Londres 2019

Qualsevol ocasió és bona per a anar a Londres. Començar l'any revisitant Londres és una excel·lent idea. Si, a més, la climatologia acompanya tant que, pràcticament no arribes a estrenar el paraigua, i, durant unes hores, fins i tot veus algun raig de sol, és una passada.

El pla és bastant concret: 1. Marató de museus. 2. Passejar per alguns barris i zones del centre. 3. Assaborir la nit del Soho.

1. Museus: Amb els quatre visitats teníem "comptes pendents". No coneixíem el Victoria & Albert Museum i, potser per això, comencem per ell. El museu V&A presenta, tenint en compte la gran quantitat de peces exposades, una molt cuidada tècnica expositiva, encara que algunes sales (especialment algunes dedicades a ceràmiques i porcellanes) s'assemblen bastant a magatzems ben cuidats. I, tanmateix, el que està extraordinàriament cuidat és el marxandatge. La gratuïtat dels museus londinencs, a més de les omnipresents urnes demanant donacions, segur que es compensa en part amb la venda d'aquest marxandatge. No em resulta fàcil destriar què va ser el que més em va agradar, però, sens dubte, la gran Catifa d'Ardabil està entre el bo i millor.

Detall dels relleus del palau assiri de Nínive (British Museum)

El "compte pendent" amb el British Museum era la Pedra de Rosetta. En anteriors visites aquest fragment d'una antiga estela egípcia estava "de viatge". Desgraciadament, amb tant mòbil intentant una foto, o, sobretot, una selfie, és difícil contemplar la peça. Del British Museum m'agrada gairebé tot –des de la cúpula de Norman Foster, fins a, posem per cas, qualsevol de les peces dels Escacs de Lewis. Però, les meves preferències mai han estat a les sales més concorregudes. No estan en les dedicades a l'Antic Egipte (per molt impressionant que sigui el que hi ha exposat, la massificació de visitants és també impressionant, i, d'altra banda, mai és el mateix contemplar peces similars en territori egipci). Tampoc està a les sales que mostren les escultures del Partenó. La seva contemplació em produeix una desagradable sensació de descontextualització d'aquest gran patrimoni de la humanitat, que hauria de poder-se gaudir al mateix Partenó, i al museu de l'Acròpoli. On està, doncs, el meu "racó preferit" del British Museum? Idò a les sales que exposen els relleus del palau assiri de Nínive. Després de tota una jornada de museu, s'imposa una pinta de cervesa, i un sopar al Steak & Co al districte de Covent-Garden.

"Stack" de Tony  Cragg (Tate Modern)

En la Tate Modern el que teníem pendent era el nou edifici de l'ampliació. Malgrat contenir algunes interessants obres de, per exemple, Claude Monet o Amedeo Modigliani, o peces fonamentals de Barbara Kruger (el quadre "Who owns what?"), de Tony Cragg ("Stack"), o d'André Fougeron (“Atlantic Civilisation”), aquesta ampliació, amb els "tanks" (els magatzems d'oli de quan era una central elèctrica), o la terrassa panoràmica de la planta superior del Switch House (edifici nou), ha incrementat la meva impressió que la millor obra d'art de la Tate és l'edifici en si mateix.

És difícil, estant a Londres i tenint una mica de temps, no acostar-se a la National Gallery per a visitar les sales dels impressionistes. Si, endemés, hi ha una exposició temporal titulada "Courtauld Impressionists. From Monet to Cézanne", la visita esdevé obligatòria. Vam estar debatent sobre si ens agradava més el "La loge (The Theater Box)", o el "At the Theatre (La Première Sortie)" de Renoir. No ens vam posar d'acord. Jo em quedo amb el primer. Acabada aquesta discussió, toca dinar i, per a fer-ho, ens dirigim a un lloc que consider d'obligada visita si pares per la zona de Trafalgar Square: el Cafe in the Crypt, un molt recomanable self-service a la cripta de l'Església St. Martin in the Fields.

