Autònoms i proletaris autònoms

Alguns mitjans de comunicació han informat que les Illes Balears han estat de les poques comunitats autònomes -amb Canàries i Andalusia- que han tancat el passat mes d’agost amb més autònoms que a l’inici de la crisi. Efectivament, el mes d’agost d’enguany es va tancar amb un total de 92.656 afiliacions al Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA) de la Seguretat Social, mentre que el mateix mes de 2008 ho va fer amb 91.365 afiliacions.

A partir de dades com les anteriors, subministrats per l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), es construeix el mite d’una suposada millora del mercat laboral en general, i, molt especialment, del dels treballadors autònoms i les treballadores autònomes. En la construcció d’aquesta mitologia s’obvia que les dades emprades per fer-ho fan referència a afiliacions -siguin d’hores, dies, o diverses altes d’una mateixa persona en el mateix mes-, però que mai fan referència al nombre de persones que en una data concreta estan “d’alta” en el RETA. Però, fonamentalment, s’oculta el fenomen dels “falsos autònoms”, i dels “autònoms forçats” (vegin aquí).

Les estratègies empresarials per abaratir costos laborals, i, alhora, estendre la pobresa laboral, no tenen límits. Com a conseqüència del seu baix cost, la figura de l’autònom per realitzar els mateixos treballs que abans realitzava el personal assalariat no ha fet més que créixer en aquests anys de crisis i retallades socials i de drets laborals. Val a dir, a tall d’exemple, que, a principis d’estiu, va circular una oferta de treball en la qual s’oferien contractes fixos. Però els oferents havien ocultat, amb gran sorpresa de qui escriu aquestes línies, que, en realitat, les ofertes eren de contractes mercantils.

Em sorprèn, doncs, que se sigui tan imprudent en llançar les campanes al vol amb aquestes dades d’afiliacions del RETA. I si ens estiguessin indicant un element més de precarització del mercat laboral illenc? La figura de l’autònom-precaritzat és senzillament cruel: A més plusvàlua per a l’ocupador, l’ocupat, ha d’intentar guanyar un salari que basti per acabar el mes i, endemés, ha de pagar-se les despeses de Seguretat Social, i, habitualment, també els estris i infraestructures necessàries per a la realització del treball.

Amb tot, el més preocupant és, digui’s sense embuts, la monumental impostura de les associacions d’autònoms -ATA i UPTA són les majoritàries- sobre aquest assumpte. No solen dir ni una paraula sobre falsos autònoms, i molt menys es refereixen als autònoms forçats. Les seves reivindicacions solen anar orientades, gairebé en exclusiva, a reduir la morositat de les administracions, i a superar les traves administratives. I qui es preocupa de la morositat de la gent forçada a fer-se autònom per treballar de, posem per cas, programador informàtic d’una gran empresa, de venedor en un emblemàtic gran comerç, o de comptable en una petita cadena hotelera?

Però aquestes associacions d’autònoms tenen qui els escolti: Ciutadans s’ha apressat a portar al Congrés dels Diputats algunes de les seves reivindicacions més reiterades. Curiosament, per a això no hi ha problemes de viabilitat ni de sostenibilitat econòmica! Àdhuc a risc que se m’acusi de populisme, propòs que a aquesta nova legislació s’incloguin mesures eficaces per frenar l’explotació laboral consistent en forçar a la gent a fer-se autònom si vol un lloc de feina no sempre amb garanties de decència.

Tanmateix, per molt que l’establishment s’entesti a ignorar la progressiva i rapida proletarització del col·lectiu d’autònoms i d’autònomes, i en associar una pujada de la xifra d’afiliacions burocràtiques d’autònoms en el RETA a una suposada millora de les condicions objectives i subjectives per l’emprenedoria, no deixa de ser un mite. Entre altres coses, perquè això de l’emprenedoria és un altre mite. En paraules de César Rendueles: “El mercado libre no es el resultado espontáneo de un instinto emprendedor innato en la especie humana. Hasta la modernidad, ninguna civilización ha sido tan idiota como para apostar su propia supervivencia material a la ruleta comercial” (Capitalismo canalla, página 23).

Publicat originalment a El Periscopi   (28-IX-2016)

Gent a l’atur i sense càrregues familiars

Des de fa anys, potser massa, l’esquema tradicional de protecció social per atendre la població activa (és a dir, en edat i condicions de treballar) al Regne d’Espanya s’ha articulat sobre dues estructures principals: d’una banda, la denominada Protecció per Desocupació, que, depenent normativament i pressupostàriament de l’Estat central, s’estableix per a atendre les persones que perden una ocupació retribuïda. D’altra banda, les comunitats autònomes (unes molt més que d’altres) han desenvolupat prestacions en el marc dels serveis socials, orientades, encara que no exclusivament, des de l’òptica de la lluita contra l’exclusió social. És el cas de la Renda Activa d’Inserció (RAI) i de la Renda Social que la Conselleria liderada per Fina Santiago ha engegat fa poc.

Fins i tot, encara que amb menor extensió i intensitat, els ajuntaments han implantat el que podríem anomenar algunes prestacions ‘en espècie’, com, per exemple, descomptes en el transport col·lectiu i beques per als menjadors escolars. Aquestes ajudes municipals, igual que les prestacions autonòmiques, van generalment lligades al risc d’exclusió social de les persones potencialment usuàries. Val a dir, però, que en aquest risc de pobresa o exclusió social l’absència d’un treball remunerat és molt important.

El cas és que, per a moltes d’aquestes ajudes, excepte per a les que són contributives, a més del requisit de “manca de rendes” (un eufemisme administratiu per referir-se a la situació de pobresa o, segons els casos, de pobresa extrema) es requereix que la persona que necessita el subsidi o l’ajuda tingui càrregues familiars. Altrament dit, no n’hi ha prou d’estar fregant l’exclusió social, per tenir dret a una ajuda de les administracions. Endemés és condició ineludible tenir un o més membres de la família que depenguin de la persona necessitada, i que la família tingui en el seu conjunt uns ingressos molt minsos. A aquestes altures del segle XXI es continua mantenint un model públic de lluita contra l’exclusió social amb un potentíssim caràcter familiarista. Hom podria concloure que, a aquest efecte, les persones que (voluntàriament o involuntàriament) viuen soles no són ciutadans i ciutadanes amb el dret de no ser discriminades en aquests casos de necessitat.

Aquesta és la qüestió que molt oportunament ha posat sobre la taula l’Associació de Majors Aturats per l’Ocupació de les Balears, AMPEB, amb la campanya “Sense càrregues familiars també menjam”. Pretenen posar fi a la discriminació de tenir dret a un subsidi de desocupació (una vegada esgotades les prestacions contributives) d’únicament 6 mesos de durada si no es tenen càrregues familiars, i de fins a 21 mesos si es reuneix aquest requisit familiarista. I també a les discriminacions que, pel mateix motiu, es donen en els últims estadis de la xarxa de protecció per a la gent aturada, com ara el ‘Programa de requalificació professional de les persones que esgotin la seva protecció per desocupació’ (Prepara), o en gairebé tots els programes i les ajudes d’àmbit autonòmic i municipal.

Les conseqüències de la crisi-estafa i de les retallades ens han deixat un panorama social i laboral desolador. Un exemple: en el segon trimestre d’enguany, l’EPA estimava que a les Illes Balears menys d’una de cada quatre persones en atur tenia alguna prestació per desocupació, i que les dones tenien una taxa tres punts inferior a la dels homes. D’altra banda, en apropar-nos a les dades de protecció per desocupació de les persones majors de 45 s’observa una major taxa de cobertura que la general (una mica més d’una de cada tres persones d’aquesta edat cobrava alguna prestació), però, atenció: la taxa de cobertura de les dones era un 34% inferior a la dels homes.

Sens dubte, el requisit de “càrregues familiars” per tenir dret a determinats subsidis i ajudes en cas de desocupació és una de les causes del baix percentatge de població aturada protegida, entre altres coses, perquè persisteix un elevat atur de llarga durada, i la realitat sociofamiliar ha canviat. Em sembla vergonyós que el sistema de protecció social continuï aliè a allò que determinades marques i plataformes comercials fa anys que van integrar a les seves estratègies de vendes: el fenomen del single. Però, sobretot, no crec que resisteixi una anàlisi amb perspectiva de gènere que, de ben segur, conclouria que el requisit de “càrregues familiars” és clarament discriminatori per a les dones.

