Mercat laboral post democràtic (un exemple)

Escena de l’obra de teatre “Sobre el fenomen de les feines de merda” 

Palma Activa és, segons la seva pròpia definició que poden llegir al seu web oficial, “l’Agència de Desenvolupament local de Palma que impulsa el creixement econòmic sostenible i integrador de la ciutat, fomentant la creació i consolidació d’empreses, la capacitació professional i l’ocupació de qualitat des de la cooperació publicoprivada i la proximitat a la ciutadania”.

Doncs bé, fa uns dies aquest organisme, depenent de l’Ajuntament de Palma, que també fa funcions d’intermediació laboral, va fer circular la següent oferta d’ocupació:

“Lloc sol·licitat: Recepcionista de Spa. Data oferta: 14/09/2016. Activitat econòmica: Sanitat i salut. Sector: Privat. Perfil: atenció telefònica, presencial i en xarxes, facturació i vendes, gestió d’agenda de cites, coordinació amb l’equip de treball, control productivitat i d’estoc. Imprescindible diploma en turisme o similar, dos anys d’experiència relacionada, català alt parlat i anglès nivell mitjà parlat i informàtica nivell usuari. Dedicació: de dilluns a dissabte, matins i horabaixes en torns rotatius. Tipus de contracte: contracte eventual amb possibilitat de ser indefinit. Sou: segons conveni. Lloc de Feina: Palma”

Em va deixar estupefacte per diverses raons, entre les quals destacaria les quatre següents:

I.- Per la multi funcionalitat del perfil sol·licitat. Més que recepcionista de Spa, el que es demanda és una persona que “faci de tot” -des de l’atenció al públic, pròpia d’una persona ocupada en una recepció, a tasques de control de facturació, control de productivitat, etc.- Això ja no és polivalència funcional. És, més aviat, un component més de l’absència de seguretat en el lloc de feina, un component bàsic de la precarització laboral. Val a dir que una indefinició de funcions laborals és font de riscos psicosocials. A tall d’exemple, tot i que no és ni molt menys la causa principal, els efectes psicosocials nocius d’un quadre d’obligacions laborals indefinides, és un dels assumptes que s’investiga en el cas dels suïcidis de France Télécom.

II.- Pel contrast d’unes funcions tan polièdriques, amb unes les condicions contractuals i salarials tan precises: Contractació eventual amb una, només faltaria!, vaga possibilitat de fixesa, i un salari entorn als 30 euros/hora.

III.- Amb tot, allò que més estupefacció em va causar va ser la titulació acadèmica requerida com a “imprescindible”. Ni més ni menys que un “diploma en turisme o similar”. Per a una ocupació no regulat administrativament i no excessivament qualificada, s’exigeix una titulació de grau universitari. Em sembla que és un clar exemple de sobrequalificació.

Aquest fenomen consistent en persones que tenen un nivell de formació superior al que exigeix la seva ocupació s’ha estès com una taca d’oli. En els primers anys de crisi les teories més ortodoxes de l’economia (teoria del capital humà) justificaven el fenomen de la sobrequalificació considerant-ho una situació transitòria com a conseqüència de la dificultat que empresaris i treballadors i treballadores trobessin la informació adequada sobre les possibilitats dels llocs de treball i dels salaris. Segons aquestes teories era simplement un problema d’ajust del mercat, en aquest cas, del mercat de mà d’obra. Però el pas del temps ha demostrat que les teories ortodoxament neoliberals no han encertat, ni en aquest cas ni en gairebé cap. La sobrequalificació no va ser un fenomen transitori, ans al contrari, es va consolidar com un element més de la devaluació salarial i de drets d’aquesta etapa aparentment de post crisi.

Es podria dir, idò, que, amb les normes laborals de la crisi-estafa, s’ha aconseguit talent -format majoritàriament amb fons públics- a low cost. El que, de retruc, posa de manifest, almenys, dues coses: a) El cert menyspreu social i empresarial als títols d’educació superior i a la inversió pública que representen. b) Tot i que segueix sent cert que una major formació va associada a una major taxa d’ocupació (concretament, l’any 2015 a les Illes Balears la taxa d’ocupació va esser del 20%, 52%, 63,2% i 76% segons es tingués, respectivament, educació primària, ESO 1a etapa, ESO 2a etapa, o estudis superiors), en absolut una major formació garanteix una major taxa d’ocupació decent.

IV.- Per acabar amb les meves estupefaccions davant una oferta d’ocupació de Recepcionista de Spa per a la qual es requereix com a imprescindible un títol de grau universitari, he de dir que, a parer meu, que aquesta es difongui des d’un organisme públic és intolerable. Potser ha arribat l’hora que, excepte per a professions regulades, qualsevol organisme públic hauria d’abstenir-se de promocionar la sobrequalificació al nostre mercat laboral.

Ben pensat,  no sé a què  ve la meva estupefacció. A  hores d’ara,  ja hauria de saber que estem en la fase del mercat laboral post democràtic, és a dir, un mercat en el qual els drets de les persones –sobrequalificades o no- són un valor -borsari o no- a la baixa.

Publicat originalment a  El Periscopi  (21-IX-2016)

"Compañero Presidente"

Gairebé cada estiu em toca fer dissabte a les prestatgeries de llibres. En cadascun d'aquests fer dissabte, com per més que ho intent ja no em queda molt espai per acumular més llibres, revistes i papers diversos, pens que, més d'hora que tard, no quedarà més remei que passar-me al llibre electrònic, o fer-me el carnet de la xarxa de biblioteques públiques de Mallorca. Tanmateix aquesta idea de fer-me del club de l'ebook o soci del servei de préstec de llibres, s'esvaeix tot just tenir a les meves mans un llibre -amb una mica de pols- i que fa algun temps vaig llegir. Normalment hi trob algun subratllat, i més d’una nota escrita. Ja no té la mateixa olor que va tenir quan va venir de la llibreria... i, no obstant això, el retrobament és alguna cosa semblant a retrobar un bon amic.

Aquest estiu em vaig retrobar, entre uns altres, amb un llibre d'edició relativament recent (2008), i que, a més, he consultat algunes vegades en escriure alguna cosa entorn de l'aniversari del cop d'Estat a Xile, del que ahir es van complir 43 anys. Em referesc l'obra "Compañero Presidente. Salvador Allende, una vida por la democracia y el socialismo" de Mario Amorós. Rellegint els subratllats i les notes, no m’he pogut estar de, aprofitant l'efemèride, fer alguns comentaris sobre aquest llibre.

Salvador Allende sol ser recordat, fonamentalment, per la seva mort heroica, com un màrtir de la decència democràcia i de la lluita per un socialisme democràtic de debò. És ben cert que les imatges del bombardeig de la Casa de la Moneda (la seu de la Presidència xilena), els últims discursos, i la mort del Compañero Presidente són imatges i paraules potentment icòniques. Però tinc per a mi que existeix un altre Salvador Allende tant o més important que el que s'ha convertit, ben merescudament, en un mite. És l'Allende -el Dr. Allende- abans de la seua victòria electoral, és a dir, del militant d'esquerra d'aquests que lluita tota la vida; del que, coherent amb les seves idees, defensa allò que és públic treballant com a metge en el servei públic i defensant (com a professional i ministre de sanitat) una concepció prou avançada i pionera per a l'època de la sanitat pública i universal; el que no s'està de col·laborar amb els sindicats; el que, com a líder del Partit Socialista, inicia l'aproximació al Partit Comunista. En fi, l'Allende que, a més de modificar les estructures economicosocials de Xile, va aconseguir modificar la consciència dels seus ciutadans, i ho va fer "picant pedra" durant molts anys, defensant i aconseguint la unitat de l'esquerra. El llibre de Mario Amorós permet aproximar-se amb molt detall a aquest Salador Allende.

Òbviament a l'obra d'Amorós es reflecteix el dramatisme dels dies previs al cop d’Estat capitanejat per l'infame Augusto Pinochet, fins i tot, es narren les darreres i dramàtiques hores del President Allende a la Casa de la Moneda, es transcriuen gran part dels seus cèlebres discursos emesos per Radio Magallanes, i les intervencions del Company President dirigides a les persones que l'acompanyaven, resistint al cop d'Estat, a l'interior de la seu de la presidència de Xile, i les reaccions d'aquestes.

A tall d'exemple Mario Amorós escriu que, quan Salvador Allèn commina als seus més propers a abandonar la Casa de la Moneda amb les següents paraules: "Algunos deberán contar lo que ha ocurrido. Yo combatiré, porque tengo un mandato de los trabajadores y el pueblo, que, como a través de toda mi vida, cumpliré con lealtad ", es va fer un impressionat silenci i explica que el doctor Óscar Soto, que era el cardiòleg d'Allende, va escriure que "A casi todos las lágrimas nos resbalan incontenibles. Cantamos el himno nacional; finalizado éste, gritos de ¡Viva Chile! ¡Viva la Unidad Popular!...",

Salvador Allende, que per a molts i moltes militants d'esquerres serà sempre el Compañero Presidente, la seva obra i exemple no són coses del passat, ni un pòster dels anys 70, o una imatge en una camiseta més o menys usada. Sens dubte, és una referència molt actual del valor de no claudicar en allò que és essencial. Convindria que els i les governants que es reclamen de l'esquerra ho tinguessin en compte. El que ara mateix és essencial és la democràcia de debò, es a dir,  acabar amb les polítiques d'austeritat autoritàries, avançar en igualtat social i no defraudar a un poble cívicament, pacíficament, insistentment i massivament mobilitzat, com va tornar a demostrar ahir el poble del Principat de Catalunya.

Publicat originalment a dBalears  (12-IX-2016) 

El que és vell i el que és nou per a l'anàlisi del mercat laboral

En una data tan poc assenyada perquè tingués una certa repercussió pública, l'1 d'agost, l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) va publicar l'Informe sobre el mercat de treball de les Illes Balears del 2015. Recoman força la lectura, o, almenys, donar-li una fullejada, a aquest treball de l'organisme depenent del govern autonòmic. L'abundant informació (fins a un total de 95 quadres i 38 gràfics sobre l'evolució de les dades més rellevants en els últims anys) i la seva anàlisi ens permeten tenir una perspectiva del que és vell o, altrament dit, del que no canvia en el mercat laboral illenc  i, alhora, ens presenta l'evolució de, diguem-ho així, els trets ja clàssics del nostre mercat de treball. Però, de moment, no apareix allò que és nou, és a dir, els efectes de la persistent crisi-estafa i de les polítiques laborals de devaluació salarial i precarització laboral que s'han aplicat per a, teòricament, invertir la tendència d'absència d'ocupació retribuïda i d'atur creixent.

Entre els trets essencials del que hem denominat vell, destaquen els problemes associats a la formació inicial de la població jove De fet, seguim liderant el rànquing autonòmic de taxa d'abandó escolar primerenc (un 26,7%, enfront d'un 23,0% al conjunt del Regne d'Espanya, o de l'11,0% a la UE-28), i tenim un baix percentatge (29,1%) de població jove amb estudis superiors, gairebé dotze punts menys que en el conjunt d'Espanya, i un -9,6% si ens comparam amb la UE-28. Aquest és un greu problema per a la futura ocupabilitat quantitativa i qualitativa de la societat balear. No debades, a l'informe que es comenta es constata, un any més, que una major formació es correspon amb una millor taxa d'ocupació. Concretament, l'any 2015 aquesta dada va ser la següent: 20%, 52%, 63,2% i 76% segons es tingués, respectivament, educació primària, ESO 1a etapa, ESO 2a etapa, o estudis superiors.

D'altra banda, no hi ha canvi quant a la composició del teixit empresarial illenc, de fet, bastant més del 50% del total d’empreses són d'unitats empresarials sense assalariats, i gairebé el 42% de menys de 10 assalariats. La pregunta, encara que reiterativa en el temps, segueix sent escaient: Es pot ser competitiu i aplicar flexiseguretats internes amb empreses de tan poca grandària? Tampoc hi ha canvis quant a la nostra condició de "terra de cambrers/as", car aquesta va seguir sent l'ocupació amb més contractació, tant entre el col·lectiu masculí com entre el femení, seguit de personal de neteja d'oficines, hotels, i altres establiments similars en el cas de les dones, i de paletes i peons de construcció pel que fa als homes.

Finalment, seguint la tradició, l'Informe sobre el mercat de treball de les Illes Balears de  l’any2015 ens ofereix dades sobre: a) El descens de l'atur registrat i l'estimat que, potser, caldria relacionar no només amb una certa recuperació econòmica al 2015, sinó també amb la tendència a la baixa del pes relatiu de la població estrangera a casa nostra (d’un 21,7% el 2009, a un 17,4% l'any passat). b) La persistència del problema estructural de l'atur registrat de molt llarga durada (21% amb més de dos anys) el que, al meu entendre, pot ser el germen d'una situació social d' inocupabilitat en la que els febles serveis socials quedin col·lapsats. c) L'evolució creixent de l'afiliació a la Seguretat Social que s'inicia l'any 2013, és a dir, l'any que la Reforma Laboral de Mariano Rajoy havia començat a tenir efectes al mercat laboral. Per tant, és molt pertinent plantejar-se si aquest increment de la mitjana l’afiliació obeeix a un creixement de l'ocupació real, o, més aviat, a l’efecte provocat per un major nombre de registres en el fitxer d'altes a la Seguretat Social, com a conseqüència de la major precarització  provocada per la norma laboral imposada per la majoria absoluta del PP.

Però, què és el que és nou i essencial avui dia en qualsevol anàlisi seriós del mercat de treball illenc? Una de les qüestions d'imprescindible abordatge que sí que inclou l'informe de l’OTIB  és la dramàtica baixada de la protecció per desocupació. Val a dir que, de mitjana, en 2015 el 52,7% de les persones aturades registrades no van cobrar cap prestació. I, tanmateix, hi ha altres aspectes que, en el marc de la devaluació salarial i la precarització laboral a les que m'he referit en començar d'aquestes línies, han esdevingut medul·lars i, lamentablement, segueixen oblidant-se en les anàlisis convencionals de la situació laboral. A tall d'exemple, citem que és bàsic: incorporar informació de quants contractes d'una setmana de durada i menys s'han registrat; conèixer en quina mesurada la dinàmica del mercat del treball contribueix a l'augment incessant -segons Eurostat- de la desigualtat; o si el creixement del nombre de persones amb treball (mal)retribuït permet reduir les situacions de carències materials de la població.

En conclusió, l'anàlisi del mercat laboral en l'època de la, en paraules de Bauman, "postdemocràcia i de l'apogeu del neoliberalisme" requereix avaluar el grau de fugacitat dels contractes i esbrinar si les ocupacions són inclusives i, com a tals, garantia de no entrar o seguir en risc de pobresa relativa.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (15-IX-2016)