Publicat originalment a Diario de
Mallorca /16-09-2020)
La crisi del
coronavirus covid-19 ha esdevingut en una "crisi-matrioixca". De la
crisi sanitària en surt l'econòmica, i d'aquesta la laboral, i, successivament,
en surten la crisi social, política, humanitària, política ecològica,
educativa, geopolítica, democràtica... A diferència de les nines d'artesania,
que Rússia ha convertit en un dels seus souvenirs icònics, no en surt de cada
crisi una de més petita. Ans al contrari, cada una d'elles és de similar
magnitud. La gran varietat de colors amb què són pintades és una de les
característiques de les matrioixques. Justament al contrari de les crisis
derivades de la pandèmia del coronavirus que tenen totes elles un mateix color:
el de la desigualtat. Aquest potencial d'escreix de desigualtat –la
"coronadesigualtat"- és, a parer meu, el terrible comú denominador
d'aquesta gran "crisi-matrioixca".
Si venim a bé en
aquesta anàlisi, coincidirem que el més que segur estirabot de la desigualtat
hauria de ser la precaució medul·lar de tot plegat. Però és, en el millor dels
casos, considerada una conseqüència derivada de les diverses crisis. Potser per
això, -passat mig any des de l'onze de març de 2020 –data en què l'Organització
Mundial de la Salut (OMS) declarà oficialment que el coronavirus covid-19
passava de ser una epidèmia a una pandèmia–, gairebé només es xerra de
"reactivació" (Pacte de reactivació de les Illes Balears), i de
"reconstrucció" (Pacto de Reconstrucción en l'àmbit espanyol), i no
de "rectificació" de la situació de grans desigualtats precovid-19.
Així les coses, hom té la impressió que, tal com afirma Daniel Innerarity, pot
ocórrer que sigui més fàcil trobar una vacuna que aprendre d'una crisi com
aquesta.
Seguint amb Innerarity,
en el llibre "Pandemocracia. Una filosofia de la crisis del
coronavirus", escriu que “les societats modernes no es dediquen a
endevinar un futur que vindrà inexorablement, sinó que més aviat intenten
configurar un futur desitjable"., Si això fos sempre així, bé estarien –malgrat
que corren el risc de ser "previsions iogurt", és a dir, amb una
curta data de caducitat-, les previsions sobre les variacions del PIB, o les
prospectives entorn dels mercats –maleït biaix ideològic neoliberal de
mercantilitzar-ho tot- de treball o d'habitatge. Fins i tot, serien benvinguts
estudis, com ara el que el CES de les Illes Balears i la UIB presentaren el
2019 sobre la "Prospectiva econòmica, social i mediambiental de les
societats de les Illes Balears a l'horitzó 2030 (H2030)". I, tanmateix, el
punt fonamental seguiria sent la discussió democràtica en què quedes clar si la
sortida de la crisi de la "coronadesigualtat" –l'esmentat futur
desitjable- és la insostenibilitat ecosocial i l'acceleració del col·lapse
d'abans del confinament, o si, per contra, la superació de la greu situació
actual que, per paga pot empitjorar en l'immediat futur, és un canvi de model
econòmic que asseguri una societat amb garanties de justícia social i
ecològica.
Altrament dit, les
conseqüències de la pandèmia de la covid-19 a una societat de monocultiu
turístic altament contaminant com les Illes Balears conviden a tots els actors
polítics, socials, culturals, i dels moviments socials a un exercici pedagògic
per encarar de debò un canvi de model de creixement, i de distribució de la
renda generada. És, sens dubte, un procés complicadíssim i, de resultat incert.
El punt fàcil és l'aposta per seguir amb el model de "tot turisme",
amb quelcom similar a una rentada de cara amb continguts verds -el que els
anglosaxons en diuen "greenwashig"-; per correccions sense canvis
d'arrel d'un model sociolaboral estructuralment precari, amb un reeixit índex
de vulnerabilitat social de les persones assalariades i autònomes, i la generalització
de processos coneguts com a "low-pay-no-pay", és a dir, de vides
laborals precàries, amb salaris baixos cronificats, i, per tant, amb el risc de
malviure en llars amb severes carències materials, i d'un futur de pobres
prestacions de la Seguretat Social (pensions d'invalidesa, de jubilació, etc.).
Segons el professor i
investigador de la Miami University, Luis I. Prádanos, "la pandèmia només
serà pedagògica si ajuda a desplaçar l'imaginari dominant". No hi puc
estar més d'acord, i, en aquesta direcció convindria un nou imaginari dominant
que prengués en consideració, si mes no, que: 1. Els riscos per a l'economia
són fonamentalment ambientals, com advertí el Fòrum Econòmic Mundial en la seva
reunió de principis de 2020, com cada any a Davos. 2. La possibilitat de
distribuir de debò la riquesa generada és una Renda Bàsica que, finançada amb
una reforma fiscal per la qual guanyi una gran majoria i perdi una selecta
minoria, garanteixi incondicionalment i dignament el dret de ciutadania a
l'existència de tothom.
La transició ecosocial
té, per tant, com horitzó una societat en la qual no sigui possible que uns
practiquin una indecent pleonèxia (una mena d'irrefrenable cobdícia i apetit
insaciable de riquesa), mentre uns altres tenen els ascensors socials aturats i
empobreixen; en la que no es permeti un futur més proper que el que sembla amb
"oasis climàtics per a les elits", en què la gran majoria esdevindria
en víctimes dels estralls de l'escalfament global. Aquesta és la disputa
transcendent d'ara mateix. També a casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada