Renda Bàsica, el llibre

Article publicat originalment a dBalears (09-04-2018)

Hi ha bastants analistes internacionals que opinen que aquest 2018 serà l'any que situarà la Renda Bàsica definitivament al debat polític i social. Hi ha reptes civilitzatoris (la necessària transició cap al decreixement, frenar l'espiral suïcida de les desigualtats, les conseqüències de la robòtica i la intel·ligència artificial, entre d’altres) que fan inexorable el debat i implantació d'un nou model de societat on, passi el que passi, l'existència material de la gent estigui garantida.

La Renda Bàsica, més enllà de l'erradicació material de la pobresa, i la disminució objectiva de les desigualtats, va d'això, d'un dret derivat del dret a la vida, i que, per tant, res té a veure amb les rendes mínimes o garantides, que són subsidis condicionats al compliment per part de les persones potencialment beneficiaries de determinats requisits. Aquestes rendes són unes prestacions més o menys pobres per a persones pobres, que, en general, estigmatitzen a qui les rep, amb un elevat cost de gestió, i que, endemés, han estat -i són- un complet fracàs per no complir els objectius d'erradicació de la pobresa, i/o del risc d'exclusió social.

Per contra, cal recordar que la Renda Bàsica té les següents característiques distintives: 1.- Incondicionalitat, individualitat i universitat (la cobrarien totes les persones individualment, amb independència de la seva situació econòmica, de convivència, recursos materials, o si perceben un altre tipus de renda). 2.- Suficiència (el seu import ha de ser, almenys, una quantitat que superi el llindar de pobresa). 3.- No substitució d'altres drets (la Renda Bàsica ha de ser compatible amb altres drets i serveis socials, com ara educació, sanitat i pensions públiques).

Doncs bé, la coincidència ha volgut que, tot just al començament d'aquest 2018, en el qual, insistesc, segons l'opinió d'un bon nombre d'analistes internacionals, la Renda Bàsica estarà al cim del debat polític i social, Edicions el Serbal publiqui el llibre "Renta básica incondicional. Una propuesta de financiación racional y justa", signat per Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluis Torrens, amb un excel·lent pròleg de David Casassas. És una publicació llargament esperada per la gent de l'entorn de la Xarxa Renda Bàsica (XRB) , ja que la seva sortida a la llum s'havia demorat en diverses ocasions. L'espera ha valgut la pena, doncs, de ben segur, es convertirà en una obra de referència per a l'activisme, la proposta política, i el debat acadèmic sobre la Renda Bàsica Incondicional, i més enllà (fiscalitat alternativa radicalment progressiva, repartiment del temps de treball, càlcul alternatiu al que fa l'Enquesta de Condicions de Vida (EQV) de l'INE del llindar de la pobresa i/o exclusió social).

Com el seu títol anuncia, el gruix del llibre és la presentació d'una simulació de finançament de la Renta Bàsica en el Regne d'Espanya, sobre la base d'una molt significativa mostra de dades d'IRPF. No obstat això, el punt fonamental no és la proposta de finançament concreta, sinó la demostració empírica que, amb una altra política fiscal, la Renda Bàsica és viable i justa. Una vegada llegit el llibre, queda claríssim que la inviabilitat, la irracionalitat, i la injustícia cal buscar-la en una no Renda Bàsica Incondicional.

Complex militar-industrial de la UE

Article publicat originalment a dBalears (02-04-2018)

Els pacifistes hem criticat, durant anys i panys, allò que el president nord-americà Dwight D. Eisenhower, en el seu discurs de comiat, va anomenar el complex militar-industrial dels Estats Units d'Amèrica.

Teníem -i tenim- sobrades raons per criticar aquest conglomerat d'interessos per fer la guerra, és a dir, a la gran Societat Anònima per matar i guanyar molts diners de la que en prenen part governs, exèrcits, i indústries de recerca, desenvolupament, producció, i ús d'armes i altres materials bèl·lics. Com per a què el negoci funcioni, cal tenir mercat, a aquests components del complex militar-industrial de la guerra, cal afegir-hi el de la indústria de crear enemics, inseguretats, i escenaris d'inestabilitat. Les polítiques de les grans , i les que són factor determinant de la crisi climàtica no són alienes a aquests objectius del mercat de la guerra.

Però, el moviment pacifista no tenia cap raó per despistar-se sobre allò que passava en aquesta matèria a la Unió Europea. Dit sense embuts: Ha estat, en la meva modesta opinió, una distracció intolerable no haver parat atenció al complex militar-industrial de la UE.

Afortunadament, s'ha publicat un informe del Transnational Institute, Statewatch, el Centre Delàs d'Estudis per la Pau, l'Institut Internacional per a l'Acció Noviolenta (NOVACT), i el Centro de Educación e Investigación por la Paz (CEIPAZ) d'obligada lectura per a qui no vulgui entossudir-se en la distracció.