Publicat originalment a l'Ara Balears ( 25-IX-2016) 

#SenseLimitsNoHiHaFutur

Dissabte passat es va presentar públicament el manifest #SenseLimitsNoHiHaFutur, signat ja per més de mil cent persones d’arreu de les Illes Balears. El grup impulsor feia una crida a la societat illenca per a què el signi (aquí) –cosa que sembla s’està aconseguint-  i es mobilitzi, alhora que es reclama als governants "una resposta a l'altura de la crisi social i ecològica que vivim".

És, sens dubte, un toc d'atenció als governs municipals, insulars i, sobretot, al de la Comunitat Autònoma. Em sembla pertinent recordar que a l'Acord de Governabilitat per a les Illes Balears, signat per les forces polítiques de l'actual majoria parlamentaria que donen suport al govern, s'afirma que "davant l'obligació de deixar als nostres fills unes Illes Balears en millors condicions que les que vàrem rebre, hem de treballar en la salvaguarda del territori, del paisatge, del patrimoni natural, de la sostenibilitat a les Illes Balears...". És, idò, escaient exigir celeritat en l'aplicació de les mesures acordades en aquest apartat dels citats acords o, dit en paraules del manifest, cal "un canvi de ritme en les polítiques que afecten el territori".

Però, tanmateix, el fet essencial és fer camí de debò en el canvi de model de creixement actual que, com s'afirma molt encertadament en el manifest #SenseLimitsNoHiHaFutur, està basat en "una economia de demanda infinita que no preveu límits" que "ens arruïna ecològicament i ens empobreix". Altrament dit, seguir amb l'actual model és quelcom semblant a la irresponsabilitat organitzada [per les elits productivistes-turístiques] que el sociòleg alemany Ulrich Beck explicava a finals del segle passat, alhora que proposava, com a antídot a aquesta irracionalitat, allò que anomenava "il·lustració ecològica".

És evident que, conscientment o inconscientment, en bastants àmbits polítics, socials, i mediàtics, hi ha un cert miratge en relació a la capacitat infinita de generació d'ocupació del "tot turisme". Fixin-se que, com a conseqüència dels rècords turístics de l'any passat i d'enguany, des del govern i des de la majoria de mitjan de comunicació s'emfatitza sobre algunes dades quantitatives del nostre mercat laboral, mentrestant els discursos i relats sobre, posem per cas, la fugacitat de la contractació laboral, la pobresa laboral, o les situacions -com la de les Illes Balears- de creixements turístics sense creixements equivalents d'ocupació han, gairebé, desaparegut o s'han convertit en col·laterals. Vol dir això que la súper massificació turística de 2015 i 2016 ha fet bona la Reforma Laboral del PP que, abans de l'estiu de l'any passat, era considerada, amb tota la raó del món, pels que ara governen una mena de màquina de triturar a l'engròs drets laborals? El que és cert i segur és que, com bé s'afirma en el manifest presentat abans-d'ahir: "Els rècords turístics però, no reverteixen actualment en una millora de les condicions de vida de la majoria de la gent. El preu dels habitatges, dels lloguers i certs productes bàsics pugen i pugen, mentre els sous, la renda familiar i els drets laborals baixen". Tinc per segur que, o capgiram això, o d' “èxit” en “èxit” turístic, serem una societat amb més –i més punyent– desigualtat.

Com es capgira un model de creixement com l'illenc, amb els minsos instruments d'autogovern que disposam? Doncs, com a mínim, amb la conjuminació de:  a) Iniciar de debò un procés de transició cap a un model més de desenvolupament i manco de creixement. En aquesta transició és clau donar tot el suport possible a les alternatives econòmiques al marge del turisme i, sobretot, avançar "cap a la sostenibilitat, conscients que sols s'aconseguirà reduint els futurs creixements residencials i turístics." b) Guanyar capacitat d’autogovern -en la perspectiva de guanyar sobirania-  amb el desenvolupament de l’ordenació i planificació de l’activitat econòmica de les Illes Balears i batallar de valent per a fer efectiva la participació del Govern de les Illes Balears en la cogestió dels aeroports. És a dir, aplicació real dels articles 31.6 i 32.15 de  l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

Encara som a temps. Però, com ens fan viure molt per sobre de les possibilitats ecològiques d'aquestes illes i, com les elits ens volen fer creure que no hi ha alternativa al més i més creixement, permeteu-me que recordi aquella jota popular aragonesa que diu: "Al empezar el Diluvio / todos estaban alegres, / diciéndose unos a otros: / ¡qué buen año va a ser éste!"

Publicat originalment a dBalears (19-IX-2016)