A Ona Mediterrània, "Veu Sahrauí"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (30-01-2022)

L'actualitat i l'anàlisi de la situació en el Sàhara Occidental torna a Ona Mediterrània. La temporada passada no ens vam estar de fer tant com vàrem poder per trencar el mur de silenci que planeja sobre la inconclusa descolonització del Sàhara Occidental. Ho férem al programa "El bon dia de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí", emès com una secció del matinal "Bon Dia", que dirigeix i presenta Toni Rotget. Aquest dimarts, 1 de febrer, ens estrenam amb una nova proposta radiofònica de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB): "Veu Sahrauí".

Mantindrem l'esquema de la temporada passada: notícies; anàlisi; entrevistes amb protagonistes de la lluita per la llibertat del Sàhara Occidental, referents del moviment de solidaritat, i persones responsables dels projectes de solidaritat que executa l'AAPSIB; música i cultura sahrauí; ... A "Veu Sahrauí" s'incorporen noves veus i seccions.

La presència de "Veu Sahrauí" a les ones radiofòniques és força escaient: Alguna cosa es mou en aquest conflicte en curs des de fa més de quatre dècades. A tall d'exemple, la situació en bona part de l'Àfrica Septentrional és qualsevol cosa menys tranquil·la, com ho palesa l'enfrontament del Marroc amb Algèria; hi ha nou enviat especial de l'ONU per a el Sàhara Occidental, Staffan de Mistura, que tot just ha iniciat el contactes amb les parts implicades en el conflicte; el Front Polisario va tenir una importantíssima victòria jurídica el passat setembre amb la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea anul·lant l'acord pesquer i altres acords comercials entre la UE i el Marroc perquè inclouen il·legalment el mar i altres recursos naturals del Sàhara Occidental (endemés la sentència del TJUE declara –i això és importantíssim- que el Front Polisario és l'únic representant del poble sahrauí, i que, com a tal, té capacitat legal de representar-lo davant les instàncies jurídiques de la UE-); segueix la guerra reiniciada fa gairebé un any i tres mesos quan les Forces Armades marroquines violaren deliberadament l'acord de l'alto-el-foc, signat el 1991 entre Front Polisario i el Marroc. Val a dir que, veritablement, aquest llarg període previ a la reiniciació de la guerra van ser anys de "no guerra – no pau", doncs la pau no és només absència de guerra. És no colonització, no ocupació, exercici del dret d'autodeterminació i d'independència, drets humans...

Malauradament, amb relació al Sàhara Occidental hi ha coses que no es belluguen: L'espoliació dels recursos naturals, el manteniment dels presos polítics sahrauís injustament empresonats a les immundes presons marroquines, les difícils condicions de vida de la població sahrauí refugiada en els campaments de Tinduf (Algèria); la repressió i la conculcació dels drets humans en els territoris ocupats pel Marroc com, per exemple, el cas de Sultana Jaya i la seva família. I, sobretot, es manté la il·legalitat internacional, i la falta d'assumpció de responsabilitats del Gobierno de Espanya.

Sense embuts: és tan decebedor que el Gobierno de PSOE-Unidas Podemos mantingui la política de tots els governs espanyols que l'han precedit, és a dir, de no assumpció de la responsabilitat d'Espanya com potència administradora del Sàhara Occidental, i que, almanco, faci una aferrissada denúncia de l'aberrant conculcació dels DDHH a la que va ser la 53 província espanyola, que s'escau recordar aquella cançó de Lluis Llach que diu: "No és això, companys, no és això / Ens diran que ara cal esperar / I esperem, ben segur que esperem / És l'espera dels que no ens aturarem / Fins que no calgui dir: no és això".

"Veu Sahrauí" (els dimarts d'11 h a 12 h a FM 88.80 i a www.onamediterrania.cat) pretén ser una contribució a la llibertat d’aquest poble germà, contribució d’un moviment solidari que, fins a veure un Sàhara Lliure,  no s’aturarà. Fins que no calgui dir: no és això!

Sobre l'estirabot de les grans desigualtats

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-01-2022)

Entre desembre i gener de cada any sovintegen els informes que posen xifres a l'enorme crisi sistèmica de les grans desigualtats. En aquest període de temps coincideixen la publicació de diversos balanços de l'any que s'ha acabat, i la publicació –fent-ho coincidir amb la celebració de la trobada de les elits mundials en el del Fòrum de Davos- d'alguns informes de rellevants organitzacions, com ara, Oxfam. La pandèmia no només no ha interromput aquest flux d'informació, ans al contrari, l'ha augmentat en quantitat i qualitat.

S'escau aclarir que pluralitzar el mot "desigualtat" no és una llicència literària ni cosa debades, veritablement, la gran crisi es manifesta en una pluralitat de dimensions de desigualtats: socioeconòmica, contribució a la irreversibilitat de l'emergència climàtica, gènere, aplicabilitat efectiva dels Drets Humans ... A les següents línies em centraré en les dues primeres d'aquestes dimensions.

Pel que fa a la crisi climàtica, retinguin aquesta dada: l'1% més ric de la població té una petjada de carboni de 64,7 tones de CO2 equivalent (CO2e) per càpita, una xifra 14 vegades superior a les 4,7 tones de CO2e que emet una persona de la meitat de la població amb menys recursos. És una dada esfereïdora que es pot llegir a l'Informe de Desigualtat Global 2022 (World Inequality Report 2022) -signat pels reputats economistes Thomas Piketty, Lucas Chancel, Emmanuel Saez, i Gabriel Zucman, que publica l'organització independent dedicada a analitzar la desigualtat en el món anomenada World Inequality Lab. La desigual petjada de carboni a les Illes Balears, el Regne d'Espanya, i en gran part del planeta és una manifestació crucial de les desigualtats dels dies que vivim –uns amb hedonisme luxós a balquena, altres en continguda austeritat, i un creixent grup amb carències materials de més o menys intensitat- en situació d'emergència climàtica. En aquest sentit, no és agosarat afirmar, com es denunciava des d'Oxfam Intermón en la COP26, que una porció ínfima de la població podria posar en risc l'estabilitat climàtica del planeta.

En la dimensió socioeconòmica cal, si o si, fer menció de: a) L'informe de l'Organització Internacional del Treball (OIT) "Perspectives socials i de l'ocupació en el món– Tendències 2022" en el qual, a més d'advertir d'una recuperació lenta i incerta del volum d'hores treballades remuneradament a tot el món, s'entreveu la incertesa sobre la recuperació plena del caràcter inclusiu de l'ocupació. Altrament dit, no hi ha seguretat que, arreu i a les Illes Balears, a curt termini minvi substancialment el fenomen dels treballadors i treballadores pobres. b) El macro estudi de World Inequality Lab -impossible de resumir en unes línies- del que paga la pena ressaltar que "el 10% de la població més rica concentra ja el 52% de les rendes i el 76% de la riquesa del planeta, mentre que el 50% més pobre només capta el 8% dels ingressos i el 2% del patrimoni". c) De les conclusions del recent informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i Sociologia Aplicada) titulat "Evolución de la cohesión social y consecuencias de la covid-19 en España" en posaria en relleu dues idees: Primera, que la majoria de les persones en situació d'exclusió severa fan feina en ocupacions "normalitzades", però generadores de precarietat, endemés aquests treballadors i, sobretot, treballadores fan una contribució força considerable per al conjunt del sistema productiu, i realitzen funcions bàsiques, que en molts casos han estat considerades "essencials" en el període de confinament. Segona, que s'amplia l'espai social de l'exclusió i que s'observa un augment de les desigualtats socials, incloses les de gènere, i de l'exclusió social, que "amenaça d'aprofundir i cronificar la fractura social amb els sectors més vulnerables". d) Finalment cal fer esment a l'últim dels informes d'Oxfam amb un títol que el resumeix: "Les desigualtats maten".

Tot aquest seguit d'informacions enguany coincideixen amb la gira de Thomas Piketty promocionant el seu darrer llibre "Una breu història de la igualtat" que veritablement és una història de la desigualtat marinada d'un optimisme de la raó històrica basada en les lluites i les revoltes contra la injustícia. També coincideix amb la publicació d'un altre llibre –més modest que el de Piketty, però igualment molt recomanable- "Renta Básica: Una herramienta de futuro" del jove economista Julen Bollain, amb un epíleg rubricat per Guy Standing on afirma que "hauríem d'haver après que la resiliència de la societat depèn de la resiliència dels grups més vulnerables de la societat". Resiliència dels vulnerables que només sembla possible capgirant les (il)lògiques hegemòniques, com ara amb la implantació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI) perquè, com afirmava el president de l' EAPN a Balears, Xavier Torrens, en una entrevista a Diario de Mallorca (30-11-2021), "llevamos años aumentando el gasto social y no se reduce la desigualdad".

Ara bé, sobretot coincideix amb el divuitè aniversari de la icònica fotografia del fotoperiodista brasiler, Tuca Vieira, que és un dels retrats més reproduïts arreu del món per il·lustrar la bretxa entre rics i pobres. A la fotografia, feta des de l'aire a São Paulo, es capta un brutal contrast: piscines en balcons engirgolats de luxosos gratacels i impecables pistes de tenis a tocar de les barraques d'una "favela". Tant de bo aquest 2022 sigui l'any d'algun potent i robust informe de l'estat de les desigualtats estructurals a les Illes Balears, i que, per a il·lustrar-lo, tinguem alguna fotografia aèria que capti la bretxa existent entre el món de la nostrada indústria del luxe i el no menys nostrat món de les carències materials severes.