L'informe Les forces del mercat: L'auge del complex industrial de la seguretat de la UE posa a les clares l'existència d'aquest complex militar-industrial europeu. Hi ha informacions i dades molt rellevants sobre la seva magnitud i influència. A tall d'exemple, es demostra que, entre 2014 i 2020, s'han assignat almenys 11.000 milions d'euros a pressupostos dirigits a mesures de seguretat: 3.800 milions d'euros al Fons de Seguretat Interior (FSI), 1.700 milions d'euros al Programa Europeu de Recerca sobre Seguretat (European Security Research Programme, conegut oficialment com a 'Societats segures'), 3.100 milions d'euros al Fons d'Asil, Migració i Integració (que té molts usos en el marc de la política de seguretat), i uns 2.400 milions d'euros a organismes encarregats d'assumptes interns de la UE, com Europol i Frontex". Val a dir que és cert que és una quantitat relativament petita si es compara amb el pressupost total de la UE, que és d'un bilió d'euros pel període 2014-2020, però com s'afirma a l'informe que comentem, "suposa una novetat destacable, ja que fa una dècada el bloc europeu mancava de pressupostos específics per als assumptes de seguretat, justícia, i interior".

És força interessant constatar a les pàgines del citat informe com, d'una banda, la concepció holística de seguretat "ha estat impulsada per grans empreses militars i de seguretat, els guanys de les quals depenen d'un món farcit de sospites, temors i amenaces, i que no només han estat les grans beneficiàries de la despesa en seguretat de la UE, sinó que també han exercit un paper sense precedents en l'elaboració del programa de recerca de la UE en matèria d'armament” I, d'altra banda, tot i que l'agenda de "seguretat" de la UE en aquests moments és d'una extensió i complexitat que cap informe pot abastar tots els seus elements, s'esmenten alguns detalls de temes fonamentals com ara: 1.- La fusió entre estats i grans empreses, que és clau en aquest complex industrial militar. 2.- Els grans beneficis econòmics que acumulen únicament les grans empreses i instituts de recerca. 3.- L'existència d'una arquitectura (panòptica) de "seguretat" europea d'autèntic militarisme. En paraules de l'informe "un sistema integrat de vigilància d'alta tecnologia en tota la UE, dirigit a combatre diverses amenaces. Els projectes abasten des dels plans per desplegar drons de vigilància fronterera i sistemes d'identificació i verificació multibiomètrics, fins a la detecció i les anàlisis automatitzades de "contingut relacionat amb el terrorisme" a internet, i el desenvolupament de nous dispositius de vigilància encoberta".

Questa, com tantes d’altres, col·laboració público-privada constitueix una greu amenaça a la democràcia. Per això, és fonamental que a les eleccions al Parlament Europeu del propvinent 2019 hi hagi candidatures que es comprometin en els programes electorals a desmuntar el complex militar-industrial de la UE. Si volem la pau, no cal preparar la guerra!

Piràmides: Una falsa, una verdadera

Article publicat originalement a dBalears ( 26-03-2018)

La falsa: La que s'empra molt sovint al debat sobre la viabilitat d'un sistema públic de pensions decent, és a dir, amb suficiència de les prestacions, sense pèrdua de capacitat adquisitiva, amb justícia, i perspectiva de gènere. Per fer justament el contrari, se sol invocar a una suposada piràmide demogràfica. Una piràmide invertida, és clar. És una metàfora utilitzada des de les posicions neoliberals, i, diguem, les socialdemòcrates. Amb això es vol justificar la inviabilitat de l'actual sistema públic de pensions -i molt més la seva millora- sobre una realitat de facto: Hi ha més persones majors que joves, la tendència és que hi hagi cada vegada més pensionistes que persones en edat de treballar, i, per tant, de cotitzar.

I, tanmateix, la denominada "piràmide demogràfica invertida" no té res a veure amb els problemes estructurals del sistema de pensions. De fet, és una falsa piràmide per dues raons: Si tota la gent jove en edat, voluntat o necessitat de treballar es pogués incorporar al mercat laboral amb unes condicions decents, la suposada piràmide demogràfica invertida començaria a aplatar-se. I segon, i més important, la "reserva de mà d'obra immigrant" és immensa. És a dir, gent per treballar i cotitzar ni hi ha de sobres per a l'equilibri cotitzant-pensionista. Una altra cosa és que hi hagi suficient treball de mercat per a tota aquesta legió de potencials cotitzants.

Serà que, posem per cas, Jeremy Rifkin tenia raó quan va pronosticar la fi del treball i el naixement d'una nova era? No ens deixem enganyar, l'única piràmide invertida que hi ha al debat sobre el futur de les pensions públiques és la dels interessos dels voltors carronyers neoliberals: La part superior de la piràmide (una immensa minoria) que vol expropiar a la part inferior, és a dir  a la immensa majoria de la societat

La verdadera: Tot i que és ben actual, potser perquè és una teoria psicològica que data de 1943, s'utilitza bastant menys sovint. Em referesc a la coneguda com a Piràmide de Maslow amb la qual l’estudiós de la psicologia humanista, Abraham Maslow, formulà la seva teoria de la jerarquia de necessitats humanes, i, alhora, defensà que, a mesura que se satisfan les necessitats més bàsiques (part inferior de la piràmide), els éssers humans desenvolupen necessitats i desitjos més elevats (part superior de la piràmide).

El dilema actual és, a parer meu, com es garanteixen, en un context d'automatització, robotització i intel·ligència artificial del treball remunerat, les necessitats de la part inferior de la Piràmide de Maslow, és a dir, les fisiològiques i de seguretat. Només hi veig dues opcions: Excloure a cada vegada més persones del seu dret a una existència digna, o una profunda i radical distribució de la riquesa, com a conseqüència d'un sistema públic de pensions just i de la implantació d'una Renda Bàsica Incondicional. Cal optar, i fer-ho ràpid!