Judici a la democràcia

Publicat originalment a dBalears (21-01-2019)

No m'he pogut resistir. A pesar que tinc un munt de lectures pendents, les circumstàncies m'han empès a rellegir alguns capítols de "El llarg camí cap a la llibertat". Què és el que m'ha punxat la relectura d'aquesta autobiografia de Nelson Mandela? Per què pens que és molt recomanable recordar aquests dies els capítols referits al judici en què van condemnar a cadena perpètua al líder del Congrés Nacional Africà? Supòs que ja ho hauran endevinat: el fet que estiguem a tocar de l'inici del judici dels presos i les preses independentistes catalanes, i el coneixement –tot i que parcialment- dels escrits de les seves defenses.

Per a mi, aquest judici a Nelson Mandela és un dels més emblemàtics judicis polítics del segle XX.

La primera vegada que Mandela té ocasió de dirigir-se al tribunal que el va condemnar a cadena perpètua, no s'està d'afirmar: "Per què comparec en aquest tribunal davant un jutge blanc i un fiscal blanc, escortat per uixers blancs? Pot algú dir, honestament i seriosament, que en semblant atmosfera la bàscula de la llei està realment equilibrada?".

En els capítols de les memòries de Madiba referits a aquelles jornades d'un judici absolutament injust hi ha dues coses força actuals: la consideració de Mandela, segons la qual la presó no només priva de llibertat, sinó que també intenta arrabassar la identitat de la persona empresonada, i la seva fermesa envers la causa de la llibertat. Davant d'una possible condemna a pena de mort, Mandela no esporugueix, i comunica al tribunal que qualsevol que sigui la pena imposada per l'estat, no aconseguirà reduir gens la seva devoció per la lluita.

I encara més, tot just abans que el tribunal es retiri de la sala de judicis per dictar la sentència, Nelson Mandela diu als membres del dit tribunal: "He complert el meu deure envers el meu poble i amb Sud-àfrica. No tinc cap mena de dubte que la posteritat reivindicarà la meva innocència, i, de la mateixa manera, afirm que els criminals que havien d'haver comparegut davant aquest tribunal són els membres del govern".

És gairebé impossible que llegint aquestes pàgines hom pugui deixar de pensar en Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Jordi Turull, i Josep Rull.

Mandela conta que, quan el tribunal comunica que la sentència (d'ell i dels seus camarades) és de cadena perpètua i no de pena de mort, a la sala de judicis es produeix, durant uns instants, un gran silenci. Tot seguit, una part del públic comença a cridar "Amandla!", i és respost per l'altra part del públic amb el crit de "Ngawetbu!", és a dir, al crit "poder!", es contestava "del poble!". En el cas català, es jutjarà formalment a unes persones, però, veritablement, és un judici per a negar el poder al poble català. Per això, és claríssimament un judici a la democràcia.

La infantilització de les anàlisis de la precarietat laboral i vital

Publicat originalment a dBalears (14-01-2019)

De les societats líquides, descrites per Zygmunt Bauman, passarem, en expressió del mateix Bauman i de Carlo Bordoni, a les societats en estats de crisis, i, d'aquestes, a les societats del descens, de les que en parla, per exemple, n'Oliver Nachtwey. Val a dir que aquestes societats en crisis, i d'ascensors socials descendents tenen com a característiques cabdals una desdemocratització de la democràcia (el que s'ha anomenat postdemocràcia); les grans desigualtats (desfiscalització per a les persones riques i molt riques, paradisos fiscals a balquena, etc.); i precarietat laboral sistèmica. Sobre aquesta darrera característica Bauman va escriure: "Una conseqüència immediata de la precarietat i de la fugacitat inherent a les posicions socials que l'anomenat `mercat de treball’ ofereix en l'actualitat és l'àmpliament assenyalat canvi profund que s'ha produït en l'actitud davant el concepte de ‘treball’, i, en concret, davant la idea d'una ocupació estable, que sigui prou fiable per a poder determinar la posició social a mitjà termini i les perspectives de vida de qui ho exerceix". És a dir, "tenir treball" ja no garanteix un cert grau d'integració social.

I, no obstant això, hi ha molta, diguem-ho així, infantilització davant aquest fenomen de la precarització laboral i vital. Vegem un exemple de casa nostra: En l'anàlisi del Govern de les Illes Balears de les dades d'atur i afiliacions a la Seguretat Social del mes de desembre de 2018, s'emfatitza la "bona evolució de la qualitat de l'ocupació", sense donar una sola dada de la contractació de curta i molt curta durada, o de l'evolució de la taxa de pobresa laboral.

