L'Església del Creixement Econòmic [turístic]

El més rellevant d'aquest estiu que ja s'acaba, ha estat, a parer meu, el que es podria denominar "crisi i estabilitat i expansió de les Esglésies". Em referesc, és clar, a les Esglésies -o congregacions- majoritàries en aquestes contrades.

Com és sabut, una d'aquestes confessions majoritàries és l'Església Catòlica que, aquest final d'estiu, ha viscut un episodi absolutament fascinant: El seu màxim dirigent mundial, el Papa, ha procedit a la degradació del bisbe de Mallorca per la seva "relació inadequada" amb la seva exsecretària. Aquesta història, en la que es combinen la "poca ètica de l'exemple" amb el que es predica; les relacions de la jerarquia catòlica mallorquina amb l'alta societat illenca (mentre es fan prediques sobre la "església dels pobres", es va de festa amb els molt rics); detectius privats, infidelitats i anul·lacions matrimonials, política, etc. és, sens dubte, una història que hauria de ser novel·lada. Si, no fa molt, gaudirem amb "Sicília sense morts" de Guillem Frontera, perquè ens hem de privar de gaudir d'un relat sobre els amors inconfessables a La Seu?

Tinguem o no tinguem en el futur el novel·lo inspirat en aquests fets, el cert i segur és que, per al comú dels i les mortals –creients i no creients-, són fets que no fan més que aguditzar la crisi d'autoritat ètica d'aquesta Església i palesa una certa divisió a  la seva direzione.

L'altra congregació majoritària en l'àmbit de les nostres Illes, malgrat no tenir un reconeixement formal com a tal església, és la que el savi Bauman ha denominat "la del Creixement Econòmic", que, per cert, gaudeix d'una salut envejable i no s'albira que pugui tenir cap crisi ni divisió ni a casa nostra ni arreu. "La Iglesia del Crecimiento Económico es una de las pocas congregaciones -quizá la única- que no parece perder fieles y que tiene probabilidades reales de alcanzar un verdadero estatus ecuménico" afirma Zygmunt Bauman a la pàgina 96 del llibre "Estado de crisis", en el qual dialoga amb Carlo Bordoni.

L'Església del Creixement Econòmic (turístic en el cas de les Illes Balears) ha palesat aquest estiu la seva capacitat militant per a predicar el seu dogma: el pensament turístic únic és el del creixement sense fi. Val a dir que l'excés de pressió humana, motivada, entre altres factors, per: a) una afluència turística inusitada, que no pot anar de vacances a altres mercats mediterranis competidors, b) una estada mitjana a la baixa, que fa que per omplir instal·lacions turístiques es necessitin més i més turistes, c) l'ampliació de l'estoc de places turístiques, i d) unes polítiques delirants sobre creuers i de slots en els aeroports, és un assumpte que hauria d'abordar-se assenyadament, democràticament, i amb perspectiva de sostenibilitat ecològica. Però, no obstant això, el que sembla imperar és el manament únic de l'Església del Creixement Turístic: "¡Más madera!", Més creixement! I, és clar, no hi ha església com cal, sense el seu particular dimoni que, per a aquesta confessió del creixement, és el decreixement. Cal, idò, en lloc de fer un debat laic, científic i civilitzat sobre l'evident necessitat de decréixer turísticament, demonitzar el debat.

Vet aquí alguns exemples d'aquesta missió d'apostolat del més i més turisme: 1. El president de Foment del Turisme de Mallorca, Eduardo Gamero, escriu: "El debate sobre el futuro modelo turístico que conviene a Mallorca hay que abordarlo con serenidad, sin apasionamientos ideológicos y con conocimiento de causa [sic], siendo muy conscientes de que donde hemos de incidir con todas nuestras fuerzas y capacidades [sic] es en la mejora continua de la oferta..." (Diario de Mallorca, 01-IX-2016), i "Ahora es tiempo de trabajar y de intentar por todos los medios una respuesta adecuada a las expectativas de nuestros visitantes y tratar de fidelizar a estos cientos de miles de clientes que este año han decidido [sic] pasar sus vacaciones entre nosotros" (Ultima Hora, 02-IX-2016). 2. A l'informe 2016 d' APTUR Balears s'afirma: "En cualquier caso, desde APTUR BALEARES creemos que la ciudad debe estar preparada para absorber a todas las personas que quieran acceder a ella...".

I per acabar-ho d'arrodonir-ho, el batle de Palma, afirma que "cree que Palma no está saturada y apuesta por gestionar el "éxito turístico". És obvi que el batle palmesà no té raó. A Palma hi ha una triple saturació: Saturació turística, saturació de pensament únic turístic, i saturació de polítics i polítiques que, diuen Amén! a l’Església del Creixement Econòmic [turístic].

Publicat originalment a  El Periscopi (14-IX-2016) 

Myanmar, paradís amagat (i 2)

Vegeu primera part aquí 

III.- LLAC INLE

Dit sense embuts: Un dels paratges naturals més bells que conec. El reclam turístic diu que el Llac Inle és on els pescadors remen amb els peus. És cert que la tècnica intha, consistent a envoltar el rem amb una cama per impulsar la pala mentre que amb les mans es treballa amb la xarxa, és endèmica d'aquest lloc. Però el Llac Inle és molt més que això. Les hores de camí en una llanxa des de Phae Khone fins a Inle són un espectacle de vida, de naturalesa, d'horts flotants de tomàquets, de pobles sobre l'aigua del llac... En el camí hi ha dues imprescindibles parades. La primera a les ruïnes de pagodes al poble de Sagar, i la segona en la pagoda Tar Kaung.

Plou, primer lleugerament, després intensament... i la bellesa de les stupes i del llac acreix. Mentre dinem, la pluja escampa. El sol acompanya les primeres hores de la tarda i les últimes del dia. En la riba del llac hi ha una gran activitat de gent netejant la roba que l'endemà tornaran a emprar i, alhora, és l'hora de rentar-se. Els últims rajos del sol sobre el llac ens acompanyen mentre travessam els pobles flotants més propers a la part amb major densitat poblacional d'Inle. Arribem a l'hotel. Ens espera una excel·lent amanida de tomàquet verd i una molt freda Myanmar Beer.

L'endemà passegem amb canoa pel llac. La primera parada és el mercat Phaung Daw Oo i la pagoda del mateix nom que, com totes les pagodes de Myanmar, té en els baixos una autèntica "galeria comercial". Al mercat hi ha pocs turistes i és fàcil comprar sense massa regatejos. En la pagoda és difícil no contribuir -els homes, és clar- a deformar més l'estàtua del Buda a força de posar-li pa d'or.

Voltant i voltant, ens sorprèn que la plata sigui tan cara, que les coses (para-sols, ventalls, etc.) fetes amb paper artesà siguin tan barates, o que un snack local al qual li diuen "tofu fregit" (pasta de cigrons fregida) estigui tan bo. Ens sorprèn la bellesa del monestir Nga Phe Chaung (conegut com el monestir dels moixos saltarins) i del Shwe Yan Pyay (el monestir de les finestres ovalades) i els seus centenars d'estatuetes de budes...

Veritablement, en el llac Inle tot és bell, fins i tot els horts flotants que, com a conseqüència del canvi climàtic, comencen a escassejar; o les ruïnes entorn de la pagoda Shwe Inn Thein, on es posa de manifest la cridanera falta de criteri per a la restauració i la urgentíssima necesitat d' intervenció de la UNESCO. Fins i tot resulta bella la innocència, gairebé preturística, d'alguns venedors als mercats més freqüentats per turistes. En el de Khaung Daing ens arribaren a demanar, per no record que, 15.000 Kyats, per finalment baixar a 3.000 (que era el preu habitual per als locals).

Acab aquestes línies dedicades al llac Inle amb una recomanació i una confessió: Si van per aquelles contrades, no deixin de visitar l'hotel Paramount Inle Resort i tastin l'excel·lent tempura de verdures que preparen. L'advertiment és que, si em perd... aquest és un dels llocs del món en els quals, malgrat les dures condicions de vida de la gent, em poden cercar.

IV.-MANDALAY

La primera impressió de Mandalay és d'una ciutat desagradable, amb dificultats per moure's com a conseqüència de les grans distàncies, l'absència de transport col·lectiu i l'escassetat de taxis. Més aviat que tard ens topam amb la muralla del Palau Real. Sembla que la ciutat s'organitza a partir d'aquest immens quadrilàter. En la mesura que coneixem una mica de la ciutat i dels seus voltants, Mandalay es torna més agradable. Hi ajuda força la seva Pagoda Mahamuni (de gran devoció budista), el molt animat mercat Zegyo, el monestir Shwe Nan Daw (l'única cosa que queda de l'antic palau real), o la pagoda Kuthodaw (coneguda com el llibre més gran del món, ja que en més de 700 làpides, protegeixes per petits temples, es reprodueixen la pràctica totalitat dels "ensenyaments de Buda"), el monestir Mahagandayon on viuen més de 1000 monjos, el pujol de Sagaing...

Però molts dels llocs interessants de Mandalay estan als afores de la ciutat. Per exemple, la zona de Mingún amb la pagoda Hsinbyume, la pagoda Pahtodawgyi (inacabada), on, per cert, està perfectament indicada la prohibició d'apujar-hi, però hi ha una escala molt concorreguda perfectament preparada i indicada per pujar-hi (sic). Amb tot, el meu lloc favorit dels afores de Mandalay és Ava amb les seves precioses ruïnes de pagodes, el monestir de teca Bagaya i l'imponent Menu Okkyaung (monestir dels diables).

Per acabar l'estada en Mandalay cap lloc millor que el Pont U Bein (segons diuen els birmans, el pont de teca més llarg del món). És un costant anar i venir de gent on, malgrat ser època de pluges, pot contemplar-se una bona posta de sol. Per poc que es pugui, resulta gairebé obligat visitar algun temple gastronòmic, per exemple, el restaurant Green Elephant. No tot han de ser ofrenes per a Buda!

En fi, el Mandalay d'avui segueix fent honor al poema de Rudyard Kipling que, incomprensiblement, no té traducció fiable ni en català ni en castellà. A veure si algú s'anima a fer-ho!

V.-BAGAN

Tanta sort que entre Mandalay i Bagan va haver-hi unes hores de navegació pel riu Ayeyarwaddy que ens donaren temps a fer-se al cas que estàvem a punt d'arribar a un lloc totèmic per a qualsevol viatger. Qui no ha vist les imatges de la immensa esplanada repleta de pagodes i temples? Qui no ha tingut interès de passejar entre aquests temples i restes arqueològiques que són, sens dubte, el reclam turístic més gran de Myanmar?

Referint-se a Àfrica, Paul Theroux escriu que "hi ha llocs als quals mai va ningú de fora". Això, pel que fa a Àsia, no és aplicable a Bagan, però en ser època de pluges -temporada baixa- en més d'una ocasió visitam temples i pagodes en solitari, i les poques ocasions en les quals coincidim amb grups de gent, la majoria és local que va a fer les seves ofrenes. No és la serenitat i espiritualitat de, posem per cas, Luang Prabanh (Laos), ni la majestuositat -i rigor arqueològic en la restauració- d'Angkor (Cambodja), però ... Déu n'hi do!

A la pagoda Shwezigon (la més important del lloc) t'adones que el budisme birmà és gran, molt gran en pompositat. No debades les cúpules daurades són part del paisatge del país. Abans em preguntava quina persona viatgera no ha volgut anar a Bagan. Després de patejar per l'obra mestra que és el temple Annanda, contemplar la posta de sol des del Shwesandaw, i les vistes panoràmiques des de la Pagoda Bulei Thee o des del temple Pya That Gyi; visitar un gran nombre de temples i pagodes, i passejar entre ells i elles amb cotxe, a peu, i amb cotxe de cavalls, puc afirmar que les imatges mundialment conegudes de l'esplanada de Bagan amaguen -recordeu allò de paradís amagat- una meravella imprescindible: Els interiors d'alguns temples amb pintures del segle XVI com les de Sulamani o les, sens dubte les millors, del temple Gu Byauk Gyi.

A Bagan, hi ha tant temple i pagoda per visitar que és fàcil que gairebé tot el dia hagis d'anar descalç -és, per això, molt comprensible que les xancletes siguin el calçat nacional!- però hi ha llocs als quals és millor anar calçat. És el cas del mercat Mani-Sithu, el museu arqueològic, el poble Mynkaba, les tendes i restaurants de la coneguda com a "carrer dels motxillers". Per gaudir de Bagan es necessita temps... per anar i venir, passejar, sigui caminant o amb bicicleta. Es necessita temps per anar, almenys dues nits, a sopar al restaurant Black Bamboo!

Crec recordar que una de les darreres s compres a Bagan va ser alguna cosa així com mig quilo de myin mo oo, és a dir, de caramels de tamarinde. Aquests caramels tenen un sabor dolç i, al mateix temps, amarg. Un sabor semblat -sobretot la part amarga- al que em van deixar els esperits birmans en no advertir-nos que, en uns dies, quan ja estiguéssim a Mallorca, aquella terra tremolaria.

Per tot, jày-zùding-ba-de, Myanmar. Gràcies i, sobretot, bona sort!, que bona falta us farà.

Myanmar, paradís amagat (1)

Malgrat sigui un eslògan d'algunes agències de turisme, és cert que l'antiga Birmània és, sens dubte, un paradís amagat. Amagat de les grans masses turístiques (suporta amb prou feines uns 3 milions de turistes anuals); dels viatgers més intrèpids (encara hi ha zones del país que, per raó dels conflictes armats ètnics, no es poden visitar); de les prioritats de la UNESCO, que tanta falta farien per garantir una correcta conservació del patrimoni; dels grans titulars de les notícies internacionals quan, al meu entendre, és el país del sud-est asiàtic -segurament per l'empremta i lideratge real d'Aung San Suu Kyi- amb el procés de canvi democratitzador més interessant i amb grans reptes (sobre aquestes coses vaig escriure aquest article).

Fins i tot, és un país relativament amagat  de la història dels excessos de la colonització britànica, potser per la doble colonització que va patir l'antiga Birmània, ja que va ser "integrada" a l'Índia colonitzada. En qualsevol cas, per fer-se càrrec de les atrocitats dels colonitzadors, bé està llegir aquella primerenca novel·la de George Orwell titulada "Els dies de Birmània". Però, malauradament, Myanmar no és un paradís -ni un país- ocult en el mapa mundial dels terratrèmols. La sort, només la bona sort, ha volgut que la terra no tremolés mentre visitàvem Bagan. La veritat és que la Mare Naturalesa és molt considerada amb nosaltres, car, a més de mantenir quietes les falles, i malgrat que era època de pluges, cap fenomen meteorològic ha dificultat el nostre viatge.

Però deixem-nos de dispersions i anem al relat de les impressions del viatge. Un viatge que, en veritat, varen ser cinc.

I.-YANGON

Yangon, malgrat no ser la capital oficial de Myanmar, és la gran ciutat del país. M'agraden les ciutats del sud-est asiàtic que tenen aquest aspecte decadent que dóna l'efecte sobre els edificis de l'abundant pluja. Yangon té, a més, molta vegetació, alguns edificis colonials, i imprescindibles llocs per visitar. El nostre periple es va iniciar amb una visita al Museu Nacional que és de gran utilitat per fer-se una idea (malgrat la mala il·luminació i pitjor retolació) de la història i etnografia del país.

Acabàvem d'arribar, plovia a bots i barrals, i va ocórrer la primera anècdota del viatge: En el museu no es pot entrar la càmera fotogràfica. Se suposa, doncs, que no es poden fer fotografies, però... ja a l'entrada t'adverteixen que no tenen ordres d'impedir l'entrada amb mòbils i fer fotos amb ells. A algú se li ha oblidat renovar les instruccions! Com nosaltres viatgem amb la tecnologia mínima, no poguérem fer ni una foto. Tant se val, el punt important, després de dubtar si entràvem o no, va ser gaudir del museu...

D'altra banda, aquesta primera visita ens serveix per fer-nos càrrec de la quantitat de "subocupació" existent a Myanmar. Per atendre taquilles, porteria, consigna, i vigilància d'un museu amb una afluència de públic més aviat escassa, són un exèrcit d'homes i dones. Durant el viatge tindrem més exemple de "subocupacions", com ara que en cada bus de Yangon treballen tres persones (una condueix, l'altra cobra, i la tercera va anunciant a viva veu les estacions), que en els controls de peatge una persona cobra, una altra guarda els doblers, la tercera retorna el canvi, i una quarta apunta no se sap què. En tot el viatge no he vist una sola persona treballant sola granant el carrer (com a mínim sempre en parella), igualment totes les cambreres de pis que he vist treballaven en parella.

Yangon té molts racons per perdre's (el barri Xinès és un bon lloc per sopar en els llogarets de carrer), i moltes teteries per gaudir del te birmà. La nostra primera visita a una d'elles -sense cap concessió a l'occidentalització i molt propera a la cèntrica Pagoda Sule- va ser una mica accidentada: Demanarem te local, i ens el serviren, com és tradicional, amb llet condensada. Davant la nostra sorpresa insistirem que el que volíem era te sense llet. No sense dificultats aconseguirem que ens servissin una infusió extraordinàriament amarga. Entenem, doncs, que ho endolceixin... Més tard sabrem que el te sol i suau es pren a casa i per acompanyar els menjars.

Al marge d'anècdotes, tres són les visites imprescindibles a la gran ciutat birmana: La Pagoda Botataung (la menys turística, però més autèntica); la Pagoda Chauk Htat Kyi, on hi ha un buda reclinat que, malgrat els seus 66 metres de llarg, és encara més enorme l'estil “quix” que impregna el lloc; i, sobretot, l'espectacular i bellíssima Pagoda Shwedagon. Si es té necessitat o ganes de fer alguna compra l'ideal és apropar-se al Mercat Bogyoke Aung San, ara bé, cal anar-hi per pagar alts preus si no s’està disposat a durs regatejos. I no obstant això, els comerços dels voltants tenen uns preus extraordinàriament barats. Ho vaig poder comprovar en comprar per menys de tres dòlars un CD del gran músic birmà O Hlaing Win Maung.

II.- ESTAT DE KAYAH

En l'aeroport de vols nacionals de Yangon em sorprèn topar-me amb un noi que es passeja per la sala d'espera aixecant sobre el seu cap un cartell anunciant els vols. Arribem a la ciutat de Hecho rumb a la capital de l'estat, Loikaw. De camí visitem la cova Myin Dt. Htion i superem definitivament totes les nostres prevencions a anar descalços (en els llocs considerats sagrats, i en alguns privats cal anar amb els peus totalment nus) i perdem el compte de la quantitat  d’estàtues de budes.

Val a dir que aquest estat és una de les zones de Myanmar que és poder visitar des de fa únicament uns anys. Es nota la nul·la turistització als mercats i, en general, als pobles i ciutats. Els paisatges d'arrossers són fenomenals, i el poble Pan Pet (on viu l'ètnia Padaung, a la qual pertanyen les anomenades "dones girafes"), resulta ser -amb sorpresa- una "atracció turística" bastant digna. Bastant menys dignes són els controls dels peatges de les carreteres construïts amb quatre trastos i molt nombrosos en tot el territori birmà. Totes les carreteres, fins i tot les més modestes, són de peatge i a l'entrada i a la sortida de cadascuna de les ciutats i pobles cal pagar uns 200 Kyats (uns pocs cèntims d'euro).

A Loikaw, a més del mercat local sorprenentment net com tots els mercats birmans), cal visitar obligatòriament Ta Kum Taing que és el lloc on tradicionalment la població local rendeix culte als esperits tradicionals -entre les obligacions com a budistes i les derivades de la seva condició d'animistes, no aturen de tenir coses què fer amb el més enllà! La ciutat té dues joies imprescindibles: El temple Myo Nan i, sobretot, la Pagoda Taung Kwe que, en coronar un pujol proper al centre urbà, ens ofereix unes fenomenals vistes de la ciutat de Loikaw i voltants.

L'estat de Kayah és terra de bon te birmà i segurament per això, al poble de Pin Laung aprenem que, al migdia, el millor per acompanyar el menjar, és el te. Veritablement funciona!