Repensar les Illes Balears amb els pressuposts

És cert que no té l'empremta ni la projecció mèdica que van tenir les primeres edicions del Fòrum Social Mundial (FSM). Pot ser que els últims FSM no tinguin tantes –ni tan intenses- rèpliques locals com les que tingué aquell primer organitzat, allà l'any 2001, per l'Associació Francesa per a la Taxació de Transaccions Financeres per a l'Ajuda al Ciutadà (Attac) i el Partit dels Treballadors de Brasil.  Però, malgrat tot, els FSM segueixen sent força importants per pensar globalment i actuar localment i, alhora, per mantenir en peu la idea que un altre món és necessari i possible. Els objectius de construir societats més cohesionades i respectuoses amb l'ésser humà i els límits del planeta, és a dir, amb justícia social i mediambiental de debò, segueixen sent més necessaris avui que en els orígens de les primeres reunions del FSM celebrades a la ciutat brasilera de Porto Alegre.

Val a dir que el FSM del 2016, celebrat del 9 al 14 de l'agost passat a la ciutat quebequesa de Montreal, passarà a la història per diverses raons: Una per la capacitat de convocatòria, autoorganització, i mobilització de la societat civil de Montreal i de representants d'organitzacions locals i de la societat civil mundial entorn d'un programa extraordinàriament ambiciós; una altra, que em sembla la més rellevant, perquè és el primer esdeveniment d'aquest tipus que se celebra en un país del Nord. Cal recordar, d'una banda, que, fins a aquest any, el FSM ha tingut lloc únicament en països de l'hemisferi Sud (Amèrica Llatina, Àsia, Àfrica), i, d'altra banda, que és obvi que les necessitats de canvi, de construcció d'un altre món, van més enllà de la dialèctica Nord-Sud.

El FSM d'aquest any, seguint la seva millor tradició, ha estat al meu entendre particularment oportú a la seva declaració final titulada "Desarmar les finances i aconseguir la justícia fiscal". L'oportunitat d'emfatitzar el paper dels impostos en el desenvolupament dels drets humans em sembla clau perquè, com s'afirma al mencionat document, "els impostos són una eina fonamental tant per a la realització dels drets humans com per a la lluita contra la desigualtat. Els impostos són sens dubte la més important font d'ingressos del govern, ja que combinen tres funcions fonamentals: la generació d'ingressos per a la realització dels drets; la consecució de la igualtat i la lluita contra la discriminació; així com l'enfortiment de la governabilitat i la rendició de comptes. Els impostos són essencials per al finançament del desenvolupament i poden ser una poderosa eina per promoure la reducció de la pobresa. Ingressos més alts i estables donen com a resultat un augment de la inversió sostenible en els serveis públics, infraestructures i altres necessitats de desenvolupament i milloren la competitivitat de les economies a llarg termini".

Tant de bo aquest "pensar global i actuar local" impregni d'arrel la política fiscal de les institucions illenques. És el moment de passar de la retòrica als nombres. Cal contribuir, encara que sigui modestament, des dels pressupostos públics per a 2017 a construir aquest altre món amb més equitat fiscal, i justícia social i ambiental. Cal, idò, fer pressupostos locals, insulars i de les Balears que, si més no, ens ajudin a repensar el nostre futur col·lectiu.

 Publicat originalment a dBalears (5-IX-2016) 

Qüestió de transparència i de democràcia

Dit sense embuts: Millorar les anàlisis de la realitat turística i del mercat laboral de Balears és una qüestió directament associada a la millora de la transparència i de la qualitat de la democràcia. Per això em sembla força positiu que el Govern de les Illes Balears tingui interès de comptar amb nous indicadors turístics i així poder mesurar millor -i més objectivament- a què anomenam "èxit turístic", i el grau de sostenibilitat de debò de la nostra principal activitat econòmica i laboral. En aquest sentit i sense qüestionar en absolut, ans al contrari, la vàlua intel·lectual i tècnica de les persones a les quals s'han encomanat aquests estudis, m'ha causat perplexitat que en aquesta tasca no es tingui en compte la tasca que ve realitzant Joan Matamalas González.

Sense anar més lluny, la seva proposta d'integrar els principis del Sistema Europeu d'Indicadors Turístics per a destinacions sostenibles (ETIS) en l'anàlisi del present i el futur del turisme illenc hauria de ser una referència obligada perquè, com ell mateix conclou en l’article publicat a l'Anuari del Turisme de les Illes Balears 2015 (pàgines 157 a 176): "volem acabar remarcant la funció democratitzadora que suposa l'establiment d'un sistema d'indicadors veritablement inspirat en els principis de l'ETIS. Ja sabem que la seva existència no garanteix per se una definició conseqüent de les polítiques turístiques i ambientals, però, si més no, és un bon punt de partida per emprendre un canvi de rumb en aquestes".

D'altra banda, no em sembla tan positiu que en les darreres presentacions de les dades mensuals d'atur registrat, contractacions i afiliacions a la Seguretat Social, la conselleria competent en la matèria no hagi consolidat el bon costum dels primers mesos de legislatura d'incloure en la presentació als mitjans de comunicació la dada de la durada dels contractes per dies. Per exemple, en la presentació de les dades del mes d'agost de l'any passat se’ns informava que "el 19% dels contractes d'aquest mes són de fins a dos dies”. Lamentablement aquest any no se'ns facilita aquesta informació.

Per què té tant interès saber quants contractes de tan poca durada s'han registrat? Doncs perquè des d'instàncies governamentals, empresarials, sindicals i mediàtiques s’empren les dades de les afiliacions a la Seguretat Social com a sinònim d'ocupació, fins i tot s'identifica qualsevol augment de la mitjana d'afiliacions com un augment de persones amb ocupació. Malauradament no es té la prudència de tenir en compte que a la metodologia d'aquest registre (vegeu aquí) s'afirma que "debe indicarse que el número de afiliados no se corresponde necesariamente con el de trabajadores, sino con el de situaciones que generan obligación de cotizar; es decir, la misma persona se contabiliza tantas veces como situaciones de cotización tenga, ya sea porque tiene varias actividades laborales en un mismo régimen o en varios". És a dir, una mateixa persona que ha generat més d'una obligació de cotitzar (posem per cas que hagi tingut més d'un contracte en el mes), es computa no com una persona, sinó com tantes obligacions de cotitzar hagi generat en el mes, i, és clar, com més contractes de pocs dies es registren, més possibilitats hi ha que una mateixa persona hagi tingut més d'un contracte en el mateix mes.

És ben cert que tot indica que es registra una millora quantitativa del mercat laboral illenc, però tanmateix, em sembla imprescindible saber quantes d'aquestes suposades noves ocupacions són ocupacions turbo- precàries. No sigui cosa que mentredes d’instàncies governamentals s'afirma que "Balears encapçala el dinamisme laboral en el conjunt espanyol", la realitat sigui que encapçalam el rànquingespanyol de precarietat i de treball no inclusiu.

Publicat originalmnte a El Periscopi (07-IX-2016) 

Ming-guh-la-ba, Myanmar

Aquest mes d'agost he tingut l'oportunitat de passar d'una situació de sequera a una de pluges tropicals; d'una Mallorca saturada, a la tranquil·litat de Myanmar (l'antiga Birmània). I, no obstant això... viatjar lluny de Mallorca pot provocar ensurts: Al cap de pocs dies d'arribar a casa -el mateix dia que la terra va tremolar al centre d'Itàlia- un terratrèmol de magnitud 6,8 graus en l'escala de Richter va sacsejar el centre de Myanmar. Algunes persones han mort i desenes de temples de Bagan han resultat danyats. Les meves primeres paraules no poden ser unes altres que les de solidaritat amb el poble birmà, de preocupació per la bona gent que vaig conèixer, i de neguit per la pèrdua de patrimoni històric de la humanitat.

A Myanmar, almenys en allò que vaig poder constatar els dies que vaig estar allí, són encara molt evidents els efectes dels més de quaranta anys de sancions econòmiques internacionals imposades, en expressió dels monjos budistes en 2007, a "la maligna dictadura militar". És sabut que els efectes aquest tipus de sancions sempre les sofreix el poble, la gent no rica, i mai els poderosos, dictadors i rics. L'aixecament d'aquestes sancions, fa escassament quatre anys, comença a notar-se, però ho fa lentament. Avui la societat birmana viu en transició cap a una democràcia formal -poca broma en el context del sud-est asiàtic!- amb un capitalisme cada vegada menys autàrquic.

