Balanç laboral primer semestre 2016: Precarietat, pobresa laboral i desigualtat

A l'espera de conèixer els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al segon trimestre d'enguany el dijous vinent, es pot avançar un balanç provisional de la situació laboral a les Illes Balears: Com, de moment, el model productiu illenc no s'ha modificat gens ni mica, i les normes que regulen el funcionament del mercat laboral -singularment la Reforma Laboral del 2012 i els seus desenvolupaments- segueixen operant, el tret principal de la situació laboral illenca és la degradació del factor treball a força de més i més intensa precarietat laboral que, alhora, constitueix un vector fonamental en l'extensió de la pobresa laboral, i un component principalíssim de la desigualtat creixent.

La dada del primer semestre de 2016 que em sembla més rellevant -i que no admet cap altra interpretació car les xifres són d'un registre ad hoc- és la de la contractació: S'han registrat un total de 263.043 contractes, dels quals 33.820, un 13% del total, són indefinits (tot i que no sabem quants són falsament indefinits, és a dir, amb un període de prova d'un any, durant el qual l'acomiadament no requereix cap justificació i el cost és zero), i, a sobre, d'aquest total d'indefinits, un 44% són Fixos Discontinus!

Pel que fa als contractes temporals, el nombre total s'enfila fins als 227.766, un 86% del total. Val a dir que, gairebé la meitat d'aquests contractes temporals, són d'una molt curta durada, és a dir de menys de 90 dies. Finalment, cal assenyalar que en el primer semestre de 2016 s'han registrat un total de 540 contractes classificats en la categoria "d'altres" (de col·laboració social, per jubilacions especials als 64 anys, etc.), i 917 contractes formatius (en pràctiques i en formació). Aquesta minsa xifra de contractes formatius demostra l'escassíssim interès empresarial per la incorporació de la joventut al treball per la via de la formació o les pràctiques remunerades. Es prefereix, sens dubte, la beca i/o les pràctiques no remunerades! Per cert, suggeresc que, urgentment, les autoritats autonòmiques competents en matèria de treball ens informin de quin és el nombre de becaris i becàries a Balears. És una vergonya que no existeixi cap registre a partir del qual hom pugui avaluar la magnitud del "becariat" insular!

En qualsevol cas, la dada que em sembla més rellevant és la que fa referència a la contractació a temps parcial, que arriba a ser un 31% del total dels contractes registrats. Aquest percentatge il·lustra l'espectacular estirabot del treball a temps parcial en els últims anys. Compari's amb, posem per cas, els sis primers mesos del 2008 en els qual aquest tipus de contractació tot just arribava a ser un 19% del total de contractació registrada.

Quin és la conclusió de tot plegat? Curt i ras: Tanta -i tan extrema- temporalitat, i tanta parcialitat en la contractació registrada de ben segur que provoca una situació estructural de pobresa laboral, és a dir, l'existència de cada vegada més gent amb una ocupació formal a canvi d'unes retribucions salarials inferiors a la quantitat considerada com el llindar del risc de pobresa (8.011 euros anuals per persona en 2014). Altrament dit, en els sis primers mesos del 2016 les dades de contractació permeten sostenir que, encara que, quantitativament, el mercat laboral s'hagi dinamitzat (i existeixi menys frau gràcies a les campanyes contra la irregularitat laboral impulsades pel Govern de les Illes Balears), molts dels ascensors socials, que en el seu moment es van aturar, segueixen en stand by, i, hem tem que els propers estudis de condicions de vida ens indicaran que un bon percentatge de famílies illenques segueixen vivint en unes condicions de gran precariat vital com a conseqüència de patir manques materials severes. És a dir, la manca d'un mercat de treball inclusiu de debò ha esdevingut en una de les causes, no única però sí de les principals, de la creixent desigualtat.

Publicat originalment a dBalears (25-VII-2016)

El nord d’Etiòpia: De sorpresa en sorpresa (i III)

Vegeu aquí la primera  part i aquí la segona.

