Albània (dietari del viatge)

 

Dies previs

Feia temps que tenia interès per tornar a visitar els Balcans. Em fascina aquella zona d'Europa i la seva convulsa història. Alhora, tenia cert neguit per si seria a temps de conèixer Albània no turistificada del tot. Pensava que era una mena "d'ara o mai". La veritat és que hi hem estat a temps, però, sobretot a la costa, no en queda molt de temps. En qualsevol cas, malgrat que l'Albània actual és un país relativament petit -res a veure amb la reclamada, en el 1912, independència de l'Imperi Otomà de la nació històrica i lingüística albanesa-, calia unpla de viatge per fer-lo  amb calma i temps per recórrer el territori de nord a sud i de l'est a oest. Vet aquí el meu particular dietari de viatge:

Dia 1

Arribada a l'aeroport de Tirana -l'únic de tot Albània que opera vols internacionals i que du el nom d'Aeroport Internacional Mare Teresa (en albanès, Aeroporti Nënë Tereza)-, que està en plena transformació en una gran infraestructura aeroportuària al servei de la turistificació del país. No obstant això, els tràmits aeroportuaris són ràpids. Però, l'embús per arribar a la ciutat és monumental. Es fa llarg, molt llarg, el camí... Tenim temps per conèixer n'Ergi, el xofer, guia, i que, amb el pas dels dies, va esdevenir en bon company de viatge. L'hotel estava a tocar la plaça principal de Tirana, la Skanderbeg, anomenada així en honor de l'heroi nacional albanès. Check-in i instal·lació ràpids i primera impressió nocturna de la ciutat. La plaça impressiona per la seva magnitud i contrastos arquitectònics: un poc d'otomà, molt d'estil "soviètic", i imponent escultura eqüestre de bronze de Skanderbeg. Des de les perifèries de la gran plaça treuen el cap els edificis moderns i d'avantguarda. Posàrem rumb a la zona del castell de Tirana, un enclavament de muralles reconstruïdes ple de botigues i restaurants. Primera aproximació a la interessant gastronomia albanesa i el seu vi. Cal recarregar piles perquè ens queden molts dies per anar i venir.

Dia 2

La visita a Tirana supera amb escreix les expectatives. És una ciutat amb una mescla d'arquitectura i d'urbanisme al·lucinat. És fàcil caminar per paisatges urbans otomans (la Mezquita de Et'hem Bey n'és un bon exemple), feixistes (la petjada del feixisme italià és molt presents a algunes avingudes), comunistes (posem pel cas el barri de Blloku, on vivia l'elit del règim comunista, els nombrosos búnquers que testimonien la paranoia d'aquella dictadura, o els grans edificis -el Museu Històric Nacional, el Teatre de l'Òpera, la Biblioteca Nacional- de la plaça Skanderbeg); capitalistes, amb una increïble proliferació de gratacels d'avantguarda (els meus preferits, el "Forever Green Tower" i el "Tirana Marriott"), de diverses religions (com ara els voltants de la Gran Mezquita, la Catedral Ortodoxa de la Resurrecció, o els barris que envolten el Bektashi World Center), o de paisatges urbans populars (com ara els del Nou Bazar).

En aquesta primera visita a Tirana n'hi ha alguns "tòtems" que no puc deixar de mencionar: El mosaic de la façana del Museu Històric Nacional, que s'alça imponent en un dels extrems de la Plaça Skanderbeg; a un a altre extrem, la Torre del Rellotge; l'antiga mansió de la família Hoxha, que ha estat transformada en un espai de llibertat creativa per a joves d'arreu del món; la Casa de les Fulles, que alberga un museu del servei d'espionatge del règim comunista; la interessant Piràmide de Tirana; i, per dinar, el Restaurant Piceri Era Blloku, en el barri de Blloku, i, per sopar, el celler Sa'Hati a la zona del Nou Bazar. Aquí vam beure la primera gerra de cervesa "Korça".

Dia 3

Dia de Shkodër: El Castell de Rozafa està a un turó que fa que tingui unes vistes panoràmiques fantàstiques sobre la ciutat, la Mezquita de Plom, el llac Shkodra o Skadar, i que s'intueixin els "Alps albanesos". No debades, Shkodër és la seva porta d'entrada. El castell és immens i ben conservat, sense perdre autenticitat. Dels castells visitats a Albània és, per a mi, el millor.

Als voltants de Shkodër hi ha una curiositat: La fabrica -veritablement, és un centre artesà- de màscares venecianes. "Venice Art" exporta la seva artesania a Venecià i arreu del món. Visitar-la i no comprar alguna màscara (en tenen de tot tampany, i a uns preus baixos per la qualitat que ofereixen) és complicat. La nostra compra va ser una miniatura.

L'altra visita obligatòria és la de la zona turística del llac Shkodra on dinarem de peix del llac. Es comença a notar la pressió turística, però encara manté un aire del què va ser Mallorca en els anys 70 del segle passat.

Del centre històric de Shkodër el carrer Kole Idromeno és el més anomenat. Allà hi ha el Museu Nacional de Fotografia Marubi que sembla ser una institució cultural força important d'Albània. Però era dia de descans, i no el poguérem visitar. Val a dir que durant el viatge col·leccionarem museus tancats per obres o altres raons. En qualsevol cas, el carrer Kole Idromeno, ple de terrasses, no és lo millor del poble. Hi ha carrers secundaris amb molt més encant. Especialment encantador és el restaurant Arti'Zanave. En canvi, l'Hotel Tradita Geg' & Tosk, que ho prometia tot, va resultar més aviat decebedor (sobre tot el restaurant).

Dia 4

És el dia del Parc Nacional de Theth. És un autèntic paradís de la naturalesa, i un dels meus llocs favorits d'Albània. Muntanyes, neu, vegetació, llacunes. Tot en harmonia. Com començava a ser "tradició", fer un cafè, gairebé només començar la ruta, fem parada a la cafeteria d’un hotel de muntanya amb unes vistes espectaculars. Des del Parking Nderlysaj, als voltants de Theth, iniciarem el trekking fins al Blue Eye, una piscina natural amb una cascada en un paratge veritablement impressionant (no confondre aquest Blue Eye amb un altre que està prop de Sarandë, a la Riviera albanesa). De camí, la Cascada de Grunas, primeres piscines naturals, vistes fantàstiques... De tornada, visita al poble de Theth on el punt més rellevant és la singular església i la kulla e pajtimit o torre de la reconciliación. Ens va costar trobar un restaurant per dinar, ja que estaven començant la temporada i la majoria d'oferta de restauració estava en obres. Desfent el camí de tornada a Shkodër va semblar que no hi haguéssim passat mai per aquells camins. El sol havia canviat de posició, i la llum era una altra, és la naturaleza, sempre canviant!

Però el dia no havia acabat. Ergi ens tenia preparada una propina: Visita al Pont Mes (Ura e Mesit). La visita a aquest magnífic pont otomà del segle XVIII és obligatòria. La seva imatge il·lustra la guia Lonely Planet que ens va acompanyar, però, incomprensiblement, no estava inclòs en el programa de visites. Tanta sort del bon fer n'Ergi!

Dia 5

Vam arribar a Krujë a primeres hores del matí. La ciutat es posava en marxa. Va ser instal·lar-nos a l'hotel, el Panorama -sens dubte el de millor vista del centre de la ciutat-, fer un cafè a la terrassa de la cafeteria de l'hotel, i, creuant el basar, dirigir-nos al castell. Val a dir que Krujë és la ciutat on va néixer Skanderbeg. Al castell hi ha un gran museu de recent construcció (inaugurat l'any 1982) dedicat a la vida i obra de Skanderbeg. Interessantíssim el contingut del museu, però en el castell de Krujë hi ha altres edificis que, sense albergar tant contingut històric, fan molta més planta: El Museu Etnogràfic Nacional, ubicat en una casa otomana original del segle XIX, amb un contingut imprescindible i amb una presentació impecable; o el Dollma Tekke, considerat un dels llocs de culte més importants per als fidels albanesos que practiquen la branca Bektashi de l'Islam, on havia, com és habitual, tombes de líders espirituals, i situat en un antic hammam.

Menció especial mereix el basar. Tot i que està bastant reconstruït, manté l'essència otomana. El vespre, amb les botigues tancades i amb ningú en aquells carrerons, té una atmosfera màgica. Igual de màgica és la vista nocturna des de la terrassa de la cafeteria o de l'habitació de l'hotel. La Mezquita Murad Bey apareix imponent amb la il·luminació del minaret, i l'imam cridant a l'última oració del dia.

Ara bé, l'estada a Krujë no hauria estat la mateixa sense la visita a l'agroturisme Mrizi i Zanave. Un luxe gastronòmic, una experiència inoblidable de dinar acompanyats de manades d'ànecs, de cuina d'absolut kilòmetre zero (tot és cultivat, criat, i produït a la finca), precioses vinyes i espectaculars naus per assecar els formatges, paisatges agrícoles d'una Albània d'un altre temps. Gràcies, Ergi per la recomanació, l'ajuda per interpretar la carta, i la visita guiada.

Dia 6

El sisè dia de viatge férem el ja institucionalitzat cafè del matí amb Ergi a una terrassa bastant turística, mirant el mar. Durrës és una ciutat amb molta història, però amb un relatiu interès pel viatger. Poca cosa queda de la trama urbana que va començar amb la fundació, l'any 627 aC, de la ciutat grega d'Epidamn. Sens dubte, la petjada històrica més present és la de l'Imperi Romà, amb el magnífic i ben conservat amfiteatre, situat ben al mig de la ciutat. Només -i gairebé- tan sols per aquesta visita val la pena passar per Durrës. Sobretot si, com ens va succeir, el Museu Arqueològic i les termes romanes, i el mercat bizantí estan  tancats per obres. (Insisteixo: Albània és un país en obres!).

Durrës és un bon exemple de l'eclecticisme d'Albània, palesat en la barreja de la lletjor actual i pretèrita bellesa de l'antiga residència del Rei Zogú I (i únic) d'Albània. Ho és també de turistització, i de passejos marítims i platges sense massa interès.

Tanta sort que acabarem el dia amb la primera incursió a Berat (coneguda com la ciutat de les mil finestres). Passeig entorn del riu Osum i els seus ponts que uneixen el barri de Mangalem (el més icònic i fotografiat) amb el de Gorica, visita al monument a l'heroïna antifeixista Margarida Tutulami, algunes compres a la botiga més interessant de Berat, a tocar de l'hotel Onufri , sopar mol bé al restaurant Antigoni, situat a l'extrem del pont Gorica al bari del mateix nom, i sessió de fotos nocturnes de Berat il·luminat. Sembla un betlem!

Dia 7

Matí per explorar, guiats per Ergi, els carrerons de Mangalem. Hi ha activitat turística, petits hotels, algun restaurant, bastants allotjaments turístics... però tot respectuós amb l'entorn. La gentrificació, que de segur s'ha produït, està dissimulada. A la tarda explorarem tots sols el barri d'enfront, Gorica. És un barri més modest, però més autèntic. Allà hi ha una bonica (per fora i per dintre) església ortodoxa, la de Sant Espirió.

Però gran part de la jornada la passarem al Castell de Berat. Aquesta ciutat medieval fortificada és una de les grans atraccions de Berat. Té racons veritablement interessants, per exemple, l'església ortodoxa de la Santíssima Trinitat o les restes de la Mezquita Roja. Les vistes panoràmiques de la ciutat de Berat són senzillament impressionats. En qualsevol cas, l'estada al castell -que en una part continua sent habitat- no hauria sigut igual sense dues visites imprescindibles: El Museu Onufri d'iconografia. Les magnífiques icones ja ho paguen la visita, però, a sobre, ens permet traspassar l'iconòstasi de l'església, que forma part del museu. Darrere aquest mur, generalment infranquejable, s'hi amaguen pintures que són autèntiques joies.

