El “sostre de vidre” a les Illes Balears

Un altre 8 de març és a tocar i, per a commemorar el Dia Internacional de la Dona 2016, a la Fundació Gadeso –seguint amb el costum d’aquests darrers anys– hem publicat una anàlisi de les darreres dades disponibles que ens han semblat més rellevants sobre la posició de les dones en el mercat laboral de les Balears.

No és la meva intenció comentar tota la informació que hem inclòs al darrer número de Temes Socioeconòmics (disponible aquí), però no puc estar d’esmentar allò que em sembla més significatiu i menys conegut: la bretxa salarial és, segons dades de l’Agència Tributària, d’un 17,9% el 2014. Entre la població activa, el gap formatiu és favorable a les dones: l ’any 2015 de cada deu persones ocupades en la categoria de “treballador independent” o “empresari sense assalariats” (denominació que inclou mols falsos autònoms), sis van ser dones. En el període 2011-2015 la parcialitat laboral dels homes ha crescut un 19,4%, mentre que la de les dones un 29,9%. És a dir, les dones pateixen una precarietat laboral més intensiva i només guanyen posicions envers la meta de la igualat en els indicadors en els quals s’han produït processos d’ “igualació a la baixa”.

Tanmateix, la intenció principal d’aquestes línies és reflexionar sobre dues dades de la realitat illenca que demostrarien que la desigualtat amb què les dones es posicionen al mercat del treball remunerat, en paraules de Lina Gálvez i Juan Torres, “depèn en última instància del, predomini de valors patriarcals que estableixen una visió del treball discriminatòria que confina les dones a les tasques domèstiques i al servei dels altres membres de la llar i que, alhora, frena l’establiment de normes coactives que garanteixin la igualtat” (Desiguales. Mujeres y hombres en la crisis financiera). I tant que depèn! Sembla que hem avançat força en la superació d’aquests, diguem-ne, tics patriarcals. Però és un miratge més formal que no real.

Les dues dades esmentades són les següents: per una banda, l’any 2015, el 79,7% de la població inactiva per motiu de dedicació a les tasques de la llar era femenina, la qual cosa deixa bastant clara la persistència dels rols femenins tradicionals, amb dedicació a tasques reproductives i treball (no remunerat) de cura. Per una altra banda, m’interessa posar de relleu que en el període analitzat (2011-2015), el percentatge de dones ocupades com a directives o gerents és només un 33% del total. Aquesta dada ens dóna pistes de quin és el ‘sostre de vidre’ a les Illes Balears. Però, què és això del ‘sostre de vidre’? Diguem que aquest concepte es va començar a utilitzar en els anys 80 per definir la barrera invisible que dificulta l’accés de les dones al poder, als nivells de decisió i als nivells més alts de responsabilitat d’una empresa o organització a causa dels prejudicis sobre les seves capacitats professionals. En l’àmbit laboral el ‘sostre de vidre’ és una metàfora de les barreres invisibles que impedeixen a moltes dones amb elevada qualificació i capacitat personal i professional accedir i promocionar-se a llocs de direcció i responsabilitat. Per tant, hom podria dir que les dades oficials (EPA-INE) corroboren que la dinàmica del mercat laboral illenc no garanteix la paritat desitjable –i recomanada per la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes– en els llocs de direcció o gerència de les empreses. Aquesta situació és encara menys justificable en una economia com la de les Illes, amb un pes molt determinant del sector serveis amb una àmplia presència femenina i que hauria de tenir més facilitats per rompre aquest ‘sostre de vidre’ que les que tenen societats amb economies més industrialitzades. A més, segons un estudi de l’empresa de consultoria INFORMA D&B, SA, només el 26,31% de les empreses amb domicili social a les Illes compleix l’esmentada Llei d’igualtat pel que fa a la paritat (un mínim de 40% de dones) en els consells d’administració.

En definitiva, no podem bravejar de model econòmic socialment equitatiu i equilibrat si no milloram les nostres posicions en el “Global Gender Gap”, que mesura la igualtat entre dones i homes per a un fòrum tan poc sospitós de feminista radical antiempresariat com el World Economic Forum (WEF). Cal, idò, encarar de debò la tasca d’elaboració i aplicació dels plans d’igualtat a les empreses.

Publicat originalment a Ara Balears (06/03/2016) 

Austeritat desigualitària

Un any més, a la Fundació Gadeso hem dedicat un número de la revista digital Temes socioeconòmics (disponible aquí) a presentar i analitzar les dades acumulades de l'any passat -i la seva evolució en el període 2008-2015- relatives a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat i a les excedències per a la cura de fills i filles, i familiars. Val a dir que el tema és rellevant, entre altres coses, perquè aquestes prestacions són actualment gairebé les úniques polítiques públiques que s'apliquen per a promoure la conciliació entre els treballs de cura i els laborals i/o professionals.

