Sobirania?

Publicat originalment a dBalears (28-01-2019)

Discrep dels discursos sobiranistes que se centren únicament en el "model de país" i no volen saber res -o gairebé res- del "model de societat". Modestament, pens que, des de finals del segle XX i primers lustres del segle XXI, ha esdevingut totalment inseparable la lluita per aconseguir àmbits de sobirania front als poders realment existents, és a dir, del neocolonialisme extractivista, de la lluita per a una societat radicalment democràtica i amb justícia social, mediambiental i climàtica.

Agradi o no agradi, vivim temps en els quals no només els Estats-nació neguen sobirania als pobles. Els Tractats Internacionals de Comerç i Inversions i el model d'UE molt allunyat de subsidiarietats i/o de sobiranies compartides són elements, diguem que “fundacionals”, de la globalització neoliberal, i representen noves pèrdues de sobiranies, especialment pels pobles sense Estat.

En aquest sentit, em semblen lluites sobiranistes cabdals les campanyes "NO als Tractats de Comerç i Inversions. Les persones i el planeta primer", i la que va contra la que podíem dir "Directiva Bolkestein Plus", que pot atorgar a la Comissió Europea nous poders per a anul·lar decisions locals. La primera d'aquestes dues campanyes ha engegat una acció especifica que, amb la denominació "Drets per a les persones, normes per a les transnacionals", exigeix l'eliminació dels 'tribunals corporatius' ISDS en totes les seves formes, la sortida dels tractats de comerç i inversió que continguin els ISDS o un altre mecanisme semblant, i no signar nous tractats d'aquest calat en el futur, i promou "l'establiment d'un tractat vinculant de les Nacions Unides sobre empreses transnacionals respecte als drets humans, així com establir lleis europees i nacionals per posar fi a la impunitat corporativa".

Val a dir que la campanya "NO als Tractats de Comerç i Inversions. Les persones i el planeta primer" va més enllà de l'oposició a aquests "Tribunals Privats". No debades, en el manifest de la campanya mallorquina es pot llegir que els seus integrants volen: 1. Mantenir "amb fermesa la sobirania de les nostres societats i dels nostres pobles per a la presa de decisions en la defensa i millora de l'interès públic i el bé comú per sobre dels interessos privats". 2. Preservar els "serveis públics de la sobirania social i de les institucions públiques, per preservar i desenvolupar aquests serveis en funció dels drets de la ciutadania i la sostenibilitat de la vida social". 3. Defensar "el dret de les administracions públiques a desenvolupar una planificació democràtica, que tingui en compte la protecció dels espais naturals, la capacitat de càrrega del territori, la singularitat dels espais insulars, la promoció i la protecció de l'economia social i solidària, la gestió acurada dels recursos escassos i la seva adequació a les exigències d'una justa economia circular. En les condicions específiques de les nostres realitats insulars i pluriinsulars, aquest dret és una condició fonamental per a garantir el futur sostenible de les nostres societats".

Aquests plantejaments tenen molt a veure amb els continguts de l'altra campanya que comentava. La Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior, coneguda com a Directiva Bolkestein, significà una brutal pèrdua de capacitat de decidir –de ser sobirans- pel que fa al model de societat. Si llegeixen amb atenció aquesta explicació, s'adonaran que aquesta nova volta de rosca pot ser la mort definitiva d'un model de serveis sobiranament decidit per la població illenca.

En definitiva, un sobiranisme que no s'enfronti als poderosíssims lobbys neoliberals, esdevé, a parer meu, en un melancòlic pensament de pa i fonteta.

Judici a la democràcia

Publicat originalment a dBalears (21-01-2019)

No m'he pogut resistir. A pesar que tinc un munt de lectures pendents, les circumstàncies m'han empès a rellegir alguns capítols de "El llarg camí cap a la llibertat". Què és el que m'ha punxat la relectura d'aquesta autobiografia de Nelson Mandela? Per què pens que és molt recomanable recordar aquests dies els capítols referits al judici en què van condemnar a cadena perpètua al líder del Congrés Nacional Africà? Supòs que ja ho hauran endevinat: el fet que estiguem a tocar de l'inici del judici dels presos i les preses independentistes catalanes, i el coneixement –tot i que parcialment- dels escrits de les seves defenses.

Per a mi, aquest judici a Nelson Mandela és un dels més emblemàtics judicis polítics del segle XX.

La primera vegada que Mandela té ocasió de dirigir-se al tribunal que el va condemnar a cadena perpètua, no s'està d'afirmar: "Per què comparec en aquest tribunal davant un jutge blanc i un fiscal blanc, escortat per uixers blancs? Pot algú dir, honestament i seriosament, que en semblant atmosfera la bàscula de la llei està realment equilibrada?".

