Fumar en pipa (i l'espectacularització de la política)

Publicat originalment a dBalears (30-09-2019)

Era l'any 1988, i, si no record malament, es preparava la famosa vaga general del 14-D, quan vaig assistir a un acte sindical a Madrid en el qual, entre altres persones, va intervenir Bruno Trentin, que acabava de ser elegit secretari general de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro, és a dir, de la CGIL. Bruno Trentin havia estat durant anys el secretari general de la, aleshores, poderosíssima Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM), integrada en la CGIL, i, a més de ser un dels dirigents dels comunistes italians més interessants dels darrers anys d'existència del PCI, va ser l'autor de "La Cité du travail: La gauche et la crise du fordisme", un dels llibres que més petjada m'ha deixat.

El cas és que Bruno Trentin fumava en pipa, i en els anys vuitanta del segle passat encara es fumava a les reunions i als actes públics. L'orador italià, entre frase i frase, feia unes pauses molt prolongades que, inicialment, vaig interpretar que eren una cortesia perquè entenguéssim millor el seu italià. Bastant més tard vaig saber que Albert Einstein havia dit en una ocasió que "fumar en pipa contribueix a un judici més tranquil i objectiu de tots els assumptes humans". És, doncs, versemblant que aquelles pauses de Trentin fossin per meditar molt cadascuna de les frases amb les quals embastava el seu discurs que, sigui dit de passada, era força potent.

Vénen a tomb aquestes anècdotes perquè fa uns dies vaig llegir un article del politòleg Xavier Peytibi en el qual conta que el "premier" britànic Harold Wilson fumava en pipa. Ho feia, escriu Peytibi, "especialment quan apareixia a la televisió. La pipa el feia recognoscible davant el públic, més calmat, segur de si mateix i savi, i, per descomptat, més a la moda. Feia el que tothom feia: fumar en pipa. Fins i tot va ser nomenat 'Fumador de pipa de l'any' el 1965, en un prestigiós -en aquesta època- guardó. També va ser 'Fumador de pipa de la dècada' el 1976. Harold Wilson fumava en pipa en públic, sí, però el curiós és que en privat fumava puros, moltíssim més cars, i allunyats de les possibilitats econòmiques de la gran majoria de la ciutadania britànica. Es tractava d'un efecte electoralista, per a crear empatia amb el públic, que, probablement, no hauria entès que algú que deia ser com ells fumés caríssims cigars". El fet de fumar en pipa era una mena d'espectacle polític que interpretava Wilson.

De tot plegat en podem extreure la següent conclusió: L'espectacularització de la política institucional ve de lluny. I, no obstant això, en els actuals temps de xarxes socials, aquesta espectacularització ha arribat a límits inimaginables no fa massa temps. Del parlamentarisme amb discursos, més o menys durs però treballats, i relativament ben presentats retòricament, hem passat al pur espectacle. En el mercat polític es cotitzen més uns segons de vídeo que es facin virals, que un bon argument! I, és clar, sense arguments, no hi ha continguts; sense continguts no hi ha programes ni compromisos amb la ciutadania. De fet, el postureig, l'eufemisme ... són essencials en aquest espectacle. Per exemple, la setmana passada vam haver d'aguantar una infame espectacularització política de Cs en el Parlament de Catalunya; vam veure com, amb la buidor de continguts de l'espectacularització política, la marca Más País es convertia en oferta electoral al Regne d'Espanya; com cada divendres vam tenir la ració setmanal d'eufemismes de la roda de premsa posterior al Consell de Ministres; i, entorn de la Vaga Mundial del 27-S, vam tenir una sobredosi de postureig polític a propòsit de l'Emergència Climàtica. Sembla evident que contra els eufemismes i el postureig no hi ha altra medicina que moviments socials forts i mobilització de carrer.

I, tanmateix, crec que en podem extreure una altra conclusió bastant més bèstia: Qui no practica l'espectacularització política se’ls empresona. Són els presos polítics catalans  i les presses polítiques catalanes que fa gairebé dos anys que estan a la presó preventivament a l'espera d'una seguríssima sentència injusta.

Fumar, en general, i en pipa en particular, no està de moda. I això és molt bo per a la salut. Però la moda de l'espectacularització de la política no és gens bona per a la salut de la democràcia.