UN ALTRE 25 NOVEMBRE

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

“Cuando era niña en Chile, escuché muchas veces un
dicho que era común en esa época: “quien te quiere te aporrea” que significa algo
así como “quien te quiere te trata mal”. Esta frase -aceptada entonces sin
muchos cuestionamientos- hoy a todas luces se ha convertido en lo que
verdaderamente es: un silencio cómplice frente a la violación a los derechos
humanos de las mujeres. En sociedades que avanzan decididamente hacia mayor
igualdad, justicia y equidad, la violencia de género es una amenaza contra la
democracia, la paz y la estabilidad de nuestros países.”

Del missatge De la Directora Executiva d' ONU Dones, Michelle Bachelet, amb motiu del Dia Internacional
per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona, 2011

Amb cinquanta i quatre dones assassinades en el conjunt de l’Estat espanyol (dues a Balears), milers de denuncies, estadístiques que parlen de quasi mig milió de dones maltractades i algun indigne jutge, hom té la sensació que no avancem en la lluita contra aquestaxacra social.

La violència masclista és la manifestació més devastadora de la discriminació per raó de gènere. Negar el dret fonamental de les dones a la vida és, sens dubta, una bestialitat que requereix canvis estructurals de poder. Però, amb dificultats, anem avançant. No hem de negligir de la responsabilitat de seguir lluitant! Sobretot els homes!

FOTO: Detall Mur de Berlin. R. Borràs, estiu 2009

PODER ABSOLUT

Article publicat a www.gadeso.org:

La majoria absoluta (absolutíssima) del PP assolida en el dia ahir és, sens dubte, històrica. Des de la restauració de la democràcia desprès de la mort de Franco mai una força política havia acumulat tant de poder institucional com ara el PP. Recordi’s que el mateix partit que ara presidirà el Govern d’Espanya ja governa a practica totalitat de les Comunitats Autònomes i la immensa majoria del Ajuntaments de les principals ciutats de l’Estat espanyol. Amb els resultats del 20-N dels populars a Andalusia és previsible que, d’aquí uns mesos, la Junta d’ Andalucia tingui president popular. Al País Basc sembla que l’ experiència d’un lehendakari socialista serà cosa de només quatre anys... En qualsevol cas és evident que es completa un cicle electoral que ha esdevingut en desastre per els socialistes. Ja hi ha qui parla, donada l’ acumulació de poder i la debilitat de l’oposició, de “regim”

En aquest primer anàlisi d’urgència m’interessa anotar dues idees:

Primera: No crec que la majoria absoluta del PP sigui un recolzament absolut d’un programa o d’una política. Cal recordar que les eleccions més que guanyar-se es perden i aquest axioma és extraordinàriament contundent en el marc de la crisi que patim. En qualsevol cas l’ estratègia del principal assessor electoral del PP, Pedro Adriola, ha aconseguit que no sapiguem massa cosa del que pensen fer els guanyadors que –cal recordar-ho- ho son amb el 44,62% del vot i amb 186 escons. Poc més de cinc-cents cinquanta mil vots que a l’any 2008.

Segona: Les estratègies anticrisi dels socialistes han estat discutides i discutibles però, al meu parer, en el resultat electoral del 20-N ha pesat mésl ’ absència d’un relat amb explicació i pedagogia. Quan s’han donat explicacions s’han situat a la defensiva i quan s’ha volgut ser pedagògic s’ha manllevat al discurs de la dreta (el cas de la reforma exprés de la Constitució és paradigmàtic). Tot plegat ha creat, en paraulades de George Lakoff, un marc comunicacional i emocional desfavorable a les idees progressistes. Això explica la pèrdua de més de quatre milions tres-cents mil vots dels socialistes i que s’hagi produït el major càstig a un partit governant des de la desintegració d’UCD en 1982.

I per acabar uns apunts referits a Balears:

I.- Els cinc diputats del PP augmenta la hegemonia institucional de José Ramon Bauzá i hi pot haver-hi temptacions d’extremar el discurs i practica política. II.- Els resultats modestos de la Coalició PSM-Iniciativaverds-Entesa-Equo, són insuficients per consolidar un espai polític que rendibilitzi en presencia institucional el vot progressista no socialista en unes eleccions generals.. És de les poques opcions electorals amb un resultat acceptable en processos electorals autonòmic i locals i que no tenen presència al Parlament Espanyol. III.- El PSIB-PSOE té un present molt complicat però és evident que seguirà sent el “pal de paller” de l’alternança política a les institucions autonòmiques i locals de les Illes Balears. IV.- Ara hi ha un període sense conteses electorals a l’horitzó immediat, és l’hora idò, d’intentar posar en marxa la política de l’acord amb uns mínims comuns denominadors entre les forces parlamentaries sobre la diagnosi i sobre el que fer per sortir de la crisi. Ja sé que és més provable un escenari de confrontació, però és el menys productiu. Tanmateix qui governa a les Illes Balears i qui ho farà a Espanya, convé que recordi que “el concepte de veritat cobra rellevància social: ens permet distingir entre el que succeeix i el quels qui ostenten el poder creuen que succeeix”, ho diu Michael P. Lynch en el llibre “La importància de la veritat per a una cultura publica decent.” Veritat, cultura publica, consens i decència, bons elements per governar sempre, i més en temps de crisi.

PACTE PER L'OCUPACIÓ I LA COHESIÓ SOCIAL?

Un dels documents més interessants que he llegit en aquesta etapa pre-electoral és el document conjunt UGT i CCOO de propostes de política econòmica que segons els sindicats s’hauria d’articular entorn a un pacte que recuperés la centralitat de l'ocupació. És un document amb bones propostes i assenyades diagnosis. A tall d'exemple diuen que: “El tejido productivo español está construido sobre unas bases tecnológicas, de innovación y formación muy débiles, que lo abocan reiteradamente a una estrategia de competitividad de reducción de costes salariales. Y ello se ha logrado y se sigue logrando empresarialmente con elementos de desregulación (autónomos), de externalización de riesgos (subcontratas, Empresas de Trabajo Temporal y empresas de servicios integrales) o de elevada flexibilidad externa (contratación temporal o despido automático). Se trata de un modelo de relaciones laborales que es coherente con un tejido productivo en el que la valoración del capital humano ha sido lisa y llanamente sustituida por la dura y antañona concepción del trabajo como una mercancía que es preciso obtener y de la que conviene desprenderse a los costes más bajos posibles.” (pag. 9)

El problema no és del text, sinó del context: Si es confirma la majoria del PP que les enquestes albiren, la situació serà de confrontació pura i dura. Les propostes de pacte resultaran extemporànies i , el que és pitjor, deslegitimadores del moviment sindical. El que caldrà, al meu parer, serà bastir una bona plataforma per resistir, resistir i resistir. Organitzar-se més i millor per ser més, amb lluites grans i petites, amb victòries i derrotes parcials... Excepte, és clar, que no guanyin els...¿?