La segona de les visites top va ser la d'una casa tradicional que, en temps de la resistència al feixisme, va ser punt de reunió de la direcció antifeixista de la zona, i que ara és un ben presentat museu etnogràfic d'un habitatge de l'època. Les dones que ens varen atendre, amb gran amabilitat, ens oferiren delícies turques, i va ser el primer contacte amb el raki albanes (el raki és l'aiguardent que beuen els musulmans balcànics i turcs).

Per acabar d'arrodonir l'estada a Berat, dedicarem bona part de la tarda  a visitar els interiors de la Mesquita dels Fadrins i la Mesquita del Rei. En acabar la visita d'aquesta última ens van fer un gran regal: Visitar el Tekke  de Halveti que està a tocar de la mesquita. Va ser una "visita privada" amb un guia jovenet, un nin. El Tekke és fascinant, però més fascinant va ser la cara de l'al·lotet en rebre la propina. Va ser un momentàs!

Em sembla un reclam turístic dir que Berat és el poble més guapo d'Albània. En qualsevol cas, ho és molt guapo.

Dia 8

Deixant enrere Berat posarem rumb a Bylis (o Bil·lis). Bylis fou una ciutat grega d'Il·líria, de la que ens queda un jaciment arqueològic prou important. De camí, Ergi ens comentà que en aquest jaciment hi havia poca cosa, però el que hi ha està en un ambient especial. En acabar el minuciós passeig entre runes, i amb el dit índex de la mà dreta fatigat de tant fotografiar a tort i a dret, li vaig manifestar a Ergi el meu radical desacord: A Bylis hi ha moltíssim per veure. Tot i que l'impressionat teatre és la gran ruïna, el conjunt arqueològic és una joia. A sobre, l'entorn és més que especial: Enmig del no-res, el fa extraordinari. Les vistes panoràmiques del riu Vjosa (l'únic riu que passa per Albània totalment natural, sense cap intervenció humana en el seu curs d'aigua) són espectaculars. Després de l'estada a Bylis, va haver-hi un abans i després: Cap altra visita a jaciments arqueològics va superar aquesta.

Férem una "parada tècnica" pel cafè matinal a un poblet rural i sense rastre de turisme (preu dels cafès, 50 cèntims d'euro). Comprarem una tovallola -necessària per al que vindria més tard- i vaig intentar regatejar el preu. Les senyores de la botiga em miraren com dient: "D'on ha sortit aquest marcià". Tot seguit vaig pagar el preu marcat i vaig girar cua.

Seguint el curs del riu Vjosa, tot travessant una frondosa vall, arribarem a les Fons Termals de Benja. Malgrat la molta gent que hi havia, va ser una molt bona experiència. Relaxats pels banys termals, arribarem a Përmet, una petita localitat agrícola on la més important atracció és una gegantina pedra màgica, anomenada en albanès Guri i Qytetit. A Permet cal visitar, també, algunes antigues esglésies, el barri antic amb cases amb teulades de pissarra i, sobretot, comprar gliko, un dolç típic de la zona a la pastisseria Bleta, i sopar de bona gastronomia albanesa al Bar Restaurant Sofra Përmetare.

A l'hora de dormir és recomanable, sobretot, si des de l'hotel es veu la gran roca màgica, no relaxar-se del tot. No sigui cosa que aparegui la màgia i et trobi en mans de Morfeu.

Dia 9

Transitar per la Vall de Vjosa és sempre un plaer. Tenir, a primera hora del dia, de company de viatge el batec del riu Vjosa és quelcom semblant a un luxe. Ara bé, fer el cafè de cada matí a la terrassa de l'Hotel Uji Ftohte Tepelene és un veritable i inqüestionable luxe. Boníssim cafè, i millors vistes. Amb la cafeïna adequada, i els ulls plens d'imatges d'una vegetació exuberant, arribarem a la ciutat de Gjirokaster. Aquesta regió és qualificada per moltes guies i agències turístiques com la joia otomana d'Albània. A parer meu, no n'hi ha per a tant. Però, anem a pams:

El gran reclam és el castell. Una imponent fortalesa del segle XII, que domina el skyline, ofereix les millors vistes panoràmiques de la ciutat, i on hi ha alguns edificis interessant, com ara la Torre del Rellotge (tal vegada la més emblemàtica), però no em va entusiasmar.