2. Passejos: Em va donar la sensació que Londres està en ple apogeu constructiu. En el gran centre londinenc, miris on miris, veus grues i grans edificis en construcció. Sembla que les "citys" d'edificis moderns es van multiplicant. Però, dit això, i més enllà dels llocs més o menys tòpics, com ara la caminada des de la Torre de Londres a la Tate Modern, amb una parada imprescindible en el mercat de Borough, on vam poder reposar forces i comprar pebre de Madagascar; la zona de Knightsbridge, amb el Big Ben tapat per reformes, i ni rastre de discussions sobre el "Brexit"; Piccadilly Circus; Covent Garden... em referiré a dos passejos una miqueta especials:

Un carrer d'East End

Primer, un diumenge al matí pel East End. Allí es troba l'autenticitat dels mercats (de flors, de roba de segona mà, etc.), de les botigues freqüentades per la gent local (em va cridar especialment l'atenció una de vinils), i, per descomptat, el forn jueu "Beigel Bake, on, potser, he menjat el millor "bagel" de ma vida (no hi ha excusa per a no provar-los car "Beigel Bake està obert 24 hores cada dia de l'any).

Segona visita especial, el Cementiri de Highgate que, veritablement, és part d'una reserva natural, i en el qual reposen les restes de, entre moltes altres persones famoses, Karl Marx. El gran pensador i revolucionari va ser enterrat allí en una modesta sepultura que cal buscar, però, des de fa algun temps, les seves restes van ser traslladades a una nova sepultura, amb un gran bust de facilíssima localització, i on dones i homes d'arreu del món li continuen retent testimoniatge i homenatge diàriament.

El Pizza Expres Jazz Club (Soho)

3. La nit del Soho. Qualsevol hora és bona per a perdre's pel Soho londinenc. Però la nit és especial. Fins i tot els pubs són especials una vegada ha enfosquit (cosa que succeeix ben aviat). És "obligatori" un sopar el Bar Shu (excel·lent i picant cuina xinesa), i, no cal dir-ho, la nit és per al jazz: el triangle escalè que formen el Jazz After Dark, el Ronnie Scott's i el Pizza Expres Jazz Club és un itinerari  que t’assegura una bona vetllada. Cal triar –nits disponibles, disponibilitat d'entrades, dies de tancament dels locals, actuacions- i triam el Pizza Expres Jazz Club posat que, entre altres coses, actua Scott Hamilton, amb la seva banda actual denominada "Scott Hamilton Quartet".

En el "French House" que, val a dir-ho, va ser lloc de trobada dels membres de la Resistència Francesa durant a segona Gran Guerra, prenem l'última pinta de cervesa d'aquesta visita a Londres. Fins aviat!

"Minijobs" a la balear

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-01-2019)

Entre els anys 2002 i 2005, el canceller alemany Gerhard Schröder va impulsar l'Agenda 2010. Era un potent artefacte neoliberal que, entre altres mesures, contenia les reformes laborals conegudes com a Hartz I-IV en referència a Peter Hartz, director executiu de recursos humans de Volkswagen, i cap de la comissió que va assessorar al govern alemany en les dites reformes. Una peça clau d'aquests canvis substancials de les regles del mercat laboral alemany van ser els anomenats "minijobs", és a dir, la regulació d’unes ocupacions efímeres, i de baixa remuneració. Aquests mini treballs tenien com un dels seus objectius declarats (els no declarats són figues d'un altre paner)  reduir la taxa de desocupació, i van tenir -i continuen tenint- un considerable èxit en el terreny estadístic, especialment en els Länders menys industrials.