L'infantilisme en l'anàlisi de la situació laboral sol obviar el terme "precarietat", substituint-lo pel de "qualitat de l'ocupació", com si una ocupació formalment de qualitat (per exemple en els termes que l'OIT defineix l' "ocupació digna"), no pugui ser, al mateix temps, una ocupació precària. La precarietat laboral és un assumpte força polièdric: Unes mínimes condicions de decència són condició necessària, però no suficient.  Per poder parlar d’absència de precarietat, car també  parlar del grau de sindicalització en el lloc de treball,  de la inseguretat de veure's afectat per un ERO, encara que l'empresa tingui abundosos beneficis, de  la possibilitat de tenir dret a ser subrogat/da en funció de si es realitza o no una activitat laboral "desmaterialitzada"(sic),  de quin conveni col·lectiu ha d'aplicar-se a les empreses multiserveis; d’esser involuntàriament Treballador Autònom Econòmicament Dependent (TRADE) o,  pitjor encara,  fals autònom;  etc., etc.

Em rebel contra aquestes anàlisis simplistes perquè sóc de l'opinió que la precarietat laboral i vital ajuda a l'expansió del monstre del feixisme. Per això segur que és útil prendre en consideració Amos Oz, que ens va deixar el proppassat 28 desembre 2018.  En aquell imprescindible text  de 2003 titulat "Contra el fanatisme" afirmava  que "tal vegada el pitjor aspecte de la globalització sigui la infantilització del gènere humà".

Aquí governa el mercat i punt!

Acomiadàvem 2018 amb notícies com ara la que feia referència al fet que “els ports de Balears han registrat un augment d'un 15,1% de creueristes fins a l'octubre”, o una altra que afirmava que “més d'un milió de viatgers passaran pels aeroports de Balears entre Nadal i Reis”. És un no parar, un creixement turístic sense límits que provoca paradoxes com la que es resumeix en aquest titular de premsa: “El nombre de treballadors peninsulars que arriba a Balears es duplica en sis anys”. Mentrestant, la renda per càpita disminueix i creixen les desigualtats.

Per una altra banda, a les acaballes del 2018 es va presentar la Memòria del Consell Econòmic i Social sobre l'economia, el treball, i la societat de les Illes Balears 2017. Són més de 800 pàgines (més bastants gràfics i taules només disponibles en línia). Amb tal volum d'informacions, dades, i anàlisis, de més o menys interès, es corre el risc que passi desapercebut un text de tot just 8 pàgines, però absolutament imprescindible. Està signat per la Dra. Catalina M. Torres sota el títol de “Causes i conseqüències del canvi climàtic a les Balears. La necessària acció pel clima” en el que, per exemple, es pot llegir:

“El pes del sector turístic en l’estructura productiva balear i la gran afluència de turisme internacional, generador de més emissions de CO2 que el domèstic per l’ús intensiu de transport aeri, ajuden a explicar la contribució de les Illes a l’escalfament global. El 2017, visitaren les Balears 16.339.756 turistes, un 6,3% més que en 2016, dels quals el 84,4% foren estrangers. Contràriament al que es pensa, el turisme no és una indústria “sense fums” ja que es tracta d’un sector intensiu en l’ús d’energia”. O “Això [la lluita contra el canvi climàtic] passa, a Balears, per posar límits al creixement turístic i diversificar l’economia en favor de sectors més respectuosos amb el nostre territori, patrimoni i idiosincràsia. I és que, davant la creixent intensitat energètica i material del turisme i els elevats impactes ambientals i socials que se’n deriven, a dins i fora de les Illes, la justícia climàtica obliga a cercar formes alternatives de desenvolupament social que posin la natura i les persones en el centre de les polítiques. Models de desenvolupament social que s’articulin des de la cooperació i la solidaritat i no des de la competitivitat i l’individualisme. La lluita contra el canvi climàtic a Balears ha de passar, doncs, i sobretot, per lluitar contra la seva “turistització”. Un objectiu que, si també es té en compte l’elevada vulnerabilitat del turisme al canvi climàtic i la seva sensibilitat a les condicions polítiques, econòmiques i socials de la destinació, hauria d’esdevenir objectiu últim de la necessària acció pel clima”.

Llegint aquest final del capítol dedicat a Medi Ambient de la citada Memòria del CES, i les notícies amb què he començat aquestes línies, no és mal de fer concloure que, prenent en consideració que governar ve del llatí gubernare, que en principi significa "pilotar un vaixell", és a dir, acció que realitza el timoner, que en llatí és gubernator, aquí qui governa -qui porta el timó cap al precipici- és el mercat i punt!

Publicat originalment a dBalears (07-01-2019)