Església  Bete Georgis (Lalibela)

Semblava que fins a l'arribada a l'última estació del periple no hi hauria cap sorpresa més. Gran equivocació. No hi ha dia a Etiòpia sense una molt agradable sorpresa pel viatger! De camí cap a Lalibela, ens aturarem a la ciutat de Yeha que és la ciutat coneguda més antiga d’Etiòpia (entre el segles VI i VIII abans de Crist).

Assemblea a Yeha

Trobarem al poble reunit en assemblea per a renovar els càrrecs de l'església ortodoxa, i, amb el màxim respecte a les seves deliberacions, ens aproparem al que ens semblava era “el plat fort” de la parada: El Yeha. Veritablement és una impressionant construcció feta amb blocs de pedra sense cementar. Lamentablement (o afortunadament, ja que és símptoma de conservació) el temple està gairebé tapat de bastides a causa d'un procés de rehabilitació per un grup d'arqueologia alemany. 

Temple de Yeha

No obstant això, és perfectament apreciable la majestuositat d'aquest temple d'una ciutat que, en el seu moment, va ser un dels epicentres religiosos d’ Etiòpia.

Potser com a conseqüència d'aquest passat d'esplendor religiós, poguérem gaudir del tresor del minúscul museu de l’església. T'acollona estar assegut en un ronyós banquet a una habitació d'uns pocs metres quadrats i tenir a tocar una prestatgeria plena de d’esteles, trossos de baixos relleus, i sobretot, llibres de papirs amb literatura religiosa, i amb unes il·lustracions medievals que et fan caure de cul. El súmmum és quan el senyor -amb pinta de religiós- encarregat del museu ens va donar alguns exemplars d'aquests llibres perquè tranquil·lament lis donessim un cop d’ull. Tenir aquests llibres entre les mans va ser una gran sorpresa del tot inesperada.

En el museu de l’església de Yeha  

No sense abans fer una passejada per les excavacions que hi ha a l’entorn del temple i de l'església, partirem cap al Monestir de Debre Damo. Per arribar al monestir s'ha de pujar amb una corda un petit penya-segat i només és visitable pels homes. 

Entrada al Monestir de Debre Damo

Intento pujar, sense èxit, el penya-segat. En qualsevol cas, ha valgut la pena contemplar l'àrid i rocós paisatge.

Seguint en ruta passarem prop de la ciutat de Adwa, que és el símbol de la victòria africana sobre el colonialisme per la batalla que en ella va tenir lloc el 1896. Allà els etíops van derrotar als europeus, i val a dir que, bastant després l’ anticolonialisme etíop es va mantenir de tal forma que els exèrcits italians de Mussolini no van poder imposar-se als etíops. Com anàvem justs de temps, no vam poder desviar-nos fins a Adwa, i fem la parada tècnica per dinar a un interessant restaurant-centre de cultura popular de la ciutat de Adigrat. Una vegada recuperades les forces van seguir camí cap a la regió de Gheralta. Allí tenim l'allotjament per a passar la nit: El “Gheralta Lodge” que, tot i que teníem bones referències, va resultar superar totes les nostres expectatives quant a instal·lacions, serveis, entorn i gastronomia i, a sobre, amb la possibilitat de contemplar una magnifica posta de sol i un cel etíop estrellat com no aviem vist en totes les nits del ja llarg viatge. Ens entossudirem a aprofitar totes les possibilitats d’aquest oasi de certa elegància i confort ja que, l’endemà ens espera una llarga jornada de carretera.

