Desigualtats a l'alça, democràcia a la baixa

Publicat originalment a Diario de Mallorca (16-10-2024)

Mals temps per a la lírica democràtica, i, per contra, bons temps per a les societats que alguna literatura anomena de llibertat fake. La normalització de l'existència de grans desigualtats en contextos formalment democràtics explica, en bona part, la patologia més important del nostre temps: L'escorament de significatius sectors socials envers posicions no-democràtiques i/o autoritàries. Una patologia que tendeix a agreujar-se en la mesura que, en termes culturals, s'assumeix la inevitabilitat de les desigualtats esmentades. Altrament dit, si el "sentit comú" ho normalitza, avancen les tendències de desdemocratització.

En paraules de Marina Garcés, "el poder s'ha fet paradoxal perquè governa una incertesa que vol ser normal, una crisi que es fa permanent i un futur entès com a catàstrofe". Per dissipar la incertesa normalitzada, en el context de la policrisi present, el màxim repte és la conquesta de l'hegemonia social del valor de la igualtat. Només així sembla plausible imaginar futurs radicalment diferents als de la catàstrofe que s'albira amb l'avanç dels règims que consideren les grans desigualtats com a benèvoles externalitats del capitalisme actual.

La relació entre capitalisme -o si es prefereix societats "de" tot mercat i no "amb" mercat-  i democràcia ha sigut sempre conflictiva. Ara bé, aquesta relació esdevé gairebé impossible quan parlam d'extremes desigualtats. El jutge del Tribunal Suprem dels EUA, Louis Brandeis, ja ens va plantejar la disjuntiva: O democràcia, o grans fortunes en poques mans. D'això fa gairebé 90 anys, i, tanmateix, és de rabiosa actualitat.

Prengui's en consideració, per exemple, el darrer informe d'Oxfam Intermón fet públic a propòsit de la recent celebració de l'Assemblea General de l'ONU. Diu l'informe que l'1% més ric posseeix més riquesa que el 95% de la població mundial; o que, actualment, més d'un terç de les 50 majors empreses del món -amb una capitalització borsària de 13,3 bilions de dòlars- tenen com a director executiu o accionista principal un milmilionari. Aquestes grans riqueses tenen un poder extrem, que és incompatible amb la democràcia de debò.

Potser, algun lector o lectora, equivocadament, consideri que les persones responsables dels informes d'Oxfam Intermón són una colla d'extremistes esquerranoses. En aquest cas, parin atenció en el que apunta Kevin Casas-Zamora, secretari general del, en absolut sospitós d'esquerranisme, International Institute for Democracy and Electoral Assistance (International IDEA), amb motiu de la presentació de l'últim informe sobre l'estat de la democràcia en el món elaborat per l'entitat: "La democràcia no satisfà les expectatives de la ciutadania perquè no és capaç de generar la igualtat d'oportunitats". "Cada vegada hi ha més persones que veuen la democràcia com un instrument per a consolidar els privilegis d'un grup de gent cada vegada més petit [...] i el sistema [democràtic] continua deteriorant-se i la creixent desigualtat entre la minoria més rica i la majoria més pobra està en l'arrel d'aquest declivi". "El futur de la democràcia depèn de la reforma de l'economia de mercat i de l'Estat de benestar". Sens dubte, hem arribat al bon punt de, com a qüestió imprescindible, redirigir l'economia de mercat cap a la reducció de les desigualtats de renda, patrimoni i oportunitats vitals, i, alhora, incorporar el factor Renda Bàsica Universal i Incondicional en la complicada equació de reformar l'anomenat Estat de benestar.

Les desigualtats han esdevingut una qüestió civilitzatòria tant a l'àmbit local com al global, i, en aquest sentit, es nota a faltar un debat estratègic global alternatiu al programa compilat en el document Project 2025's "Mandate for Leadership: The Conservative Promise" (disponible a https://static.project2025.org/2025_MandateForLeadership_FULL.pdf). En l'àmbit local és imprescindible tenir sempre present que, òbviament, VOX és la pura representació d'aquest programa de la, de facto, internacional reaccionària. El dubte és saber si la diferència entre PP i Vox rau únicament en les formes i en la graduació d'aplicació del programa reaccionari, o se'l pot esperar per a fer-li front.

