira però, vet aquí que, en avançar les hores, escampa i queda un cel obert i un dia solejat. Passejada per Como (amb cafè, i compra de lavanda i un fulard de seda, inclosos) abans de navegar pel llac rumb a Bellagio. Malgrat que el tsunami de la construcció ha fet estralls, és certament mal de fer oblidar els paisatges i poblets del llac i, en particular, l’encant de Bellagio.

El dia abans de partir cap a casa, tenim cita amb el quart encontre amb Leonardo da Vinci en el Museo Nazionale della Scienza e della Tecnologia. Aquest immens convent del segle XVI alberga una col·lecció de més de 10.000 peses dedicades a la física, l'astronomia, la hidrologia i hangars amb avions, trens, galions, però, sens dubte, per sobre de tot, s’ha de fer esment a la galeria de maquetes basades en esbossos d’enginyeria de Da Vinci. Molt aprop hi ha l’església de Sant Ambroggio, paga la pena anar-hi sobretot pels seus exterios.

Una visita rapida al Palazzo di Brera i ens encaminem cap a I Navigli abans que fosquegi. A diferència d’un vespre anterior que hi soparem, hi ha una gentada. És festiu i la majoria són milanesos... Aquest barri d’antics canals està de moda, amb abundant oferta gastronòmica, botigues de disseny, antiguitats... En la mesura que enfosqueix augmentà la boira... Gairebé no es veu d’una banda a l’altra del canal. Tant de bo que la boira no ens impedeix –és impossible- encertar amb un bon restaurant i sopar.

L’estada a Milà toca al seu final. Però encara ens queden hores a bastament per a visitar la Chiesa di San Maurizio, és a dir, la capella reial del convent de Sant Maurizio a la qual els milanesos no s'estan d'anomenar la “Capella Sixtina de Milà”. No hi ha ni un sol centímetre quadrat sense pintar i, tot i que les pintures en fresc de Berbarnino Luini, no són les de Miquel Angel, déu n'hi do amb la capella sixtina milanesa. Aferrat a aquesta Iglesia, i en el que abans era el monestir, s’hi troba el molt recomanable Civico Museo Archeologico di Milano. La pesa més emblemàtica d’aquest museu és, sens dubte, la “Testa di Eracle”. 

Aquesta és la penúltima foto. Abans de muntant-nos al tren cap a l’aeroport, ens acomiadem del Doumo amb, ara sí, la darrera fotografia.

De retorn a casa pensava que havien estat uns dies de no aturar, excepte per prendre un cafè (a la barra a un euro!), un aperitiu milanès (no record quantes vegades vàrem anar al Zucca), o degustar la típica gastronomia de Milà... i recordava, com a cinquè encontre amb Leonardo da Vinci, que aquest home havia de ser més que genial per deixar escrit: “He ofès a Déu i a la Humanitat perquè el meu treball no va tenir la qualitat que hauria d'haver tingut”. A reveure, Milà!

2015: L´any de l´ocupació líquida

De ben segur que, amb aquest títol, hauran sospitat que les línies que segueixen inclouran alguna referència a Zygmunt Bauman. Tenen raó. Resulta que el sociòleg, inventor de conceptes, com ara, els de societat liquida, modernitat i postmodernitat, i amb una visió prou singular i lúcida sobre la globalització neoliberal, acaba de publicar un llarg diàleg amb el periodista i estudiós de la sociologia de la cultura, Carlo Bordoni, recollida en un volum titulat Estat de crisi, on firma: “Una conseqüència immediata de la precarietat i la fugacitat inherent a les posicions socials que l’anomenat “mercat laboral” ofereix en l’actualitat és l’ àmpliament assenyalat canvi profund que s’ha produït en l’actitud davant el concepte de “treball”, i en concret, davant la idea d’una ocupació estable, que sigui suficientment fiable com per poder determinar la posició social a mitjà termini i les perspectives de vida de qui ho exerceix”. Em sembla una extraordinària forma de definir la transformació que, en els anys de crisi i com a conseqüència de reformes laborals summament precaritzants, de la devaluació salarial, i de les retallades a la protecció per desocupació, ha sofert el treball remunerat.

Durant l’any passat, el mercat laboral de Balears no ha possibilitat a molta gent determinar la seva posició social immediata, ni molt menys de futur, en el millor dels casos els ha mantingut en la incertesa -amb els ascensors socials en estambay-, i ha generat dinàmiques d’empobriment laboral. És a dir, els treballadors i les treballadores pobres ja no són una categoria social estranya a les geografies humanes illenques. Fins i tot en els mesos estivals de major activitat econòmica i laboral, són molt freqüents les històries de vida que combinen ocupació precària i extraordinàriament mal pagada, amb assistència dels serveis socials i/o dels espais de caritat. No freqüent, ni de bon tros, cap parròquia, però tinc bones amistats que practiquen la seva fe cristiana i el seu coherent compromís de voluntariat, que poden donar testimoniatge del que acab d’afirmar. Això fa uns anys no succeïa. Tenir un contracte, encara que temporal i precari, abans era garantia de suficiència material bàsica.

Les dades oficials corroboren que el mercat laboral illenc, amb les seves pròpies característiques, està plenament immers en la dinàmica que l’Organització Internacional del Treball (OIT) a l’informe “Perspectives socials i de l’ocupació en el món: tendències 2016” defineix com de “deteriorament de les condicions de treball”, que fan que “l’ocupació existent sigui cada cop més vulnerable” com a conseqüència d’una distribució desigual dels beneficis derivats del creixement”. Això és el que s’analitza en el número 66 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible aquí) en el que, a partir de les dades mitjanes de l’Enquesta de Població Activa (EPA), presentam un resum d’allò més rellevant que ha passat en l’àmbit sociolaboral durant l’any 2015 i, amb la intenció de tenir una certa perspectiva temporal i copsar millor les tendències de fons, en el període 2011-2015.

Molt resumidament les dades quantitatives són les següents: a) La població aturada en 2015 és de 106.700 persones (un -11,6% en relació a l'any anterior, i gairebé un -18% en relació a 2011). b) Pel que fa a les taxes d'atur, el fet més significatiu és que la de 2015, per primera vegada en el quinquenni, està per sota del vint per cent (17,31%). c) Una elevada taxa d'atur juvenil (persones menors de 25 anys) que se situà l'any passat en un 42,17%. d) La població en atur de llarga durada, tot i tenir una tendència a la baixa, és encara superior a la de 2011 (46.100 persones en 2015). En qualsevol cas, la taxa d'atur de llarga durada només reflecteix una modestíssima baixada durant el quinquenni. e) Un considerable percentatge de llars amb tots els seus membres actius (en condicions i voluntat de treballar) en atur (6,73% en 2015). f) Les dades anteriors s'han de contextualitzar en un relatiu augment de la taxa d'ocupació general (3,23% en cinc anys), i una apreciable baixada de la taxa d'ocupació de la població jove (-3,95%), tot tenint present que l'EPA classifica com a ocupades a aquelles persones, de 16 o més anys, encara que només hagin treballat una hora en la setmana de referència per a realitzar l'enquesta.

Tanmateix, el més rellevant és observar com els indicadors de precarietat laboral van imparablement a l'alça: per una banda, l'augment dels "treballadors independents" o "empresaris sense assalariats", altrament anomenats "falsos autònoms" i "autònoms forçosos" que, en el període 2011-2015, ha tingut un estirabot del 25%, mentre que el col·lectiu de persones assalariades només ha crescut un 7%. Ja són molts els científics socials que sostenen que estem en presència d'una fraudulenta substitució massiva de persones que treballaven com a afiliades al Règim General de Seguretat Social, i ara segueixen treballant exactament en el mateix lloc de feina de la mateixa empresa però amb els inherents perjudicis del règim especial del treballador autònom. Un segon factor de precarietat i pobresa laboral és la temporalitat. La població assalariada amb contractes temporals, malgrat els discursos governamentals defensors de la reforma laboral de 2012, no ha sofert grans variacions a la baixa. Ans al contrari, en els darrers quatre anys s'observa una tendència a l'alça, i en l'any 2015 es registra el rècord del quinquenni pel que fa a població assalariada temporal (amb un total de 107.400 persones). Però, potser, encara més important és reparar que el nombre de persones assalariades amb contracte de menys d'un any d'antiguitat a l'empresa no deixa de créixer. Amb tot, el factor estrella de la precarietat laboral és l'ocupació a temps parcial que, a casa nostra, és majoritàriament "no desitjat", és a dir, s'accepta perquè no hi ha una altra cosa. En el darrer quinquenni aquest tipus de població assalariada, que en alguns indrets s'anomena, amb més propietat, població en atur parcial, ha crescut un 27,1% (un 4,7% la temporal, i un 43,6% la indefinida).