Posta de sol des de “Gheralta Lodge”

El trajecte des de el “Gheralta Lodge” fins a Lalibela va transcorre per molts diversos paisatges. Unes vegades predominaven les acàcies, en unes altres els eucaliptus o les figueres de moro, en algunes el verd dels humils cultius d'una agricultura d’autoconsum, en bastants la sequera… i sempre amb dones i homes, nenes i nens que van i vénen. Unes vegades ho fan en grup, per exemple, quan van al col·legi, o quan estan presents en un funeral, unes altres caminen i caminen en solitari, o en companyia del bestiar, o d'algun animal de companyia. Tanmateix el que ens va resultar molt difícil va a ser copsar una sola vista del paisatge etíop sense presència humana…

De camí cap a Lalibela 

L'arribada a Lalibela, malgrat el cansament, presagià que ens espera alguna cosa especial. Ni la suau pluja amb la que vam ser rebuts, ni la decepció inicial de l'hotel on ens havíem d'allotjar uns dies, van poder amb la sensació de tenir a tocar un dels tresors del patrimoni de la humanitat. Així va ser!

Església  Bete Georgis (Lalibela)

El primer dia a Lalibela el dediquam a visitar amb cura per fora i per dins les 11 esglésies excavades. La vista dels interiors té el seu cerimonial: Cal entrar descalç (guanyem temps per fer les visites amb la contractació d'un “vigilant” del nostre calçat), cal conversar amb algun monjo dels que custodien les esglésies, fer-los una foto posant amb alguna dels esteles, esperar que et retirin els cortinatges per poder contemplar les pintures, o que, tot a canvi d'una propina, et mostrin els llibres i objectes de culte que guarden a uns mobles ocults entre cortines… 

Interior de l’Església Bete Maryam (Lalibela)

Tot plegat fa que emergeixi el meu eurocentrisme i no em pugui estar de desitjar uns mínims d'il·luminació de qualitat i de criteris museístics per poder gaudir plenament d'aquestes monumentals esglésies. Però el fet que siguin temples de culte els dóna una vida i una autenticitat que compensa qualsevol altra mancança expositiva.La visita dels exteriors, malgrat els elements de protecció que la UNESCO ha instal·lat, no ofereix cap dificultat per a la seva contemplació i per ser fotografiades. L'única dificultat és si has de triar una de les esglésies. La meva tria personal és la següent: La més espectacular i més fotogènica és, sens dubte, Bete Georgis; però si haig de triar la més bonica em quedo, provablement, amb Bete Ammanuel.

Església  Bete Ammanuel (Lalibela) 

Acabarem el dia amb una intensa tempesta que ens obliga a refugiar-nos una bona estona a una de les esglésies, i ens altera una mica els plans. Però al final, la pluja ha estat providencial. Una vegada abandonada l'església-refugi amb un tricicle-taxi, descobrim que, a la pintoresca plaça central de la ciutat (un encreuament d'alguns camins sense asfaltar), hi ha una cafeteria en la que se serveix el, per a nosaltres, millor te etíop i, alhora, venen paquets de bunna perfectament preparats per viatjar. Ha desaparegut la pluja que, sense resoldre la sequera, haurà estat molt agraïda per la terra molt seca, i aprofitem per dirigir-nos a l'hotel. És l'hora del descans del guerrer!

El segon dia d'estada a Lalibela vam pujar a l'alt de la muntanya més alta de les proximitats de la ciutat per visitar l'església Ashete Mariam. És una excursió que et permet gaudir d'una intensa religiositat i d'unes impressionants vistes panoràmiques de Lalibela. En baixar del cim, ens dirigirem al monestir de Na’akuto La’ab que està construït a l'interior d'una gruta, i que, a més de la típica ornamentació religiosa etíop, vam poder comprovar que té una bona sonoritat per a les oracions cantades.

Interior del Monestir de Na’akuto La’ab (Lalibela)

Amb tanta religiositat, tenim necessitat d’alguna cosa més mundana, com ara, dinar un típic i picant menjar local, i, tot seguit, assistir a una cerimònia tradicional del cafè. Ens serveixen un excel·lent bunna, acompanyat de crispetes, d'una espècie de teules dolces, i, si t'atreveixes, d'un aiguardent de destil·lació casolana. Tanmateix, preferim els bunnas servits en llocs més modests, però molt més autèntics.

Completarem la tarda amb una segona visita -i més fotos- a l'església Bete Georgis, i, en tornar a amenaçar la pluja, decidim fer la costa amunt fins al centre de la ciutat en un altre tricicle-taxi. Destinació? Doncs… la cafeteria que serveix el millor te d’ Etiòpia! Passem una bona estona contemplant la vida local de Lalibela, i tenim la impressió que som els únics guiris.

Un comerç del centre de Lalibela 

L’endemà volarem cap a Addis Abeba, passarem el dia per la capital i, soparem a un restaurant amb música i dansa local. Cosa de turistes? Sens dubte, però amb un menjar i espectacle excel·lents. Sortim del restaurant i resulta que l'aeroport està a tocar. Iniciarem els tràmits aeroportuaris amb el regust de la darrera inyera, i de la cervesa Saint George. Malgrat l'aldarull de l'aeroport no deixa de ressonar la música tradicional etíop, i començo a tenir ganes d'arribar a casa per, entre altres coses, iniciar la digestió de tantes experiències, si pot ser, escoltant d'algun disc de Mulatu Astatke o de Aster Awake. Seguiran les sorpreses... el geni de Awake i de Astatke no deixen mai de sorprendre'm...

Aquí van beure el millor cafè (bunna) del viatge. Va ser una gran  sorpresa!

El nord d’Etiòpia: De sorpresa en sorpresa (II)

Querubins del sostre de Debre Berhan Selassie

Vegeu aquí la primera  part 

Gondar és molt més que el “Camelot de Africà”. A més de la dotzena de ruïnes de castells d'aspecte europeu perfectament conservades, i d'un ambient urbà provincià, i, alhora, incipientment turístic, alberga la joia del recinte real i els banys de Fasilidas, una gran piscina, i una vegetació que ens va recordar, llunyanament, a la de Ta Prohm (Angkor-Cambodja).

 Els banys de Fasilidas (Gondar)

Un dels Castells de Gondar

Però, sobretot, té una de les meravelles del patrimoni etíop: El monestir de Debre Berhan Selassie (Trinitat a la muntanya de la llum, en amariña). Tot just entrar en aquesta petita església hom es queda bocabadat. No hi ha un mil·límetre de les parets interiors sense una pintura de motius religiosos. Destaca, sens dubte, el sostre cobert de simpàtics querubins. És mal de fer, i molt!, deixar de fotografiar qualsevol racó de Selassie (així coneguda per la població local). Veritablement és mal de fer abandonar aquest impressionant lloc d'impossible captació fotogràfica. Els querubins són genuïnament etíops, i no caben en cap equipatge de tornada a Europa. Al final del dia, ens allotjarem en un hotel que ens permeté tenir una bona vista panoràmica de Gondar però… els querubins de Selassie no sobrevolen la ciutat... dormiren dintre de Selassie.

La següent estació fou el Parc Nacional de Simien. La primera sorpresa va ser el passatge que ens oferia el camí: Quan hom viatja per Àfrica negra o, si ho prefereixen, Àfrica subsahariana, espera trobar-se un paisatge d'acàcies, però el que ens trobem són eucaliptus arreu que, per cert, generen una gran activitat humana (les estructures de les construccions es fan amb els pals dels eucaliptus). De camí vam poder gaudir de la vista d'una de les més altes i impressionants serralades africanes, o visitar un mercat local i de total autenticitat amb venedores i venedors -que han fet un llarguíssim camí- que ofereixen únicament uns grams d'alguna espècie local. Alguns ofereixen alguna cosa més, i en un d'aquests compram unes tasses en les que els i les etíops prenen el bunna (foren les úniques d'aquestes tasses que hem vist en tot el viatge que no duen la inscripció “Made in Xina”).

En la mesura que ens apropàvem a l'entrada del Parc Nacional, reapareixien les acàcies (alguna en flor), tot i que seguíem veient-se eucaliptus. El que no veiem és cap rastre de plàstics -de fet, no vérem plàstic en cap lloc del nord d’Etiòpia que visitarem- el que segurament és indicatiu d’una situació de pobresa de recursos, més que no d’un gran respecte pel medi ambient. El parc és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, la qual cosa obliga a no fer un pas sense l'amable vigilant del parc. En qualsevol cas, Simien és patrimoni de la naturalesa i de les espècies endèmiques més importants d’Etiòpia, com ara, l'Ibex Waliya (una mena de cabra muntesa), la Guineu del Simien, i… el babuí Gelada! 

Un babuí Gelada

Un altre babuí Gelada

L'hostalatge en l'únic lodge disponible és més que recomanable, però el veritablement important fou la immersió entre els grups dels hospitalaris babuïns “Theropithecus gelada”. Va ser una tarda d'una experiència inoblidable ja que no tots els dies pots estar a tocar amb aquests encantadors animalets. 

L'endemà iniciarem el camí cap a Axum. Novament observarem acàcies que “africanetjaven” el paisatge i, així com desfèiem la pujada a la serralada, ens permetia comprovar l'escassetat d'aigua, i la seva nul·la canalització (hi havia molta gent que anava i que venia amb les garrafes grogues per al subministrament d'aigua potable) i, alhora, comprovarem com les formacions rocoses de les Muntanyes de Simien tenen un gran semblat amb algunes imatges del “Cañón del Colorado” d'Arizona a EUA. 

Vista de la serralada de Simien 

Arribarem a Axum a última hora de la tarda, però, així i tot, amb temps per fer una passejada per la ciutat per a situar-nos, fer algunes compres i, sobretot, constatar que ens allotgem en un hotel que, pels seus serveis i tracte, recordarem com el “hotel dels horrors”.

Axum és una ciutat relativament preparada per al turisme -a Etiòpia qualsevol cosa semblant a la turistización és inconcebible- ja que no debades té alguns dels monuments etíops de major interès:

Parc dels Obeliscs (Axum)

Començant pel Parc dels Obeliscs, el Museu Nacional (petit però de gran interès); la Catedral que, sent una construcció nova (dels temps de Haile Selassie), no ens va semblar de gran interès -però el llibre de pergamins amb imatges del patró de Etiòpia, Sant Jordi, que es mostra als i les visitants, bé va valer la pena; l'Església de Santa María de Zion, on només poden entrar els homes, i en la que et van retirant grans cortines perquè puguis veure els frescs que omplen les parets interiors del petit temple; la Capella on se suposa que es guarda l'Arca de l'Aliança que, tot i que no s’hi pugui entrar, té un petit museu al seu costat en el què s'amunteguen els objectes religions que, a casa nostra i amb criteris museístics occidentals, permetrien centenars d'exposicions.

Fora del centre de la ciutat és obligat visitar les ruïnes dels banys i les del palau de la Reina de Saba, la tomba de Gebre Meskal, i el que, amb diferència, em va semblar més interessant d'aquest conjunt de ruïnes: la inscripció trilingüe o Pedra de Ezana. Si es té temps val la pena visitar també el mercat local.

Llibre de pergamins amb imatges de Sant Jordi
(Catedral d’Axum) 

Tanmateix, a Axum, a més dels ja comentats horrors de l'hotel, van succeir tres coses que no em  vui estar d'explicar: Sortint del museu del Parc dels Obeliscs, el guia-intèrpret que ens va acompanyar durant tot el viatge (és complicat viatjar per Etiòpia sense intèrpret car gran part de repoblació només parla amariña) em contà que havia après l’idioma castellà a Cuba on havia estat enviat a estudiar pel règim de Mengistu. El seu pare havia mort en un combat de la guerrilla comunista que lluità contra l'emperador Haile Selassie, i se li notava una certa enyorança del antic règim de la República Democràtica Popular d'Etiòpia. D'altra banda, a Axum vam fer el més dur, amb diferència, dels molts regatejos del viatge. Va ser en un preciós mercat de vímet i cistelleria del qual a punt vam estar d'anar-nos sense cap record. I, finalment, a aquesta ciutat va ser on la màquina fotogràfica es va rebel·lar, i va ser impossible fer una fotografia nocturna dels obeliscs. 

Mercat de vímet i cistelleria (Axum)