Pensionistes: Posau-vos ràpidament la mà a la cartera!

 

Publicat originalment a dBalears (15-06-2025)

No record l'autoria de la frase "si el rei ha d'explicar que és el rei, és que no ho és el rei", però del cert que és un aforisme força polivalent. I que, tot s'ha de dir, em va molt bé per començar l'article d'aquesta setmana al dBalears. Perquè atenció: L'AIReF és notícia en aquestes primeres setmanes de juny, i ho és entorn de les pensions públiques, la qual cosa justifica el títol d'aquests paràgrafs.

Anem, però, a pams. L'AIReF és l'acrònim d'un organisme espanyol anomenat Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, que té, oficialment, la funció del control fiscal i l'objectiu de garantir el principi d'estabilitat pressupostària, així com la sostenibilitat financera del Regne d'Espanya. Formalment, és independent i d'un estricte biaix tècnic. Però, com el rei que ha d'explicar que ho és perquè, veritablement, no ho és, l'AIReF no és allò que diu ser. Té una dependència absoluta de l'ortodòxia neoliberal. És, de fet, el seu guardià en matèria pressupostària, i, en aquest paper, ha esdevingut en el "justificador tècnic" de no poques retallades socials.

Les recents notícies relacionades amb l'AIReF i les pensions em van començar a arribar tot just començat aquest mes. El número de juny de la revista "Alternativas Económicas" publica una peça titulada "Pensiones: Una de cal y otra de arena". L'aspecte positiu que es posa en relleu a la citada informació és que les condicions pactades pel Govern Espanyol i la Comissió Europea -l'anomenada "regla de despesa"- es compleixen. Val a dir que aquest acord és una autèntica cotilla per a millores profundes del sistema de pensions, agilitzar-ne algunes que estan alentides, i per a, en definitiva, enrobustir i blindar el sistema a la fúria privatitzadora. El punt negatiu és, un clàssic en els informés de l'AIReF, que no s'ha millorat la sostenibilitat del sistema públic de pensions.

Pocs dies després vaig tenir notícies d'un comunicat d'UGT i CCOO en què "exigeixen al govern [espanyol] informació detallada de les raons i termes de la iniciativa per a una nova avaluació de sostenibilitat del sistema de pensions en 2026". La cosa no va de coverbos: Perquè l'AIReF pugui fer aquesta nova avaluació caldrà un canvi normatiu que, òbviament, es farà. I alerta: A cada avaluació que fa l'AIReF, les butxaques de les persones pensionistes pateixen!

La traca final d'aquest seguit de notícies va ser un titular de dimecres passat, 11 de juny, a Última Hora que deia: "Los 188.390 pensionistas de Baleares, pendientes del nuevo examen de la UE a sus pagas". La peça periodística està plena d'alarmisme i poc rigor. Per acabar d'arrodonir-ho, s'acompanya de l'opinió -millor dit, de les ocurrències- d'un economista de teoria i ideologia ultraliberal, molt en la línia de l'escola d'Àustria en la qual s'inspiren Javier Milei i altres neofeixistes-ultraliberals. Al diari, oh casualitat  !, no se’ls va ocórrer demanar com a contrast l'opinió de, posem pel cas, alguna persona de la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, o d'un altre economista no fracassat en la gestió de pressupostos públics.  

Val a dir que, de les coses que passen al Regne d'Espanya, aquest assumpte és, a parer meu, prioritari. S'hi hauria de parar molta més atenció mediàtica, i no posar-la gairebé tota en una obvietat: El corrupte és el bipartidisme borbònic, el règim del 78 que continua engreixant als corruptors.

En qualsevol cas, la sostenibilitat i millora del Sistema Públic de Pensions no és una qüestió tècnica. És, categòricament, una qüestió política, de voluntat política, de model de societat, de qualitat democràtica. Ah, per cert! Què en diu l'AIReF de "l'estabilitat pressupostària i de la sostenibilitat financera" respecte a l'augment de la despesa militar?

S'escau, idò, que les persones pensionistes ens enduguem ràpidament la mà a la cartera. Altrament dit, que ens organitzem i mobilitzem. Anoteu una data important: El pròxim 25 d’octubre a Madrid hi haurà la gran manifestació del Moviment Pensionista del conjunt del Regne d’Espanya. Com sempre, en defensa de les pensions públiques. Governi qui governi, les pensions, els salaris i els drets es defensen!

Pel dret a una vida digna

 Publicat originalment a dBalears (08-06-2025)

En l'elecció de consignes per a la manifestació a Palma de diumenge que ve, 15 de juny, la plataforma “Menys Turisme, Més Vida” ho ha encertat de ple. “Pel dret a una vida digna”, “Aturem la turistificació”. Reivindicació i alternativa per organitzar i mobilitzar a la societat civil mallorquina. Sense aturar el monstruós constructe economicosocial de la turistificació, és una quimera pensar de fer efectiu el dret a una vida digna per a tothom, o, si més no, que no sigui aquest no-dret la principal bretxa pel que fa a les desigualtats socials i vitals.

Val a dir que la idea de vida digna s'associa a l'existència vital d’una persona quan aconsegueix satisfer les seves necessitats bàsiques. Per contraposició, qui no aconsegueix tenir satisfetes aquestes necessitats primordials, no pot tenir una vida digna. És important tenir en compte que, històricament, allò que s'ha entès com una vida digna ha variat d'acord amb els contextos i les cultures. Ara bé, en la nostra cultura i al context actual, la negació per a cada vegada més gent del dret efectiu a un habitatge digne (un sostre) per desenvolupar un projecte de vida més o menys desitjat, o tenir la condició de treballador pobre o treballadora pobra perquè la retribució salarial és, en termes de capacitat adquisitiva, de misèria, dista molt de ser qualque cosa semblant a una vida digna.

Per una altra part, la turistificació -com s’ha explicat en altres ocasions en aquest mateix espai- és la causa de malestars socials com ara els causats per la massificació turística; la saturació dels espais públics; la privatització, directa o indirecta, dels béns del comú; la turistització del fet cultural; l’arraconament del català com a llengua d’ús social; etc.

Dit això, la manifestació de diumenge vinent té tantes o més raons que les de l’estiu passat: No hi ha cap avanç -ni voluntat política- de canvi de rumb; s’ha demostrat que l’anomenat “Pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears” era una gran presa de pèl, i que, dit sigui de passada, el fet més inaudit és la no retirada del “no-pacte insostenible” dels grans sindicats del país, UGT i CCOO; la descohesió social, cultural, i lingüística s’accelera; l'especulació urbanística i territorial, a conseqüència de l’orgia de desregulació, fa calfred; la publicitada lluita contra el lloguer turístic il·legal oculta que aquesta és només la part petita del problema que representa aquesta plaga que s’ha de combatre amb decreixement contundent, i, a sobre, tanta publicitat sobre allò que és normal en qualsevol administració decent -la lluita contra les il·legalitats- és una perfecta estratègia de “tinta de calamar” per amagar altres il·legalitats, com ara la sobreocupació dels hotels (algú hauria d’explicar, a tall d’exemple, el bon punt en què es va produir el miracle de la desaparició d’una pràctica ancestral: la dels suplements en les habitacions hoteleres); la qüestió de la cogestió dels aeroports illencs és, des de fa anys, una discussió a cop de jutipiris (si se’n vol xerrar de debò i seriosament, convindria saber què ha passat amb el Comitè de Coordinació Aeroportuària de les Balears en aquesta darrera dècada!); i així podríem seguir...

El necessari canvi de rumb no s’iniciarà sense una mobilització ciutadana sostinguda i persistent. El repte és de tal magnitud que cal -aquí cit les paraules finals del Discurs de José Manuel Naredo amb motiu de la seva investidura com a doctor honoris causa per la UNED- “pensar sobre la parte no pensada que arrastra nuestro pensamiento”.

Mentrestant, sortim i ocupem els carrers en manifestació. Ara que Maria del Mar Bonet commemora el cinquantè aniversari del seu disc “A l'Olympia”, se m'ocorre que, sí als versos de la Tonada de collir olives: “M'agrada coir olives, / però és un art perillós. / Vaja, al·lots, afanyem-mos / que amb doblers no compren vides”, hagués canviat “coir olives” per “coir turistes”, hauria acabat abans i amb menys rotllo.

