Amb la despesa militar, indignar-se no basta!

Publicat originalment a dBalears (29-06-2020)

L'admirat Xavier Antich, a un article publicat el febrer de 2016, escrivia: "... entre les pàgines del diari, plenes d'escriptura, busquem sempre paraules que ens retornin la realitat rica de significat. No busquem només informació: busquem sentit. Com allò que sempre ens manca". D'ençà que vaig llegir aquest article, sovint trob paraules que em retornen al sentit del compromís per a capgirar tantes coses. Això em passa, indefectiblement, cada pic que llegeix alguna informació sobre despesa militar.

És mal de fer pensar que no manca molt, però molt, sentit crític entorn de les xifres de la despesa militar. És sorprenent que no sigui un assumpte amb més presència als mitjans de comunicació. El cas és que la informació disponible és d'escàndol. Una indecència!

Posem per cas el darrer informe del Centre Delàs d'Estudis per la Pau que, entre altres coses, ens informa que el Regne d'Espanya -que ocupa el lloc 17 del rànquing mundial en despesa militar- va gastar l'any passat 20.500 milions d'euros en partides militars. Això és l'equivalent a  gastar 55 milions diaris!  En el negoci militar s’aplica el criteri de la inexistència de límits. No n'existeixen mai de retallades en aquest capítol, tant se val que estiguem immersos en una crisi social brutal, o visquem en períodes –cada vegada més curts- d'una certa bonança social.

Per si això no bastés per a indignar-se, el Centre Delàs ens presenta comparacions entre allò que l'estat espanyol es gasta en armament, i el seu equivalent en inversions alternatives en sanitat. Convé no oblidar aquelles rodes de premsa durant l'Estat d'Alarma amb tant d'uniforme militar. Però, sobretot, no es pot negligir que, en paraules de l'informe que coment, "si aquesta ingent despesa militar de més de 20.000 milions anuals destinats (segons els governs) a proporcionar seguretat, s'hagués destinat a l'àmbit de la salut i dels serveis socials, de ben segur haurien proporcionat una major Seguretat a la ciutadania".

I, tanmateix, aquestes dades són només les d'Espanya de la pandèmia mundial d'armamentisme a dojo. El document del Centre Delàs ens informa que la despesa militar mundial s'enfilà l'any passat als 1,92 bilions de dòlars, 95.000 milions més que el 2018.

Tot plegat té molt a veure amb el capitalisme financer i extractiu d'avui en dia. Per això, són tan importants accions com ara #DesarmandoIndra o #AccionariadoCrítico. Recordeu el que deia Eduardo Galeano: "Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo". Idò això: Indignar-se no basta!

Fer mamballetes als turistes

Publicat originalment a dBalears (22-06-2020)

Hi ha moltes imatges icòniques de la història del turisme a les Illes Balears. Una de les meves preferides és la d'una portada de 1960 de la publicació Merian, una revista de viatges alemanya fundada el 1948. A aquesta portada es refereix Alicia Fuentes Vega, en el seu llibre "Bienvenido, Mr. Turismo. Cultura visual del boom en España", afirmant que "sorprende constatar que en el imaginario turístico de la isla [Mallorca] no todo eran playas, palmeras y cubos de sangría". La foto és la instantània d'una dona d'espatlles contemplant una cala des de la Serra de Tramuntana. Em resulta particularment icònica aquesta imatge per la seva "amoralitat" en una època en la qual les fotografies habituals de la promoció turística de Mallorca eren les de platges ben poblades de turistes prenent el sol.

Des de la setmana passada, n'hauré d'incorporar una altra d'imatge icònica de la nostrada història del turisme: La dels treballadors i treballadores aplaudint als primers clients participants en el pla pilot de turisme en arribar a un dels hotels de la Platja de Palma.

Sembla –pels comentaris que han circulat per xarxes socials i mitjans de comunicació- molt evident que és una imatge potentíssima del grau, gairebé total, de dependència del turisme que pateix gran part de la gent d'aquesta terra que per a viure –o mal viure- ha de treballar. Però, s'ha comentat menys una qüestió també força evident: Que en una època de precarietat laboral estructural -i en moments de màxima precarietat vital-, aquesta fotografia ens interpel·la a, si més no, pensar com serà la "nova normalitat sociolaboral".

Grosso modo, se m'ocorren dos models de nova normalitat sociolaboral post covid-19: La basada en un escreix d’incertesa i inestabilitat, provocant un efecte disciplinant mai vist del factor treball, o, per contra, una renovació de certeses i estabilitats consubstancials amb un dret laboral de debò tuïtiu, és a dir, protector de la part més feble en qualsevol relació laboral. Per a la primera de les possibilitats no cal moure cap peça clau de l'arquitectura de l'austericidi. Basta deixar les coses com estan: sense derogació de les Reformes Laborals de 2010 i 2012, sense avançar cap a una Renda Bàsica incondicional i universal... La segona de les possibilitats passa, si o si, per fer exactament el contrari. Per exemple, no hi haurà estabilitat laboral sense retornar i augmentar les proteccions al contracte indefinit. Per això, és imprescindible acabar amb la "revolució neoconservadora" en matèria d'acomiadament que es va plasmar en les mencionades Reformes Laborals.

A més a més, no hi haurà "nova normalitat sociolaboral" sense una real i efectiva participació dels treballadors i treballadores en la presa de decisions a l'empresa, i sense drets incondicionals a l'existència material. En aquest sentit, s'escau interrogar-se sobre qui va decidir fer la benvinguda amb mamballetes a la porta de l'hotel a la vista, a dretcient, de les càmeres audiovisuals dels mitjans de comunicació. No bastava un check-in un poquet especial?

El cas és que mai no sabrem quants dels treballadors i de les treballades que aplaudien ho feien perquè combreguen en allò d' "un turista, un amigo", o perquè, parafrasejant Richard Sennett, la necessitat vital d’arribar a fi de mes -i l'angoixa de passat d’un ERTO a un ERO- en el nou capitalisme, corroeix el caràcter. El que sí sabem del cert, és que, legalment, el poder de direcció i control de l'activitat laboral és exclusiu de l'empresari o empresària. I, alhora, és sensat sospitar que Francis García i Andityas Soares (que acaben de publicar un assaig que sembla força interessant intitulat "El virus como filosofia, la filosofia como virus") tenen molta raó en afirmar que "s'estan explotant la precarietat i la por en favor d'una nova volta de rosca capitalista".

En fi, quins temps aquells en els que eren els clients els que aplaudien (amb propina, però, encara millor, sense) als treballadors i treballadores en agraïment a una feina dura, com ho és la d'hoteleria, mentre ells –la majoria classe treballadora europea- havien passat unes bones vacances! 

Autopista, mentides i indecència política

Publicat originalment a dBalears (15-06-2020)

Més enllà de l'impacte visual –i emocional per a la gent que allò de "Qui estima Mallorca no la destrueix" n'ha sigut sempre quelcom més que una consigna fast food-, les noves imatges aèries de l'autopista Llucmajor-Campos, que la setmana passada va difondre la Plataforma Antiautopista, evidencien la persistència d'un conflicte d'indecència política. Altrament dit, de la indecència de les mentides dels i de les que, a la legislatura passada, governaven el Consell de Mallorca, i posaren en marxa aquestes obres de la vergonya, i dels que ara governen per no haver-les aturat. És a dir, sembla clar que PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, i PODEMOS segueixen sense fer valdre l'impuls democratitzador i transformador de, en paraules del títol d'un llibre de Michael P. Lynch, "la importància de la veritat per a una cultura pública decent".

Durant l’anterior, i en aquesta legislatura, el de l'autopista Llucmajor-Campos ha sigut un procés farcit de mentides a dretcient. N'hi ha hagut de mentides, diguem-ne, fàctiques. Per exemple: Com que no es "redimensionà" de debò el projecte del PP, era mentida que amb la seva construcció es donava compliment als Acords pel Canvi; la compra a la dreta illenca més caciquil del fals argumentari sobre la sinistralitat; la suposada minva d'impacte, solemnitzada en el Plenari del Consell de Mallorca per la llavors responsable del Departament de Carretes, Mercedes Garrido; les mitges veritats -que són les pitjors mentides- sobre el finançament de les obres; o el missatge que no impactava negativament el patrimoni.

Però, també n'hi ha hagut a dojo de les que podríem anomenar "mentides polítiques", com ara la negació que, amb la irresponsable construcció d'aquesta infraestructura, s'esperona el desenvolupament urbanístic d'aquella zona de Mallorca; el no voler reconèixer l'oxímoron que representa la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos, i, alhora, aprovar declaracions d'emergència climàtica, o seguir amb la retòrica sobre sostenibilitat; o que, amb aquesta política de carreteres, el Pla Director Sectorial de Mobilitat de les Illes Balears esdevé en pura  mentida.

Tot plegat, constitueix un poti-poti de "populisme mentider" força preocupant. Malauradament, en el llenguatge polític dels sectors no estrictament neoliberals -socioliberals (sic), i acompanyants- s'ha incorporat el "no-concepte", estrictament neoconservador, de "polítiques valentes". Però, ja que han fet aquesta incorporació en el seu "marc mental-retòric", seria bona cosa que prenguessin en consideració que, en paraules del ja mencionat Michael P. Lynch, "no preocupar-se per la veritat és un tipus de covardia".

I, tanmateix, la gran mentida d'ara mateix és que, en la situació postpandèmica de la covid-19, i d'acceleració de la crisi ecològica, aquesta barbaritat que representa la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos, no sigui reversible, i el mal causat a la terra no pugui ser reparat. No vull dir que sigui una cosa fàcil. Però, com encertadament planteja Jorge Riechmann en el seu darrer llibre intitulat  Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros, "no tot allò que s'afronta es pot canviar, però res es pot canviar fins que s'afronti". La qüestió clau rau a saber perquè no afronten la restauració de confiança, coherència, i decència enterrada sota asfalt i escòries!