Advertiments, límits al creixement... i Patti Smith

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (08-10-2021)

Fa molt temps que no es pot al·legar ignorància. Especialment, des de la publicació, el 1972, del celebèrrim informe "Els límits del creixement" sabem que no podem seguir creixent de manera infinita en un planeta finit. Foren uns advertiments que, amb les successives actualitzacions d'aquest informe -"Més enllà dels límits del creixement", de 1992, i "Els límits del creixement: 30 anys després", de 2004- i el pas dels anys, van derivar en alarma.

Mentrestant, la inserció de les Illes Balears en la globalització neoliberal es va fer a cop de considerar com una bogeria qualsevol estratègia de desenvolupament que posés de debò límits al creixement turístic. Ans al contrari, durant dècades les elits no es van estar de considerar, panxacontents, els hotels com les "nostres fabriques sense fum"; de desestacionalitzar obviant tota consideració als límits ecològics; d'abandonar quelcom semblant a programes estèticament decreixentistes d'esponjaments (enderrocar hotels per guanyar espais públics) i, per contra,  abraçar el sant adveniment de les polítiques de "creixement modernitzant"; d'enviar a norris el consens explícit de no barrejar espai turístic amb espai residencial; d'obviar qualsevol aniversari rodó [enguany és el 85è] de l'aprovació del Conveni núm. 52 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre el dret a les vacances pagades, mentre s'impulsa la indústria del luxe per terra, mar i aire. El cas és que el monocultiu turístic esdevingué en una mena de "too big to fail", és a dir, massa gran per fer fallida, sense greus efectes econòmics i socials sistèmics.

I, tanmateix, la pandèmia de la covid-19 el va situar, de sobte, en fallida. Però, tampoc es podia al·legar que l'esdeveniment pandèmic fora del tot imprevist. Posem per cas els advertiments successius dels informes de l'Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), o el de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) intitulat "Un món en perill" que, el setembre de 2019, ens advertia que, a conseqüència de l'estrès climàtic, de biodiversitat, i d'espais naturals, "el món corre greu perill de patir epidèmies o pandèmies d'abast regional o mundial, i de conseqüències devastadores, no sols en termes de pèrdua de vides humanes, sinó de desestabilització econòmica i caos social". Encara més: El fet que el Govern de les Illes Balears declarés, el 8 de novembre de 2019, l'emergència climàtica, portava implícit un missatge que, al marge de la sinceritat o la politiqueria de qui la va aprovar, venia a dir que el punt intel·ligent era decréixer turísticament per anar cap a un model econòmic més equilibrat.

Durant l'entotsolament pandèmic forçós en circularen a balquena d'advertiments. Des dels que eren pura porqueria, fins als més provocadors –i alhora més suggerents- com, a tall d'exemple, el que feia Owen Jones tot apuntant que "la crisi climàtica mata molta més gent a tot el món que no pas el coronavirus", passant pels que, amb el pas de les onades de la covid-19, han esdevingut en cosa contrastada. D'aquests darrers, el que em sembla més rellevant són les paraules de Daniel Innerarity a "Pandemocracia. Una filosofía de la crisis del coronavirus", en escriure que "puede ocurrir que sea más fácil encontrar una vacuna, que aprender de una crisis como esta".

En aquestes estam. Mentre a casa nostra, maldestrament, s'aposta substancialment per tornar a la situació del monocultiu turístic "too big to fail" d'abans de la pandèmia, el secretari general de l'ONU, el Sr. Antonio Guterres, obrí l'Assemblea General de Nacions Unides del proppassat setembre advertint que el recent informe de l’IPCC indica que no estam en camí de complir els objectius de l'Acord de París i mantenir la temperatura mitjana de la Terra en 1,5 graus centígrads per sobre de l'era preindustrial, la qual cosa "és un codi vermell per a la humanitat". I, per una altra banda, l'Informe Mundial sobre la Protecció Social 2020–2022 de l'Organització Internacional del Treball (OIT), recentment publicat sota el títol de "La protecció social en la cruïlla: a la recerca d'un futur millor", conclou afirmant que "la finestra política excepcional oberta per la covid-19 hauria d'encoratjar als països a prendre mesures decisives sobre el futur de la protecció social i a adoptar amb fermesa un enfocament de les polítiques en el camí òptim. D'aquesta manera, les societats podran fer front a futures crisis i als reptes que plantegen el canvi demogràfic, l'evolució del món del treball, les migracions, els desafiaments ambientals i l'amenaça existencial del canvi climàtic".

Moltes veus, doncs, que ens adverteixen que l'aposta per tornar a l'(a)normalitat d'abans de la covid-19 significa que el xoc pandèmic –amb els seus impactes econòmics i social- actua com a un límit imposat per les elits a pensar un altre model de desenvolupament possible. Tanmateix, cal no tancar aquesta finestra política excepcional que ha significat aquesta pandèmia per impulsar canvis de debò. Potser, com mai, cal reivindicar el People Have The Power (La gent té el poder) de la gran Patti Smith.