Acab amb la principal conclusió que esposam en el Temes Socioeconòmics comentat: si volem que l'ocupació existent no sigui cada cop més vulnerable o líquida en expressió de Bauman i que hi hagi un repartiment més equitatiu dels beneficis, cal millorar la qualitat de la dita ocupació. En cas contrari, pot ser que augmentin les xifres de persones ocupades i abaixi el volum de la població aturada i, alhora, creixin les carències materials de la població. S'ha de tenir present que la qualitat del treball remunerat (certa estabilitat laboral, salaris dignes, i prestacions per desocupació suficients) és clau per a què la taxa de risc de pobresa i/o exclusió social no es dispari. Hem de decidir, aviat, què volem: un mercat laboral que sigui inclusiu o generador de pobresa laboral. Aquesta, i no la pobra creació d'ocupació per a pobres, és la qüestió.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-02-2016)

Polítics inversors borsàries socialment irresponsables

Cada vegada és més sabut que la inversió borsària socialment responsable (ISR) és igual de rendible, i més segura que la convencional. Molts estudis acadèmics en relació amb la ISR destaquen que la incorporació dels denominats criteris ASG (ambientals, socials i de bon govern corporatiu) no suposen una minva en els resultats financers. Fins i tot, una majoria d'aquestes recerques conclouen que la ISR pot ser, fins i tot, més rendible que la inversió tradicional, en considerar més criteris, contribuint d'aquesta forma a reduir el risc de les carteres d'inversió. Per tant, avui és molt fàcil invertir en borsa sense córrer el risc de, directa o indirectament, invertir en, posem per cas, la nova esclavitud, els fons voltor, la tracta de persones, la destrucció de l'Amazones, o la fabricació i comercialització de mines antipersones. Si els sobran diners a final de mes, o tenen un “raconet” i ho volen invertir en borsa, qualsevol de les entitats de banca ètica els donarà un bon consell.

Per això, m'ha sorprès molt la notícia (Ara Balears, 03-02-16) segons la qual el regidor d'Infraestructures i Accessibilitat de l'Ajuntament de Palma, Rodrigo A. Romero (de Som Palma), és accionista d'Arcelor Mittal que, com gairebé tothom un poc perspicaç i amb alguna sensibilitat social sap, és una multinacional que acumula condemnes i greus conflictes laborals i que no passaria el més indulgent dels examens de criteris ASG. Vet aquí, però, que al dia següent el mateix mitjà informava que Rodrigo A. Romero “no és l'únic membre de Som que ha optat per jugar a la borsa per mirar d'obtenir beneficis més enllà de la seva activitat professional”. L'edil de Sanitat i Consum de Cort, Antònia Martín, té centenars de participacions a quatre de les “gegants” espanyoles: Endesa, Repsol, Bankinter i Telefònica -a aquesta darrera companyia també hi tenen accions el batle, José Hila i el regidor d'Economia, Hisenda i Innovació, Adrián García Campos, ambdós del PSOE”. Sorpresa doble.

I que no es guapo això…? Poso messions que aquests accionistes no s'estarien d'agafar-se a la pancarta en solidaritat amb el precariat de les empreses subcontractistes de Telefònica–Movistar o per oposar-se a les prospeccions petrolieres de Repsol a la Mediterrània. Una badada o una incoherència? No ho se, però és mal de creure, i certa incoherència sembla evident. Algú s’imagina a una persona rellevant del GOB amb accions dels Grups ACS, OHL o FCC? Algú pot pensar que jo tingui alguna acció de Melia Hotels International? Segur que no! Idò a moltes persones ens ha vingut de nou que aquests governants municipals tinguin inversions borsàries amb tan poca responsabilitat social, ambiental i corporativa. Potser no hauria causat cap sorpresa -ni s'hagués molestat ningú- si els polítics que a la hora d’ invertir en borsa menyspreen els criteris de responsabilitat ASG fossin únicament del PSOE o, òbviament, del PPS o C’s. Però que siguin de Som Palma, és a dir, en la pràctica de Podem, sorprèn i emprenya bastant.

Potser el meu emprenyo sigui exagerat. Tal vegada se'm pot mig disculpar perquè, per una banda, la casualitat volgué que, mentre m’assabentava d’aquestes inversions en borsa dels regidors i regidora de Palma, llegia un informe que ens parla de l'esclavitud moderna a Qatar. El document (disponible aquí) és de la Confederació Internacional Sindical i la seva Secretària General, Sharan Burrow, entre altres coses escriu: “Els líders polítics i empresarials a Qatar estan decidits a seguir endavant amb els seus fastuosos projectes [a propòsit de la Copa del Món de la FIFA 2022] basant-se en un model d'esclavitud moderna que denega els drets humans i laborals i que institucionalitza l'abús, els salaris de misèria, unes condicions de treball extremes i unes condicions de vida molt precàries. Qatar és una presó oberta i els seus dirigents volen que segueixi sent-ho”. Si tenen accions sense criteris de responsabilitat ASG, sàpiguen que poden estar invertint en esclavitud moderna que el règim de Qatar ha endurit des del 2015.

D'altra banda, el meu “mosqueig” també es pot explicar pel fet que aquests dies hagués volgut fer un nou ingrés en el Compte d'Estalvi Ètic de Colonya i no ho he fet. D’aquesta setmana no passa!

Publicat originalment a dBalears (08-02-2016)