Referèndum sobre l’acomiadament (i alguna cosa més) a Itàlia

Publicat originalment a dBalears (01-06-2025)

Fa temps que soc un entusiasta admirador del sindicalisme italià, més concretament de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL). En les dècades que vaig fer sindicalisme actiu va ser un referent per al dia a dia i una font d’aprenentatge de qüestions estratègiques. Amb la CGIL vaig comprendre la teoria sobre la capacitat autònoma de transformació, tot i que, a partir del reformisme, del sindicalisme de classe, i, més endavant, d'altres moviments socials emancipadors. Sens dubte, un text de qui, des de 1999 a 2004, va ser secretari general del major sindicat italià, Bruno Trentin, hi va tenir molt a veure. El llibre es titula “La città del lavoro. Sinistra e crisi del fordisme”, es va publicar el 1997, i, per exemple, ja es podia llegir: “… amb l'enfosquiment de la perspectiva de transformació radical del quadre social existent (que no era immòbil com se suposava) i amb la ‘pèrdua de sentit’ de l'estratègia de transformació, que va començar molt abans de la caiguda del Mur de Berlín, va faltar la capacitat i voluntat d'arriscar la proposta d'un nou projecte de societat”. És impressionant la capacitat d’anàlisi, autocrítica i anticipació de Bruno Trentin. Encara patim l’absència d’aquest nou projecte de societat!

Ve a tomb aquesta mena d’introducció per celebrar que la CGIL ho ha tornant a fer. Ha tornat a ser capaç de, en un marc politicoinstitucional absolutament advers, mobilitzar i organitzar a les classes subalternes italianes, i, alhora, proposar noves fórmules de lluita sindical. Però, anem a pams, i expliquem-ho, encara que sigui succintament:

Matteo Renzi va ser -a més de secretari general del Partit Democràtic, escollit a les eleccions primàries del 8 de desembre de 2013- primer ministre d'Itàlia des del 22 de febrer del 2014 fins al desembre del 2016.

Durant el seu mandat, Renzi va impulsar una reforma laboral, denominada Jobs Act (Llei d'Ocupació) que, entre altres, es carregava l'article 18, un dels símbols de l'Estatut dels Treballadors, que, des de 1970, era un mur contra l'acomiadament improcedent. No és exagerat afirmar que, durant més de 40 anys, l'article 18 del Statuto dei Lavoratori va encarnar l'essència de la dignitat dels treballadors i treballadores davant el poder de la patronal, protegint-los contra els acomiadaments arbitraris, i garantint la seva reincorporació immediata i el pagament d'indemnitzacions. Els resultats de la Jobs Act han estat desastrosos: no ha creat ocupació, ha augmentat la desocupació juvenil, ha incentivat la precarietat laboral, ha afeblit el poder sindical i enfortit l'empresarial (resultats bastant semblants a les retallades en la protecció de l'acomiadament que va iniciar Zapatero a Espanya i que no han estat revertides pel “Gobierno español más progresista de la historia”). En fi, la Jobs Act ha tingut els mateixos efectes que tota la legislació laboral del neoliberalisme, especialment la dels temps de l'austeritat suïcida amb la qual el poder neoliberal va mal gestionar la crisi de 2008. Uns efectes que no són aliens a l'auge actual de les extremes dretes.

El cas és que la CGI , després d'una gran campanya, va recollir més de quatre milions de signatures per a promoure un referèndum que apunta a derogar disposicions claus contingudes en la Jobs Act i en la xenòfoba Llei de Ciutadania que dificulta molt als immigrats la consecució de la ciutadania italiana. No és fàcil que la CGIL guanyi, sobretot pel fet que, perquè sigui vàlid el resultat, es necessita la participació superior al 50% del cens electoral. Per això la campanya del poder (polític, institucional, empresarial, mediàtic…) per l'abstenció és brutal.

D'aquí a uns dies sabrem els resultats. La qüestió és Giorgia Meloni o CGIL. UE contra els drets socials o UE amb sentit social i humanitari.

 

Guerra a la llibertat d’expressió i d’informació

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-05-2025)

L’escriptor britànic Ian McEwan és un d’aquests intel·lectuals amb capacitat d’avançar-se en la denúncia dels mals d’època, i plantejar-los sense embuts. Per exemple, a “L'espai de la imaginació” -un breu text sobre l’assaig d’Orwell “Dins de la balena”- ens diu que “hi ha una qüestió vital per als escriptors i els lectors: Arreu del món la llibertat d’expressió comença a ser un privilegi en retrocés”. Quan McEwan escriu això (l’esmentat llibre va ser editat originalment el 2021, i traduït al català un any després) donava per a evident la manca de llibertat d’expressió a Rússia i a la Xina, alhora que observava, coincidint amb la finalització de la primera presidència de Donald Trump, l’extensió planetària del qüestionament de l’aplicació no retòrica de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La guerra a la llibertat d’expressió i d’informació no s’ha declarat més enllà del “confortable” occident -si és que amb Trump a la Casa Blanca continua tenint algun significant el mot “occident”-. Aquesta guerra és ben present a la nostra vida quotidiana. En tenim certa tradició. McEwan ens recorda que la llibertat d’expressió va desaparèixer a l’Europa medieval del cristianisme durant un miler d’anys. I hi afegeix que “encara va haver de passar més temps per reivindicar els escrits d’un lliure pensador com Demòcrit”. Amb l’auge del negacionisme envers el coneixement científic, vés a saber si es tornarà a censurar la teoria de Demòcrit (dècada del 460 a.d.C.) i del seu mestre, el filòsof i físic Leucip,  la veritat científica segons la qual la matèria està composta per àtoms!

Aterrant a coses més concretes i mundanes, allò que fa trontollar la llibertat d’expressió i d’informació és la geopolítica d'un règim de guerra com l’actual, i d’un capitalisme caníbal de la democràcia igualitària econòmicament i socialment,  dels drets sociolaborals i de ciutadania, del planeta i, en definitiva, de la vida; i, per contra, delicat i summament amable amb el militarisme, el complex militar-industrial, l’austeritat per a la ciutadania pobre, les grans desigualtats, el creixement infinit, i, en definitiva, la desdemocratització.

De tot plegat en parlen les organitzacions i institucions defensores dels drets humans en els seus informes corresponents al proppassat 2024, publicats enguany. A tall d’exemple, Amnistia Internacional (AI) en la seua anàlisi de les tendències globals de les violacions del dret internacional humanitari en els conflictes armats, la repressió de la dissidència, la discriminació, la injustícia econòmica i climàtica, i l'ús indegut de la tecnologia per a vulnerar drets humans, no s’està d’afirmar que “les autoritats van introduir o van intentar introduir noves restriccions del dret a la llibertat d'expressió”. AI, en un concís resum, afirma que “2024 ens va deshumanitzar". Touché! Pel seu costat, Human Rights Watch (HRW) és contundent en afirmar que “el sistema de Drets Humans està baix amenaça”, i, per tant, la llibertat d'opinió i d'informació estan sota amenaça. Segons HRW, això succeeix en un món en guerra i armant-se. Val a dir que l'Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) corrobora aquestes tendències globals a l’àmbit europeu.

M’interessa posar especial atenció a l'informe anual de l'organització FREEMUSE sobre l'estat de la llibertat d'expressió artística en 2024, que alerta de l'increment de la censura i la persecució en un context de guerra i inestabilitat. També destaca l'augment de l'autocensura i de la por. Aquesta organització no governamental internacional independent, que advoca per la llibertat d'expressió artística i la diversitat cultural, que té estatus consultiu especial de les Nacions Unides per al Consell Econòmic i Social (UN-ECOSOC) i estatus consultiu amb la UNESCO,  apunta que la censura sobre Gaza va ser una de les principals amenaces a la llibertat d'expressió artística en 2024. Mala peça al teler si ni tan sols progressem en llibertat de creació artística per a mostrar, representar, i interpretar un genocidi!

Posem finalment un focus especial al fet que Reporters Sense Fronteres (RSF) sostingui que la llibertat de premsa ha empitjorat a tot el món en l'últim any, tot constatant que, en el 56,7% dels països "la llibertat de premsa és inexistent i l'exercici del periodisme és especialment perillós". Destaquen com a més rellevants, però no únics, llocs com a Palestina, amb 200 periodistes assassinats en 18 mesos, o la Xina, que qualifiquen de la presó més gran de periodistes del món.

Què en podem treure de tot plegat? Idò que hi ha una guerra declarada als DDHH en la qual la llibertat d’expressió i d’informació no són zones de pau. En el règim de guerra actual potser mai hauríem conegut la recerca periodística sobre les presons volants per a segrestos de la CIA, publicada en 2005 per Diario de Mallorca. En el millor dels casos, els autors -els periodistes Matías Vallés, Marisa Goñi, i Felipe Armendáriz- hauria d’haver vençut entrebancs professionals i personals molt més terribles que els de fa vint anys. Els temps han canviat a pitjor. Per què? Doncs perquè tal vegada no hem tingut a bastament presents les lliçons contingudes al llibre “Sobre la tirania” de Timothy Snyder. En el cas que ens ocupa, la que diu: “Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme. Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència i excepció. Enfadat amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic”.

 

Clam per Palestina

Publicat originalment a dBalears (25-05-2025)

Em disposava a analitzar la que sembla darrera fase del genocidi i neteja ètnica a Gaza i Cisjordània. Un cicle especialment cruel, infame, en el que la fam i la mort per desnutrició ha esdevingut en arma principalíssima per al compliment de l’objectiu -reconegut recentment per Netanyahu- de fer que Gaza sigui inhabitable, ingovernable, i, en última instància, despoblar-la. Estem en presència d’una operació de devastació en tota regla. Malauradament, això passa sense una massiva mobilització social de rebuig. Romanem en “la nostra zona d’interès”, si més no, en la vida real, car la virtual és una altra cosa.

Em semblava que podia tornar a ser d’interès, en aquesta fase del genocidi palestí, insistir en la disputa entre antisionisme i antisemitisme. Tanmateix, els recents esdeveniments, moviments polítics, i acceleració de la monstruosa maquina sionista de matar, ho fa balder.  En qualsevol cas, com escriu Enzo Traverso a  Gaza ante la historia,  “la realitat és que l'antisemitisme s'ha convertit en una arma. No l'antisemitisme del passat, que es dirigia contra als jueus, sinó un antisemitisme imaginari que serveix per a criminalitzar les crítiques a Israel”.

I, tanmateix, pensava escriure unes ratlles instant a la societat mallorquina a una mobilització amb pretensió de transversalitat i de, tot i la seva dignitat, superació de l'autominorització del moviment illenc de solidaritat amb Palestina. Ens cal una gran mobilització amb voluntat de mínims comuns denominadors entre diversos  entorn d'objectius com ara “Stop genocidi. Palestina lliure”. Pensava, en definitiva, escriure sobre la necessitat de tornar  a sortir als carrers per demostrar que som capaços de -endemés de petits, però importantíssims, gestos i fets d’empatia amb les víctimes palestines- demostrar que Mallorca majoritàriament no és indiferent al dolor de les víctimes del genocidi que marcarà les nostres vides. 

Però, vet aquí que, tot just acabat d'escriure el títol que encapçala aquests paràgrafs, en una de les llistes de cançons de Spotify comença a sonar Solo le pido a Dios. És la cançó més coneguda del cantautor argentí León Gieco que, des que fos escrita en 1978, ha estat versionada per una infinitat d'artistes (el mateix León l'ha interpretada amb multitud de músics i cantants), i que, en manifestacions i trobades diverses, alguns l’hem maltractada a cops de desentonació de versos com ara “Que el dolor no me sea indiferente”, “Que lo injusto no me sea indiferente”, “Que la guerra no me sea indiferente”, “Que el futuro no me sea indiferente”, i, sobretot, “Que la reseca muerte no me encuentre / vacío y solo sin haber hecho lo suficiente”.  Avui aquesta “plegaria” a tots els déus -també a la no-religiosa capacitat individual i col·lectiva d’indignar-se i mobilitzar-se- és un contundent al·legat contra el fenomen anomenat “Pànic Moral” (Ilan Pappé ho explica aquí), i, alhora, és un veritable clam per Palestina. Ho és en qualsevol versió, però, a parer meu, especialment en la interpretació d'Alma Sufi Ensamble, León Gieco i Gastón Saied.

Uns mesos abans del traspàs de Pepe Mujica, León Gieco li va dedicar aquesta cançó intitulada El desembarco. La tonada diu: “Hay alguien que bendiga esta hermosa comunión / de los que pensamos parecido / somos los menos, nunca fuimos los primeros / no matamos ni morimos por ganar / más bien estamos vivos por andar / esperando una piel nueva de este sol / no pretendemos ver el cambio / sólo haber dejado algo / sobre el camino andado que pasó”.

Veritablement, ens podem permetre que el genocidi i la neteja ètnica de Palestina sigui un episodi sense haver deixat en els nostres camins vitals prova d'haver fet tot el que sigui possible, fins al darrer alè, per aturar aquesta barbàrie?