Contracimera de Marràqueix

Publicat originalment a dBalears (23-07-2023)

Passi el que passi amb el resultat electoral d'aquest diumenge 23 de juliol, sospit que haurem de fer algunes relectures de clàssics, com ara "No pensis en un elefant" de George Lakoff. Llenguatge i debat polític, creació de marcs mentals i cognitius, democratització de la democràcia contra els discursos demofóbics, la veritat i la mentida en el discurs públic, repensar i problematitzar de nou els vincles socials (per exemple, el treball remunerat, la participació ciutadana, o la relació de l'ésser humà amb el planeta), són debats inajornables. No renunciar a l'emancipació del gènere humà de totes les servituds, vol dir pensar, organitzar, fer. Ho ha estat sempre, però cal insistir-hi.

Cal insistir, ara més que mai, en pensar globalment i actuar localment. En aquest sentit, al acabar l'estiu hi ha una fita marcada en el calendari: La contracimera dels moviments socials convocada a Marràqueix del 12 al 15 d'octubre de 2023, coincidint amb les reunions anuals del Banc Mundial (BM), i el Fons Monetari Internacional (FMI), que enguany es fan a l'esmentada ciutat marroquina.

El manifest de convocatòria no pot ser més clar pel que fa als objectius: "La nostra contracimera serà una oportunitat per mostrar camins alternatius als del Banc Mundial i l'FMI; per forjar vincles i enfortir així els nostres moviments, en particular en la perspectiva de la COP28; per a debatre, des del punt de vista dels pobles, les dificultats a les quals ens enfrontem actualment -econòmiques, ecològiques, del cost de la vida, repressives, de gènere, racials- i de les quals el Banc Mundial, l'FMI i els seus aliats tenen una responsabilitat històrica".

En un altre paràgraf diuen: "És hora d'aixecar-se i teixir una xarxa de lluites i alternatives per a sembrar les llavors d'una societat en la qual prevalguin el bé comú, el respecte als límits planetaris, la sobirania alimentària i la justícia climàtica i social. Serem nosaltres qui decidirem el nostre futur, i rebutgam el que ens volen imposar el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i els seus aliats. Ha arribat el moment de posar fi al seu colonialisme ideològic!".

Una Mallorca lliure i veritablement prospera requereix trencar amb l'actual divisió productiva internacional imposada per les elits (que ens assigna el paper de monocultiu turístic), i, alhora, requereix democratitzar el poder exorbitant de les multinacionals (immobiliàries, fons d'inversió, turístiques, etc.)

Tot plegat és molt engrescador. Clar que és complicat i dificultós d'aconseguir. Inclús hi haurà lectors i lectores que ho qualificaran d'impossible. Tant és! Hi ha una frase de Marina Garcés que ho diu tot: "Una mica d'impossible o m'ofego".

Creixement turístic amb més estacionalitat

Publicat originalment a dBalears (16-07-2023)

Va haver-hi un temps que l'estacionalitat del monocultiu turístic illenc no aturava d'augmentar. Van ser aquells anys en els quals a zones turístiques, com ara, Magaluf o Platja de Palma, les llums d'hotels, que des de la seva inauguració romanien enceses en els mesos de tardor i hivern, es varen apagar en els mesos no estiuencs. Van ser anys durs pel que fa als treballadors i treballadores. Molts varen passar de fixos de tot l'any a fixos discontinus.

Entorn l'any 1997 va ser convenient asseure's a una mesa per pensar, discutir, i acordar un pla de desestacionalització. En aquell pla –una iniciativa del aleshores conseller de turisme, el difunt José María González Ortea- es tractaren aspectes estructurals com, a tall d'exemple, la connectivitat. Però també el pla va entrar en la necessitat de remoure inèrcies socials i institucionals bàsiques però molt ancorades en el tarannà estacional del monocultiu turístic des del seu primer boom. Com anècdota, record que una de les mesures incloses en el pla va ser fer gestions per tal que la Seu de Mallorca ampliés els horaris de visites turístiques als mesos de tardor i hivern.

A Mallorca començàrem el tercer mil·lenni amb una embranzida, si més no discursiva, de la desestacionalització com a un dels grans objectius turístics. Semblava que l'horitzó era que tots els mesos de l'any fossin com el juliol o l'agost. El negacionisme sobre la necessitat d'establir límits ve de lluny. Començaren les veus, veritablement eren murmuris en mig l'eixordadora melé desestacionalitzadora, que gosàrem posar un poc de seny, i xerràrem de "desestacionalitzar fins que ecològicament fos possible". Em treu de polleguera que, encara ara, els sindicats segueixen amb la matraca discursiva de la desestacionalització sense esmentar els límits biofísics de l'illa.

Inclòs va haver-hi un temps en el qual es publicà el "Llibre banc del turisme de les Illes Balears" (2009) que advocava per "una nova cultura turística". Mai va quedar clara quina era aquesta nova cultura, però hom podria intuir que es tractava de "fer més, amb menys". És a dir, no créixer sobre la base de polvoritzar cada any el rècord del nombre de turistes de l'any anterior.

