Publicat originalment a dBalears (15-01-2023)
La
persona local amb qui vam passejar pel barri de Gemmayzeh a Beirut, entrà a un
comerç per saludar a un amic i felicitar-li l'any nou. Li va demanar com havia
començat l'any i com li anava tot plegat. La contestació va ser força esclaridora
de la percepció social de la situació sociopolítica libanesa: "Va bé. Demà
ja veurem, això és Líban!". Excepte que vagis pel món amb ulls i orelles
ben tapats, aviat t'adones que els libanesos i les libaneses s'han avesat
-millor dit, s'han hagut d'avesar- a conviure en uns casos, i a mal conviure en
uns altres, amb una situació estructural d'incertesa.
El
fet que les fronteres de la República Libanesa, a més de amb la Mediterrània (a
l'oest), siguin amb Síria (al nord i a l'est) i amb la Palestina ocupada (al
sud), ho complica tot un poc. Per afegir-hi al banyat dels problemes endògens,
han de fer front als de la situació sempre convulsa del Mig Orient. En un país
amb una superfície de només 10.450 km², i amb menys de vuit milions
d'habitants, no és fútil la complicació per conjuminar una presència històrica
de cent de milers de persones palestines desplaçades, amb la més recent d'una
altra gran quantitat de persones sirianes desplaçades, i amb una
importantíssima diàspora (amb la pèrdua de capital humà que això implica).
No
és un tòpic qualificar el Líban de "país en la cruïlla". Tinc la
impressió que hi ha pocs indrets al món on sigui més aplicable la dita segons
la qual "després d'un temps, un altre en ve". Però sembla que, per a
la majoria de la població, el bon temps no arribi mai.
Per
fer-ho curt, comencem citant la guerra civil libanesa del 1975 a 1990.
L'organització sociopolítica de Líban mai no va tornar a ser la mateixa d'abans
(que ja era complicada). A més de la petjada emocional, familiar, política i
social, queda la petjada física. A Beirut són encara visibles els impactes dels
projectils a l'edifici que aleshores era l'Hotel Holiday Inn, la incompleta
rehabilitació de l'Hotel St. Georges, o la recent reconstrucció de l'Hotel
Phoenicia. En el cor de "la ciutat alegre i confiada del Mediterrani Occidental"
(Tomás Alcoverro, dixit) és molt present aquell episodi bèl·lic anomenat
"la batalla dels hotels". La reconstrucció de part del centre de
Beirut és, segurament, la gran petjada física d'aquella guerra. El fet més
paradigmàtic és el monument a l'especulació i corrupció a l'engròs que ha
significat el projecte
executat per l'empresa Solidere.
Com
després d'un temps, un altre en ve, l'agost de 2006 esclatà l'anomenada
"segona guerra del Líban", amb l’objectiu oficial d’anul·lar els
coets Katyusha disparats per agents de Hezbollah contra ciutats del nord de la
Palestina ocupada per Israel, i l'alliberament dels dos soldats israelians
segrestats per Hezbollah el 12 de juliol d'aquell any. Tomás Alcoverro escriu a
"La noria de Beirut" (Editorial Diéresis, 2018):
"En pocos días, en horas contadas, este país vulnerable y a la vez
rebosante de energía quedó aislado del mundo, atrapado en un torbellino
sangriento y destructor. Beirut nunca contó con refugios preparados ni sirenas
que pudieran advertir a sus habitantes de los ataques aéreos israelíes".
I,
per confirmar que després d'un temps, un altre en ve, l'octubre de 2019 esclatà
la revolució popular libanesa durament reprimida pel règim; l'agost del
2020 es produí la
devastadora explosió de Beirut de la que s'impedeix la seva investigació
judicial; i el sectarisme religiós i neoliberal ha portat al país a una brutal
crisi econòmica i social que fa de Líban un estat fallit socialment i
econòmicament. Unes anècdotes que són, veritablement, poc anecdòtiques: a)
Líban és una república que, ara mateix, no té president o presidenta, car les desavinences
en el repartiment sectari de càrrecs institucionals entre cristians maronites,
sunnites, i xiïtes impedeix la seva elecció. b) A la meva arribada el canvi del
dòlar era de 42.000 lliures libaneses, onze deis després s'havia enfilat a
47.700. Excepte les elits (entorn de l'u per cent), la societat libanesa ha de
mal viure amb tota casta de precarietats vitals.
Tanmateix,
Líban és un país meravellós, Beirut una ciutat espectacular... i sembla que la
gent viu la vida amb envejable vitalitat i, malgrat
la perpètua crisi de l'oposició al règim, capacitat de resistència. Pot ser
que l'historiador francès, i gran expert en Orient Mitjà, Henri Laurens,
tingues raó en escriure que "si heu entès alguna cosa de Líban és perquè
us ho han explicat malament".