La Casa del Poble de Palma, amics té

 

Publicat originalment a dBalears (24-01-2022)

Celebr, sense embuts, la iniciativa del col·lectiu "Amics de la Casa del Poble", i empastís amb la seva lluita per aturar l'especulació immobiliària projectada sobre el solar que quedà després de l'enderrocament de la Casa del Poble de Palma el 23 de novembre de 1974 per ordre del "Delegado Provincial de la Organización Sindical". És una alegria la repercussió mediàtica que aquesta lluita ha tingut fins ara. Sempre és bona cosa que se'n xerri de la Casa del Poble palmesana i, per extensió, de la memòria democràtica de la ciutat i de la seva gent antifeixista.

No obstant això, crec que no és sobrer apuntar tres qüestions, més o manco recent, que tenen a veure amb aquest assumpte:

1. El 14 de gener 1986 es publicà al BOE la llei 4/1986 de "cesión de bienes del Patrimonio Sindical acumulado" que, segons la seva exposició motivada, pretenia abordar dues qüestions: "... por una parte, el grave y complejo problema de la titularidad de los bienes y derechos procedentes de la antigua Organización Sindical y de las demás Entidades Sindicales anteriores al nuevo sistema de libertad y pluralidad sindicales consagrado por la Constitución y, por otra, el contenido histórico derivado de la incautación de los bienes de las Organizaciones Sindicales democráticas, como consecuencia de la guerra civil española, al tener que cumplir, hoy día, con las funciones que la propia Norma fundamental española les reconoce y garantiza". És a dir, es regulava legalment la secció d'usos dels edificis i altres instal·lacions del sindicat franquista -un patrimoni que, cal recordar-ho, s'havia finançat mitjançant la quota sindical i patronal obligatòria al sindical vertical- als sindicats i patronals que havien tornat a ser legals després dels anys de dictadura. Amb molts estira-i-arronses i amb força imperfeccions aquest assumpte es va solucionar amb relativa decència.

Ara bé, el punt relatiu al "patrimoni sindical històric" (els béns confiscats pel règim franquista a organitzacions sindicals com ara UGT, CNT, o ELA) continua sent un de tants angles morts de la inmodèlica transició. En poques paraules, de forma bastant precipitada el govern espanyol posà en marxa els procediments formals per retornar aquest patrimoni als seus legítims titulars. Un d'aquests procediments era l'aprovació dels inventaris de béns que cada organització afectada pogués demostrar i justificar. La Casa del Poble de Palma es va incloure en l'inventari presentat per la UGT que, val a dir, també reivindicava la propietat de la Casa del Poble d'Esporles. CCOO va formular les al·legacions pertinents a aquesta pretensió del sindicat UGT, però l'administració va resoldre que la de Palma era patrimoni històric d'UGT i que no ho era la d'Esporles. Potser si aleshores s’hagés tingut l'evidència i coneixement històric sobre la propietat de la Casa del Poble de ciutat que ara es té –per exemple havent pogut llegir el llibre "La Casa del Poble i el moviment obrer a Mallorca (1900-1936)"- el cas  s'hauria  judicialitzat i ves a saber què haguessin determinat les jutges de l'època.

2. En qualsevol cas, tot allò que es relaciona amb el "patrimoni històric d'UGT", va ser una  d'operació força  tèrbola. L'execució de la devolució -devolució que, per cert, encara esperen CNT, ELA, i partits històrics com ara PNB, ERC o PCE-, es va fer en el context de l'escàndol de la PSV. Com UGT es va endeutar –no ve al cas comentar les condicions avantatjoses- amb l'ICO i que el deute es va liquidar amb el patrimoni històric "retornat", no és agosarat afirmar que, malauradament, el solar del carrer palmesà de  Reina Maria Cristina, fou part d'aquesta finalitat inmobiliaria especulativa tan poc respectuosa amb la memòria d'aquella gent que, des d'aquell espai contrit sobre el solar avui en disputa especulativa, lluitaren per una Mallorca, i una Palma més justa i democràtica.

3. Per acabar d'arrodonir-ho, a principis de 2011 es coneix que el Ministerio de Trabajo –titular aleshores del solar- posa a la venda el solar. Desconec els motius pels quals en aquell moment no es reaccionà per aturar la venda. El cas és que la venda del solar a un fons d'Inversions internacional la formalitzà la ministra d'infaust record, Fátima Báñez.

Coda final: Que bé, que la Casa del Poble de Palma  tinguí amics. Potser l’amistat no basti.