En qualsevol cas, ja en temps d'evidències científiques a balquena de l'emergència climàtica i ecològica es posà en circulació el constructe "aplanar la corba". És a dir, desestacionalitzar creixent en nombre de turistes en els mesos de baixes arribades, i decreixent en els mesos de màximes arribades.

Com ha acabat tot plegat? Idò sembla que, en relació amb els anys noranta del segle passat, ha augmentat l'estacionalitat turística. Segons un recent informe del Consell General d'Economistes d'Espanya, en 1997 el 47,21% del total de turisme arribat a les Illes Balears es concentrava en els mesos de juliol, agost i setembre. La sorpresa és que els turistes arribats en els mateixos mesos estiuencs del passat any 2022 van constituir el 48,73% del total. No s'ha desestacionalitzat. La corba ha crescut tota ella sense aplanar-se.

El creixement turístic amb més estacionalitat d'aquestes darreres dècades és la constatació  del fracàs del model de societat liderat per les elits, un fracàs a costa de la massificació que hem de sofrir les persones residents, l'ecosistema illenc, i una cohesió social que va a la baixa. El risc de desastre sistèmic s'accentua amb l'arribada dels i de les  governants del partit del creixement sense límits i sense complexos. Ara més que mai: #SenseLimitsNoHiHaFutur. 

 

Tot i que l'antimilitarisme no doni vots ...

Publicat originalment a dBalears (09-07-2023)

La casualitat ha volgut que l'inici de la campanya electoral per a les legislatives espanyoles del 23 de juliol m'agafés llegint el darrer informe que ha publicat el Centre Delàs amb el títol "Els ports de la mort, còmplices de les exportacions d'armes espanyoles per a la guerra. El cas de la venda d'armes espanyoles a l'exèrcit saudita i el seu probable ús a la guerra del Iemen".

A la introducció de l'informe queda clar el seu objectiu: "contribuir a desemmascarar el negoci de la guerra en una de les seves arestes encara ara poc coneguda: la del carregament i el trànsit d'armes a través dels ports". És, certament, un assumpte de gran importància car "només a l'última dècada, Espanya ha transferit a l'Aràbia Saudita més de dos mil milions d'euros en armament, 489 milions en municions i explosius". El Centre Delàs, en aquesta investigació, estima que, des del 2016, als ports espanyols de Bilbao, Santander, Motril, Sagunt, i Cadis, del total de les vendes d'armament a l'Aràbia Saudita, se n'han carregat almenys 35 mil tones en armament, que ben bé poden suposar més d'un milió de municions i explosius fabricats. L'informe esmentat aporta dues qüestions que em semblen de gran rellevància: Que "aquestes armes Made in Spain [de dubtosa legalitat, tal com s'explica a un dels capítols de l'informe] amb destinació a l'exèrcit de l'Aràbia Saudita coincideixen en el temps amb el moment més cruent de la guerra al Iemen, en què la coalició liderada pel règim saudita ha atacat població civil de manera sistemàtica".

¿Pot haver-hi hipocresia política més gran que sostenir, com fa el Gobierno de España, que la política internacional espanyola es basa en la promoció dels drets humans, i, alhora, vendre armes a l'Aràbia Saudita? Per si hi havia algun dubte –cosa veritablement impossible- les notícies més recents fan feredat. Vet aquí un exemple: "L'Aràbia Saudita és un dels principals botxins del món. L'any 2022 el regne de l'Aràbia Saudita va executar 196 persones, la xifra anual d'execucions més elevada registrada per Amnistia Internacional al país durant els últims 30 anys".

Pos messions que aquesta ignomínia de la venda d'armament a països que no respecten els drets humans no serà un dels temes de la campanya electoral. Ho hauria de ser! El PSIB-PSOE i Sumar MÉS haurien de dir alguna cosa. De les dretes extremes no cal esperar res relacionat amb el respecte als drets humans que, recordem-ho, ho són perquè són universals.

El cas de l'Aràbia Saudita és, potser, el més sagnant, però n'hi ha molts més. Sense anar més lluny el del Marroc. És públic i notori el compromís de Francina Armengol i de Vicenç Vidal amb la causa de la llibertat del Poble Sahrauí. En coherència, no els hauria de resultar complicat comprometre's a no defallir, governi qui governi, en la lluita per a posar llum sobre la venda d'armes Made in Spain al Marroc. I, és clar, per posar fre al mercadeig d'armament amb què es tortura i mata als i les sahrauís, es manté il·legalment ocupat el Sàhara Occidental, i, en definitiva, ajuda –i molt- a mantenir empantanegat el conflicte de descolonització de la darrera colònia de l'Àfrica.

Sé que si els diputats i diputades del PSIB-PSOE i de Sumar MÉS assumissin aquest repte no ho tindrien bo de fer. Però els honoraria haver ossat intentar-ho. Tot i que l'antimilitarisme, en aquesta època de guerra contra la vida i la raó, no doni vots.

És qüestió de dignitat. I d’esperança en un altre món tan necessari com possible. “Per mi no és utòpic aspirar a una societat sense guerres. Per mi no és utòpic que puguem canviar les relacions internacionals” (Paraules d’Arcadi Oliveres).