Val a dir que en el Regne d'Espanya no s'ha arribat a implantar expressament una modalitat contractual idèntica al "minijob" alemany, però, amb les dues últimes reformes laborals (la de 2010 i la de 2012) i els seus desenvolupaments, s'ha arribat a una situació molt similar en la pràctica. Dit en paraules del sociòleg Jorge Moruno, "...el treball adopta la forma d'ocupació per a tornar a una modalitat de treball més semblant a la del segle XIX: intermitent, insegur...", i, és clar, aquesta ocupació més efímera, i més mal retribuïda en termes de salaris reals anuals, té especial èxit en zones geogràfiques desindustrialitzades, i molt especialitzades en serveis turístics. És el cas de les Illes Balears? Els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2018, que recentment ha publicat l'INE, fan plausible, a parer meu, aquesta hipòtesi. Vegem algunes dades:

L'EPA estima que en el quart trimestre de 2018 a Balears la població ocupada, és a dir, el nombre de persones que, durant la setmana en la qual han estat enquestades, han treballat , almenys, una hora a canvi d'una retribució en doblers o espècie, va ser de 556.100, la qual cosa suposa un increment interanual de 35.700 persones ocupades (+6,9%). Per una altra banda, la població aturada s'estimà en 68.100 persones que, en relació amb el quart trimestre del 2017, representa un descens de 7.000 persones aturades (-9,3%). La taxa d'atur (percentatge de persones aturades respecte del total de població activa) es situà en el 10,9%, amb una baixada interanual de l'1,7%. Cal concloure que, tot i que la metodologia de l'EPA exigeix que, per a ser considerada com a tal, una persona aturada ha d'estar força activa en la cerca d'ocupació, i és possible que en persones fixes discontinues en atur l'activació en la cerca d'ocupació sigui més aviat poc activa, és innegable que les dades quantitatives s'han de qualificar positivament. Ni més ni menys que els resultats de creació d'ocupació i de baixada de taxa d'atur aconseguits a Alemanya amb la implantació dels “minijobs”.

La comparació no és gratuïta si prenem en consideració que els resultats d'ocupació reflectits a l'EPA han d'associar-se, almenys, a: 1. Una de les xifres més grans en la sèrie històrica de persones ocupades a temps parcial. De fet, una població ocupada a temps parcial de 72.100 persones en un quart trimestre només ha estat superada lleugeríssimament en 2015. Cal afegir que l'ocupació a temps parcial és molt majoritàriament no desitjada i feminitzada (en el trimestre que comentam representa el 21,2% del total de l'ocupació de les dones, i un 6% de la dels homes). 2. Una alta taxa de temporalitat estimada en un 26,5%. Certament és una mica inferior a la dels dos últims anys, però no es pot negligir d'anotar que el 28% de la població activa té un contracte d'una antiguitat inferior a un any, o que en el període 2010-2018 -això és, des de l'aplicació dels programes de càstig social que van representar les citades reformes laborals de 2010 i 2012- el nombre de contractes registrats d'una durada inferior a un mes ha crescut un 144% , i el dels que no superen els 5 dies de durada  ho ha fet un 106%. Tot plegat sembla estar indicant que la temporalitat minva moderadament, mentre la seva intensitat  creix amb força.

En un "mercat laboral" amb aquesta incidència de parcialitat i temporalitat, encara que els salaris, convencionalment (conveni col·lectiu) o legalment (Salari Mínim Interprofessional), creixin, no tenen l'efecte de resiliència de la situació laboral que asseguri la no generació d'un nombre significatiu de biografies laborals amb precarietat vital. En definitiva, a la llum de les informacions de l'última EPA, no sembla aventurat afirmar que encara queda molt per fer -entre altres coses reformar, en clau d'estabilitat laboral i de devolució al treball retribuït del seu caràcter socialment inclusiu, les reformes laborals- per a superar la situació descrita per Luis Enrique Alonso, en la que "la cerca de la competitivitat universal, de l'adaptació a la demanda, de la flexibilitat radical, afecta a tots (també es produeix una desestabilització dels que gaudeixen d'estabilitat, amb els seus efectes 'ganga' laborals que posen a persones molt qualificades a preus de saldo) però, sobretot, als socialment, culturalment i econòmicament més desprotegits, ja que els sotmet als imperatius dels McJobs o les ocupacions de mala qualitat". O, altrament dit, als imperatius dels "Minijobs" a la balear.

