diumenge, 18 de juliol de 2021

Lloguer turístic i precarietat postpandèmica

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com  (22-06-2021)

En la fase actual d'immunització sanitària de la primera pandèmia global de l'època de l'antropocè –la de la covid-19- s'ha iniciat, a casa nostra i arreu, una ofensiva ideològica d'importància. Aquesta ofensiva de les elits s'articula entorn d'una via discursiva que es propaga a manera de rum-rum: El procés de reconstrucció econòmica (NextGenerationEU, etc.) té, a cop de digitalització i d'un genèric reverdiment, un inqüestionable "potencial transformador". A tall d'exemple, no fa massa, el Sr. Alejandro Forcades Juan publicava al "Económico de Ultima Hora" un article intitulat "Una crisis transformadora" en el qual repetia el mantra d'una suposada història única del capitalisme en la qual el ràpid avanç tecnològic ha sigut la norma. Sembla, idò, que a una determinada esquerra l'han desnonada del confortable espai "transformador", sempre invocat amb un èmfasi directament proporcional a la seva llunyania de posicions de poder institucional.

Evidentment, la història de capitalisme és molt més complexa i tèrbola que una successió de ràpids avanços tecnològics. En qualsevol cas, l'estratègia capitalista postpandèmia torna a ser una fugida endavant, apostant per la "solució tecnològica", ara en forma de digitalització de l'economia, per a, el més aviat possible, "continuar vivint com abans". Això si, amb tot una mica més verd!

Però, pot haver-hi una cosa més conservadora que proposar com a horitzó continuar vivint com abans? Potser no hauríem de proposar-nos superar unes maneres de vida col·lectiva de desigualtats socials, vides precàries, i risc d'imminent col·lapse ecològic? Té sentit que, des de posicions no estrictament neoliberals o de "neoliberalisme progre", es continuïn invisibilitzant els efectes socials disruptius de l'anomenada "quarta revolució industrial"? Tanmateix, allò que més m'indigna sobre aquest últim assumpte és aquesta mena de pensament hegemònic segons el qual qualsevol emperò a la "solució digitalitzadora i robotitzadora" és titllada de "tecnofòbia". Em permetran que em mantingui fidel als ensenyaments de l'historiador marxista Eric Hobsbawn que, en síntesi, en aquest assumpte ens ha ensenyat que la veritable història dels luddites no va anar mai de fòbia o por a la tecnologia, la cosa va anar sempre de lluita de classes!

Tot plegat ve a tomb d'un necessari comentari –i invitació a la seva lectura- sobre l'informe elaborat per Ernest Cañada i Carla Izcara Conde, intitulat "Precarietat laboral i habitatges d'ús turístic", publicat a la fi de l'abril passat per Alba Sud. I ve a tomb perquè, òbviament, el procés d' airbnbificació viscut a les Illes Balears, i arreu, és inversemblant sense l'escreix de les plataformes digitals o de l'economia de plataforma.

Un brevíssim resum de l'esmentat informe podia ser el següent: S'ha investigat i parlat molt dels impactes del lloguer turístic a l'engròs "en les dinàmiques urbanes, amb particular atenció en els processos de gentrificació i desplaçament de la població amb menor poder adquisitiu i l'increment dels conflictes urbans", però bastant poc de l'afectació que té sobre el "treball generat per aquestes noves formes d'organització de l'allotjament turístic". En qualsevol cas, no és gens arriscat afirmar que, a l'impacte en la despossessió del dret de ciutat i a un habitatge digne que ha provocat l'expansió del negoci dels habitatges d'ús turístic (HUT), s'hi pot afegir que, en matèria d'ocupació, l'efecte és d'expulsió de les zones ocupacionals normalitzades, i amb certs estàndards d'estabilitat, per tant, de gentrificació als terrenys de la precarietat. Cañada i Izcara afirmen, encertadament, que "aquest és un debat polític fonamental des de perspectives emancipatòries, ja que la invisibilització de bona part d'aquests treballs oculta dinàmiques precaritzadores, sense coneixement suficient per part d'actors polítics, sindicals i associatius que puguin fer-les front".

El gruix de l'informe és el resultat de 21 entrevistes "semiestructurades en profunditat a persones ocupades en diferents tasques i posicions en relació a la comercialització i gestió d'habitatges d'ús turístic a la ciutat de Barcelona realitzades entre els anys 2017 i 2020". El fet que l'àmbit geogràfic sigui Barcelona no obsta que la majoria dels resultats i reflexions siguin d'aplicació a la realitat dels HUT a les Illes Balears, i, especialment, a Mallorca, i a la ciutat de Palma. És a dir, la realitat sociolaboral entorn dels HUT illencs no és aliena a la confirmació "que en la majoria de ciutats la gestió dels HUT és organitzada sota un esquema professional allunyat dels supòsits col·laboratius publicitats per la companyia [Airbnb]", o que "sota aquestes noves formes d'organització empresarial en realitat emergeixen tres tipus de treball: assalariat, autònom i prosumidor" tot i que el treball prosumidor (el que com "amfitrió" produeix i consumeix) és minoritari en relació al conjunt de l'oferta d'HUT.

Hi ha a l'informe un capítol dedicat a descriure amb força detall l'estructura de la cadena de valor (propietat, comercialització, i gestió) i els treballs associats dels HUT que ens apropa a la complexitat del sector dels lloguers turístics, com a exemple de les complexitats de l'anomenada economia de plataforma o economia amb base digital. Tanmateix, allò, a parer meu, més rellevant ho trobam en el capítol de "Riscos de precarització laboral". Les històries de trajectòries laborals que ens ofereixen les persones entrevistades són testimonis en primera persona de precarietats laborals amb escreix. Precarietats laborals que esdevenen en sòlits indicis dels riscos de precarietat vital associada a la digitació de l'economia a conseqüència, entre altres factors, de la desaparició de la mínima reminiscència d'organització empresarial fordista, i, per tant, en un terreny de dificultats gairebé desconegut per a l'organització sindical dels treballadors i treballadores.

El subtítol de l'informe d'Ernest Cañada i Carla Izcara Conde és "Alertes per a una reactivació postpandèmica". Un enunciat que davant les, en paraules més o manco literals de Jorge Riechmann, gegantines dinàmiques de deteriorament ecològica-social en curs, és molt i molt pertinent. Segons el gran mestre polonès d'escacs, Savielly Tartakower, "la tàctica consisteix a saber què fer quan hi ha alguna cosa a fer. L'estratègia, a saber què fer quan no hi ha res a fer". Idò, una tàctica segons la qual "los fondos europeos son una oportunidad para que el turismo sea mucho más amable con el medio ambiente" (Carmen Serra, presidenta del Grupo Serra, a la presentació de "El Económico. Anuario 2020"), i la digitalització és la palanca de per seguir  creixent infinitament no són altra cosa que part d'una estratègia –amablement digitalitzada en verd- que ens porta al col·lapse, és a dir, a la situació en què ens tocarà pensar què fer quan no hi hagi res a fer. 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada