dijous, 17 de març del 2022

Egipte: la tercera és la bona?


Ens feia una especial il·lusió començar 2022 amb un viatge a Egipte. Enguany es commemora el centenari del descobriment de la tomba de Tutankamón, i el bicentenari del de la Pedra de Rosetta. Però, més enllà d'aquestes efemèrides, allò que més ens decidí a partir per tercera vegada cap a les terres dels faraons van ser les ganes, des de feia temps, de fer un circuit diferent del clàssic creuer pel Nil i el Llac Nasser, de fer-ho en una època de baixa presència turística, i de tenir temps per poder recórrer (fer de "rompesuelas", en expressió de l'enyorat Juan Goytisolo) El Caire.

Per concretar el circuit ens va servir d'inspiració una proposta de viatge del Museu Egipci de Barcelona, que vàrem ajustar i ampliar amb els bons serveis de Tourart. Tanmateix, per molt que ajustis itineraris, allotjaments, visites... a Egipte sempre hi ha alguna sorpresa, ... i, pel que fa als guies acompanyants i a mesures de seguretat, cal tenir una paciència faraònica.

Primera sorpresa amb Wady (el guia): Només saludar-nos, tot iniciant el camí de El Caire cap a Saqqara, ens comunica que l'empresa li ha comunicat que li devem 100 euros per les propines de tot el recorregut. Val a dir que per les formes, i alguns mals entesos, el tema de les propines va provocar bastant "mal rotllo". A mesura que el viatge avançà –i amb la requerida paciència faraònica- la cosa es va anar aclarint.

El cas és que el primer dia va ser el dia de les piràmides. En arribar a la Necròpolis de Saqqara, ens vam adonar del molt que ha canviat  –i per a bé!- d'ençà de l'anterior visita de fa ja alguns anys. Malgrat que d'entrada la boira matinera ens dificulta apreciar la Piràmide esglaonada, sí que es fa palès que les excavacions han avançat força en tota la necròpolis. Hi ha poca gent, la boira a poc a poc escampa, la piràmide es presenta majestuosa, s'imposa una visita reposada, gaudir del conjunt de la necròpolis, visitar dues tombes, passejar pel Pati de Heb Set ... Deixant enrere les extraordinàriament ben conservades parets de l'entrada al complex funerari de Djoser i anant cap a la Piràmide Roja de Dashur, decidim afegir al pla del dia la visita a Gizah. Però, anem a pams.

Abans, seguint l'itinerari previst, ens encaminam cap a la zona de Dashur. Allà hi ha dues joies que ens deixà el faraó Snefru: La Piràmide Roja i la Piràmide Encorbada. He quedat fascinat per la primera. És, per a mi, la piràmide més elegant, la ubicació amb bastant de terreny desert als seus voltants la fa súper imponent, el sol de migdia li aporta una lluminositat gairebé màgica. Estic molt content d'haver-hi entrat a la Piràmide Roja. Ens queda poc temps per fer cas a la Piràmide Encorbada –si ens embadalim no tindrem temps a bastament per visitar Gizah-. No obstant això, la contemplam prou per poder afirmar que el seu nom antic -Piràmide Brillant- se li escau més que l'actual.


I, ja avançat el dia, arribam a Gizah. D'entrada tot és diferent del que hem gaudit a Saqqara i Dashur. Voltants lletjos, sembla que la ciutat i el tràfic hagin d'envair el recinte arqueològic, molts turistes... No ho recordava tan poc encisador. Malgrat que la visita és un poc a correcuita, al cap i a la fi, ens reconciliarem amb la màgia de les piràmides de Keops, Kefrén i Micerinos. Ajuda molt la visió des del mirador que anomenen "Panorama", que és, sens dubte, d'on es poden fer les millors fotos del conjunt de les piràmides. Acabam, tot just abans que tanquin l'entrada, a l'Esfinx de Gizah. Una vegada vàrem entrar al recinte ens van poder quedar tranquil·lament ... si no hagués estat per la invasió de turistes russos d'aquells moments. Així i tot, l'Esfinx té quelcom màgic. Hi ha tanta màgia que te'n fots de notícies com aquesta intitulada "Contagiados invisibles entre las piràmides".

