"Sirât", una pel·lícula que oculta l'ocupació del Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (28-09-2025)

Per diverses circumstàncies no havia vist la pel·lícula "Sirât" fins divendres passat. El film d'Oliver Laxe, que competirà per un Oscar, és una aclaparadora experiència visual i sensorial, una eficient metàfora del transitar emocional, dels atzars de la vida, de la recerca d'ajuda (som essers que necessitam ser cuidats), de les cures que ens humanitzen. Tot envoltat d'una tensió narrativa in crescendo. És d'aquestes pel·lícules que necessit reposar per acabar d'escatir fins a quin punt m'ha agradat i què m'ha aportat. No obstant això, crec no equivocar-me si dic que "Sirât" és una bona candidata per competir pel premi a la millor pel·lícula internacional de l'Acadèmia de Hollywood. Ho és més que les altres dues que competiren per ser candidates: "Sorda", l'òpera prima d'Eva Libertad, i "Romería" de la gran Carla Simón.

En qualsevol cas, aquestes ratlles no són per fer un comentari de cinema, sinó d'allò que no mostra "Sirât", i de les voltes que dona el guió per ocultar una realitat incòmoda.

Quina és l'ocultació? Idò, l'existència del Sàhara Occidental, un territori il·legalment ocupat pel règim marroquí que, legalment, continua sent un "territori no autònom" pendent de descolonització. Ho fa des d'abans d'entrar a la sala d'exhibició. En la totalitat de les sinopsis de "Sirât", amb mínimes variacions, introdueixen al públic en la història dient: "Durant una rave a les muntanyes del sud del Marroc, Luis i el seu fill Esteban ensenyen als raveros la foto de la germana del nen, desapareguda fa mesos, en una d'aquestes multitudinàries festes de ball i música electrònica que dura tota la nit i a vegades més d'un dia". Efectivament, així comença la pel·lícula, però no hi ha ni una sola seqüència que transcorri a les muntanyes del desert del sud del Marroc. Tot passa al Sàhara Occidental.

El guió situa l'acció al sud del Marroc, "prop de Mauritània" i, com és sabut, el Marroc no té frontera amb aquest país, per tant, no pot ser un altre lloc que el Sàhara Occidental. Encara més, al final de la pel·lícula hi ha una escena que ho confirma. És aquella de l'inconfusible tren de ferro que únicament connecta les ciutats mauritanes de Zuerat i Nuadibú. Per a arribar fins a Mauritània, des del nord, cal travessar el Tiris, que està en els Territoris Alliberats del Sàhara Occidental, per tant, no hi ha dubte que tota la història es desenvolupa al Sàhara Occidental. És, només, ocultació?

Hi ha detalls  a la pel·lícula que fan pensar que no sols hi ha una voluntat d'ocultació de l'ocupació il·legal del Sàhara Occidental. Sembla que hi ha una certa voluntat de no anomenar les coses pel seu nom. En entrar en escena les mines antipersones, res es diu d'on venen. Per a no dir-ho, el guió les converteix en un vestigi ambigu de qualsevol guerra imaginària (concretament d'una forçadíssima invenció de la Tercera Guerra Mundial). La veritat és una altra: Aquestes mines existeixen, i són les que el Marroc va sembrar al costat de l'anomenat Mur de la Vergonya, que divideix el Sàhara Occidental. Estem xerrant d'un mur de 2.700 quilòmetres, custodiat per desenes de milers de soldats marroquins, que és una de les zones més minades del món, i que ja ha causat, entre persones mortes i  greument ferides, centenars  de víctimes.

Record que, quan feia a Ona Mediterrània el programa de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) "Veu Sahrauí", vam tractar en diverses ocasions sobre la política de desmuntatge d'aquestes mines que duen a terme la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i el Front POLISARIO, i de la situació de les víctimes d'aquests explosius antipersones ocults en la sorra sahrauí. Ho vam fer en diàleg  amb els màxims responsables de l'Oficina Sahrauí d'Acció Contra les Mines (SMACO). Tanmateix, un dels programes més emotius i esfereïdors va ser aquell en el que vam conversar amb Safia Mohamed Lamin, una jove sahrauí que treballa de desminadora a una de les ONGs líders mundial en l'eliminació de mines terrestres i restes explosives de guerra, que col·labora amb SMACO. Pot ser que, si el guionista de "Sirât" hagués escoltat testimonis com el que ens va deixar Safia, no es permetria aquestes llicències de fantasies i manca de respecte envers les víctimes.

Hi ha algunes preguntes sobretot plegat: Per què "Sirât" és una bella pel·lícula amb tant tuf  colonialista? Per què es desaprofita una excel·lent ocasió per reivindicar l'aplicació efectiva dels DDHH i de la legalitat internacional? Per què s'oculta el conflicte de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental i s'ignora l'heroica lluita del Poble Sahrauí sota el lideratge del POLISARIO? Per què es fa aquest relat en una història cinematogràfica que ben bé hauria pogut incorporar un tribut a la lluita del poble sahrauí?

La resposta la trobam al final dels crèdits inicials: "Esta película recibió el apoyo a la producción cinematográfica de Marruecos. MOROCCO SHOOTING & SUPPORT".