Contes i comptes de l’atur registrat

Article que m’ha publicat avui el Diario de Mallorca

 

Cada cop que es publiquen les dades d’atur registrat hi ha controvèrsia a l’hora d’analitzar les xifres. Uns escodrinyen qualsevol símptoma de millora en el mercat laboral i emfatitzen aquests aspectes suposadament positius. Uns altres fan exactament allò contrari. És possible una interpretació neutra i científica de les dades que els serveis públics d’ocupació i la secretaria d´Estat de la Seguretat Social publiquen cada començament de mes? Malauradament, sembla que no. És una llàstima perquè tothom hauria de tenir molt present que darrera d´aquestes xifres hi ha persones i que el que realment interessa és contestar a la següent qüestió: "Com parlar no sobre les lleis de l’economia sinó sobre les conseqüències de l’economia?" (Tony Judt: Pensar el segle XX).

És cert que, els que ens dedicam a observar el mercat laboral, hem d´emprar els resultats dunes estadístiques fetes amb criteris desfasats (els registres d’atur funcionen d’acord amb l’ordre ministerial d´ 11 de març de 1985, publicada en el BOE de 14/3/85) i amb moltes imperfeccions. Així, per exemple, per la quantificació de les afiliacions a la Seguretat Social empram els resultats d’un registre que no té finalitat ni metodologia específicament estadístiques. És a dir, qualsevol decisió administrativa relativa a les normes d’afiliació „com ara la d´ incloure totes les persones treballadores de les llars al règim general de la Seguretat Social„ pot desvirtuar de manera flagrant el resultat.

No obstant allò més important és que en la mesura que es prolonga l’actual crisi laboral i social es produeix una autèntica revolució de les dinàmiques del mercat laboral que faria aconsellable una reforma de la norma que determina qui és i qui no és persona aturada registrada. A tall d’exemple no té ni cap ni peus que es presentin com una gran bondat de la darrera reforma laboral els ERO de suspensió temporal de contractes i alhora no considerar com a aturades a les persones afectades per aquests expedients de regulació d’ocupació. També sembla fora de tota lògica que les persones que participen en programes de polítiques actives d’ocupació deixin de ser considerades estadísticament persones aturades i un darrer exemple: A aquestes alçades és un contrasentit seguir considerant que els fixos discontinus no són aturats en els períodes que no treballen. Així podríem seguir amb la llarguíssima llista de situacions d’exclusió dels registres d’atur d’aquella ordre ministerial signada per Joaquin Almunia quan era ministre de Treball.

Però més enllà de qüestions formals i administrativistes, allò que m’interessa posar de relleu és que la crisi ha canviat tan radicalment el mercat de treball que ja no es pot col·legir que qualsevol baixada d’atur registrat és sempre una bona notícia. Si hom pren en consideració els grans canvis que el mercat laboral illenc ha sofert en el quinquenni 2008-2012 (en un context d’afiliacions a la seguretat social a la baixa „un 12,7%„; l’atur registrat ha crescut un 78,2%, el de persones menors de 25 anys ho ha fet un 40.2% i el de llarga durada ha tingut un estirabot d’un esgarrifós 245,6%) és evident que hi ha noves dinàmiques que no s’aprecien a simple vista amb els caducs criteris estadístics d’atur registrat a l’ús. Dit sense embuts: sostinc que una davallada dels registres de persones aturades, si no va acompanya d’un apreciable augment d’afiliacions a la Seguretat Social, pot ser indicatiu de males notícies.

No crec que sensatament es puguin qualificar d’altra manera les situacions de desesperació que condueixen a processos de retorn de persones estrangeres als seus països d’origen, o a iniciar una segona immigració cap a l’economia submergida; a joves que proven sort a les empreses de treball temporal amb l’esperança de tenir alguna oferta de treball que no sigui partir cap Alemanya amb un minijob baix el braç; a la proliferació dels anomenats "treballadors pobres", és a dir, gent que ha d’acceptar uns salaris infames, uns contractes a temps parcials no desitjats o és expulsada de les llistes d’atur registrat perquè sucumbeix a la moda de l’emprenedoria i es converteix en un fals autònom.

En tant no apliquem criteris com els que apliquen els nord-americans per analitzar el mercat laboral, no albir possibilitats d’anàlisi de conjuntura laboral pacífics. Paga la pena recordar que el president Obama, quan es refereix a millores en el mercat de treball dels EUA, parla de llocs de treball creats a jornada completa i amb un salari que permeti viure dignament, en definitiva, amb drets de ciutadania. És evident que a una banda de l´Atlàntic fan comptes i a l’altra hi ha molts indrets que conten contes.

Vuestro paraíso es su infierno

Opinions que m'interessen especialment:

Nicolás Sartorius . El País 6 abril  2013

I. No me refiero con este título a ningún pasaje bíblico. Me ha surgido de alguna neurona del cerebro ante la indignación que me produce comprobar la inconmensurable cantidad de dinero que se esconde en los paraísos fiscales con el fin de eludir el pago de los impuestos. En un reciente estudio de la Tax Justice Network se afirma que la cifra de riqueza financiera privada que se oculta al fisco, en más de 80 “jurisdicciones secretas” alcanza, como mínimo, entre 21 y 32 billones de dólares, es decir, más o menos el doble del PIB de EE UU. De esta ingente cantidad, la mitad la manejan los 50 bancos privados más importantes del mundo y, el resto, bancos más pequeños, compañías de seguros, sociedades de inversión, hedge funds, etcétera. Dinero, en unos casos de origen legal y, en otros, producto de los más variados tráficos ilícitos —corrupción, drogas, armas, seres humanos, expolio de dictadores— que se puedan imaginar. Los lugares donde este dinero se cobija fue revelado por la OCDE en su “lista negra” del año 2000 y entre ellos se encuentran las Bermudas, islas Caimán, Antigua, islas del Canal (Reino Unido), Mónaco, Gibraltar (Reino Unido), Islas Vírgenes Británicas, Lichtenstein, Singapur, Hong Kong (véase Paraísos fiscales, de J. L. Escario. Fundación Alternativas. Editorial Catarata). La cifra evadida es gigantesca si tenemos en cuenta que en un estudio del Credit Suisse de 2011 se evalúa el PIB mundial en 231 billones de dólares, lo que significa que el 10% o 1 de cada 10 dólares se encuentran en estos “paraísos”. Según el mismo informe de la TJN, los elegidos, no se sabe por qué dios, para gozar de estos paraísos no son más que 91.000 personas, el 0,001% de la población mundial, que poseerían el 50% del total ocultado. Es fácil imaginar que si esa masa de dinero tributase al tipo legal establecido en cada país de origen de los fondos, la recaudación de los Estados alcanzaría cifras suficientes para financiar varios planes marshallen distintas regiones del globo y, en todo caso, varias veces lo dedicado a cooperación al desarrollo a escala mundial. De aquí que lo que para una insignificante minoría es un “paraíso” para la inmensa mayoría es el “infierno”. Pero ¿por qué llamamos paraíso a lo que es una cueva de delincuentes? Según nuestro Código Penal -similar al de otros países- todo aquel que defrauda a Hacienda por encima de 120.000 euros de cuota tributaria comete delito y debería estar en la cárcel. Las prisiones, según esas cifras, deberían estar llenas de este tipo de delincuentes y, no obstante, están vacías.

II. En el caso de España, este artículo se podría titular “vuestra evasión fiscal es su desempleo y/o pobreza”. Para mí es difícil saber qué proporción del dinero de los “paraísos” pertenece a españoles, pero seguro que lo hay si pensamos que el 80% de las empresas del Ibex 35 tienen filiales en dichos “edenes”. Lo que también se sabe es que el fraude fiscal en nuestro país se sitúa entre el 20% y el 25% del PIB, es decir, entre 200 y 250.000 millones de euros sobre un PIB de 1 billón. Si aplicásemos a esa parte del PIB sumergido la misma presión fiscal que a la riqueza emergida, aproximadamente un tipo del 30%, obtendríamos una recaudación de entre 60.000 y 75.000 millones de euros, casi el triple de lo que España abona en intereses de la deuda, todo el déficit de este año, o entre 6 y 7 puntos del PIB.

Las conclusiones que se pueden sacar son bastante claras: primera, es falso que las pensiones o el Estado de bienestar sean insostenibles por falta de fondos. Es obvio que si los pudientes y grandes multinacionales no pagan impuestos, se evade más del doble que en Europa, concedemos amnistías fiscales, etcétera, nuestros derechos sociales se evaporarán. Segundo, es falso que la política de austeridad sea inevitable. Aquí no se ha vivido por encima de nuestras posibilidades, ni se ha gastado demasiado, aparte golferías bien conocidas. Aquí ha habido una fuga de dinero a los “paraísos”, una evasión masiva de impuestos, un descenso de recaudación no solo por la crisis, sino porque hay bancos y multinacionales cuya contribución al fisco es de risa histérica. El caso de Apple multiplicando sus ventas y recibiendo dinero de Hacienda es un escándalo y no es el único ejemplo. Tercero, es falso que el problema haya sido la deuda pública, que cuando empezó la crisis era la más baja de la UE (36% del PIB). La responsabilidad está en la crisis financiera, en la deuda privada, en los regalos fiscales de los Gobiernos y en la truhanería de los que no pagan impuestos. Tenemos un sistema fiscal aberrante en el que una renta media del trabajo tiene una presión fiscal superior al 40% entre IRPF e IVA, mientras las personas más ricas y grandes empresas cotizan mucho menos a través de exenciones, bonificaciones, sicavs, transacciones internas, evasiones y paraísos. Se calcula que la elusión fiscal de las multinacionales en España alcanza el 60% de los beneficios.

III. Este escándalo fiscal es lo que está provocando que España pague intereses prohibitivos por su deuda; que no se pueda invertir en lo que necesitamos: I+D+i, educación, sanidad, infraestructuras, servicios sociales; que no podamos relanzar la economía e ir reduciendo el desempleo. ¿Por qué los Gobiernos no combaten con energía esta situación? En la cumbre del G-20 en Londres (2009) se dijo: “La era del secreto bancario ha terminado”. Ahí siguen los paraísos, cada vez más boyantes. Quizá ello se deba a que no es la democracia —los ciudadanos— los que mandan sobre el dinero, sino este sobre los que dirigen aquella. En mi opinión, es sobre esta cuestión decisiva en la que tienen que centrar su atención y acción los sindicatos, los partidos, los movimientos sociales, los medios de comunicación. Aquí es donde está la corrupción a lo bestia. Para cuándo concentraciones al son de “tu paraíso es mi infierno”, “tu evasión fiscal es mi desempleo”.

Nicolás Sartorius es vicepresidente ejecutivo de la Fundación Alternativas.

Són persones aturades no carxofes !

El comentari de dia 03.04.2013 a www.elperiscopi.com

 

El Premi Nobel d'Economia Robert Solow va sorprendre al públic que escoltava una de les seves conferències amb la següent frase: “Entre els economistes no és en absolut obvi que el treball sigui una mercaderia suficientment diferent a les carxofes o als apartaments de lloguer com per requerir una manera d'anàlisi diferent”. Al meu parer és manco obvi que alguns polítics entenguin aquesta reflexió del economista nord-americà. En el darrers mesos, cada cop que es publiquen les dades d’atur registrat de Balears, el Govern fa unes interpretacions absolutament esbiaixades a la propaganda menystenint que, al cap i a la fi, l’atur és un drama humà i no una mercaderia de hortalisses que tindrà millor o pitjor comportament segons la climatologia.

En aquest sentit és pertinent preguntar-se quina era la informació més rellevant de les dades que es feren públiques ahir? Sens dubte que l’atur de llarga durada (persones que fa més de 12 mesos ininterromputs que estan inscrites a les llistes d’atur i no han participat a cap programa de Polítiques Actives d’Ocupació) no deixa de créixer. Ja assoleix la xifra de 29.773 persones (el 32,9% del total de persones registrades en atur), un 1,8% més que el mes anterior i un molt important creixement del 16,5% en termes interanuals. És a dir, hi ha 4.212 persones més en atur de llarga durada que el mes de març de l’any passat. Això succeïa en aquest mes de març en el que es donaven unes circumstàncies estacionals molt favorables per millorar les dades laborals en relació al mes de març de l’any 2012. Tingui’s en compte que enguany totes les festes de Setmana Santa han coincidit en el mes de març, mentre que l’any passat varen ser totes en el mes d'abril.

L’altra dada rellevant és la baixada interanual d’afiliacions a la Seguretat Social que ens informa d’una destrucció d’ocupació del 0,7% (-2.518 persones afiliades). No obstant, cal tenir en compte que aquesta pèrdua d’afiliacions seria molt major si es té present que, per mor de diverses disposicions administratives, les afiliacions al règim d'empleats i empleades de la llar han augmentat de manera espectacular. Concretament del total de 358.209 d’afiliacions a la Seguretat Social en el mes de març, 12.123 són de persones ocupades a les llars, un 422% més que el mes de març de l’any 2012!

Hi ha encara una tercera dada que a mi em crida l’atenció: Aquest més de març, amb un calendari excepcionalment bo en comparació al de l’any anterior, la contractació ha tingut una modesta revifada. Sembla mentida però les dades de la pàgina web del Ministerio de Empleo y Seguridad Social i les del Govern de Balears no coincideixen. En el primer del casos ens informa d’un augment interanual de contractes del 1,05% (231 en números absoluts), mentre que en el cas de la Conselleria de Balears, la dada d’augment és del 4,6% (980 contractes). En qualsevol cas, poca contractació per tan excepcional mes de març.

Idò, perquè baixa l’atur registrat en relació al mateix mes de l’any passat ? Perquè la gent desespera de no rebre ofertes de treball per part del SOIB i no segueix apuntada a les llistes de l’atur. Molts estrangers retornen als seus països d’origen o inicien una segona immigració cap a l’economia submergida (en els darrers dotze mesos l’atur registrat d’estrangers de països que pertanyen a la UE-27 ha baixat un 19% i el dels extracomunitaris un 17,4%). D’altres proven sort a les ETT amb l’esperança de tenir alguna oferta de treball que no sigui partir cap Alemanya amb un Minijob baix el braç. I, així i tot, el mes de març acabà amb un total de 90.576 persones que romanen apuntades a les llistes de l’atur.

Amb austeritat per a els no rics a balquena i sense canvi de model econòmic no hi ha solució a un atur massiu que ha esdevingut estructural.