Les dades ens mostren una persistent feminització de la responsabilitat de les tasques de cura en les llars. Concretament, a Balears, en el període 2008-2015 les prestacions per maternitat han baixat un 23,3%; la participació dels pares en els permisos per maternitat en cap cas arriba al 2%; des de l' entrada en vigor del permís per paternitat, tres de cada deu pares no en fan ús, i el nombre de pares que han gaudit d'aquest permís ha descendit en 2015 un 18,9% en relació a 2008; i la feminització de la cura de familiars és total, car, en el període analitzat (2008-2015), la proporció de dones sol·licitants d'excedències per cura de familiars no ha baixat del 89%.

Vistes les dades anteriors, ens ha semblat pertinent, per una banda, insistir en el suport a les reivindicacions de la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiMA), i, per una altra banda, suggerir que, socialment i institucionalment, s'impulsin iniciatives tendents a la racionalització horària i a una organització del temps més eficient i pensada amb criteris de gènere que facin possible l'adaptació i la conciliació de la vida personal, familiar i professional i, alhora, una millor optimització del temps de treball. Finalment, però no menys important, sembla necessari que les administracions públiques facin una tasca de sensibilització de la població en general, i de la masculina en particular, perquè s'impliqui en igualtat en la dedicació a les tasques de cures a les llars.

Però, com aquesta manca de corresponsabilitat en les tasques de cura vitals al llarg de tot el nostre cicle vital (en la infantesa i en la vellesa, però també quan estem malalts o passem per problemes de qualsevol índole) és gairebé tan antiga com el patriarcat, hom podia pensar que ja està bé com està. Idò no. Tot el contrari. En els nuls avanços en la igualtat en aquests treballs de cura d'ençà de 2010 hi tenen molt a veure les polítiques d'austeritat per als no rics imposades per una Unió Europea reconvertida en una mena d'Unió Bancària. Les retallades, com la no aplicació del permís de paternitat de quatre setmanes inclòs en la llei orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva entre dones i homes i la llei 9/2009 d'ampliació del permís de paternitat, són el trist balanç d'aquests últims anys en aquest àmbit.

Al número 67 de Temes socioeconòmics Gadeso, a més de dades, anàlisis, suggeriments, i propostes, hi incorporam una informació que, a parer meu, és cabdal: l'assumpte dels permisos per maternitat i paternitat sembla tenir algun protagonisme en la discussió política espanyola d'ara mateix. Resulta que les quatre principals formacions polítiques l'inclouen en els documents han fet públics per a negociar una eventual investidura presidencial i la formació d'un nou govern espanyol. El PP proposa "favorecer la conciliación de la vida laboral y familiar, alcanzando un acuerdo en materia de permisos por paternidad, excedencias por cuidado de hijos o incentivos a la contratación de las mujeres que se reincorporan al mercado laboral tras la maternidad"; el PSOE advoca per "poner en marcha de forma inmediata el permiso de paternidad de cuatro semanas incluido en la ley orgánica 3/2007 para la igualdad efectiva entre mujeres y hombres y la ley 9/2009 de ampliación del permiso de paternidad y establecer un calendario gradual para la ampliación del permiso de paternidad hasta que ambos permisos sean iguales e intransferibles"; la proposta de Podemos-En comú podem-En marea és de "reforma del sistema de permisos por nacimiento o adopción, para lo cual se establecerá un calendario de aumento del actual permiso de paternidad hasta igualarlo con el de maternidad. Para garantizar la igualdad efectiva de derechos, el permiso será igual para cada persona progenitora; intransferible, como todos los demás derechos laborales y sociales; pagado al 100% del salario, y con igual protección del puesto de trabajo durante el ejercicio de los derechos de maternidad y paternidad"; i la de C's és d' "igualación del permiso por paternidad al de maternidad, aumentando la duración de las prestaciones".

Tant de bo, sigui el que sigui el final del joc dels pactes, s'acabi aviat aquesta austeritat que, a més de ser profundament injusta i econòmicament ineficaç, és causa directa de desigualtat.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (03/03/2016) 

Vitoria-Gasteiz, 3 de Març de 1976: No oblidam!

“Qui ha tallat tot l'alè

d'aquests cossos tan joves,

sense cap més tresor

que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.

(Campanades a morts. Lluís Llach)

Aquests dies, a propòsit de la signatura de l'acord PSOE-C’s, hem sentit que Albert Rivera -el mateix que l'octubre de 2013 abandonà el Ple del Parlament de Catalunya en lloc de votar una resolució contra el franquisme- es permet el luxe de divinitzar l'anomenada Transició, i de posar a Adolfo Suárez com a artífex, gairebé unipersonal, de la restauració de la democràcia formal a Espanya. Allà ell amb les seves bajanades! El que em sap greu és que tants companys i tantes companyes “socialistes” (ara ja els podem anomenar “Ciudadanosocialistes”) li riguin les gràcies. Molts tenim altres referents, i els tenim en el convenciment que la història és la que és, i no la que els manipuladors, siguin finançats per l'IBEX 35 o per la Fundació Francisco Franco, ens vulguin imposar.

Aquesta setmana, el 3 de març, es compleixen 40 anys d'un dels esdeveniments referencials de la lluita per la llibertat del que, ja en aquells temps, era el Regne d'Espanya. Recordem-ho, encara que sigui succintament: Durant el mes de gener de 1976 s'inicià una vaga a Forjas Alavesas en contra del decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. El moviment vaguístic s'estén de forma massiva i combativa per tot el País Basc. Després de dos mesos llargs de vaga, el 3 de març estava convocada una jornada d'atur total, que va tenir una adhesió majoritària dels treballadors, treballadores i ciutadania en general. Des del matí, la policia (els “grisos” i la Guardia Civil) va reprimir amb duresa qualsevol intent de concentració o manifestació, arribant, fins i tot, a disparar foc real, produint-se els primers ferits de bala.

A les cinc de la tarda estava convocada una assemblea general informativa a l'església de San Francisco de Asis del barri de Zaramaga. Es concentraren al voltant de cinc mil persones, romanent en l'exterior un nombre similar i, al cap de poc, fent cas omís de la decisió del rector de l’església i del contingut del Concordat, la policia va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i abarrotat de gent. Els primers que van sortir, mig asfixiats i amb mocadors a la boca, van ser apallissats pels flancs, i als del front els van disparar amb metralletes i pistoles. Com a resultat d’aquesta actuació policial, resultaren assassinats: Pedro María Martínez, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys; Francisco Aznar, operari de pastisseria i estudiant, de 17 anys; Romualdo Barroso, treballador d’Agrator, de 19 anys; i José Castillo, obrer de l'empresa Basa, de 32 anys. Dos mesos després moriria, Bienvenido Pereda, treballador de Grups Diferencials, de 30 anys. A més d’aquestes morts, s'ha d'assenyalar que es produirien més de seixanta ferits greus, la meitat amb ferides de bala, i centenars de ferits lleus. Aleshores, Manuel Fraga Iribarne era el Ministre de la Governació, Rodolfo Martín Vila el Ministre de Relacions Sindicals, i el general Campano era el director de la Guàrdia Civil. Val a dir que, per aquests fets, la jutgessa argentina María Servini, que instrueix l'anomenada “Querella Argentina” contra els crims del franquisme, va sol·licitar l'extradició de Rodolfo Martín Vila, al que les “portes giratòries” han conduït a alguns súper remunerats consells d'administració, però, de moment, no davant la justícia. Cal dir, també, que hi ha suficients evidències dels fets ocorreguts en aquella tarda del dimecres 3 de març. A tall d’exemple, la transcripció de la molt coneguda gravació de la policia és feridora. Acaba així:

“- Gasead la iglesia. Cambio.

- Interesa que vengan los Charlies, porque estamos rodeados de gente y al salir de la iglesia aquí va a ser un pataleo. Vamos a utilizar las armas.

- Seguro, además ¿eh? Charlie a J-1. ¿Ha llegado ya la orden de desalojo a la iglesia?

-Si,si la tiene J-3 y ya han procedido a desalojar porque tú no estabas allí. Muy bien, enterado. Y lástima que no estaba yo allí”.

- Intento comunicar, pero nadie contesta. Deben estar en la iglesia peleándose como leones.

- ¡J-3 para J-1! ¡J-3 para J-1! Manden fuerza para aquí. Ya hemos disparado más de dos mil tiros. ¿Cómo está por ahí el asunto? Te puedes figurar, después de tirar más de mil tiros y romper la iglesia de San Francisco. Te puedes imaginar cómo está la calle y cómo está todo. ¡Muchas gracias, eh! ¡Buen servicio! Dile a Salinas, que hemos contribuido a la paliza más grande de la historia. Aquí ha habido una masacre. Cambio.

- De acuerdo, de acuerdo.

- Pero de verdad una masacre”.

La mateixa nit de la massacre, Lluís Llach compon “Campanades a Morts”, una de les cançons emblemàtiques d'aquells anys de lluita per la ruptura democràtica i, pot ser, un dels més imponents himnes moderns de dol. Quaranta anys després, Lluís Llach tornarà a l'Ajuntament de Vitoria-Gasteiz. En principi aquesta nova visita, dia 1 de març de 2016, era per ser anomenat fill adoptiu de la ciutat. Però, com la proposta del govern municipal necessitava majoria de dos terços per ser aprovada, el PP i el PSOE es van encarregar d'impedir-ho. Aquesta mesquinesa coincidirà amb el discurs de Pedro Sánchez defensant al Congrés dels Diputats el seu pacte amb Ciutadans. Una simbòlica coincidència!

Tanmateix, alguns no oblidam el que va passar ni el que vam ser, i, encara ara, som: Gent d'esquerres que, com a conseqüència d’una memòria pública democràtica, ens honoraria tenir a Lluís Llach com a fill adoptiu de les nostres ciutats. 

Publicat originalment a dBalears (29-02-2016)

Tweet190