En els capítols de les memòries de Madiba referits a aquelles jornades d'un judici absolutament injust hi ha dues coses força actuals: la consideració de Mandela, segons la qual la presó no només priva de llibertat, sinó que també intenta arrabassar la identitat de la persona empresonada, i la seva fermesa envers la causa de la llibertat. Davant d'una possible condemna a pena de mort, Mandela no esporugueix, i comunica al tribunal que qualsevol que sigui la pena imposada per l'estat, no aconseguirà reduir gens la seva devoció per la lluita.

I encara més, tot just abans que el tribunal es retiri de la sala de judicis per dictar la sentència, Nelson Mandela diu als membres del dit tribunal: "He complert el meu deure envers el meu poble i amb Sud-àfrica. No tinc cap mena de dubte que la posteritat reivindicarà la meva innocència, i, de la mateixa manera, afirm que els criminals que havien d'haver comparegut davant aquest tribunal són els membres del govern".

És gairebé impossible que llegint aquestes pàgines hom pugui deixar de pensar en Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Jordi Turull, i Josep Rull.

Mandela conta que, quan el tribunal comunica que la sentència (d'ell i dels seus camarades) és de cadena perpètua i no de pena de mort, a la sala de judicis es produeix, durant uns instants, un gran silenci. Tot seguit, una part del públic comença a cridar "Amandla!", i és respost per l'altra part del públic amb el crit de "Ngawetbu!", és a dir, al crit "poder!", es contestava "del poble!". En el cas català, es jutjarà formalment a unes persones, però, veritablement, és un judici per a negar el poder al poble català. Per això, és claríssimament un judici a la democràcia.

La infantilització de les anàlisis de la precarietat laboral i vital

Publicat originalment a dBalears (14-01-2019)

De les societats líquides, descrites per Zygmunt Bauman, passarem, en expressió del mateix Bauman i de Carlo Bordoni, a les societats en estats de crisis, i, d'aquestes, a les societats del descens, de les que en parla, per exemple, n'Oliver Nachtwey. Val a dir que aquestes societats en crisis, i d'ascensors socials descendents tenen com a característiques cabdals una desdemocratització de la democràcia (el que s'ha anomenat postdemocràcia); les grans desigualtats (desfiscalització per a les persones riques i molt riques, paradisos fiscals a balquena, etc.); i precarietat laboral sistèmica. Sobre aquesta darrera característica Bauman va escriure: "Una conseqüència immediata de la precarietat i de la fugacitat inherent a les posicions socials que l'anomenat `mercat de treball’ ofereix en l'actualitat és l'àmpliament assenyalat canvi profund que s'ha produït en l'actitud davant el concepte de ‘treball’, i, en concret, davant la idea d'una ocupació estable, que sigui prou fiable per a poder determinar la posició social a mitjà termini i les perspectives de vida de qui ho exerceix". És a dir, "tenir treball" ja no garanteix un cert grau d'integració social.

I, no obstant això, hi ha molta, diguem-ho així, infantilització davant aquest fenomen de la precarització laboral i vital. Vegem un exemple de casa nostra: En l'anàlisi del Govern de les Illes Balears de les dades d'atur i afiliacions a la Seguretat Social del mes de desembre de 2018, s'emfatitza la "bona evolució de la qualitat de l'ocupació", sense donar una sola dada de la contractació de curta i molt curta durada, o de l'evolució de la taxa de pobresa laboral.

L'infantilisme en l'anàlisi de la situació laboral sol obviar el terme "precarietat", substituint-lo pel de "qualitat de l'ocupació", com si una ocupació formalment de qualitat (per exemple en els termes que l'OIT defineix l' "ocupació digna"), no pugui ser, al mateix temps, una ocupació precària. La precarietat laboral és un assumpte força polièdric: Unes mínimes condicions de decència són condició necessària, però no suficient.  Per poder parlar d’absència de precarietat, car també  parlar del grau de sindicalització en el lloc de treball,  de la inseguretat de veure's afectat per un ERO, encara que l'empresa tingui abundosos beneficis, de  la possibilitat de tenir dret a ser subrogat/da en funció de si es realitza o no una activitat laboral "desmaterialitzada"(sic),  de quin conveni col·lectiu ha d'aplicar-se a les empreses multiserveis; d’esser involuntàriament Treballador Autònom Econòmicament Dependent (TRADE) o,  pitjor encara,  fals autònom;  etc., etc.

Em rebel contra aquestes anàlisis simplistes perquè sóc de l'opinió que la precarietat laboral i vital ajuda a l'expansió del monstre del feixisme. Per això segur que és útil prendre en consideració Amos Oz, que ens va deixar el proppassat 28 desembre 2018.  En aquell imprescindible text  de 2003 titulat "Contra el fanatisme" afirmava  que "tal vegada el pitjor aspecte de la globalització sigui la infantilització del gènere humà".