Adéu a la ciutadania social?

Aquí vos deixo un article que m’ha publicat el Diario de Mallorca de 22.04.2012 

Ja són cinc els anys de crisi econòmica, social, política i ètica, i no s’albira una superació a curt termini d’aquest desastre humanitari. Cada cop és major la percepció social de que els poderosos saben el que cal fer per acabar amb el patiment de molta gent, però no ho volen fer. S’imposen interessos electorals, de negocis entorn a la privatització de l’Estat del Benestar, d’ideari i ideològics,... La crisi ha engegat un procés de desmantellament de la ciutadania social que presagia una societat dual en la que cada vegada hi ha més pobres i més rics molt rics, i les, altra hora mimades, classes mitjanes semblen una espècie gairebé en extinció. És el que, entre d’altres científics socials, Luis Enrique Alonso pronosticava al començament de l’actual crisi: “…enfront de les interpretacions neoliberals que parlen de risc de la ciutadania total -desmotivació cap a l'esforç personal, indisciplina per excés de drets i democràcia, sobrecàrrega de demandes a les institucions polítiques, crisi de globalització, etc.- el que estem coneixent ara és precisament el contrari, l'estertor i limitacions d'aquest concepte de ciutadania…”

A l’acabar de llegir el número 11 de Panorama Sociolaboral GADESO titulat “Depressió social i acceleració dels símptomes de dualització social” que és accessible a www.gadeso.org hom pot entendre com, a casa nostra, ens afecta aquesta pèrdua de ciutadania social. També a les Illes Balears les persones deixen de ser el centre d’atenció política i econòmica per tal de, al manco, procurar que la igualtat d’oportunitats sigui un incentiu per al progrés, la disminució de les desigualtats socials una senya de democràcia, i les carreres socialment ascendents un impuls per a una prosperitat compartida. 

Després de repassar un bon grapat d’informes i estudis que s’han publicat aquests darrers mesos sobre el mercat laboral en general, i especialment a les Illes Balears, es pot afirmar que les polítiques de contenció accelerada dels dèficits públics, retallades en aspectes bàsics de l’Estat del Benestar, augments dels impostos sobre béns de consum, absència d’incentius a l’activitat econòmica, etc., no provoquen altra cosa que desànim social i descohesió social que s’explica bàsicament per la combinació de tres factors:

I.- L’absència de perspectives, més o menys clares, de superació de l’actual fase recessiva. La percepció social -corroborada per la majoria d’estudis- és que les actuals polítiques estan fracassant. De fet, cada cop són més els analistes no governamentals que no albiren pròximes millores econòmiques amb repercussions positives per a les poblacions. 

II.- La millora en les expectatives empresarials concentrades únicament en el sector turístic presenta, al manco, quatre punts febles: El primer és que la súper-especialització turística té límits de futur per a la generació de nous llocs de treball. El segon té a veure amb que l’actual bona conjuntura turística, en quant a nombre de turistes, està estretament associada a la inestabilitat en el nord d’África, és a dir, seguim tenint turistes prestats. Un altre punt feble és la consolidació d’escenaris de creixements turístics amb minsos creixements d’ocupació laboral. El quart és l’agreujament de l’estacionalitat de l’oferta turística balear amb una important repercussió negativa en les economies domèstiques. 

III.- El mercat laboral illenc sofreix un accelerat procés de deteriorament: Per una banda, a l’augment de l’atur -especialment, el de llarga durada- s’hi suma l’augment de la subocupació. És a dir, el descens d’ocupació assalariada a temps complet s’acompanya d’un creixement d’ocupació a jornada parcial i la baixada del nombre d’empreses i de societats mercantils està acompanyada d’un ascens dels “falsos autònoms” amb inseguretat econòmica i baixa protecció social. Per un altre costat, les darreres dades disponibles indiquen un progressiu descens dels costos laborals illencs, la qual cosa confirma que la devaluació interna pren força. Tot plegat, provoca una revifada del fenòmen de Treballadors i Treballadores pobres. 

Cal una altra gestió de la crisi que no posi en qüestió ni la ciutadania ni la democràcia social. Aprofundir en democràcia és possible. I molt desitjable!