Viure de gorra

Publicat originalment a dBalears (24-12-2018)

El passat 7 de desembre “EL ECONOMICO” del diari Última Hora va publicar un excel·lent reportatge sobre la Renda Bàsica (RB), signat per Aina Ginard. S'explicava de què va això de la RB que, recordem-ho, consisteix en una assignació pública monetària, que rep periòdicament i indefinidament tota la població, incondicionalment i individualment, suficient i complementària, i compatible amb el que coneixem com a Estat del Benestar.

Val a dir que en el citat reportatge s'exposaven bastants dels arguments a favor de la RB i de la seua viabilitat econòmica. Alhora, s'informava de l'existència i activitat del Grup Renda Bàsica Illes Balears (GRB-IB). També es presentava part de l' “argumentari” en contra de la RB: 1. És una utopia. 2. Econòmicament és inassolible. 3. Crea ganduls i incentiva que la gent “visqui de gorra”.

Un trípode argumental tan poc raonat que fa empegueir. Una utopia? És clar, com totes les idees abans de realitzar-se (des de l'abolició de l'esclavitud, fins a l'estat del benestar, passant per l'existència de societats democràtiques). Econòmicament inassolible? Cert si es mantenen les polítiques fiscals antidistributives, les creixents desigualtats, i les mitologies econòmiques del neoliberalisme. Crea ganduls? Des d'Alaska -on fa anys es reparteix entre tota la població una mena de RB- fins a qualsevol dels llocs del món on s'han fet proves pilot, els efectes són exactament els contraris: Augmenta l'emprenedoria i el treball voluntari, i, a més, l'ocupació remunerada guanya en qualitat.

I, tanmateix, l'argument més pobre i elitista, pretesament menyspreador i estigmatitzant, és el que la RB incentiva el “viure de gorra”. Qui així argumenta, sap d'on ve aquesta expressió? Per si de cas, expliquem-ho:

L'origen de l'expressió “viure de gorra” cal buscar-lo en els temps de la Primera Revolució Industrial, quan els obrers treballaven de dilluns a dissabte de 12 a 14 hores diàries, i el sou era setmanal. En aquella època les mesures de prevenció d'accidents i malalties laborals, la seguretat social, o l'assegurança d'accident laboral eren, si més no, idees utòpiques. Així que, quan un obrer s'accidentava o emmalaltia, la família quedava absolutament desemparada. Durant dies, setmanes, i fins i tot mesos, fins que podia tornar a treballar, no cobrava res. Davant aquesta situació d’injustícia, els treballadors -als quals no les faltava la gorra en els seus uniformes de treball- van començar a actuar solidàriament: El dia del cobrament, a la sortida de la fàbrica, es posava a un lloc ben visible una gorra, i, una vegada s'havia cobrat, cada treballador deixava a la gorra la moneda o monedes que bonament podia posar-hi, així s'ajudava al company i a la seva família de manera anònima, i les persones que rebien l'ajuda sabien que era de tots. “Viure de gorra” era un acte de pura i radical solidaritat obrera. Un origen, doncs, gens pejoratiu. Però, ja se sap que, amb la revolució neoliberal, fins i tot els actes històrics de solidaritat, han esdevingut pejoratius.

La RB és una mesura solidària pròpia del segle XXI. Una mesura per a garantir l'existència material de tothom, amb el benentès que, en temps de la “Quarta Revolució Industrial” (la de la digitalització i robotització), “la llibertat no es pot pensar des de la justícia (re)distributiva. La llibertat és un fi en si mateix, que no pot dependre d'atzars socials que puguin convidar a formes ex post. Distribuir recursos ex ante, això és, preredistributivament, constitueix l'estratègia central del constitucionalisme republicà democràtic.” (David Casassas a “Libertad incondicional. La renta básica en la revolución democrática”).

Hotel Paradise of Love

Dijous 13 desembre es va presentar l'exposició “Hotel Paradise of Love”. De què va aquesta exposició? Idò va d'un recull del material de la investigació que, dins del projecte d'intervenció artística entorn a l'impacte del turisme a les Illes Balears, ha desenvolupat el Grup de Recerca de l'ESADIB (Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears) durant 15 mesos. La presentació va consistir en una sèrie de lectures dramatitzades, amb una mescla de sàtira i crítica, a càrrec de les tres investigadores i els dos investigadors que han executat el projecte. Dits textos dramatitzats es centraren en els orígens franquistes del desenvolupament turístic, els canvis sociològics provocats a la societat de les illes -mentre escoltava aquesta part de la presentació no vaig poder estar de recordar al “botones” protagonista de la novel·la “Cròniques d’un mig estiu” de Maria Antònia Oliver-, i en la situació de turistització sense límits, i massificació desbocada en què ha acabat tot plegat.

A parer meu, “Hotel Paradise of Love”, a més de les innovacions interpretatives que pugui aportar, es pot inserir en la nova ona de pensament i cultura crítica sobre el turisme. Potser, l'actual és una onada més “radical”, que va més al moll de l’os dels danys i conseqüències del turisme que pretèrites ones culturals més o menys crítiques. No és el mateix el que fan, posem per cas, el Col·lectiu TOT INCLÒS, o l’equip d’ “Hotel Paradise of Love”, que determinada novel·lística dels anys 70-90, obres teatrals anteriors a 2010, o projectes musicals, com ara el disc de Carlos Garrido, Raphel Pherrer, i Toni Miranda "Mallorcatur", que, malauradament, és menys conegut, sent un cas de, diguem-li, menyspreu pel mainstream cultural illenc.

L'actual ona cultural crítica envers el turisme incorpora sense embuts temàtiques associades a problemàtiques no resoltes per la imperfecta transició, i a la voracitat extractivista de recursos comuns, i de drets del nou capitalisme turístic. En el primer cas, s’esmicola el tabú sobre el paper decisiu de la dictadura franquista en els inicis del turisme, i se'n va a norris el mite creat entorn de suposats grans emprenedors que van començar del no-res. En el segon cas, es denuncia la pèrdua de drets associada a la massificació turística, la precarització laboral i vital, i els desoris de l’economia de les desigualtats que, s’ha de dir tantes vegades com calgui, té al turisme com un dels seus màxims exponents. Per exemple, les creadores i els creadors d’ “Hotel Paradise of Love” no s'estan d'afirmar que “aquest projecte presenta un clar compromís social que suposarà, mitjançant les estratègies de l’expressió dramàtica, abordar temàtiques de precarietat laboral i de marginació social i de gènere per conscienciar d’aquest fet”.

En fi, de ben segur que, més dels que ells volen i diuen, ens alegrem de l’existència de projectes com ara “Hotel Paradise of Love”. Ells, potser, arrufaran el nas, i seguiran amb el desenvolupament dels negocis de la cultura – espectacle, per a major glòria d’una construcció social i cultural de turistització total.

PS: Crec que l'exposició es pot continuar visitant a la biblioteca de l'ESADIB (C/Morer 6 de Ciutat).

(Publicat originalment a dBalears el 17-12-2018)

Mercat laboral cultural (i els assumptes taurins)

Publicat originalment a dBalears (10-12-2018)

Cada mes de novembre el govern espanyol  publica l'Anuari d'Estadístiques Culturals que conté una quantitat impressionant d'informacions de l’any precedent sobre el polièdric estat de la cultura en el Regne d'Espanya i a les comunitats autònomes.

Probablement per deformació professional, el que més curiositat em provoca són les dades relacionades amb el que podríem anomenar el mercat laboral cultural illenc. Val a dir que la font per a aquesta anàlisi és una explotació de l'Enquesta de Població Activa de l'INE pel que fa a l'ocupació, i el Directori Central d'Empreses (DIRCE) pel que fa a les empreses. Convé advertir també que les dades d'ocupació i de demografia empresarial incloses en aquesta publicació són les relatives a l'ocupació que es desenvolupa a empreses dedicades a activitats culturals, com ara  les d' edició, biblioteques, arxius, museus, cinematogràfiques, vídeo, ràdio i televisió, o artístiques i d'espectacles, entre d'altres. Igualment s'inclou l'ocupació que es correspon a ocupacions amb una dimensió cultural, es a dir, escriptors/res, artistes, arxivistes, bibliotecaris/es, etc. Finalment dir que les dades es presenten en mitjanes anuals.

Aclarit l'anterior, anotem que el nombre mitjà de persones que van treballar a l'àmbit cultural el 2017 a les Illes Balears va ser de 22.400, el que representa un modest 4,2% sobre el total. No obstant això aquest resultat suposa un creixement de més del 50% en relació a 2015, any d'inici de la present legislatura. El nombre mitjà d'empreses culturals va ser de 3.085 en 2017, el que també suposa un augment del 33%. Aparentment són bones notícies, veritat? Però igual no ho són tant si tenim en compta que, d'acord amb les dades contingudes en el capítol 7 de l'Anuari, dedicat a "Turisme cultural", aquests són creixements d'ocupació i de la demografia empresarial associats a la cada vegada més aclaparadora turistització de les illes. A més de les informacions d'ocupació temporal i parcial, que només s'ofereixen del conjunt d'estat, es pot intuir que el que veritablement creix és la precarietat laboral i empresarial.

Aquest any tenia una segona curiositat rabiosa: El govern del PSOE presidit per Pedro Sánchez seguiria incloent els assumptes taurins a l'anuari cultural? Doncs sí que els inclou. Res ha canviat, i la tauromàquia se segueix considerant cultura, i no incultura i maltractament animal. Potser hem arribat al bon punt en el qual les i els animalistes hauríem de començar a mobilitzar-nos perquè això no segueixi ocorrent. Les qüestions simbòliques tenen la seva importància en la lluita pels drets a una vida digna dels éssers vius no humans. Som-hi!