A propòsit de l’article que vaig publicar ahir, l’amic David Abril va fer la següent piulada. “…idò ja hi ha empresaris que es queixen que creix l’absentisme, ergo volen estrènyer més…” Em vaig comprometre contestar-li però, per a fer-ho, necessitava més de 140 caràcters. Aquesta és la contestació compromesa:
David: Alguns, certament, són insaciables. Sempre volen estrènyer més. Però pot ser que, en aquest cas, tinguin raó i l’absentisme laboral tingui una tendència a l’alça. De segur que és inversa a la tendència a la baixa en la prevenció de riscos laborals en general i, en particular, en matèria ergonòmica i psicosocial. (Per cert, com va la investigació sobre les causes del terrible accident laboral ocorregut el passat 22 de setembre a l’Arenal de Palma, i en el qual van morir dos obrers que treballaven en les obres d’un hotel? Se sap alguna cosa de com han evolucionat els ferits? Gaudeixen de bona salut física i psíquica? Com els va des del punt de vista econòmic, professional i familiar?) Una vegada tancat aquest llarg parèntesi, reprenc el fil del comentari inicial: Clar que en la mesura que s’augmenten els ritmes de treball hi ha més baixes laborals, però manco d’allò que seria lògic. En aquest sentit en sembla pertinent recordar allò que explica el doctor de Felanitx, Joan López Lloret, en el llibre d’Ernest Cañada “Las que limpian los hoteles. Histories ocultes de precariedad laboral”. Diu: “Las camareras fijas, las más viejas, son las que vienen a pasar consulta. Las eventuales, en general más jóvenes, no vienen, porque muchas veces en verano no les dan ni un día libre. Y con los contratos que tienen, si piden licencias, las despiden inmediatamente. Muchas veces vienen hechas polvo, yo les ofrezco la baja por enfermedad y no la quieren.”
Des de fa molts anys, sempre que es parla d’absentisme a les Illes Balears no puc estar de recordar una cosa que, en una jornada sobre malalties laborals adreçada a treballadors i treballadores de l’hostaleria, va dir Carme Font -que va ser Directora General de Salut Laboral en els darrers anys del primer govern autonòmic de “Pacte de Progrés”- per a començar la seva intervenció: “Tenim els que aquí vivim unes condicions de feina al nivell de la Comunitat Autònoma líder en renda per càpita, o bé som els líders en renda per càpita perquè treballem més i en pitjors condicions que els altres.”
Des de fa alguns anys ja no estem en la “pole position” de renda per càpita (i pot ser que un model de creixement basat en el treball amb males condicions de feina i pitjors sous, en sigui responsable en gran part). Però seguim estant en la cua, exactament en l’últim lloc, del rànquing autonòmic de persones pensionistes per malaltia professional. Sense anar més lluny, en el mes de gener de 2016 el total de persones que cobraven una pensió de la Seguretat Social derivada de malaltia professional eren 257. Sorprèn, no? Doncs més sorprenent és si filem prim i ens assabentem que d’aquest total, tan sol 147 ho són per una Invalidesa Permanent i 67 per Jubilació. La resta són pensionistes per viduïtat, orfandat i d’ajudes a familiars.
En conclusió, David: ¿Com no ha d’haver-hi absentisme si, a més de males condicions de feina, es nega l’existència de malalties professionals als treballadors i treballadores del sector turístic i, especialment a “Las que limpian los hoteles”, és a dir, “Las Kellis”?
PS: La pressió neoliberal és tan brutal que, per més que et resisteixis, a vegades un adapta el seu llenguatge: Això de “absentisme laboral” pertany al seu llenguatge. El nostre parla de “emmalaltir treballant”, és a dir, de la clàssica explotació. Perdoneu el lapsus.
Publicat originalment a El Periscopi (13-02-2016)