En acabar d'escriure aquestes ratlles m’adon que poca cosa nova hauré aportat al debat públic, car aviat farà 20 anys que Tony Judt, advertint-nos dels malestars socials, ens va deixar escrit que "hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitats; injustícies de classe i de casta; explotació domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n'hi ha prou, però, d'identificar les errades del 'sistema' i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències". Amén!

 

La manifestació més digna

Publicat originalment a dBalears (06-10-2024)

Disculpin l’auto cita, però el cas és que no fa encara dos anys escrivia aquí mateix que, "els libanesos i les libaneses s'han avesat -millor dit, s'han hagut d'avesar- a conviure en uns casos, i a mal conviure en uns altres, amb una situació estructural d'incertesa", tot expressant "la impressió que hi ha pocs indrets al món on sigui més aplicable la dita segons la qual 'després d'un temps, un altre en ve'. Però sembla que, per a la majoria de la població, el bon temps no arribi mai". Des de fa uns dies, i, òbviament, abans que arribés el bon temps, el Líban és bombardeja, i posteriorment envaït,  per Israel “governada” pel Netanyahu que, cal recordar, és responsable, si més no, de crims de guerra. Ara bé, el règim israelià d'ocupació, apartheid, i neteja ètnica contra Palestina no va començar amb l'actual primer ministre d'Israel. Ja són 76 anys de resistència a aquesta monstruosa injustícia.

Sens dubte, veure caure les bombes israelianes assassinant a les poblacions de barris no massa allunyats del de Gemmayzeh (a on es produí l'anècdota amb què comença l'article abans esmentat), confirma l'opinió d'aquells libanesos que, aleshores, ja m’explicaven que aconseguir una Palestina i un Líban lliures de colonialisme era -i els fets corroboren que continua sent-ho- la mateixa lluita. La memòria de les matances de Sabra i Shatila és tan present com dolorosa per a la majoria de la ciutadania libanesa. No és estrany, idò, que les persones refugiades al Líban temin que, si la resistència palestina abandona els camps on malviuen, és molt plausible que es produeixi una altra massacre com la del 1982.

Deixem-nos de falòrnies geoestratègiques: Israel, en aliança amb els EUA, està a dretcient sembrant de mort i desolació aquella part del Món -tan pròxima a nosaltres- que, amb un cert deix colonial, anomenem Orient Mitjà. La cruel "lògica" de consolidar un colonialisme i apartheid des del riu fins a la mar de Palestina, ho requereix. Tant es val si cal un genocidi televisat com el del Gaza, acarnissar-se amb les persones de Cisjordània, massacrar la població civil libanesa, provocar grans moviments de persones refugiades fugint del mal absolut i entrant en el mal total (del Líban a Síria, per exemple),  o atacar a les totes l'Iran, menyspreant  un possible esclat nuclear o la intervenció bèl·lica  iraniana a l’Estret d'Ormuz, que tindria unes conseqüències econòmiques força greus per a les persones no riques de la resta del món, i enormes beneficis per a les grans multinacionals del petroli i de l’armament.

Estem en presència d'una gran ignomínia només explicable en un context de "totalitarisme i societat de masses", és a dir, un context en el qual allò que Hannah Arendt en va dir "l'amenaça del conformisme" ha triomfat. Però pot ser un triomf no definitiu. Ens queda la mobilització ciutadana. L'esperança està en el grandiós moviment de solidaritat amb Palestina que recorre el món. Per això, la manifestació d'avui horabaixa és la manifestació més digna. No és una hipèrbole: Aturar el genocidi a Palestina és la causa més digna d'ara mateix.

Avui, diumenge 6 d'octubre, a les 18 hores a la plaça d'Espanya de Palma per manifestar-nos, i, l'endemà a continuar mobilitzant-nos. Hi ha moltes coses a fer. Sempre que m’enfronto a aquestes "agendes" tan atapeïdes i vitals no em puc estar de recordar, per relativitzar l’atapeïment, el que Nelson Mandela ens va deixar escrit en la seva autobiografia referint-se al matí del dia del seu alliberament de la presó: "No pensava tant en la perspectiva de ser lliure com en la quantitat de coses que havia de fer abans que arribés el moment de ser-ho".

Per cert, en aquella època, el moviment BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) va ser clau per a la llibertat de Mandela, i, sobretot, per a la fi de l'apartheid a Sud Àfrica. Ara ho pot ser per aturar el genocidi a Palestina i per enderrocar el règim colonial i d'apartheid israelià.