Acabam esgotats. Dinam a les tantes a un restaurant que sembla especialitzat en excursions de guiris i que té zero interès ... Però ens rescabalem en arribar a El Caire tot sopant a l'històric Cafe Riche.

L'endemà deixam El Caire –quan la policia ens deixa partir- i enfilam camí en direcció a El Fayun per acabar el dia a la zona del Lago Karoun. La policia no només és present per donar el "sus" a la partida. Ens apropam a terres que, en un passat no massa llunyà, foren perilloses per la presència de terrorisme. Ara mateix els perills són cosa del passat, però les autoritats egípcies no han canviat els protocols de seguretat, la qual cosa fa que en els dies vinents, el nostre cotxe vagi "escortat" amb bastants més policies que les quatre persones que hi anam en el cotxe (nosaltres dos, Wady, i el conductor que ens ha demanat que li diguem Jorge). S'imposa la "paciència faraònica": Un dels cotxes policials ens obre camí, i ens alenteix tant que anam a velocitat de comboi. Tanta sort del paisatge ...

El cas és que, en arribar a la piràmide de Meidum –el plat fort del dia en matèria arqueològica, i situada a tocar de l'oasi d'El Fayun- te n'oblides de les absurdes mesures de seguretat. La piràmide resta incompleta, però déu-n'hi-do amb la colpidora presència ben enmig del no-res. Visitam la piràmide per fora i per dintre (al final del túnel, amb baixades i pujades, hi ha un sarcòfag ben interessant ). Uns amables guardians de les piràmides m'indiquen que podem visitar unes tombes dels voltants de la piràmide. He de fer la visita gairebé cos a terra amb la "recompensa" de trobar un segon sarcòfag. En deixar enrere piràmide, tombes, i vigilants convenientment compensats amb una propina que veritablement s'havien guanyat, enmig de l'esplanada del àrid desert que envolta el conjunt arqueològic, ens topam amb un preciós sarcòfag. És el tercer! I, tanmateix, cada un té un encant diferent.

El camí fins a arribar a El Fayun es fa llarg. Un cotxe de policia (que, per cert, és sempre inesquivable, ja que la policia retira sempre el permís de conduir al Jorge) ens obri el pas fins a les portes de l'hotel. Com és norma van a pas lent, velocitat de comboi. Molt sovint, en canviar de localitat, fan relleu. A vegades cal esperar els que hagin de substituir als que ens vigilen... A la fi arribam a l'Hotel Palm Shadow. És un hotel situat en les proximitats del Llac Karoun que sembla pensat per a clientela local, o, si més no, que parlin àrab i siguin abstemis. És agradable, però mal gestionat. Cuinen bé –hi vaig sopar una sopa fantàstica força calorífica, i vàrem prendre un abundant i exquisit desdejuni on no faltava un bon "ful medames"- però l'atenció al client és bastant deficient. Els voltants de l'hotel semblen de poc interès, això no obstant, les aparences enganyen: Hi ha una bona oferta de ceràmiques, i alguns locals de restauració interessants. Tanmateix, allò que més ens interessa és la posta de sol, la llum de la lluna il·luminant palmeres, i ... descansar i carregar les piles. L'endemà serà un dia intens, toca Wadi al-Hitan!

Wadi al-Hitan -literalment "Vall de les Balenes"- és una regió del desert occidental d'Egipte que ens deixa bocabadats. Les formacions geològiques disputen l'atenció amb els fòssils complets, o gairebé complets. Construccions –entre elles un museu molt xulo i força pedagògic- perfectament integrades en el paisatge. Tot plegat se sembla a un dels escenaris de Star Wars. Els paisatges continuen sent impactants al vall de Wadi El Rayan, la muntanya Mudawara, les dunes del desert ... Un dia rodó si no fos perquè al final ens esperava un llarg trajecte a velocitat de comboi, sempre obrint-nos el pas el cotxe de policies que sovint va canviant.

Mentre esperam un d'aquests canvis "d'escorta" ocorre l'anècdota del dia: Esperàvem davant una caserna de policia a la qual, després de demanar permís –of course-, hi entram per anar al bany. Ens acompanya un policia amb un fusell -un CETME- que no em deixà de vigilar mentre pixava. Semblava que érem els primers "guiris" que entraven a aquelles no molt amables instal·lacions. El cert és que va ser, que recordi, la primera vegada que he orinat a punta de CETME.

En arribar a la ciutat d'Al-Minyā (Menia), ens esperaven noves sorpreses del Wady. Resulta que no ens ha informat de dues coses importants: Que del hotel no es pot sortir sense haver avisat amb antelació a la mena de checkpoint policial de l'entrada de l'hotel, i, a sobre, que en sortir has d'anar acompanyant d'un policia que et fa d'escorta. Patètic, tot plegat! La segona sorpresa –ens assabentam l'endemà- és que a l'hotel només admeten pagaments en efectiu. Superades les sorpreses (amb unes quantes visites a caixers automàtics –cosa no fàcil a una ciutat egípcia mitjana en dies de festa local- i fent abstracció de la companyia policial en les nostres sortides per la ciutat), Menia resulta ser una ciutat molt animada, tant en el seu centre comercial com a la riba del riu Nil, amb alguna oferta gastronòmica interessant a uns preus per a locals. Sembla que som els únics guiris a la ciutat.

Tanmateix, Menia només és, durant tres dies, la base per explorar tres zones arqueològiques que ens feien molta il·lusió: Tuna al-Djebe, Tell el-Amarna, i Beni Hassan. Val a dir que la vigilància policial va amb escreix. Ara, per fer els trajectes a les zones de les tombes, ens "acompanya" un policia dintre del cotxe que, a sobre, pretén que li donem propina! El cas és que, com la presència de visitants és pràcticament nul·la, resulta bastant còmic contar el nombre d’homes –Wady, Jorge, el policia del cotxe, els policies de cada una de les necròpolis, els vigilants de les tombes- que ens acompanyen.

A Tuna al-Djebe destaca, amb molt, i, especialment a l'interior, la tomba de Petosiris, que fou un sacerdot important del deu Thoth. Són força interessants les catacumbes perquè, contràriament a allò que és habitual, no hi ha mòmies d'humans. Aquí el que hi ha són mòmies d'animals sagrats (ibis, babuïns, falcons...). I la tomba d'Isadora és bastant decebedora.

De Tell el-Amarna ressaltaria una de les esteles que marcaven els límits de la ciutat d'Akhenaton, que construí el mateix faraó Akhenaton en abandonar el politeisme i abraçar l'atenisme, o culte al voltant d'Aten. Una de tantes rareses d'aquest faraó! De la més de mitja dotzena de tombes que visitàrem, faré menció –no tant per la seva bellesa, que és comuna a totes elles, sinó pel seu significat- a la tomba reial d'Akhenaton, on sembla que mai hi va ser enterrat. Val a dir que, a l'entrada del recinte arqueològic, el vigilant de la tomba reial va pujar al cotxe amb nosaltres, i, en arribar a la tomba i haver posat en marxa el generador d'electricitat, ens obrí. Entràrem i férem una visita en exclusiva.

Wady ens va regalar algunes visites a tombes, a més a més de les que teníem programades. En la darrera -la nombre 9 de la banda sud de Tell el-Amarna-, com no es visita sovint, el vigilant trigà una bona estona en poder obrir-la. Ja ho deixàvem per impossible quan, de sobte, aquell home aconseguí l'abracadabra. Com gairebé totes, és una joia!

De tornada a Menia observam els restes urbans del gran orbe que fou la ciutat d'Akhenaton, i un paisatge desèrtic farcit de petits oasis absolutament encisador.