Sobirania?

Publicat originalment a dBalears (28-01-2019)

Discrep dels discursos sobiranistes que se centren únicament en el "model de país" i no volen saber res -o gairebé res- del "model de societat". Modestament, pens que, des de finals del segle XX i primers lustres del segle XXI, ha esdevingut totalment inseparable la lluita per aconseguir àmbits de sobirania front als poders realment existents, és a dir, del neocolonialisme extractivista, de la lluita per a una societat radicalment democràtica i amb justícia social, mediambiental i climàtica.

Agradi o no agradi, vivim temps en els quals no només els Estats-nació neguen sobirania als pobles. Els Tractats Internacionals de Comerç i Inversions i el model d'UE molt allunyat de subsidiarietats i/o de sobiranies compartides són elements, diguem que “fundacionals”, de la globalització neoliberal, i representen noves pèrdues de sobiranies, especialment pels pobles sense Estat.

En aquest sentit, em semblen lluites sobiranistes cabdals les campanyes "NO als Tractats de Comerç i Inversions. Les persones i el planeta primer", i la que va contra la que podíem dir "Directiva Bolkestein Plus", que pot atorgar a la Comissió Europea nous poders per a anul·lar decisions locals. La primera d'aquestes dues campanyes ha engegat una acció especifica que, amb la denominació "Drets per a les persones, normes per a les transnacionals", exigeix l'eliminació dels 'tribunals corporatius' ISDS en totes les seves formes, la sortida dels tractats de comerç i inversió que continguin els ISDS o un altre mecanisme semblant, i no signar nous tractats d'aquest calat en el futur, i promou "l'establiment d'un tractat vinculant de les Nacions Unides sobre empreses transnacionals respecte als drets humans, així com establir lleis europees i nacionals per posar fi a la impunitat corporativa".

Val a dir que la campanya "NO als Tractats de Comerç i Inversions. Les persones i el planeta primer" va més enllà de l'oposició a aquests "Tribunals Privats". No debades, en el manifest de la campanya mallorquina es pot llegir que els seus integrants volen: 1. Mantenir "amb fermesa la sobirania de les nostres societats i dels nostres pobles per a la presa de decisions en la defensa i millora de l'interès públic i el bé comú per sobre dels interessos privats". 2. Preservar els "serveis públics de la sobirania social i de les institucions públiques, per preservar i desenvolupar aquests serveis en funció dels drets de la ciutadania i la sostenibilitat de la vida social". 3. Defensar "el dret de les administracions públiques a desenvolupar una planificació democràtica, que tingui en compte la protecció dels espais naturals, la capacitat de càrrega del territori, la singularitat dels espais insulars, la promoció i la protecció de l'economia social i solidària, la gestió acurada dels recursos escassos i la seva adequació a les exigències d'una justa economia circular. En les condicions específiques de les nostres realitats insulars i pluriinsulars, aquest dret és una condició fonamental per a garantir el futur sostenible de les nostres societats".

Aquests plantejaments tenen molt a veure amb els continguts de l'altra campanya que comentava. La Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior, coneguda com a Directiva Bolkestein, significà una brutal pèrdua de capacitat de decidir –de ser sobirans- pel que fa al model de societat. Si llegeixen amb atenció aquesta explicació, s'adonaran que aquesta nova volta de rosca pot ser la mort definitiva d'un model de serveis sobiranament decidit per la població illenca.

En definitiva, un sobiranisme que no s'enfronti als poderosíssims lobbys neoliberals, esdevé, a parer meu, en un melancòlic pensament de pa i fonteta.