Em va agradar més l'anomenat Basar, que, veritablement, és el conjunt de carrerons empedrats del centre històric de Gjirokaster que antany formaven el vell basar, els orígens del qual daten del s. XVI. L'essència otomana és aclaparadora a cada cantonada, a les façanes de comerços, bars, restaurants. Tot i ser l'indret més turistitzat dels visitats, és molt agradable passejar, fer fotos, fer algunes compres, intentar -cosa no fàcil- fotografiar la Mesquida del Basar...

Un poc apartat de l'epicentre del basar, hi ha dues visites imprescindibles: La casa-museu Skenduli, i, sobretot, el Museu Etnogràfic, que ocupa un preciós palau otomà reformat, i que, endemés de les peces etnogràfiques centrades en l'estil de vida de les famílies adinerades de la regió que s'hi exposen en l'actualitat, té dues peculiaritats històriques. Va ser la casa natal i residencial d'Enver Hoxha, i durant el període del seu règim va ser un museu antifeixista.

Acabarem la jornada sopant cuina tradicional albanesa al Restaurant Sofra, contemplant el castell il·luminat -despuntava la Torre del Rellotge-, i  fent, a una pastisseria d'un dels carrers principals del basar, les postres: Les tradicionals Oshaf (iogurt, canyella i figa). L'hotel Kalemi, situat a tocar del centre de la ciutat, ens va servir per recarregar piles quan, avançada la nit, els bars dels voltants tancaren i es va fer el silenci.

Dia 10

Només començar el dia, Ergi ens donà una sorpresa: Que, fora de programa, començaríem la jornada al Parc Arqueològic Nacional d'Antigoneia. Abans, però, el cafè matutí, avui a un bar ple de persones locals, a un dels barris populars de Gjirokaster. A Antigoneia sí que hi ha "poc". Un "poc" que és, alhora, molt. Ho és en un entorn natural extraordinari. La solitud -vam estar tot sols- gaudint de les ruïnes d'aquesta ciutat grega de l'antiga regió de Caònia, fundada per Pirros. Potser, el d'Antigoneia és, dels que vam visitar, el parc arqueològic albanès menys espectacular, i, no obstant això, és imprescindible.

Imprescindible és, també, l'església ortodoxa del poble Labovë e Kryqit, una de les més antigues dels Balcans. La Kisha e Fjetjes së Virgjëreshës és, tant per fora com per dins, un dels exemples més representatius de l'arquitectura bizantina a Albània. El dia que la visitarem, després d'acomiadar-nos d'Antigoneia, estàvem a tocar del dia de Sant Jordi. Vaig fotografiar una preciosa icona de Sant Jordi i el Drac que, uns dies després, vaig emprar per felicitar els Jordis.

Sense ser-ho imprescindible, és recomanable la visita al Blue Eye. Són fins a divuit fonts que brollen de la terra com si fossin volcans dins l'aigua, que formen un curiós fenomen geològic. A causa de la seva forma ovalada i del color de l'aigua, sembla que et miren ulls blaus envoltats d'un paisatge certament bonic. És una parada per estirar les cames i fer un mos, però no tant per a ser, segons diuen, un dels llocs més visitats d'Albània.

Arribarem a la costa, a l'extrem més el sud de la regió, coneguda com a Riviera Albanesa. Concretament, a la ciutat de Sarandë, que és una ciutat turística sense massa interès. La proximitat amb Corfú ens anima a sopar d'una pizza (al restaurant Limani). Transcric literalment l'última nota en el meu bloc de viatge abans d'apagar la llum: "Pot ser, Sarandë tingui més interès del que inicialment vaig pensar. Interès per l'hotel (el Heiress), i, sobretot, lloc de trànsit pel què vindrà l'endemà".

Dia 11

Era un dia amb un "plat fort". Era el dia de visitar el Parc Arqueològic del Butrint, que passa per ser un dels llocs més impressionants i visitats d'Albània. La proximitat de Sarandë (a tot just 25 quilòmetres), i a tocar de Grècia ajuden al fet que sigui el parc arqueològic albanès, amb diferència, més visitat.

Però abans, calia complir els protocols. Com havíem desdejunat força bé, a una terrassa particular de l'hotel, ens podíem permetre arribar a les Platges de  Rilinda per fer el cafè de cada matí. És, òbviament, elecció d'Ergi, i, com sempre, l'encerta. Bon cafè, xibiu per a nosaltres tots sols, platja d'arena fina i fons marí blau, ambient relaxat...

De camí a Butrint constatarem que, endemés dels valors arqueològics, el parc ha jugat un paper clau en la contenció a la massiva construcció de la costa. Només arribar a l'embarcador, passar l'entrada i topar-se amb una reconstruïda Torre Veneciana, es fa palès que estem en un espai arqueològic especial i diferent dels que fins aleshores havíem visitat: El jaciment està entre una frondosa vegetació, l'espai és una petita illa, i, per tant, hi ha un circuit perfectament dissenyat. Hi havia més gent a Butrint que a tots els altres parcs arqueològics que visitarem durant tot el viatge. La certa massificació dificulta viure l'experiència al complet, tanta gent, i la vegetació dificulta fer fotos (especialment al teatre Kasamil), la presència de grups de turistes amb els seus respectius guies va fer difícil entendre les explicacions d'Ergi. Tal vegada, va ser que estàvem mal avesats de les visites arqueològiques anteriors en què pareixia que les ruïnes hi eren en exclusiva per a nosaltres tres.

Butrint va ser una ciutat de Tespròcia a l'Epir. La llegenda diu que fou fundada per Hel·lenos, fill de Príam, després de la mort de Pirros. Després d'un període de prosperitat sota administració romana, i d’una breu ocupació pels venecians, la ciutat va ser abandonada al final de l'edat mitjana, després que l'àrea en la qual se situava es tornés pantanosa i insalubre a causa de la malària. I ara queden ruïnes de cases romanes, termes, fonts (la més interessant, la de les nimfes)... Amb tot, els punts més rellevats són la Porta del Lleó, el Teatre, la Basílica, i el Baptisteri (amb mosaics, com a tot el país, tapats de sorra que li resten bellesa), i, en el punt més alt de l'illa, l'Acròpoli del reconstruït Castell Venecià, amb el molt interessant museu a tocar, i les millors vistes panoràmiques. El de Butrint no va ser el parc arqueològic que més em va agradar, no obstat això, va ser una experiència estupenda. Vaig haver de suar una mica per fer fotos en les quals els protagonistes principals no fossin grups de turistes. Necessitava refrescar-me.

Per fer-ho, ens dirigirem a Pulebardha , una cala gairebé verge en el poble de Kasamil. Allà vam fer el primer capficó de l'any i del viatge. Després desferen el camí cap a Sarandë. Passejant, dinarem, férem unes compres de ceràmiques a la, crec, botiga de records menys estàndard de la ciutat, i reservarem taula a un restaurat a cau de platja.

Ja de nit, el menú del restaurant Krahu I Shqiponjes va ser uns muscles d'entrats i una daurada fresca (em recordà el peix que pescava mon pare) a la planxa i cervesa ben fresca. Tot excel·lent. Mentre observava la lluna relaxada a la mar i Corfú al fons, pensava que, al cap i a la fi, l'estada a Sarandë havia resultat millor que el que m'indicà la primera impressió. Diria que va ser una experiència eclèctica: Bells paisatges, platges de còdols amb aigües cristal·lines, el parc arqueològic, bon hotel, bons restaurants, que contrastaren amb la lletjor -excepte les petites ruïnes arqueològiques de la Sinagoga de la ciutat- del turistitzat no-lloc de Sarandë.

Dia 12

El dotzè dia de viatge és el de la tan anomenada "Riviera Albanesa". És cert que en aquesta llarga costa mediterrània queden alguns indrets i paisatges espectaculars, algunes platges verges, i des de la carretera es poden gaudir bones vistes sobre la Mar Jònica. Però el que s'evidencia és l'accelerat procés de "balearització" de la mà, entre d'altres, de les multinacionals hoteleres mallorquines.

Un d'aquests indrets amb vistes espectaculars és Porto Palermo on, amb vista al castell, vàrem fer el cafè del matí. Com a platja verge vàrem conèixer i gaudir de la de Gjipe. Per arribar-hi s'ha de caminar una mitja hora. Arribarem amb un poc de calor que va fer més plaent el segon capficó albanès. Va ser un luxe poder gaudir de la platja gairebé per a nosaltres en exclusiva (són els avantatges de viatjar a Albània fora de temporada estiuenca). El canvi de paisatge és espectacular una vegada deixat enrere el pas de Llogara. Allà vam dinar al pintoresc restaurant Iliria Llogora que tenen una especialitat de postres fet amb iogurt d’ovella, mel i nous.

Deixarem, per tant, la costa i seguirem cap a l'interior en direcció a la ciutat de Vlorë. Però, sorprenentment, no va ser aquest el fi de ruta. Vàrem seguir fins al Parc Arqueològic d'Amantia. Amantia és un conjunt de ruïnes il·lítiques disperses molt poc visitades. No té la gran espectacularitat d'altres llocs arqueològics d'Albània, però el paratge natural i etnològic (van poder interactuar amb una família de pastors d'ovelles, amb una senyora que ens oferí un ram de farigola i iogurt líquid natural d'ovella) que acullen les interessants ruïnes fa que sigui un indret de somni.

Abans d'acabar el dia -que va ser força intens-, i una vegada instal·lats a l'hotel de Vlorë, vam visitar una de les parts menys turístiques de la ciutat, tot fent una caminada fins a la Mesquita Muradie. Acabarem el dia amb foto nocturna de la mesquita, un cafè amb llet amb baklava (val a dir que la baklava albanesa no és la millor, potser perquè està feta amb pistatxos -no amb nous- i és un poc aigualida), i retorn a l'hotel a descansar no massa.

Dia 13

Vlorë és una ciutat de costa, bastant gran i molt turística. Majoritàriament, és visitada pel turisme de "sol i platja". No obstant això, nosaltres preferirem veure l'altra cara: El cafè de rigor a una plaça a tocar del Museu de la Independència Nacional. Ergi havia fet les gestions per poder-lo visitar, ja que no és una oferta turística i cal "demanar la clau" El museu, fundat en 1936, és un petit edifici on Ismail Qemali, fundador de l'Albània independent i primer Cap d'Estat del país, va instal·lar les oficines del seu govern. Ara té la funció de transmetre la idea de la identitat nacional d'Albània i commemorà la declaració d'independència de 1921. Va ser una visita extraordinàriament il·lustrativa. El que més em va impressionar va ser un mapa que representa el territori que els independentistes albanesos reclamaven als otomans. Va ser tal la injustícia que encara ara es ressent la dignitat del poble albanès.

Tot seguit férem una passejada pels voltants de la Mesquita Muradie, la Plaça i el Monument a la independència, el monument a la bandera, i per alguns dels carrers amb més encant del centre històric. He de dir que Vlorë era un mena d'estació tècnica per passat la nit que, veritablement, vàrem fer retre i va resultar força interessant.

Tanmateix, el destí era el darrer parc arqueològic del viatge: El d'Apol·lònia, un dels jaciments arqueològics més importants del país. Apol·lònia va ser fundada a inicis del segle VII aC per colons grecs que venien de les ciutats de Corint i Corcyra (Corfú). Es va convertir en un centre comercial per a grecs i il·liris, i va prosperar tant a l'època hel·lènica com a la romana. Els principals monuments descoberts dins del parc arqueològic són una muralla fortificada de la ciutat, el Prytaneon (la seu del poder executiu de la ciutat grega), el Bouleterion (on es reunia el consell o "poder legislatiu" de les ciutats gregues), i dos Stoas (gran pòrtic de l'arquitectura grega).

En qualsevol cas, la bellesa d'Apol·lònia és el seu conjunt. En afegir-hi la visita de l'interessantíssim Museu Arqueològic d'Apol·lònia, instal·lat en un monestir bizantí en el complex de l'Església de Santa Maria, era una bona manera d'anar enfilant la fi del viatge, posant rumb a Tirana. Però encara vam fer una parada important: El Monestir d'Ardènica.

El d'Ardènica és un monestir ortodox del segle XIII amb dues curiositats: És on es va celebrar el casament de l'heroi nacional Skanderbeg, i, ara mateix, és l'únic monestir ortodox en actiu a Albània. Però el punt fonamental és la joia que amaga: Uns frescos meravellosos.

Acabarem el dia, fent ruta cap a Tirana: En arribar, ens dedicarem a fer algunes coses pendents: Comparar una botella de Raky (l'aiguardent nacional) a una botiga especialitzada a la zona comercial i de restauració del castell de Tirana, veure -i fotografiar- la Piràmide il·luminada, anar a correcuita a la Pastisseria "Istambul Baklava" (recomanada per la Guia d'Albània de Lonely Planet) a comprar sopar a base d'uns pastissets salats i baklava, i, per acabar el dia, fer una cervesa a la plaça Skanderbeg.

Dia 14

Després de molts dies de fer colla amb Ergi, el darrer dia complet del viatge el trobarem a faltar. No obstant això, ens organitzarem aviat i el dia ens va retre. Férem el cafè matinal a la cafeteria de la Piràmide que, sigui dit de passada, ofereix un bon producte i una gran amabilitat. Tot seguit, ens dirigirem a l'exposició de fotografies titulada "Shqiptarët e Panjohur Bëhen të Njohur" del gran Ben Blushi, a l'Oficina del Primer Ministre. La següent parada de la marató va ser el Museu Arqueològic, que és una joia (val a dir que el Museu Històric Nacional estava tancat per les persistents obres).

Canviarem de direcció i, desfent algunes passes, ens submergirem a la zona de la Gran Mesquita, que és molt bulliciosa. A més de la mateixa mesquita, destacaria dues coses que em varen cridar força l'atenció: El Pont dels Curtidors (o dels Tintorers) i algunes botigues de records amb aires d'Antic Règim. En una em va sorprendre la perfecta convivència de figures, imants, o camisetes, amb imatges de l'Enver Hoxha, amb altres en què la protagonista era la Teresa de Calcuta.

Després d'un ràpid "tentempié", iniciarem la secció de la tarda: Primera estació: Bunk'Art 2 (un búnquer fruit de la paranoia del règim de Hoxha convertit en un museu de memòria de la repressió). Una meravella en la forma expositiva i en el contingut. Segona estació: El Bektashi Word Center Derbiches. Aquest complex religiós islàmic sufí -una mena de Vaticà d'aquesta religió/secta- està rodejat per un jardí (quan el visitarem hi havia moltes roses) sorprenent ¿Per què dic que és sorprenent? Idò, perquè a Albània, sobretot als cementiris, usen i abusen de les flors de plàstic! Tot i que només vàrem poder veure els exteriors, val molt la pena. Des dels voltants de la plaça Skenderbeg, hi havíem anat en un taxi, la tornada va ser un passeig caminant per l'exterior del centre de Tirana, força interessant i il·lustratiu de la Tirana no-turística.

Per acabar un dia i un viatge rodó, soparem a l'Oda, un restaurant de cuina tradicional albanesa, amb un local curiós i interessantíssim ((la següent foto és una mostra de la decoració del restaurant), amb una àmplia carta, però d'una qualitat que, sent bona, no va cobrir les expectatives.

Dia 15

És el dia dels adeus. Ergi ens va acompanyar a l'aeroport. Però, abans, vam fer el preceptiu cafè. De segur que res d'aquests dies per Albània haguessin estat igual sense Ergi i els cafès. Val a dir que els albanesos estan força orgullosos, amb tota la raó,  del seu bon cafè. 

Tasques per a després del viatge

En arribar a casa, em vaig proposar quatre tasques: 1. Ordenar les fotos (cosa no bona de fer per la gran quantitat d'instants retratats). 2. Escriure aquest article. 3. A recomanació d'un amic, llegir el llibre de Lea Ypi "Libre". Excel·lent relat i, a moments, emocionat. 4. Escriure aquestes línies que, després d'uns cinc mesos de començar-les, a la fi els pos el punt final. Ara sí, feines fetes!