És força interessant observar la tensió entre conservació de la tradició (sens dubte facilitada pel llarg bloqueig) i modernitat neoliberalitzant. De moment el longyi (la tela lligada a la cintura que porten dones i homes) guanya per golejada als texans o a qualsevol altra peça de vestir occidentalitzant; la presència de la religió (molt majoritàriament la branca theravādóna del budisme) venç a qualsevol besllum de laïcisme (a les festes dels pobles o dels barris de les ciutats s'anuncien, com si fossin grans artistes, els monjos que han de pronunciar els sermons); per a la distribució dels productes d'alimentació i de qualsevol bé de consum se segueix imposant amb escreix  el mercat tradicional als centres comercials o cadenes de supermercats; el thanaka no té competència amb qualsevol altre cosmètic femení o masculí; l'economia és molt majoritàriament agrícola; i en el seu model econòmic la "bancarització" pràcticament no existeix (els pocs bancs existents són per guardar els estalvis de la gent o els guanys empresarials, però el préstec no forma part del negoci bancari birmà); el gran potencial turístic (patrimoni natural, històric i etnològic) se segueix gestionant amb moderació, una mica "a l'antiga"; es nota una gran presència de les dones en tots els sectors econòmics i laborals; i es visualitza la permanència d'una gran xarxa d'escoltetes. Lamentablement, els cotxes i les motos han relegat a les bicicletes, i la gent de Myanmar segueix apreciant exageradament allò que és nou. Una estima que fa que algunes restauracions de ruïnes de stupes i pagodes siguin més aviat reconstruccions de dubtós rigor arqueològic.

La situació política de Myanmar és frenèticament canviant: Les eleccions generals, celebrades el 8 de novembre de 2015, van donar una inqüestionable majoria a la Lliga Nacional per a la Democràcia (NLD), és a dir, al partit dirigit per Aung San Suu Kyi, capdavantera de l'oposició a la dictadura militar, i filla d'Aung San, qui va ser el primer president del Myanmar poscolonial. Val a dir que Aung San -qui en una ocasió es va definir com "un home senzill, que té un objectiu senzill: Lluitar per la independència"- segueix sent el referent nacional de la gran majoria del poble de Myanmar. Tot i que el 15 de març de 2016 el Parlament va triar president a Htin Kyaw, membre del DNL i considerat com a persona de la màxima confiança d'Aung San Suu Kyi, ja que aquesta no pot ser candidata a la presidència del país perquè la constitució imposada pels militars prohibeix l'accés al càrrec a persones casades amb un súbdit estranger o que tinguin fills amb un estranger, i ella és vídua d'un ciutadà britànic amb qui va tenir dos fills de la mateixa nacionalitat, Aung San Suu Kyi és, de facto, la líder moral i política del país.

Tant ella com el president formal no ho tenen fàcil. La presència militar en la política, garantida per la constitució, és molt important, i, a més, els tentacles militars s'estenen molt seriosament per l'economia birmana. I tanmateix, Htin Kyaw i Suu Kyi tenen reptes colossals com, per exemple, els relacionats amb la millora dels drets humans, els mediambientals, i els de la inclusió social de bona parteix de la ciutadania birmana.

Sobre el primer convé recordar que l'Informe 2015/2016 d'Amnistia Internacional afirma que "Les autoritats [de Myanmar] no van combatre la creixent intolerància religiosa ni les incitacions a la discriminació i a la violència contra la població musulmana, i van permetre que, durant el període previ a les eleccions generals de novembre, grups radicals de nacionalistes budistes creixessin en poder i influència. La situació de la perseguida minoria rohingya es va deteriorar encara més. El govern va intensificar la repressió de la llibertat d'expressió, associació i reunió pacífica. Van seguir rebent-se notícies sobre abusos contra el dret internacional humanitari i dels drets humans en zones de conflicte armat intern. Les forces de seguretat sospitoses de cometre violacions de drets humans van seguir gaudint d'una impunitat gairebé total".

La problemàtica mediambiental, causada per l'escalfament global, s'agreuja per les grans infraestructures extractives impulsades pels governs militars i en mans d'inversors estrangers, molt majoritàriament xinesos. A tall d’exemple, vaig tenir l'ocasió de veure la quantitat de pobles inundats als voltants de la ciutat de Mandalay a causa d'una presa construïda per Xina en el riu Ayarwaddy per a l'explotació d'una gran mina d'or.

I sobre inclusió social no es pot negligir que els últims informes de l’OIT sobre perspectives socials i d'ocupació al món adverteixen que Myanmar té seriosos problemes de fragilitat del mercat laboral, de feblesa dels drets laborals, i d'escassa protecció de Seguretat Social.

"Ming-guh-la-ba" és la forma de saludar dels birmans. Però encara que pugui traduir-se per "hola", l'expressió s'utilitza també per acomiadar-se. És una espècie de "que déu i els esperits bons estiguin amb vostè" (es combina el budisme amb l'animisme). Ming-guh-la-ba doncs Myanmar: que Buda i els esperits t'alliberin dels militars, de les catàstrofes naturals, de les grans desigualtats, i de la turistització.

Publicat originalment a dBalears (29-VIII-2016)