TRES DERROTES DEMOCRÀTIQUES, TRES

Es digui el que es digui sobre el paper jugat per Rubalcaba en la concreció del pacte PSOE-PP, els aspectes tècnics de la reforma constitucional tenen una irrellevància absoluta. És igual que el text parli de “dèficit estructural” o de “dèficit cíclic”, és indiferent que l’article 135 de la nova Constitució (ara la podrem anomenar-la del Dissens) inclogui o no ho faci un percentatge concret de dèficit públic constitucionalment permès. El problema no és de lletra petita. L’assumpte va de paraules majors: el PSOE-PP han pactat que l’únic paradigma social constitucionalment plausible és el de la dreta. Aquesta és la primera derrota democràtica.

El Moviment del 15-M ha posat de manifest les gravíssimes mancances formals de la democràcia representativa. Ara, a més de redundar en aquestes falles formals, com ara l’absència de referèndum per aprovar aquesta antidemocràtica reforma, s’hi afegeix un aspecte de fons, de contingut: Determinats programes polítics gens extremats (senzillament socialdemòcrates de debò) podran ser considerats inconstitucionals. Posaré un exemple: La política del Govern de Zapatero en matèria de prestacions de desocupació no es podrà mantenir a partir de l’any 2020. Si la crisi es perllonga -o hi ha una altre episodi de fallida econòmica- sempre serà més barat (i constitucional) reforçar els mecanismes d’ordre i repressió que no les polítiques socials i de cohesió. La segona derrota democràtica és molt evident .

La tercera derrota democràtica és la eliminació de facto de l’autonomia real dels pobles i nacions que avui conformen l’estat Espanyol. Els parlaments autonòmics seran molt menys sobirans per decidir democràticament la política pressupostaria segons la decisió majoritària de la ciutadania. No sigui cosa que en algun indret de l’estat els ciutadans i ciutadanes votin malament.

Democràcia Real Ja: Una altra constitució!

BON ESTIU !

Aquests primers dies de vacances m’ha tocat ordenar papers (segur que ara si que els hauré perdut del tot!). La qüestió és que he trobat el text, editat per l’Ajuntament de Pollença, del Pregó de les Festes de la Patrona de any 1987 que llegí Xesca Ensenyat.

Na Xesca acabà la seva tasca de pregonera amb les següents paraules:

“I d’aquesta manera o d’una altra, no sabem ben bé de quina perquè una onada de paraules a vegades contradictòries com les ones de la mar que se tragueren tota aquesta mosisma que venia a escurar-nos el rebost i a ensenyar-nos a dir jamalají jamalajà ens envesteix i ens abruma, però sembla que en Joan Mas va pegar un crit en la nostra llengua, va pronunciar un parell de paraules que ara no farien el mateix efecte perquè n’hi hauria més de la mitat que dirien jozú mi arma que no me entero, va pegar aquest crit i tothom el va entendre i no hi va haver ningú que no comparegués a banyar-se d’aquesta mar salada com la tinta que escriu la història dels pobles que demà han de viure un interminable episodi de felicitat”


La Xesca era una brusquera molt sàvia. Ara més que mai, la tropa pepera no podrà amb la nostra voluntat de resistència i felicitat. De xotets de corda, res de res, Això serà només una maltempsada!

ATERRATS

L’any 2010 es va publicar a França un llibret amb un nom ben suggerent: Manifest d’economistes aterrats. És bo de trobar a la xarxa i s’ha traduït i publicat en castellà per l’editorial Barataria. El tex extraordinàriament breu i concís argumenta les següents falses evidencies :
1. Els mercats financers són eficients.
2. Els mercats financers són favorables al creixement econòmic.
3. Els mercats són bons jutges de la solvència dels Estats.
4. L'augment del deute públic resulta d'un augment de la despesa.
5. Cal reduir la despesa per reduir el deute públic.
6. El deute públic li farà pagar els nostres excessos als nostres néts.
7. Cal tranquil•litzar als mercats financers per finançar el deute públic.
8. La Unió Europea defensa el model social europeu.
9. L'euro ens protegeix contra la crisi.
10. La crisi grega va permetre avançar cap a un govern econòmic i una veritable solidaritat europea.

Cada vegada que sento les ximpleses del President Bauzá comparant la economia familiar (microeconomia) amb els comtes de la CAIB (macroeconomia), d m’assabento de la situació de la “prima de risc” espanyola o de qualsevol informe de les agències de rating, o llegeixo alguna filtració del Pla de sanejament del Govern de Balears (el PCRB: Pla Clandestí de Retallades Bauzá) no puc deixar de pensar amb el manifest d’aquets economistes francesos.

A mi em semblen molt assenyades les 22 propostes alternatives que fan, però per sobre de tot considero clau la següent idea: “Cal tornar a obrir l'espai de les polítiques possibles i debatre propostes alternatives i coherents que limitin el poder de les finances i organitzin l'harmonització en el progrés dels sistemes econòmics i socials europeus. Això suposa la mutualització d'importants recursos pressupostaris, obtinguts per mitjà del desenvolupament d'una fiscalitat europea fortament redistributiva”

La situació present es aterrant, la manca d’alternativa possible ho seria moltíssim més.