dissabte, 18 de setembre del 2010

DIGUEM NO I FACEM VAGA GENERAL !

Detall de l’entrada del “Chrysler Building”: Capitalisme amb treballadors
Foto: rafelborràs. Primavera 2010

Sigue siendo cierto que la explotación es todavía el elemento esencial
de la dominación capitalista, por mucho que denominaciones como
sociedad de la información, que incorporan realidades que requieren
una nueva conceptualización, pretendan crear la ensoñación de
que es posible un capitalismo sin trabajadores
(que a la larga supondría un capitalismo también sin consumidores).
Trabajo material ayer y hoy trabajo inmaterial. Pero trabajo.”


“EL GOBIERNO DE LAS PALABRAS. Política para tiempos de confusión”
Juan Carlos Monedero


He volgut començar aquest comentari sobre la vaga general del 29 de setembre amb aquesta llarga cita del llibre de Juan Carlos Monedero perquè crec que resumeix molt bé la centralitat –encara ara- del treball en qualsevol projecte d’emancipació social i per fer camí cap a un altre món. Alhora segueixo pensant que el moviment sindical és en si mateix un actor de transformació social que sàviament s’ha dotat d’un corpus programàtic, s’ha internacionalitzat i s’ha modernitzat per fer front als reptes de la globalització capitalista del segle XXI. El sindicalisme de classe té evidentment deures pendents, però en té molts més de ben fets. Per comprovar el que dic, basta consultar els documents de la CSI, o analitzar els atacs que avui reben els sindicats espanyols per tots els costats.

El conflicte social és un factor de progrés inqüestionable, inclús en aquells conflictes que es fan per defensar-se d’agressions dels poderosos. En aquest sentit recordo que des del llunyà mes d’abril de l’any 1978, en què es dugué a terme la primera de les vagues generals, fins a la darrera de juny de 2002, he participat activament en les tasques d’organització de les mobilitzacions generals que en l’actual etapa democràtica s'han dut a terme. És cert que els records més confosos són els de l’any 1978 i els d’una convocatòria de vaga general en els anys vuitanta que convocaren els sindicats de les Illes Balears (em comprometo a fer memòria sobre aquesta convocatòria feta exclusivament a les Balears). De la vaga general que tinc records més vius i entranyables potser sigui la del mes de juny de 1985; va ser convocada en solitari per CCOO contra la primera retallada de pensions del Govern de Felipe González i coincidia amb l’activisme a favor de la convocatòria del referèndum de l’OTAN, i de la meva relativa curta militància al PCE de Gerardo Iglesias... Ai aquelles falagueres juvenils!

Després vingueren el famós 14 de desembre de 1988, la no menys important vaga contra el retall de les prestacions d’atur que es dugué a terme el 28 de maig de 1992, la del 27 de gener de 1994 contra una de les més nocives reformes laborals que es feren en l’època d’en Felipe González, i la del 20 de juny de 2002, que fou una vaga molt massiva contra les polítiques ultraliberals en matèria laboral de n’Aznar. Sempre he suat la camiseta fent un caramull d’assemblees als centres de treball tot explicant els motius, raonant els argument sindicals, ajudant a superar les pors i les incerteses dels companys i companyes amb condicions laborals més precàries... Sempre ho he fet tenint en compte que ho feia amb representació d’un sindicat i que per això havia de seguir un cert guió.

No negaré que tinc un poquet de mono d’activitat en pro de la vaga del 29 de setembre. Tampoc negaré que em sorprèn que, davant el repte i les dificultats d’organització de la mobilització, els aparells sindicals no engeguin processos participatius per mobilitzar en el procés de preparació de la vaga a totes les voluntats que existeixen i molt de voluntarietat... Però tampoc puc negar que em plau la meva situació actual, per poder dir amb total tranquil•litat que m’agrada més el “Zapatero rectificació” que el “Zapatero dimissió”, que no entenc -ni comparteixo- que s’organitzin xiulades a ministres i em molesten si es fan a la ministra més odiada per la dreta i la Conferència Episcopal Espanyola o que considero al•lucinant que es boicotegi la inauguració d’una fira sobre mobilitat sostenible i es xiuli a un dels consellers que molt probablement comparteix els motius de la vaga general.

Però el que més m’importa és que puc treure la verinada sense haver d’explicar tecnicismes de la reforma laboral. Per mi el dia de la vaga general es tracta senzillament de dir NO. No a la reforma laboral. No la dictadura dels mercats. No al cinisme cruel de l’FMI i del seu director gerent. No a ser súbdits al si de els empreses. No a les desigualtats. No a la discriminació salarial i professional de les dones. No als acomiadaments de caprici. No a la invisibilitat de les malalties laborals. No als retalls salarials. No als vergonyosos beneficis empresarials. No a l’assetjament laboral. No a les discriminacions per l’orientació sexual de cadascú. No a l’explotació dels nouvinguts. No al racisme. No a la privatització de serveis públics No a la sexofòbia. No als accidents en el treball. No a la contractació temporal abusiva i il•legal. No als sous de misèria. No a la precarietat. No al retard de l’edat de jubilació. No a pagar nosaltres la crisi... No a ser xotets de corda, cony!

“No,
diguem no
Nosaltres no som d’eixe món.”


... que tants d’anys hem cantat amb el Raimon...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada