Estat d’inseguretat laboral

Publicat originalment a dBalears (28-07-2027)

El proppassat divendres, 26 de juliol, es va publicar l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2024. Les dades més rellevants són les següents: En termes interanuals creix la població ocupada en un 1,7% (de 619.500 a 629.900 persones); igualment ho fa un 1% la població assalariada, que passa de 529.300 a 534.700 persones. La població aturada, 47.500 persones en el segon trimestre de l'any passat, augmenta enguany fins a 54.400, és a dir, creix un 14%. En aquesta dada d'atur -que és la més rellevant pel que fa a variació interanual- hi ha un cert component estacional (les festes de pasqua de 2024 van ser a finals del primer trimestre), i un fet cada cop menys qüestionable: "El creixement de l'ocupació turística té límits". No obstant això, ens movem en taxes d'atur inferiors al 8%.

Tot plegat dibuixa una situació laboral de "plena ocupació insegura". Plena ocupació coherent amb una situació de saturació turística, i insegura a conseqüència d'unes normes laborals que, en aspectes substantius, no han revertit les retallades de l'època de l'austeritat autoritària contra les persones no riques, i d'un model econòmic -el Tot-Turisme- que és estructuralment generador d'inseguretats laborals.

Afegim-li a les dades abans exposades que el percentatge de persones assalariades amb contracte temporal no supera el 12% del total ¿Vol dir això que gairebé el 80% de la població assalariada (no autònoma, ni falsa autònoma) gaudeix de vides laborals amb les seguretats que se suposa proporciona una contractació fixa?

Malgrat que aquest és el marc que s'ha imposat en el llenguatge públic, és una fal·làcia: El concepte de seguretat laboral és més complex que la denominació formal i la corresponent classificació estadística del contracte ¿És garantia de seguretat vital un contracte  fix discontinu -que es classifica com fix- sense una garantia d'ocupació anual? ¿Ho és la contractació fixa amb les actuals facilitats formals per a qualsevol acomiadament i, a sobre, amb "preus de patató", absència de salaris de tramitació, i col·lapse dels jutjats de lo social? ¿Es pot caracteritzar com a segur -i no precari- un mercat laboral en què la finalització a cost zero a causa de la "no superació del període de prova" en els contractes fixos s'ha incrementat de forma estratosfèrica? ¿Hi ha seguretat vital en un contracte indefinit amb un salari que no garanteix la capacitat adquisitiva per a les necessitats bàsiques, entre elles l'habitatge?

En l'àmbit de la qüestió laboral cal subvertir el marc del llenguatge públic neoliberal per redefinir, si més no, dos conceptes: Després de la Segona Guerra Mundial, a Europa, "Plena Ocupació" va ser sinònim de construcció i manteniment de l'Estat del Benestar. Avui dia, a les portes de -si amb la mobilització d'un potent moviment pacifista no l'aturem- la Tercera Gran Guerra, no és un antònim d'estat de precarietats múltiples. I, sobretot, ens cal redefinir què és estabilitat i seguretat laboral.

Ens cal una definició contrahegemònica d’allò que l'admirada Isabell Lorey ens descriu -a força de fer-se més preguntes que donar-nos respostes- al seu llibre "canònic" sobre les precarietats intitulat "Estat d'inseguretat. Governar la precarietat". En paraules de Lorey, "... les condicions precàries de vida i de treball no sols signifiquen veure's imposats a l'imprevisible, a la inseguretat, no ser capaces de fer plans a llarg termini i, per tant, ser explotables per això", també significa una certa potenciació de la capacitat de rebel·lió. Altrament dit, un nou concepte de seguretat laboral significa avançar en la llibertat de les classes més o menys subalternes, acabant amb allò que un Karl Marx especialment lúcid i, a parer meu, molt actual, ens va deixar diagnosticat per a escenaris d'explotació generalitzada o, d'allò més actual, per a una situació estructural i complexa de precarietat laboral i “vides plorades”: "Només es pot treballar amb el permís d'aquests (que s'han apoderat de la propietat de les condicions objectives del Treball), és a dir: només es pot viure amb el seu permís". En aquest sentit, seguretat laboral de debò (viure sense haver de demanar permís) és part de la llibertat del republicanisme plebeu.