Ja en direcció a El Caire, fem parada a Beni Hassan. No creguin que és una aturada per fer més "entretingut" el llarg i lent camí fins a la capital egípcia. Ans al contrari, aquest conjunt de tombes és, a parer meu, el millor de tots els que hem visitat.

En apropar-nos al Gran Caire, la vigilància policial desapareix. Bon vent i barca nova!



Tornam a on començà tot en aquesta tercera estada a Egipte: A l'Steigenberger Hotel El Tahrir, a tocar del Museu Egipci i de la a plaça Tahrir. Hi ha egipcis que, encara ara, xerren d'una revolució que començà a aquesta plaça. No obstant això, a "Tahrir Square" no en queda ni rastre d'aquella revolució de 2011. Ara la petjada és d'hotels de cadenes internacionals, alhora que es manté la del tètric edifici del Ministeri d'Interior.

És l'hora d'acomiadar-nos de Jorge -un extraordinari conductor-, i de Wady que, malgrat algunes desagradables sorpreses en l'operativa del viatge, ha sigut, amb diferència, el millor guia dels que hem conegut a Egipte.


Per a mi, El Caire manté alguns referents característics: Els carrers sorollosos i amb un tràfic infernal; vies comercials lliures de qualsevol franquícia homogeneïtzadora; taxis atrotinats amb tarifes a regatejar; pastisseries d'obligada visita, com ara El Abd (la Groppi estava en reforma); places animades de gent, on sorprèn que ningú begui cervesa o qualsevol altra beguda alcohòlica; grans cafès, com el ja citat Riche; o restaurants, com, posem pel cas, el Felfela o el Abou El-Seid (per cert, que estrany es fa sopar a un restaurant, i què t'arribi el fum del qui fuma a la taula de devora!); botigues de souvenirs que semblen d'un passat molt antic; la imatge de la Mezquita del Sultán Hassan a la ciutadella; els escalèxtrics que et permeten veure distints sky line de El Cairo...

Alguns referents sembla que han entrat en una fase de decrepitud. Això és el que em va semblar el Jan el-Jalili. I, tanmateix, visca el Fishawi, és a dir, el Cafè dels Miralls, i els llocs on encara ara et venen cartells d'espectacles de dansa del ventre, o vinils de la gran Umm-Kulthum. Vintage del bo!

En una certa decrepitud està el Museu Egipci. De la decadència de fa quinze anys, a la nostàlgia d'avui, en veure com es va buidant de peces. Ja no hi són les mòmies reials, hi ha molts prestatges buits, la col·lecció de la tomba de Tutankamón no llueix com abans. No obstat això, continua tenint un gran atractiu. Cal esperar que, més prest que tard, reviscoli i sigui un renovat referent de El Caire.

Malauradament, hi ha referents en perill. N’és un exemple, entre d’altres, l’amenaça que plana sobre la Ciutat dels Morts.

També n'hi ha de referents nous. El més destacat és, sens dubte, el Museu Nacional de la Civilització Egípcia. Allà han anat a parar les mòmies reials que abans estaven en el Museu Egipci. Al nou museu reposen amb molta més dignitat que abans. El continent i el contingut del museu són un luxe. I s'anuncia que, en els mesos vinents, s'inaugurarà el Gran Museu Egipci de El Caire, on s'exhibirà una col·lecció d'aproximadament 100.000 peces, moltes procedents del Museu Egipci.

