Publicat originalment a dBalears (14-06-2021)
El
neoliberalisme es va estendre com una bassa d'oli global en la mesura que el
sindicalisme de classe acumulava derrotes, derrotes generals, concretes, discursives,
programàtiques, simbòliques. La caiguda del Mur de Berlín –i tot el que va
significar d'ensorrament d'un suposat model alternatiu al capitalisme- va donar
una gran embranzida a l'hegemonia neoliberal. Es globalitzà el concepte TINA,
l'acrònim de "There Is No Alternative" (No hi ha alternativa), que
instaurà la primera ministra britànica, Margaret Thatcher. Alguns teoritzaren
que la humanitat estava en presència de la fi de la història, car el present i
el futur serien, si o si, capitalistes neoliberals. Això de la fi de la
història, com explicà, per exemple el mestre Josep Fontana en el llibre
"La història després de la fi de la història", era una faula. Malgrat
tot, l'ofensiva neoliberal sembla no tenir aturador.
Cronològicament
més pròxim a aquesta etapa pandèmica, va haver-hi un "momentum"
crucial, especialment a Europa, d'aprofundiment en l'afebliment del moviment
sindical: L'austericidi imposat per l'anomenada TroiKa Comunitària, és a dir,
per aquell grup de poder no democràtic format per la CE (Comissió Europea), el
BCE (Banc Central Europeu), i l'FMI (Fons Monetari Internacional). Per exemple,
la política de devaluació salarial a l'engròs i d'impuls de la precarietat
laboral i vital de les classes subalternes, que va significar –i continua significant-
la Reforma Laboral de 2012, imposada pel PP de Rajoy, va tenir l'èxit que va
tenir en aquest empobriment d'amplis sectors de la societat perquè portava implícita
–i en alguns casos explicita- una legislació impulsora d'un major afebliment
del sindicalisme.
Tot
plegat ve a tomb d'alguns moviments que, en aquest àmbit, observ amb
preocupació. D'una banda, el desacomplexament d'alguns discursos empresarials
(posem per cas l'actitud, en tot el relatiu a la gestió autonòmica de la
pandèmia, de la presidenta de PIMEM-Restauració, Eugènia Cusí, convertida en
una mena de presidenta del club de fans d'Isabel Díaz Ayuso), o l'aparició de
noves organitzacions amb un radicalisme propositiu, molt pròxim al darwinisme
social (l'exemple més evident d'aquestes noves patronals és "Patronal Catalana").
Per
un altre costat, com en tots els episodis de crisi social aguda -i la provocada
per la pandèmia és d'una gravetat extrema-, revifen els intents de muntar estructures sindicals antidemocràtiques, i les expressions de sindicalisme groc.
Cal,
idò, reaccionar si no volem un nou estirabot de desigualtats i descohesió social. Caldria assumir de debò
que el sindicalisme democràtic i de classe, entès fonamentalment com
l'organització dels treballadors i les treballadores en l'empresa per a la
defensa de llurs drets i aspiracions
emancipatòries, ha de ser considerat una estructura bàsica de l'estat
democràtic. Sindicar-se ha esdevingut, en els temps que vivim, en part
essencial del gen antifeixista!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada