Aquí governa el mercat i punt!

Acomiadàvem 2018 amb notícies com ara la que feia referència al fet que “els ports de Balears han registrat un augment d'un 15,1% de creueristes fins a l'octubre”, o una altra que afirmava que “més d'un milió de viatgers passaran pels aeroports de Balears entre Nadal i Reis”. És un no parar, un creixement turístic sense límits que provoca paradoxes com la que es resumeix en aquest titular de premsa: “El nombre de treballadors peninsulars que arriba a Balears es duplica en sis anys”. Mentrestant, la renda per càpita disminueix i creixen les desigualtats.

Per una altra banda, a les acaballes del 2018 es va presentar la Memòria del Consell Econòmic i Social sobre l'economia, el treball, i la societat de les Illes Balears 2017. Són més de 800 pàgines (més bastants gràfics i taules només disponibles en línia). Amb tal volum d'informacions, dades, i anàlisis, de més o menys interès, es corre el risc que passi desapercebut un text de tot just 8 pàgines, però absolutament imprescindible. Està signat per la Dra. Catalina M. Torres sota el títol de “Causes i conseqüències del canvi climàtic a les Balears. La necessària acció pel clima” en el que, per exemple, es pot llegir:

“El pes del sector turístic en l’estructura productiva balear i la gran afluència de turisme internacional, generador de més emissions de CO2 que el domèstic per l’ús intensiu de transport aeri, ajuden a explicar la contribució de les Illes a l’escalfament global. El 2017, visitaren les Balears 16.339.756 turistes, un 6,3% més que en 2016, dels quals el 84,4% foren estrangers. Contràriament al que es pensa, el turisme no és una indústria “sense fums” ja que es tracta d’un sector intensiu en l’ús d’energia”. O “Això [la lluita contra el canvi climàtic] passa, a Balears, per posar límits al creixement turístic i diversificar l’economia en favor de sectors més respectuosos amb el nostre territori, patrimoni i idiosincràsia. I és que, davant la creixent intensitat energètica i material del turisme i els elevats impactes ambientals i socials que se’n deriven, a dins i fora de les Illes, la justícia climàtica obliga a cercar formes alternatives de desenvolupament social que posin la natura i les persones en el centre de les polítiques. Models de desenvolupament social que s’articulin des de la cooperació i la solidaritat i no des de la competitivitat i l’individualisme. La lluita contra el canvi climàtic a Balears ha de passar, doncs, i sobretot, per lluitar contra la seva “turistització”. Un objectiu que, si també es té en compte l’elevada vulnerabilitat del turisme al canvi climàtic i la seva sensibilitat a les condicions polítiques, econòmiques i socials de la destinació, hauria d’esdevenir objectiu últim de la necessària acció pel clima”.

Llegint aquest final del capítol dedicat a Medi Ambient de la citada Memòria del CES, i les notícies amb què he començat aquestes línies, no és mal de fer concloure que, prenent en consideració que governar ve del llatí gubernare, que en principi significa "pilotar un vaixell", és a dir, acció que realitza el timoner, que en llatí és gubernator, aquí qui governa -qui porta el timó cap al precipici- és el mercat i punt!

Publicat originalment a dBalears (07-01-2019)

Per combatre el fantasma de la precarietat

Publicat originalment a Diario de Mallorca (04-01-2019)

Manllev en part el títol d'aquestes línies a la Fundació Josep Irla i a Coppieters Foundation que, fa uns dies, van organitzar a Barcelona una jornada de debat titulada “El fantasma de la precarietat”. Es tractava d'identificar les causes i els efectes d'aquest fantasma que ronda per Europa i bona part del planeta. En el moment d'escriure aquest article no conec les conclusions de la jornada, però avanç que consider un gran encert la realització de trobades d'aquesta naturalesa, i el meu neguit personal per l'absència a casa nostra de debats d'aquesta transcendència per al  model de societat al que aspirem.

Val a dir que els fantasmes que ronden per  Europa són, més o menys, recurrents: fa 170 anys va ser el fantasma del comunisme, anunciat en el Manifest Comunista; en els anys 30 del segle passat va ser el feixisme, i les seves tràgiques conseqüències; acabem de commemorar el 50 aniversari de les revolucions de 1968 (el maig francès, la Primavera de Praga, o les revoltes a Berlín, per a referir-nos exclusivament a les europees). A la dècada dels 80-90 del segle XX el fantasma que rondava per Europa es deia cohesió social, exemplificada en el Llibre blanc del president de la Comissió Europea, Jacques Delors; en esclatar en 2008 la crisi-estafa (altrament anomenada Gran Recessió) el fantasma va prendre forma de polítiques d'austeritat (altrament anomenades programes de càstig social).

L'actual fantasma de la precarietat laboral i vital corre el risc de passar a un segon pla en el debat polític i social d'ara mateix. De moment, l'impacte de la precarietat en la societat és d'un sofriment silenciós, d'un patiment per carències materials més o menys severes que es viuen en l'anonimat personal i familiar, d'una frustració difusa per haver transitat intergeneracionalment d'uns ascensors socials ascendents a uns descendents. A hores d’ara, la combinació de situació d'empleat/da i de risc de pobresa i/o exclusió social ha deixat de ser una paradoxa, i és cada pic més generalitzada, és a dir, els treballadors, i, sobretot, les treballadores pobres han deixat de ser, a casa nostra, una “categoria social” estranya.

Amb tot plegat, sembla pertinent interrogar-se per l’absència de conflictivitat social suficient per convertir aquest assumpte en la principal confrontació democràtica. Una hipòtesi, tal com demostren la majoria dels estudis sociològics sobre el fenomen de la precarietat, és que la incertesa laboral i personal genera una mena de dependència, de servitud i, sobretot, de por que impossibilita tenir un projecte vital; i sense projecte vital no hi ha projecte de reivindicació, i, molt manco, de mobilització col·lectiva. Per tant, si es vol incentivar la mobilització social democràtica, cal combatre les desigualtats estructurals per tal de garantir la sobirania de les persones amb l’objectiu que totes -no només les elits- puguin viure vides volgudes, i que valguin la pena ser viscudes sense pors. La garantia de llibertat material fa imprescindible repensar la situació social i laboral.

A parer meu cal repensar i problematitzar, molts aspectes. Per raons d'espai n’esbossaré només quatre: 1. La inestabilitat laboral és estructural, cal doncs prendre en consideració que no és una avaria del sistema, solucionable amb alguns retocs legals. La inestabilitat laboral és part inseparable del model econòmic construït sobre les desigualtats que ha provocat que, en bona part, el “Dret del Treball” s’hagi substituït per un anomenat “Dret de l’Ocupació” que, responsabilitzant als treballadors i treballadores de la situació de precarietat o d’atur, és, veritablement, un dret al servei de la competitivitat, el benefici empresarial, i els baixos salaris reals. 2. Sobre l’ocupació dels i les joves no ens podem limitar a considerar les carències educatives i/o formatives, car cada pic està més contrastat que a la condició NEET (Not in Education, Employment, or Training) o Ni-Ni, hi ha problemes associats a males experiències laborals primerenques, conseqüència d’una precarietat severa. 3. En un context de model econòmic d’expropiació del bé comú, les polítiques sectorials institucionals són fonamentals per combatre la precarietat. En aquest sentit, és molt penós que, a tall d’exemple, la regulació turística de les Illes Balears no s’ocupi ni preocupi de la precarietat laboral, o que en els estatuts del recentment creat Institut d’Indústries Culturals no es faci cap esment al necessari combat contra la turboprecarietat en el món dels creadors i altres professionals de la cultura. 4. Cal tornar al debat sobre flexiseguretat, però cal anar més enllà del que hi ha als països nòrdics. La flexiseguretat de debò va associada a la Renda Bàsica, és a dir, a una assignació monetària universal, incondicional, individual, suficient i complementaria a les prestacions monetàries actuals (pensions, prestacions de desocupació), i compatible amb prestacions no monetàries de l’Estat del Benestar (Educació, Sanitat, Dependència).

Tanmateix, el punt més important és el fet que el combat contra el fantasma de la precarietat laboral i vital és part essencial del combat contra l’altre fantasma que ronda per  Europa, i bona part del planeta: l’autoritarisme i el neofeixisme. Rob Riemen, a “Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme” -un dels llibres de 2018 que més m’han ajudat a pensar i a entendre el que passa-, ras i curt ens interpel·la: ¿Acceptarem el retorn de la barbàrie, o lluitarem pel renaixement de la noblesa d’esperit? L’any 2019 és un bon moment per començar a construir la resposta.

25 anys de revolució zapatista

Publicat originalment a dBalears (13-112-2018)

S'ha acabat l'any del 50è aniversari de les revolucions de 1968: maig del 68 a França, Primavera de Praga, revoltes a Berlín, eclosió cultural alternativa a Berkeley, mentre arreu dels EUA creixien les mobilitzacions contra la guerra de Vietnam, moviment dels drets civils i assassinat de Luther King, matança a la Plaza de la Tres Cultures a Mèxic… Fins i tot alguns autors i autores inclouen en aquesta llista de revolucions del 68 el moment especialment àlgid per a la Teologia de l'Alliberament que la Conferència Episcopal Llatinoamericana de Medellín va viure en aquell any 1968.

Val a dir que a mi, des de fa anys, m'han interessat especialment –potser pel seu escàs ressò mediàtic, i menor comercialització en el global business of revolutions– els fets esdevinguts a la Plaza de las Tres Culturas, en el barri de Tlatelolco de la capital mexicana. I, mira per on, 2019 comença amb el 25è aniversari d'una altra revolució també a terres mexicanes: L'1 de gener de 1994, d'una forma bastant confusa, les notícies parlaven de l'aixecament a l'estat mexicà de Chiapas d'un autoanomenat Ejército Zapatista de Liberación Nacional, capitanejat per un personatge que, amb el pas dels anys, es va fer famós i referent de la lluita contra la globalització neoliberal, el Subcomandante Marcos.

Amb el temps, aquell aixecament insurgent va resultar ser transcendent per a la lluita d'idees i per a l'acció dels moviments socials. Rebecca Solnit, en el seu famós llibre “Esperança dins la foscor”, fixa l'arribada del nou mil·lenni en aquell 1 de gener de 1994. És cert que, des de llavors, res va ser exactament igual en la lluita contra el capitalisme extractiviste global (contra els tractats internacionals, en defensa dels drets de les poblacions indígenes, en les reivindicacions de sobirania vàries …). Els i les zapatistes, una vegada aixecats i aixecades en armes, les van emprar més aviat poc. Ans al contrari, la revolució es feia gairebé en exclusiva amb les paraules, mitjançant manifestos, comunicats, i les “Declaracions de la Selva Lacandona”. A la quarta d'aquestes declaracions dirigides a la població no rica mundial s'afirmava que: “Contra la Internacional del Terror que representa ell neoliberalisme, hem de crear una Internacional de l’Esperança”. Aquesta idea de la internacional de l'esperança ha estat –i continua sent-ho- la inspiració de les lluites emancipatòries globals des dels Fòrum Social Mundial, fins a moviments socials com ara La Via Campesina, o l’Income Earth Network (BIEN), passant pel moviment sindical, feminista, o ecològic internacional.

Una de les aportacions del moviment zapatista que més m'ha interessat en aquests últims anys és la proposta de distinció entre “l'esquerra de baix” i “l'esquerra de dalt”. Òbviament l'esquerra és molt diferent de la dreta (el “tots són iguals” és un absurd monumental), però hi ha una esquerra que, per exemple, reforma la constitució espanyola per a privilegiar, encara que sigui acosta de reduir les despeses socials, el pagament del deute públic; i hi ha una esquerra que planteja l'auditoria i renegociació d'aquest deute, sense pagar el que sigui declarat deute il·legítim. Posem un altre exemple, aquest de l'àmbit mallorquí: Hi ha una esquerra que construeix l'Autopista Llucmajor-Campos; i hi ha una altra esquerra que es mobilitza per aturar aquest desastre ecològic. En la lògica zapatista, la primera de les esquerres d'aquests dos exemples seria “l’esquerra de dalt”, i la segona seria “l'esquerra de baix”.

Dins del complicat que ho tenen les esquerres en el context actual, les “esquerres de baix” ho tenim especialment difícil. Com transformar de debò és molt més complicat que gestionar, potser ha arribat el punt de fer-nos nostres les paraules del Subcomandante Marcos: “Llamamos a todos y a todas a no soñar, sino a algo más simple y definitivo: los llamamos a despertar”.