Amb aquests referents nous, les ganes de repetir un creuer pel Nil, i de conèixer el Desert Blanc, la tercera estada a Egipte ha sigut molt bona. Però sospit que n'hi haurà més...


dimarts, 8 de març del 2022

Fer realitat "la promesa d'un demà millor"

Publicat originalment a dBalears (06-03-2022)

En la setmana del 8 de març, és a dir, en la setmana del Dia Internacional de les Dones s'escau recordar una qüestió òbvia: L'àmbit laboral, més ben dit, al voltant dels treballs, la distancia entre la igualtat formal o legal i la igualtat real entre dones i homes té una de les seves manifestacions més clares i evidents. Val dir que se sol afirmar que el segle XX va ser el segle de les dones, ja que per aquestes centrades es va aconseguir la igualtat legal, i, alhora, es va aconseguir una molt considerable visibilitat de les activitats i aportacions públiques de les dones, alhora que es va conquerir el dret formal a la igualtat d'oportunitats de sortida i d'arribada en totes –excepte en la successió del tron de la monarquia espanyola (sic)- les esferes de la vida social, econòmica, política... Però, què succeeix en la realitat? Per exemple, a les Illes Balears en el camp els treballs.

Succeeix que les distàncies es mantenen, que lamentablement hem de continuar denunciant les bretxes de gènere en el camp del treball remunerat (que, en absència de garantia de recursos incondicionals per a l'existència material per a tothom, com ara la Renda Bàsica Universal i Incondicional, és un principalíssim distribuïdor –generalment bastant injust- de renda); i en el del treball reproductiu (extraordinàriament feminitzat, no retribuït, i absolutament vital per al cicle de la vida humana).

Vet aquí algunes de les bretxes sociolaborals de que consider més rellevants d'aquest passat any 2021: a) La taxa d'activitat -que és un índex que mesura el nivell d'ocupació (treball remunerat), i que amb la metodologia de l'Enquesta de Població Activa (EPA) es presenta com el quocient entre la població activa i la població en edat de treballar o major de 16 anys, va ser per als homes un 67,43% mentre que per a les dones es va situar en un 59,05%. Per tant, hi ha una bretxa d'un 8,34%. No és poca cosa! b) La temporalitat femenina en la contractació va ser, segons l'EPA, un 3,7% superior a la dels homes (52,2% vs. 48,5%). c) Una de les bretxes de gènere en matèria laboral més importants és la de la parcialitat. Cal recordar que la contractació a temps parcial és molt majoritàriament no desitjada. L'any passat, del total de contractes per a  homes, un 5% foren a temps parcial, un percentatge que arribà al 19% en el cas dels contractes per a dones. d) Seguint amb les dades EPA, la bretxa de gènere entre les persones inactives (les que, estant en condicions de treballar, no ho fan ni pretenen fer-ho perquè es dediquen a treballs domèstics) és d'un gairebé 80%, en termes absoluts, 20.500 homes i 72.700 dones. e) Una altra bretxa força rellevant, i com la anterior, relacionada amb el treball reproductiu -en el qual no es retribueix o es fa pèssimament la, diguem-ho així, plusvàlua social- és la que fa referència a les prestacions de la Seguretat Social per excedències per a cura de familiars. Del total de 1.277 de persones sol·licitants durant 2021, el 73% van ser dones. f) Finament, anotem que la bretxa salarial, calculada amb les últimes dades de l'Agència Tributària (exercici fiscal de 2020), s'enfila fins a un 17% (salari anual mitjà dels homes 19.722 € per 16.939 € de les dones).

Tanmateix, n'hi ha de bretxes difícilment quantificables. Pos només dos exemples: La situació d'apartheid sociolaboral que sofreixen les dones del extraordinàriament feminitzat -i amb un pes impressionant d'informalitat- sector d'empleades de la llar. Un altre 8 de març que cal denunciar que l'Estat Espanyol segueix sense ratificar el Conveni núm. 189 de l'OIT, que atorgaria uns drets mínims a les treballadores i els treballadors domèstics. Contràriament al compliment d'aquest compromís, el govern espanyol "més progressista de la història" assumeix, amb aparent normalitat, que Europa dictamini que Espanya discrimina per raó de sexe a les treballadores de la llar en per negar-lis la prestació de desocupació. Un segon exemple, exposat a manera de pregunta, de bretxa de gènere de difícil quantificació: Com operen en matèria d'igualtat de gènere les rendes per a pobres, com ara la Renda Social Garantida (RESOGA), o l'Ingrés Mínim Vital (IMV) que, no s'oblidi, no garanteixen cap dret individual en tenir un gran biaix familiariste? Potser en el si de les famílies i en les llars no hi ha relacions de poder patriarcal?

En fi, no en queda una altra que, si més no cada 8 de març, posar en evidència l'existència d'aquestes bretxes de gènere per prendre embranzida en la necessària lluita per fer convergir la igualtat de gènere formal amb la real. Al seu torn, en dies de guerra cal recordar a l'enyorat Arcadi Oliveres que, al seu llibre-testament “Paraules d'Arcadi” ens deia: "Per mi no és utòpic aspirar a una societat sense guerres. Per mi no és utòpic que puguem canviar les relacions internacionals". Endemés, l'Arcadi ens demanava coherència, tot afirmant que "no podem dir «no a la guerra» i obrir un pla de pensions, que són diners que el banc ens reté, i que molt probablement utilitzarà per finançar algunes empreses bèl·liques, com, per exemple, la de l'armament".

Radicalment, malda més feminisme(s) i més pacifisme per fer realitat "la promesa d'un demà millor" que canten, en el seu recentment publicat disc, Els Catarres.

PS : Quins Ous, ha mort Pau Riba!

 

diumenge, 6 de març del 2022

#RegularizacionYa


 Publicat originalment a dBalears (27-02-2022)

Fa més de dues dècades que l'enyorat Manuel Vázquez Montalbán publicà "Panfleto desde el planeta de los simios". Si he de fer cas als resultats d'una ràpida cerca a "Google", hom diria que és un llibre descatalogat, i que només es poden, encara ara, aconseguir alguns exemplars en el mercat del llibre de segona mà. Sigui com sigui, aquest pamflet - beneït gènere literari el del pamflet- envelleix extraordinàriament bé. Vet aquí dos exemples: "No se trata de resucitar el cadáver del fascismo historificado, sino de permanecer sensibles al fascismo como recurso histórico no perecedero, que ni se crea ni se destruye, simplemente se trasforma", i "Sólo mediante el constante forcejeo de la razón contra las limitaciones podemos renovar un proyecto histórico de cambio".

Estem, amb raó, preocupats –potser més que no ocupats- amb la revifada de l'extrema dreta protofeixista. Vázquez Montalbán encertava en afirmar que el monstre feixista ni es crea ni es destrueix. Únicament es transforma. Vox potser és la més genuïna transformació del feixisme historificat. Tanmateix, n'hi ha d'altres transformacions del feixisme. A tall d'exemple, les transformacions, diguem-ho així, banals, subtils ..., és a dir, aquests tarannàs que acaben construint un "sentit comú" de, si més no, molt baixa intensitat democràtica, com ara, la legislació espanyola d'estrangeria que, atenció, expulsa a la "irregularitat administrativa" (a la no ciutadania, i, conseqüentment, a la negació de drets) a l'esgarrifosa xifra de, més o menys, 500.000 persones arreu de l'Estat Espanyol. Per ventura no és això una claríssima política racista?

El cas és que, en un "forcejeo de la razón contra las limitaciones" ha sorgit una iniciativa absolutament necessària: La que ens proposa el moviment #RegularizacionYa. Es presenten com un moviment estatal autoconvocat de col·lectius i organitzacions pels drets de les persones migrants, i, alhora, proclamen que "vam néixer amb un objectiu clar: escriure la nostra pròpia història i defensar els nostres drets, per justícia social". L'objectiu concret de #RegularizacionYa és reunir 500.000 signatures per presentar en el Congrés dels Diputats, mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular, la "Llei per la qual s'estableix una regularització extraordinària per a persones estrangeres". Es tracta de treure a unes 500.000 persones de la situació d'irregularitat administrativa d'acabar amb una mena d'apartheid que els precaritza i vulnerabilitza.

Paga molt la pena seguir i participar en aquesta moguda de #RegularizacionYa. És qüestió de decència democràtica.