Tardor calenta, lluita pensionista...

Publicat originalment a dBalears (29-09-2024) 

L'expressió "tardor calenta", en la meva època de sindicalista actiu, s'utilitzava per referir-se als períodes posts-estiuencs de gran conflictivitat laboral i social. Cal tenir en compte que molts convenis col·lectius caducaven a final d'any, i, per tant, eren aquests mesos de negociacions i d'estira-i-arronsa entre sindicats i patronals. En el cas de les Balears, les "tardors calentes" se solien prolongar fins a les primaveres que, amb ocasió de la negociació del conveni col·lectiu d'hoteleria que finalitza en acabar el mes de març, ho eren ben calentes pel que fa a la conflictivitat laboral. Amb l'absència de grans i coordinats moviments vaguístics, potser, l'expressió hagi perdut sentit en els actuals temps d'acords laborals sense conflictivitat laboral més en enllà d'alguna hipèrbole retòrica. En qualsevol cas, com és sabut, la locució "tardor calenta" és manllevada de la italiana "autunno caldo" que fa referència al període de la història d'Itàlia marcat per les lluites obreres (fonamentalment a les fàbriques metal·lúrgiques que havien de renovar els seus convenis col·lectius) i estudiantils (en reivindicació de la generalització del dret a l'estudi) que van tenir lloc a partir de la tardor de 1969, i que van suposar el preludi del període històric conegut com a anys de plom (uns anys què, dit sigui de passada, la violència política va tenir una presència tan lamentable com considerable). Però el fet fonamental és que les massives mobilitzacions d'obrers i estudiants -una de les consignes més famoses va ser aquella cèlebre de "el nostre Vietnam és a la fàbrica"- a més de la consecució de reivindicacions concretes en l'àmbit dels respectius convenis col·lectius (contracte col·lectiu, diuen a Itàlia), l'"autunno caldo" va crear una nova consciència política, associativa i de mobilització que en els anys successius va permetre conquestes socials molt importants, entre altres, l'Estatut dels Treballadors, que va ser aprovat pel Parlament italià el 20 de maig de 1970. Més enllà d’històries passades, pensar que la recentment començada tardor serà, per aquestes contrades, calent és somiar truites. A tot estirar, algunes gesticulacions de mobilització entorn de la promesa governamental de reducció de jornada laboral (que ja no se sap massa bé si acabarà sent el que hauria de ser, és a dir, una conquesta obrera arrabassada al capital, o, més aviat, un no res o, en el millor dels casos, una mesura social subvencionada per abaixar costos laborals i afavorir la productivitat), alguna bravata retòrica entorn la negociació del conveni col·lectiu d'hoteleria de Balears, i poca cosa més. Em sembla que, en aquest àmbit, Mallorca continuarà sent l'illa de la calma. Ara bé, no sé si escalfarà força la qüestió social, però de segur que la lluita dels i de les pensionistes donarà alguna caloreta a la tardor. Les diverses plataformes de pensionistes de l'estat espanyol, entre elles la Coordinadora Balear per la defensa de les Pensions Públiques, preparen un 1 d'octubre -des de 1990 declarat per l'ONU com a Dia Internacional de les Persones Grans- reivindicatiu i allunyat de la retòrica i el paternalisme institucional (vegeu el cartell que il·lustra aquestes ratlles). Endemés es prepara una marxa sobre Madrid el pròxim 26 d'octubre on no faltarà una delegació de les Illes Balears. Mobilitzacions que, a casa nostra, poden semblar modestes però, en qualsevol cas, plenes de contingut reivindicatiu i de persistència en la lluita per una societat més justa. I això deixa pòsit! "Governi qui governi les pensions públiques i els drets socials es defensen" és quelcom més que una consigna. És una actitud de dignitat i de generositat amb les generacions joves. És posar-se en peus per combatre la fal·làcia neoliberal segons la qual els fills tindran pitjors pensions públiques que les actuals i, molt important, impugnar les falsedats neoliberals sobre les suposades bondats -malauradament assumides per l'establishment polític i sindical institucionalitzat- de qualsevol forma de privatització de les pensions. La, diguem-ho així, lluita pensionista té aquest valor. I no és poca cosa.