Publicat
originalment a dBalears (06-09-20026)
És gairebé
impossible viatjar a Sud-àfrica i no tenir molt present el passat de
l'apartheid imposat per la minoria banca, l'heroica lluita contra aquest
ignominiós règim, o el poderosíssim exemple de lluita i mestratge emancipador
de Nelson Mandela. Si més no, és impossible per a qui, tot i que modestament,
va participar en els anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat en
les campanyes internacionals contra l'apartheid i per la llibertat de Mandela i
altres presos polítics sud-africans.
És ben cert que
també és impossible no veure les profundes dificultats polítiques, i, sobretot,
socials de la situació actual sud-africana. Les diferències socials són
clamorosament evidents. La lluita per la llibertat, per la justícia social, a
favor de constructes politicosocials amb impuls igualitari és de llarg
recorregut. Nelson Mandela, tot d'una de ser investit com a primer president
negre de Sud-àfrica, va dir: "La veritat és que encara no som lliures,
només hem aconseguit la llibertat de ser lliures, el dret a no ser
oprimits". La lluita contra l'opressió de la desigualtat, la corrupció, el
capital, continua...
Per si de cas algú
no va viure les campanyes de solidaritat amb la lluita antiapartheid, les
campanyes de boicot i desinversió al règim racista de Sud-àfrica, no va aferrar
adhesius amb el lema "Mandela, llibertat", o no va anar a algun
macroconcert per aquesta causa, hi ha en la Sud-àfrica d'avui tot un seguit de
llocs de memòria que t'ho recorden i expliquen. Per exemple, el Memorial i
Museu Hector Pieterson a Soweto, dedicat a preservar la memòria de les
mobilitzacions (i les víctimes) dels estudiants d'aquest barri de Johannesburg
en 1976; el lloc de captura de Nelson Mandela, amb una sòbria i poderosíssima
escultura del líder sud-africà, i, alhora, amb un centre expositiu de
documentació sobre la detenció de Mandela el 5 d'agost de 1962 i tot el període
que va anomenar-se "la llarga caminada a la llibertat"; el museu del
Districte Sis de Ciutat del Cap, que explica com l'11 de febrer de 1966 aquest
districte es va declarar zona exclusivament blanca sota la Llei d'Àrees de Grup
de 1950, forçant el desplaçament de més de 60.000 persones classificades com a
negres en termes de l'apartheid, i les seves conseqüències... Ara bé, el gran
memorial és Robben Island.
Una presó és una
presó en qualsevol indret del món. Tanmateix, per més que hagis llegit sobre la
presó de Robben Island, visitar-la és una de les experiències més impactants
per la seva ubicació, a poca distància de Ciutat del Cap, en una mena de no
lloc inhòspit on tota la zona sembla un desert amb una escassetat de vegetació
feridora. Ara bé, el fet més impactant és que en aquell emplaçament va estar
empresonada anys i panys gent pel simple fet de lluitar per la llibertat del
seu país, per posar fi a l'apartheid. La visita a la cel·la on Nelson Mandela
va passar la major part de la condemna a cadena perpètua és el lloc de memòria
sud-africana més emblemàtic.
Val a dir que
Nelson Mandela en la seva autobiografia escriu que "l'illa [de Robben]
era, sens dubte, la presó més repressiva de tot el sistema penitenciari de
Sud-àfrica", això, i el fet que els que fan de guia en la visita siguin
-encara ara- homes que varen ser empresonats allà, abunda en l'impacte de
l'experiència.
En el ferri que em
portava de tornada a Ciutat del Cap no em deixava de rondar pel cap una idea
que té a veure amb l'actualitat a casa nostra: Sud-àfrica pràctica una
envejable política pública de memòria, potser per això ha sigut possible una
veritable reconciliació liderada pels que van estar sempre al lloc correcte de
la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada