Publicat
originalment a Diario de Mallorca (21-03-2022)
El temps vola! Aviat farà set
anys de la primera edició del llibre "Las que limpian los hoteles.
Historias ocultas de precariedad laboral" d'Ernest Cañada. El que va fer
l'autor va ser contar-nos històries de vides viscudes en precarietat laboral i
vital per donar-li visibilitat a una problemàtica estructural que afectava
–afecta encara ara- a un col·lectiu laboral absolutament feminitzat, i bàsic
per a la indústria d'hoteleria. El context sociolaboral de 2015 venia
caracteritzat per aquells divendres què en cada referència oficial del Consell
de Ministres hi trobàvem una retallada als drets socials de les classes
subalternes. No és estrany, doncs, que, en un "país de drets laborals i
socials rebaixats", Cañada escrivís: "Miedo es una de las palabras que más he escuchado a lo largo de las
entrevistas, reuniones, y grupos de discusión que he sostenido con camareras de
pisos en distintos lugares de España".
L'associació de precarietats,
incerteses, estrès, pobresa, i malalties laborals, amb el treball té, com
demostrà el sociòleg Richard Sennett, afectació en la forma de socialització de
les persones. La por en el lloc de treball és una d'aquestes conseqüències que
provoca, si més no, una situació de mala salut psicosocial. Endemés, patir por
durant la jornada laboral és sinònim d'absència de democràcia durant llargs
períodes de la vida. És, parafrasejant Karl Marx, viure demanant permís. Val a
dir que Sennett ens parla en la "La corrosió del caràcter" (2000) de
"les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme", i,
el turisme i l'hoteleria en són peça clau d'aquest capitalisme financer i de
despossessió de les primeres dècades del segle XXI. En aquest sentit, la via
turística d'acumulació –que no va patir, ans al contrari, la crisi del 2008-
aconsegueix ser refugi del capital, i beneficiar-se de processos de
precarització sociolaboral. En aquest context neix el moviment de "Les
Kellys".
És un moviment exitós pel que fa
a la visibilització mediàtica de la peculiar precarietat de les que netegen els
hotels. "Les kellys" assoleixen fer socialment visibles fenòmens, com
ara, el de la medicalització a dojo, la feminització de la pobresa laboral, les
malalties laborals no reconegudes, les pèssimes condicions de feina, unes
càrregues laborals insuportables, o la manca de reconeixement social d'una
feina essencial en el negoci hoteler... Tanmateix, l'èxit més gran fou la
sororitat assolida entre elles, i, conseqüentment, l'inici d'un procés de
pèrdua de la por a denunciar l'intolerable, i a reivindicar el que lis pertoca
per justícia social. No és poca cosa en temps de desmobilització en el món del
treball, conseqüència de l'efecte disciplinari de les polítiques laborals
imposades durant l'etapa del austericidi, com ara, la reforma laboral de 2012.
Ara bé, cal recordar que el
plural moviment de les kellys (pluralitat, si més no, de camisetes blanques i
camisetes verdes) ha posat damunt la taula reivindicacions materials urgents:
Regulació de la càrrega de treball, reconeixement de totes les malalties
professionals, jubilació anticipada, eliminació de la subcontractació de la
seva feina, etc. En aquest àmbit, si prenem en consideració l'accepció d'èxit
que ens ofereix el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, com "bon
resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.", malda
afirmar que l'èxit de "Les Kellys" ha sigut bastant més modest. Hom
diria que resta gairebé tot per conquerit!
Per això, em preocupa la
–intencionadament o no- banalització institucional de la càrrega reivindicativa
del moviment de les kellys, altrament dit, la consideració “bonista” del que és
una disputa entorn a unes relacions laborals justes de debò. El darrer exemple
de tot plegat és el fet que, amb motiu del proppassat 8 de març –Dia
Internacional de les Dones-, el Govern de les Illes Balears, per mitjà de
l'Institut Balear de la Dona, lliurà un dels reconeixements de l'IBDONA 2022 a
–cit literalment la nota oficial- "les kellys, per la defensa d'una
ocupació de qualitat per a les dones".
Estem en presència, a parer meu, d’una
literatura governamental força inadequada per dues raons: Substituir en el
relat els mots "lluita" o "reivindicació" pel de
"defensa" [d'una ocupació de qualitat] remet a una concepció
-diguem-ho així- absent de disputa en la consecució de les millores laborals.
No és aquest un assumpte balder perquè és obvi que el llenguatge crea
pensament. Per una altra banda –d'aquí el títol d'aquestes línies-, segur que
s'hagués pogut associar al reconeixement a les kellys un caràcter de
continuïtat amb les dones que feren possibles conquestes com, a tall d'exemple,
que el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de les Illes Balears fos pioner –quan
recentment estrenada l'actual etapa democràtica, xerrar de coresponsabilitat en
els treballs domèstics i de cura era, gairebé, una extravagància- en la
regulació dels dos dies lliures setmanals i consecutius, o, poca broma!, que, pel
que jo conec, sigui encara ara l'únic on,
des de fa bastants anys, el salari de les cambreres de pisos i el de les
cambreres i les cambreres de bar i menjador sigui el mateix.
Efectivament, tot i reconèixer la
seva importància en la modernitat, no tot començà amb les kellys. Abans, en
temps de vagues i de lluites, va haver-hi dones que impulsaren i feren possibles
conquestes factuals per a una ocupació de qualitat, i, des d’una perspectiva de
gènere, menys desigualitària a l'hoteleria illenca. Venim, com canta Raimon,
"... d'una lluita / Que és sorda i constant".
